30 d’agost 2008

Postal del Perú


Escric des de Cusco i dilluns començo una setmana de classes a Lima, a la Universitat Peruana de Ciències Aplicades (UPC), una universitat amb convenis amb IADE i amb la UPC catalana entre molts d’altres. M’han demanat que els vingui a explicar aspectes relacionats amb la meva activitat al marge de la política: el dret administratiu. I concretament els sectors regulats: energia, telecomunicacions, sector farmacèutic, la protecció de dades, les empreses públiques…és l’esforç d’un país políticament estable que s’esforça per tenir més semblants amb els Estats seriosos de l’entorn – Xile, Colòmbia- que no pas els Estats populistes inspirats per Veneçuela i seguits per Bolívia i d’aquella manera per Equador. Ni guies, ni reportatges de canals temàtics ni documentació del servei de documentació més bo. Tot això ajuda, però el millor per conèixer un país a fons és la immersió, els seus llocs, la seva gent, els seus polítics, els seus periodistes…la conversa arrencada de forma imprevista amb el taxista o el propietari d’una pizzeria. I un cop d’ull a la televisió local. Les Inversions espanyoles a Perú són importants, el BBVA és el primer banc de capital estranger amb el nom de Banco Continental. Aquesta setmana tindré la sort de poder parlar amb el seu director general. I Repsol. La globalització ha impactat en molts de replecs del món però això no ha servit per canviar tant les formes de vida de les persones. Vull dir que és una postal nova veure una pagesa peruana a la Plaza de Armas de Cusco parlant per mòbil però ella continua parlant del mateix i continua baixant del barri de Sant Blas, el d’un major tipisme de la ciutat, amb els seus productes de l’hort per vendre.

Indigenisme a América del Sud. Per anar seguint.


És molt important anar seguint l’evolució dels moviments indigenistes a Amèrica del sud. N’hi ha tant per parlar! El problema ve de molt lluny. De la pròpia manera de colonitzar dels castellans, tant diferent de la dels anglesos. A la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés aquest és un tema que surt de forma recurrent i el portaveu del PP sempre associa indigenisme amb moviments revolucionaris subversius de l’Estat de Dret. Són dos coses que s’han de separar. Cert que molts de cops l’indigenisme –que és la majoria silenciosa de tants països- troba una acollida política en partits que volen transgredir el propi Estat liberal i democràtic –vegis el cas de Bolívia. Però l’indigenisme és un retorn a les arrels. En el tren de Cusco a Machu Picchu ens trobem una família peruana amb la que podem parlar llargament – el trajecte dura quatre hores. L’avi només parla quechua i viu en un poblet de la muntanya cosquenya, el fill va emigrar a Lima –8 milions apilonats d’habitants- per progressar – i ho va fer- amb un negoci de càtering. La néta viu a New Jersey i és una emigrant que ha progressat als Estats Units. La independència del Perú, i de tots els estats sud-americans, ara arribarà als 200 anys. Han volgut construir un Estat nou amb la llengua castellana i deixant en tercera fila la llengua indígena. Però això torna, de forma cultural i política. Conversa amb l’ambaixador sobre aquest tema: va tenir el seu caldo de cultiu en la mal enfocada celebració de 1992 del descobriment d’Amèrica i pot tenir un nou catalitzador en la commemoració dels bicentenaris que el Govern espanyol vol impulsar i que no troba receptivitat en els governs sud-americans. Quelcom es mou. Identitat i globalització. Qui ho havia de dir!

No acord abans d'un mal acord

La compareixença parlamentària del vicepresident Pedro Solbes no presagia gaire res de bo en quant a la culminació d’un acord de finançament que respecti l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tampoc les paraules de la vicepresidenta Fernández de la Vega –que està en tot i ho vol dirigir tot-. Convé recordar que en l’acord de finançament de finals dels anys noranta el desacord d’Andalusia i Extremadura va portar aquestes dues comunitats a no acceptar l’acord i quedar-se amb l’antic durant una colla d’anys fins que van resoldre les diferències. Aquesta solució no seria dolenta si les coses no van bé. La màxima és primer un no acord que un mal acord que ens deixa lligats de mans i peus en la primera interpretació del nou Estatut. Millor deixar la ferida oberta que mal cosida. El millor, és clar, és que el govern complís amb l’aplicació de la llei que els diputats socialistes van votar. Però això sembla difícil.

