27 de març 2010

Lech Valesa i Cuba

Divendres a la tarda i dissabte al matí. El líder la lluita per la llibertat i la democràcia a Polònia Lech Valesa, que també fou primer president de la Polònia que va sortir del comunisme per tornar a la història, ha convocat parlamentaris de tot Europa a Madrid per treballar a favor de la democràcia a Cuba i contra el feixisme dels germans Castro. Ja fa 51 anys, tres generacions afectades, que a Cuba es viu en un règim totalitari injustificable. Ara hi ha una crisi i un fort debat a Izquierda Unida perquè alguns regidors han votat mocions en ajuntaments condemnant la mort precipitada pel govern de l’opositor Orlando Zapata. La posició oficial del grup polític és “lamentar” però no condemnar la mort d’un lluitador per la democràcia. Aquesta és una de les causes més nobles en les que estic enrolat. Tractar amb el president Lech Valesa m’ha causat una gran impressió.

Un vol singular

En la fila per embarcar en l’avió de tornada cap a casa, veig que estic envoltat per més de vint persones amb una acreditació penjada al coll on es pot llegir el seu nom i una frase igual en totes: “Perder el miedo a volar”. Finalistes d’una campanya per perdre la por de volar. Això de tenir por a volar és quelcom ben respectable. És una fòbia, una por irracional. Quan era petit em va mossegar un gos i durant anys no podia veure els canins. Bé, la qüestió és que el vol ha estat ben singular. Envoltat de fòbics als avions per davant i per darrera, el vol ha estat animat. Un s’ha aixecat en ple enlairament. Xiscles fortuïts. Psicòlegs i personal de la companyia preguntant com anava el vol. Un prenent cervesa a tothora per relexar-se. Tots han anat a visitar la cabina dels pilots. La tensió continguda ha desembocat en petons i abraçades un cop a terra. N’he recollit alguns.

30 anys i un to

Dijous 26 de març. He assistit a la sessió solemne de commemoració dels 30 anys de la restitució del Parlament de Catalunya sorgit de les urnes de març de 1980. He quedat esfereït dels discursos partidistes i gallinacis de la majoria dels oradors que han intervingut. Ni fons històric ni sentit institucional del moment. Des de la tribuna d’invitats també s’ho mira el president Jordi Pujol que el 2002 va escriure un paper titulat “Grandesa i misèria de la política”. En la política catalana, estem dominats per un to de misèria. Però no sempre ha de ser així. Vindran èpoques millors, de totes, totes.

Una provisional definitiu del TAV

El govern de l’Estat i l’Ajuntament de Girona han anunciat que ja els hi està bé que es construeixi una estació provisional del TAV a Girona que “ha de tenir una vida de cinc anys”. Tal com l’Estat calcula els terminis pel desdoblament de la N-II i per l’arribada de l’Alta Velocitat...aquests cinc anys seran eterns. Ara mateix s’està construint l’estació provisional de Figueres i ara s’anuncia el mateix remei per Girona. I la de Tarragona també és provisional i els aparcaments de la de Lleida encara s’han de fer. Tot això és el cost de la ineficàcia en la planificació de l’arribada del TAV: 128 milions d’euros ja pagats a TPFerro, el tercer rail entre Girona i Figueres que costa 94 milions d’euros i dues estacions provisionals. Diners públics molt malt gastats.

"Tothom té un amic talibà"

Dimarts 23 de març. La ministra de Defensa, Carme Chacón, ha tingut l’amabilitat d’invitar als portaveus de la comissió de Defensa a una reunió amb el governador de la província afgana de Badguis. La sala està preparada com un plató de televisió i, evidentment, hi ha periodistes i moltes càmeres. Marca de la casa (produccions Chacón). Ja a porta tancada, el governador i el seu acompanyats agraeixen la presència dels militars de la OTAN i diuen: “A Afganistan tot està molt barrejat, es cultiva el 90% de l’opi que es consumeix al món i tothom té un amic talibà. Gràcies pel que fan però n’hi ha per estona”.