Cap a on va el govern? Cada mes cap a final de mes.

No deixa de tenir un cert cinisme que el Partit Popular vulgui la compareixença parlamentària del president del govern perquè doni explicacions obre l’incompliment d’una llei que va aprovar: L’Estatut. És cert que les lleis són per ser aplicades. Però no deixa de ser un gran acte de cinisme que ho demani qui ha presentat varis recursos per dinamitar el nou text en seu de la justícia constitucional. També veig que una regidora de Palafrugell vota a favor que onegi la estelada l’onze de setembre a l’Ajuntament. Aquest PPC està una mica desarticulat i mancat de lideratges, a tots els nivells. En les properes eleccions catalanes, més que mai, tornarà la bipolarització entre CiU i PSC-PSOE i l’aminorament de forces dels altres tres partits: ERC, PP i ICV-EIUA. Aquest estiu s’ha vist qui tenia les idees clares i qui feia pals de cec. Des de la líder del PP sumant-se al “front català” d’aplicació de l’Estatut fins al líder d’ICV pactant l’incompliment de l’Estatut. ERC? N’hi ha varies d’ERC avui dia i em sembla que no saben per on tirar. Quan s’acostava el seu congrés de juliol ens van fer arribar que un mal acord de finançament suposaria la seva sortida del govern. Avui el seu líder ja ho ha descartat. Cap a on va el govern? Cada mes cap a final de mes.

24 d’agost 2008

La mar respira calma


Divendres es va posar a ploure mentre estàvem davant de cala Jònculs, a mig camí, per mar, entre Roses i Cadaqués. Era una pluja intensa i d’estiu. Benèfica i benvinguda pels que ens varem mullar. En aquest cas, el millor és mullar-se del tot tirant-se a l’aigua, que sol estar més calenta. Quan vaig tornar a casa vaig buscar el llibre de Josep Pla titulat “Contraban i altres narracions” i que és el número 33 de la gran col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Aquell groc dels cent llibres del MOLC va omplir tantes cases i ens va donar tantes bones estones de lectura i de retrobament amb els nostres escriptors! En el llibre “Contraban...” hi ha el conte “Pa i Raïm” que Pla va escriure de jove i que transcorre entre Cadaqués i les cales del Cap de Creus. Un relat de contraban i de suspens. Pla era un home poc donat a la imaginació i, per tant, una història viscuda. L’he recordat i l’he rellegit. És una narració rodona i molt apropiada per aquests dies de mar. Pa i Raïm és el nom d’un dels protagonistes del relat. Però avui Pa i Raïm també és el nom d’un restaurant que uns hereus de l’escriptor regenten, en una antiga i noble casa familiar, en el cor de Palafrugell, al carrer Torres i Jonama. S’hi menja bé. Es tracta d’encertar-la a l’hora de menjar fora de casa. I això és especialment difícil en la voràgine d’agost on és més fàcil fer passar gat per llebre. També tinc un record inesborrable d’una pasta molt ben cuinada menjada a chez Tomàs a Llafranc,,. Per la resta, cada dia que passa del mes d’agost prefereixo més el menjar fet a casa. Perquè en aquest racó de l’Empordanet encara és possible l’intercanvi no lucratiu ni monetari entre veïns: els tomàquets d’en Joan, acabats de collir de l’hort, els mongets de la Maria, que ja ens els ha donat desgranats. I en Pere Servià em va portar a pescar amb canya al mig del mar, a l’altura de la costa de Begur. Eren les set del matí i havia dormit poc. La placidesa era absoluta i la mar respirava calma, recordant un vers de Raimon. No sé si tindria paciència per pescar amb canya en una altra època de l’any però com que estava poc despert aquella forma de vida i de recol·lecció em va semblar molt apropiada pel pic dels dies solts de les vacances. Després d’esmorzar em vaig quedar adormit a la barca, amb el vaivé, i em vaig despertar davant de la Gola del Ter. Les Illes Medes a la dreta retallades en un cel net, esmolat, d’una puresa mineral. Comença el compte enrere d’aquests dies de descans. I de la mateixa manera que en els primers dies de vacances el neguit em fa mantenir una activitat una mica compulsiva, ara estaré un parell de dies malhumorat tornant a entomar un joc a moltes bandes entre el que és important i ple de significat i el que és la bromera i la pols de la vida en societat. És com si una canya comences a molestar l’animal instintiu i feliç que viu a ple en la barraca idíl·lica i imaginària de l’Hermós a la platja de Fornells.