Una sola mà

Aquests últims mesos els no economistes volem escoltar l’opinió dels economistes sobre el moment actual. Alguns comencen per dir que el gremi s’ha equivocat molt en les seves previsions. Una de ments més brillants amb les que m’he trobat aquesta últimament és l’economista argentí Ricardo López-Murphy, liberal que va ser candidat a la presidència d’Argentina el 2003 quedant en segona posició davant el matrimoni peronista i populista del Khisnher. El qui havia estat també ministre de Defensa, recorda que el president americà Truman sempre deia que volia economistes amb una sola mà perquè els economistes sempre diuen: “In one hand...but in the other hand...” (En una mà s’ha de sospesar...però en l’altre mà s’ha de dir...) i no prenen postures definitives. Dijous 26, arriben les propostes de “Pacte d’Estat” fruit de les reunions del Palau de Zurbano. Queden molt curtes. Tot i valorar les incorporacions de les aportacions del nostre grup parlamentari, no es pot dir que amb aquestes mini-refromes sortirem de la crisi. Un dels punts consisteix en no considerar en el pes de l’equipatge els productes comprats en les botigues dels aeroport. Quina profunditat reformista la de la vicepresidenta Elena Salgado!

El Governador del Banc

Dilluns, 22 de març. Dinar amb el Governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordónez, convocat pel Carles Gasòliba. El Governador hauria estat el perfecte ministre d’Economia per un moment com l’actual. Home de tradició socialdemòcrata però sobretot partidari del rigor i de no fer el ridícul. Elogia les reunions i les mesures adoptades pel grup del Estats del G-20 -80% del PIB mundial- com a gran instrument de resposta a la crisi econòmica. Recorda que en la crisi posterior al crak borsatil de l’any 1920, l’administració nord-americana va tardar anys a reaccionar. Es mostra satisfet del sistema bancari espanyol –que no ha creat cap problema gràcies a les mesures de provisió de fons de garantia adoptades pels seus antecessors Mariano Rubio i Luís Ángel Rojo- i sosté que es pot sortir de la crisi econòmica si s’adopten les mesures de reforma estructural...que no s’adopten. No deixa de parlar de la necessàries reformes del mercat laboral, del càlcul de les pensions...i de com s’ha de donar crèdit amb rigor –dóna les ajudes de l’ICO com a fons perduts. Trec el tema de la fusió avortada de Caixa Girona. Remuga perquè ell és el gran impulsor de les fusions de caixes – “que aviat hauran de tenir les mateixes normes que els bancs”- però reconeix que Caixa Girona se’n pot sortir sola perquè era una casament a última hora i amb mala dot.

06 de març 2010

Viatge a Kosovo


A Prístina malgrat les presions- He tingut l’oportunitat d’estar quatre dies sobre el terreny coneixent com s’està construint l’últim Estat que ha nascut al món: Kosovo. El 17 de febrer de 2008 el parlament de Kosovo feia una declaració unilateral d’independència. Avui, dos anys després 65 Estats del món ja han reconegut el nou Estat. I Estats rellevants: Estats Units, Canadà, Japó i 22 dels 27 Estats membres de la Unió Europea, tots menys Espanya, Grècia, Romania, Eslovàquia i Xipre. Aquí rau part de l’objectiu del viatge: Kosovo és un gran desconegut per l'opinió pública d’aquí i s’ha convertit en motiu de controvèrsia política amb la forta oposició de PSOE i PP a reconèixer el nou Estat. Amb l’objectiu d’obrir una escletxa de relació entre l’Estat espanyol bel·ligerant i el Kosovo recolzat per tants actors de la comunitat internacional, la Fundació Soros – una important fundació nord-americana que ha invertit molta energia en l’estabilització i democratització dels Balcans i de Ucraïna i Geòrgia- i el think tank de política internacional FRIDE (avui presidit per Pedro Solbes) han apostat per aquest apropament. A finals de l’any passat van viatjar a Kosovo els principals redactors en cap de la secció d’internacional de la premsa de tot l’Estat. En van sortir uns reportatges molt bons. I per aquesta setmana estava prevista una visita per conèixer el contenciós entre Sèrbia i Kosovo amb parlamentaris i alguns investigadors universitaris. Era una invitació privada. Però va arribar a oïdes del Ministeri d’Afers Exteriors. Es va posar en funcionament la poderosa maquinària de l’Estat per intentar fer impossible el viatge. En part ho van aconseguir: van caure, disciplinadament, els diputats del PSOE i el PP (què és un diputat? Un buròcrata que vota i calla o una persona amb criteri i amb llibertat per conformar-se els seus punts de vista?, aquest és el tema). Hi hem anat igualment el diputat i amic del PNB Aitor Esteban (un home brillant de qui se sentirà parlar), el professor José Ignacio Torreblanca (un dels millors analistes actuals de política internacional), dos investigadors més dels Balcans i jo mateix. Quant que hem après!