La fatalitat

No tinc gaire res a dir ni a escriure sobre l’accident d’un avió a l’aeroport de Madrid. Volar continua essent la forma més segura de fer viatges llargs. La funció de control i supervisió de les autoritats públiques se sotmet a escrutini en casos com aquest. Però el que em crida més l’atenció és aquesta tendència meridional a negar la possibilitat de la fatalitat, de la mort prematura arribada de forma aleatòria.

Una xerrada a Prada de Conflent


Em demanen si puc anar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent a exposar la visió de Convergència sobre el moment polític actual. Som-hi. Dimarts a la tarda, agradable viatge de l’Empordà a les Alberes i després el Canigó vorejat des de la cara nord. Exposició inicial i col·loqui. Tres hores. L’aula, com és previsible, està ocupada per persones de pensament i sentiment nacionalista. Un gran desconcert entre alguns apocats i amables oïdors i contertulians. Plantejo la meva teoria del desconcert: ERC va apostar a totes per convertir el PSC-PSOE en un partit, com a mínim, de prioritat nacional i el resultat ha estat inapel·lable perquè ERC s’ha convertit en la gepa que han fet servir els socialistes per instal·lar-se en el poder quasi arreu i desplegar la seva agenda que es resumeix en dos punts: mantenir-se al poder – com a finalitat en sí mateixa- i esfilagarsar el moviment nacionalista, la “crosta nacionalista” que en diuen ells sense manies. Ras i curt. I davant d’això? Un bon home em diu que les coses es mouen i que els 25 diputats del PSC.PSOE encara poden votar en contra dels Pressupostos Generals de l’Estat. Penso que jugar-m’hi un dinar seria massa abusiu i li dono el meu correu electrònic perquè en parlem en quinze dies o en dos mesos. A la nit llegeixo una assertiva entrevista a Josep Maria Cullell a El Periódico. Em sembla que es comença a acabar l’època de la caparra postgovernamental i de les dues eleccions guanyades però sense arribar al Govern. La lucidesa l’hem guanyat per comparació, per consolidació del relleu, per acceptació de la nova funció d’oposició i perquè les expectatives de la operació impulsada per Pasqual Maragall fa deu anys – l’Olivera catalana és del 1998 i el 2000 el tripartit ja es va presentar a les eleccions al Senat- han desembocat en el mar del montillisme que és una forma molt sostinguda i sistemàtica de pura administració del poder sense nervi ni projecte propulsiu. La resta és acompanyament, començant per aquest geni de la política anomenat Joan Saura que es fon prenent cafè amb una senyora. Vull dir prenent cafè en un hotel de Vilanova i la Geltrú amb una senyora que és la vicepresidenta del Govern central per pactar l’incompliment passiu de l’Estatut. El País titula a la portada: “Zapatero consigue romper la unidad del frente de los partidos catalanes”. Com devien xalar! Uns fent la portada, els altres trencant la unitat dels partits. I els tercers prenent cafè a Vilanova i la Geltrú!

Trens

He llegit a la premsa que el govern de la Generalitat ha encarregat un projecte per la connexió del Tren d’Alta Velocitat amb l’aeroport i amb l’anomenat Eix transversal ferroviari. De l’eix ferroviari transversal, quasi res a dir perquè quasi res hi ha. De la connexió aeroport-TAV, welcome home! Quants discursos en contra dels diputats del PSC a la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats quan he plantejat aquesta necessitat. Ara es tracta que això ho comparteixi el Ministeri de Foment. Al setembre els hi farem votar! També en aquest diari hem vist la primera foto del túnel del Pertús del tram internacional Figueres-Perpinyà que estarà en disposició de servei el febrer de 2009. I en l’obligació de pagar, per part del Ministeri de Foment a partir de febrer de 2009. Però la via s’acaba a Llers. Després, res...o les bruixes...o Maleni exhibint la seva incompetència.

18 d’agost 2008

De l'Empordanet a la Eivissa de Lluís Maimí


I Lluís Maimí ha inaugurat la seva exposició de fotografies d’Eivissa i Formentera fetes el 1975, en el tardohippisme. Les poden veure a Palafrugell, a Can Mario. La seva mussa, la Dolors Masó, fa que tot rutlli bé en una sala plena de sorra i on Oriol Maspons descabdella una Eivissa d’abans exquisidament innocent i flower power comparada amb el que es tragina ara. Fa onze anys que recalem uns dies en la Eivissa tranquil·la que encara es pot trobar. A l’exposició hi anem amb Sergio Barbanti i la seva companya Letízia que acaben d’arribar a l’Empordanet després d’uns dies a Cadaqués. Barbanti és el Cònsul General d’Itàlia a l’Estat espanyol. I s’han enamorat, a primera vista, de la Costa Brava. Practiquem una mica l’italià i parlem d’una de les meves debilitats més confessables: la política italiana. La Letízia italiana, periodista de la Rai, és estreta col·laboradora de Francesco Rutelli en les seves èpoques d’alcalde de Roma, ministre de Bens culturals – a Itàlia no existeix el ministeri de cultura, bona idea!- i candidat a primer ministre. La Letízia italiana, periodista de la Rai, no té previst casar-se amb cap príncep. Hem navegat fent cabotatge en el mar que surt d’Aiguablava i en el mar de les idees soltes. Una forma mediterrània de viure l’agost que va passant.

Més sobre finançament

Potser per aquest acriticisme ambiental que ho presideix tot al mes d’agost el president del Govern té l’atreviment de mentir afirmant que ha complert amb l’Estatut de Catalunya en l’assumpte del finançament i dels traspassos de competències. En aquesta important batalla política, el conseller Antoni Castells es comporta com un veritable...catedràtic de la matèria. Veurem si com un polític amb capacitat per sortir airós del digne camí per on transitem. No s’hi val a dir que el model queda pactat ara però que entrarà en vigor d’aquí a tres anys, per exemple. Apuntin aquesta possibilitat de falsa sortida. “En política a més de tenir raó has de tenir l’habilitat perquè te la donin” em diu un epicúric exconseller d’Economia en un recó de l’Empordà. Unitat dels partits catalans. Absolutament d’acord. És un actiu del país. Els pocs que m’aturen per parlar de política, que també n’hi ha en el mes d’agost, també donen molt de valor a la unitat. Però ha d’anar de debò. Fins i tot Alícia al País de les Meravelles s’ha apuntat a la unitat. Potser perquè no s’ha llegit l’Estatut d’Autonomia o el recurs del Partit Popular contra l’Estatut. Segurament cap dels dos. Però fot-li pel dret que la política de paper ho aguanta tot.

La Directiva europea de Serveis

Per primer cop en trenta anys de democràcia es convoca un Consell de Ministres a mitjans agost per adoptar, diuen, “mesures de xoc”. Els teletips vomiten la supressió de l’impost del Patrimoni. Però aquest impost ja va quedar suprimit en el Reial-Decret de mesures urgents del mes d’abril. Però té bona venta per tercera o quarta vegada. En canvi, queda en lletra petita la transposició de la directiva europea de serveis. La criatura plorarà per aquí però no sembla que hi hagi cap analista de guàrdia per assenyalar-ho. Liberalització d’horaris comercials, liberalització de requisits per l’entrada de professionals liberals –advocats, arquitectes, metges, dentistes...- procedents d’altres Estats de la Unió Europea. D’això sí que en parlarem els propers mesos. Però ni mu.

Juan Bustos

Passen més coses, és clar. Passen turistes per la plaça de la Vil·la de Begur. Prendre un entrepà de truita, a mitges amb el company d’esmorzar, i un tallat. A quarts d’onze. Abans d’anar a comprar periòdics prims. I badar. I comentar. I xerrar d’una forma divagant amb amics, coneguts i saludats. Vacances. L’Elena m’ha dit a la plaça de Begur que l’Hernán ha viatjat a Santiago de Xile pels funerals del catedràtic de Dret Penal Juan Bustos, que era actualment el president del Congrés dels Diputats. Jo vaig estudiar Dret Penal amb els dos densíssims manuals de Bustos. Tenien, encara, un deix marxista en la teoria general del Dret Penal. Res a veure amb el Dret Penal d’ara que fan també els governs socialistes i que ja no consideren la reparació del dany però també la rehabilitació de la víctima. Ho deixo aquí perquè podria prendre mal posant exemples. Avui es porta el Dret Penal punitiu i punt. I alguns s’animen a jugar amb la idea de la cadena perpètua. I no hi ha rèplica intel·lectual profunda. Perquè avui l’esquerra oficial no és gaire intel·lectual ni gaire profunda. És més aviat pirotècnica. És clar que tampoc té, en aquest mes d’agost que s’enflaira la crisi econòmica en el pas de la Heineken a la Xibeca, una crítica gaire aguda en els mitjans de comunicació.

Geòrgia

Aquest dies del pic de l’agost, del ferragosto, passen bé a l’Empordanet. Les nits ja són fresques i presagien els dies de finals de mes quan els ruixats d’estiu dibuixen uns cels apoteòsics de capvespre. Cesare Pavese ja els va descriure molt bé en el seu llibre “Finals d’agost i altres contes”. Aquests dies han estat molt italians i mediterranis, ja hi tornaré després.
Geòrgia- Les notícies són escasses, afortunadament. Guaret informatiu. “La informació contra el coneixement”, que va escriure T.S. Eliot. L’excés d’informació supèrflua, s’entén, és clar. Dies per pensar-hi. El que passa, només, és que els russos han envaït Geòrgia. Que no és poca cosa. El conflicte caucàsic és ple de replecs, falles sísmiques i betes d’aigua subterrània. Dos territoris de Geòrgia, poc poblats, molt menys que Kosovo, vivien en un estat de semi-independència i els russos repartien passaports i nacionalitats a granel als habitants d’Osetia del Sud i d’Abjàzia. Això des del 1991. En dèiem “els conflictes congelats”. I s’han descongelat amb el sol de l’agost, l’ombra dels Jocs Olímpics i les coses que es mouen, i s’havien de moure, a l’Àsia central. Geòrgia avançava en les seves reformes i es va posar a la cua per entrar a l’OTAN. Sabia que si volia ésser invitada a formar-ne part el proper desembre, conjuntament amb Ucraïna – ai aquí els ulls de poll dels russos!- prèviament havia de resoldre els seus conflictes de fronteres i sobirania. I ho va intentar amb major o menor fortuna. La reacció russa ha estat ferotge, desproporcionada... això ho veu quasi tothom... menys El País on els russos han estat uns herois. Coses de la corresponsalia a Moscou, entenc. Fins i tot TV3, tan procliu a fer els palestins més bons del que són i als israelians molt més dolents del que són –una democràcia amb un greu problema de seguretat- han explicat bé la invasió russa de Geòrgia. Però el govern de Geòrgia també ha vist com els Estats Units ja tenen prou fronts com per jugar fort en la zona caucàsica i mirar de tu a tu a Rússia en un conflicte armat. Les guerres ja no són com abans. Ho vam veure fa dos estius amb la guerra del Líban i amb la invassió d'ra de Geòrgia. Conflictes que saben quan comencen però que no acaben de manera taxativa i fulminant. Com les guerres d'abans. A Geòrgia l'hi ha faltat flexibilitat per oferir autonomia a Osètia del Sud -per tenir formalment la raó- i a Rússia li ha faltat tot tipus de tacte en les relacions internacionals.

10 d’agost 2008

El taxista del Kajakstan


Una bella història que m’explica la Gemma d’Armengol, que estiueja a Vulpellac i que ha vingut a dinar a Pals amb l’Albert Abril i el seu fill en Joan: “Una noia de Cherbourg (Normandia), filla d’una argentina i d’un català, enginyera especialitzada en soldadures, va anar a fer una feina al Kajakstan – que no va poder acabar, perquè van fallar alguns materials -. De tornada, anant cap a l’aeroport, va explicar al taxista que la portava d’on era, què feia, i de fil en agulla, la noia li va parlar també de la família, d’una germana que ha estudiat llengües eslaves. Que parla rus i polonès.

I el taxista li diu que , precisament, un parent – o un conegut o un saludat , ara no ho recordo- ha comprat un hotel a Deauville i necessita gent que parli rus. Deauville, a la costa normanda, ciutat encara una mica proustiana, conserva “de beaux restes” com diuen els francesos. Si la gran burgesia parisina ja no hi estiueja tant i tampoc els grans ducs russos de l’exili, ara sembla que hi van les noves nomenklatures.

Bé, els grans hotels de Deauville necessiten personal que parli rus. I així, gràcies al taxista de Kajaskstan, una altra noia de Cherbourg ha trobat una feina en un gran palace el propietari del qual és parent, amic o conegut d’un taxista del Kajaskstan”.

Històries de la globalització

Sataney és una noia de quinze anys de Kabardino-Balkaria, una república de la Federació Russa que fa frontera amb Osètia i amb Geòrgia. Viu a Girona amb la seva mare i la seva germana. Fan diners per tirar endavant negocis que ja tenen pensats. El seu pare s’ha quedat allí i sent ben de prop el trets i els tancs de georgians i russos en l’epicèntre del conflicte del la zona caucàsica. A través del mòbil, la Sataney sap el que succeeix allí. I ens ho explica, amb un català perfecte i dolç... més històries de la globalització.

El que ven Defensa!

Faig una pregunta parlamentària al Govern sobre els bens del Ministeri de Defensa que han deixat de tenir interès militar i són objecte de venta. La intenció de la pregunta és comprovar si el ministeri ha entrat en raó i reconeix que el Quarter del Bruc a Barcelona ha deixat de tenir interès militar en aquest món de la seguretat a base de satèl·lits. El ministeri de Defensa respon: el que està en venta a Catalunya és la Base Loran de l’Estartit, el camp de tir de Quart, l’Observatori Metereol.lògic del Turó de l’Home –hem de treballar sobre aquest punt!- i el “Cuartel de Sementales “La Remonta”. He de confessar que fa pocs mesos que sóc el portaveu del meu grup a la Comissió de Defensa i que he de localitzar on és el “Cuartel de Sementales” però del Ministeri dirigit per la ministra Carme Chacón n’esperàvem quelcom més que la venta d’un quarter de sementals. Vull dir que com fruita madura s’hauria de cedir a la ciutat de Barcelona el quarter del Bruc. Però de moment observem una ministra de Defensa molt mil.limètricament disposada a la telegènia, a la foto estudiada i als cops d’efecte. Esperem el Bruc, sementals a part!

El finançament, avui


Fa dos anys, el 9 d’agost de 2006, entrava en vigor el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dos anys després, només s’han produït 4 traspassos dels 40 previstos, molts d’ells menors. Només s’ha modificat una llei estatal de les desenes que s’havien de modificar i, avui, ja s’ha incomplert el termini per l’aplicació del nou finançament de Catalunya ja fixat en l’Estatut. Vull subratllar que es tractava de concretar allò que ja estava pactat i no pas de negociar percentatges i el model en el seu conjunt.

Quantes batalles que Catalunya ha guanyat fora de termini i de forma sinuosa! I aquesta també la guanyarem. Però no haurà estat en forma i termini. El més decebedor del que avui podem constatar és la poca convicció, determinació i sinceritat amb la que el socialisme espanyol ha afrontat tot el que suposava la reforma de l’Estatut. A través del Parlament, varem fer una proposta sincera, de cara i en profunditat sobre la nostra ambició d’autogovern. Una aposta per estabilitzar les relacions Catalunya-Espanya i per definir un marc que acomodés la realitat de fet a la realitat de dret: el fet que milions de ciutadans de l’Estat sostenim que vivim en un Estat plurinacional. Varem fer una proposta no mancada d’errors en l’arrencada del plantejament aquí. Però no cal tirar-nos ara cendra al cap. El que avui compta és un Estatut aprovat i que no es compleix. Per què? Bàsicament perquè allò que nosaltres, els catalans, ens varem prendre amb gran seriositat el socialisme espanyol de la generació Zapatero s’ho va prendre com una pedra més en el camí que calia superar en aquesta forma de fer política líquida i a l’estil del surfing. Diuen que el president Zapatero està molt dolgut amb el poc agraïts que estem els catalans amb la seva sensibilitat autonomista. Diuen que el president del Govern de l’Estat està ferit perquè no se li reconeixen els esforços per acabar amb el terrorisme. Diuen persones ben properes a ell que està convençut que es mereixia la majoria absoluta a les últimes eleccions generals i que si no la té és perquè es va “embolicar” amb les “manies autonomistes dels catalans” que tanta carn han donat a periodistes megalòmans i radiofonistes pirotècnics de la capital de l’Estat.

Qui pensa que no té la majoria absoluta per les “manies” dels catalans o perquè no s’ha comprès la seva ànsia pacificadora en el camp del terrorisme...és que simplement passa per les coses que tracta de manera superficial. Sense haver conegut en profunditat, en dimensió històrica, els assumptes que afrontava. I així estem encallats. Les lleis són per complir. L’Estatut té rang de Llei orgànica votada per les Corts Generals i referendada pel poble de Catalunya. La unitat del 90% dels partits catalans en la defensa del finançament és exemplar. I la pressió negociadora ara se centra en la força dels partits catalans davant els Pressupostos Generals de l’Estat.
L’amic Joan Prats recordava Max Weber la setmana passada a Santander en els cursos de la UIMP: “Una Constitució és un Tractat de Pau entre les tensions endèmiques d’un país que té una vigència d’uns 25 o 30 anys”. Per això hem de renovar el Tractat, el Pacte. Tot i això, la dinàmica va avançant. Les balances fiscals eren impossibles fa deu i dos anys i avui ja estan publicades, tot i que en podem discutir el mètode de càlcul. El conseller Castells ha dedicat mitja vida acadèmica a tractar el que ara té entre mans. S’hi juga massa en la seva integritat intel·lectual per fer passar gat per llebre.

02 d’agost 2008

Recordant Srebrenica

Del que he conegut del món fins al dia d’avui, sempre dic a qui m’ho pregunta que hi ha tres llocs que cal visitar per conèixer més de prop la nostra identitat europea i judeocristiana i els episodis del bé i del mal absolut que hem viscut durant el segle XX. S’han de visitar alguns camps de concentració nazis, s’ha de visitar Bòsnia –especialment Sarajevo, 12.000 morts, i Srebrenica on foren assassinats 8.000 musulmans en un dia- i s’ha de visitar, en algun moment de les nostres vides, Jerusalem. La detenció i el judici en el Tribunal de La Haya de Radovan Karadzic ens recorda el genocidi de la Guerra dels Balcans, en els anys noranta del segle passat. Fa quatre dies i molt a prop de on vivim. La OTAN va intervenir en la Guerra sense resolució de Nacions Unides. I bé que va fer. I d’aleshores Nacions Unides i el dret internacional humanitari ha desenvolupat el concepte de “l’obligació de protegir”. Quan vaig fer d’observador internacional de les eleccions legislatives de Bòsnia-Herzegovina l’any 2006, ens vam desplaçar a la zona sèrbia, a catorze quilòmetres de Sarajevo. Era el tancament dels col·legis electorals. Queia la nit i feia fred. Estàvem a Pale, capital de la zona sèrbia. Em va entrevistar per la ràdio sèrbia la filla de Karadzic. Un gran tel opac tapava espessament els secrets i les relacions d’aquella comunitat. L’encobriment dels que havien matat encara no feia deu anys sota la capa protectora del nacionalisme serbi es veia en les mirades i els silencis de totes les persones amb les que ens vam entrevistar. Des de les autoritats locals fins als homes que prenien l’aiguardent fortíssim al bar del poble. Per això és tan important la incorporació dels Balcans a les estructures internacionals. Croàcia ja podria estar a la Unió Europea i Albània entrarà a la OTAN el proper any. Així, evitarem nous moviments de fronteres i, sobretot, l’esmicolament de Bòsnia. Sarajevo, capital de l’Imperi Austrohongarès, punt d’arrencada de la primera Guerra Mundial, escenari del mal absolut que no va saber aturar l’Europa unida que va néixer per evitar el que va succeir en el genocidi dels Balcans.

Vacances

Primer cap de setmana de vacances de veritat. Com altres cops em succeeix que em costa molt frenar i que d’aquí a unes setmanes em costarà arrancar. Com altres cops, els primers dies dedicats a dormir molt. Per molt que els metges de la son diguin el contrari, no crec que les hores de son perdudes no es puguin recuperar d’alguna manera o altre. Agenda neta, pocs compromisos, moltes trobades pendents amb amics però que ja trobarem el moment de fer-les, sense rellotge de mà, poc mòbil i quasi gens de televisió. Llibres, uns quants. I una pretensió plausible: dormir tres setmanes seguides en el mateix llit, cosa que no faig la resta de l’any. I, sobretot, ganes de viure allò que no s’aprèn ni se sent amb els llibres.

El que es respira a Santander

He anat a pronunciar una conferència a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander. Els he parlat del nacionalisme català, dels projectes de present i de futur i del moment polític actual. Preguntes previsibles del públic. Un ciutadà que llegeixi dos o tres diaris determinats té una informació perfectament desenfocada i intencionadament falsa de la situació que es viu en el nostre país. S’han trencat molts ponts en els últims anys. Per la tarda d’aquell mateix dia, conferència del professor Joan Prats, estudiós de les formes de govern i la governabilitat, antic polític socialista avui passat al camp de la consultoria internacional amb gran èxit en Estats sud-americans. Cita Max Weber: “Una constitució és un tractat de pau per 25-30 anys. Avui la literalitat de la Constitució diu el que diu però un nombre important de ciutadans de territoris de l’Estat consideren que Espanya és un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic” Haurem de firmar un nou Tractat de Pau posat al dia perquè el recel, els prejudicis i el mal ambient van creixent. Això és així, ens ho mirem com ens ho mirem, fem la pedagogia que fem. I com que el socialisme monclovita creu que no té la majoria absoluta que creu que es mereixeria per la seva implicació atropellada en el procés de l’Estatut...doncs malament. Haurem d’estudiar molt bé la reacció després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la sequera de traspassos i l’incompliment del que diu l’Estatut en matèria de finançament.

Visita a Comillas

Visita a Comillas. Agradable sorpresa. Modernisme, el Capricho de Gaudí, Domènech i Montaner, els germans Llimona, el Seminari...un paisatge urbà d’arrel catalana. Arrant de mar. I una vida trepidant que va canviar el poble: la del ciutadà de Comillas Antonio López López, fill de família humil, que va fer fortuna a les Amèriques, com les feien els Indians en aquells temps, que es va enamorar d’una catalana, que es va emparentar amb la burgesia barcelonina, que va finançar Alfons XII quan la Corona estava arruïnada, que va obtenir el marquesat, que va tenir fills amb trajectòries ben diferents. Un cop el primogènit es va morir de tubercul.losi, el segon fill, que havia fet vots de castedat, va ser casat ràpidament davant la imminent visita del Rei a la població. Sembla que la bella esposa mai va tenir les atencions pròpies d’una amor marital. Mossèn Cinto Verdaguer era el capellà del Marquès de Comillas, l’home més ric del seu temps. La influència religiosa, i tal vegada d’altre tipus, del Mossèn Cinto en la família, està en l’arrel del profund desencontre i la posterior campanya de desprestigi. Avui encara moltes famílies catalanes passen l’estiu a Comillas. He saludat a Carlos Güell de Sentmenat. Avui els Güell són els hereus directes del Marquès de Comillas. Hem estat acompanyats per l’alcaldessa que és una dóna extraordinària i dinàmica. Majoria absoluta amb el Partit Regionalista de Cantàbria. Molt poc a veure amb els seus superiors. Començant pel president regional Miguel Ángel Revilla que he escoltat a la Universitat en una conferència carregada de tòpics populistes anticatalans.

Ventes AENA

El Govern de l’Estat ha acordat en el seu últim Consell de Ministres abans de vacances la privatització del 30% de l’empresa pública AENA, mastodòntica i centralitzada, centralitzadora i dominada pels aparells burocràtics de la capital de l’Estat. Objectiu: fer calaix davant la caiguda espectacular del superàvit dels comptes de l’Estat. Això no és un canvi de model sinó una venta en època de vaques flaques. Trobaran compradors? Segurament sí perquè alguns aeroports són molt rentables i en el futur els hi podran encomanar la gestió de serveis complementaris. En paral·lel, l’Estatut segueix sense complir-se en el que fa al traspàs dels aeroports. És clar que el dia després del seu traspàs també seria partidari d’encomanar la seva gestió a administracions properes i agents privats. Com a tot Europa, menys a Grècia i Espanya.