Una terra amb massa història- Kosovo és un tema controvertit des de fa centenars d’anys. Els Balcans són terra de fronteres que s’han mogut tants de cops! Si els serbis diuen amb raó que allí el poble serbi hi té les seves arrels i part dels monestirs més simbòlics de la seva identitat i que el 1389 van guanyar una guerra contra l’imperi otomà en terres de la planúria kosovar, també és cert que poc després hi van arribar els albanesos, que avui són immensa majoria. Una bona manera d’entendre aquella terra que de tanta història que té no l’ha pogut digerir tota és llegint el gran escriptor Ismaíl Kadaré i el seu llibre “tres cants funeraris per Kosovo”. Bé, el cert és que avui els serbis són el 8% de la població, una minoria ètnica que té la protecció del gran veí del costat: Sèrbia. Els Balcans es van desangrar durant els anys 90: un cop va esclatar la ex-Iugoslàvia van sorgir nous Estats independents. I vam viure les tant cruels guerres de Croàcia i Bòsnia. Tot a molts pocs quilòmetres de l’Europa comunitària, en terres de l’antic imperi Austro-Hungarès. Europa no va estar a l’altura, sí que ho va fer les administracions nord-americanes i la OTAN. Javier Solana com a secretari general de las OTAN ordenava els bombardejos a la Sèrbia de Milosevic. Eren les guerres de 1995 i 1996. Es van crear nous Estats, Bòsnia-Herzegovina era més un protectorat internacional que un nou Estat. La guerra de 1999- Però encara quedava un gran polvorí per explotar: Kosovo. El president serbi Milosevic va jugar a fons la carta de l’odi. Va esclatar la guerra de Kosovo, era 1999. La Secretaria d’Estat nord-americana Madeleina Albriht va agafar la iniciativa que no prenien els europeus per frenar una guerra especialment salvatge: milers de morts i desplaçats i un pla d’intervenció internacional dirigit pel ara premi Nobel de la Pau, l’antic president de Finlàndia Marti Ahtissari. Una de les opcions del seu pla de pau era la independència. I va arribar. El Tribunal Internacional de Justícia ha de dictar una sentència sobre aquesta declaració d’independència. Hauria de ser dictada en pocs mesos. Els serveis jurídics espanyols han estat especialment actius personant-se en la causa i al·legant en contra de la independència. Ull: el que marcarà un precedent molt rellevant serà aquesta sentència i no la del tribunal constitucional de Canadà sobre els referèndums d’autodeterminació del Quebec. Cal estar atents a la carpeta kosovar. No pas perquè sigui mirall de res però tampoc ha de ser fantasma de l’Estat espanyol. He quedat parat de com l’aparell de l’estat s’ha pres el cas de Kosovo com un “precedent” pels “perills nacionalistes” en el sí de l’Estat.

El futur- Avui Sèrbia pensa en la integració a la Unió Europea i la pretensió sobre Kosovo és moneda de canvi per la negociació final. Així m’ho diu el president del Moviment Europeu a Belgrad prenent un cafè en una capital que respira més ganes d’Europa que algunes capitals actuals de la UE. Europa és el futur de Sèrbia i el Partit Radical de Milosevic és un nostàlgic fantasma d’un país que ha canviat molt. I Kosovo és un estat viable de dos milions d’habitants on s’hi ha abocat la Unió Europea i els Estats Units. Quasi tots, menys Espanya. Els noms de Zapatero i Moratinos són molt coneguts a Prístina, i no pas a bé. La presència és nul·la i els kosovars no poden viatjar a Espanya perquè no se’ls hi reconeixen els seus passaports. Mai més cauré en l’estereotip d’associar els kosovars amb la criminalitat. Els índexs de criminalitat són molt més alts a Espanya, França o Alemanya que a el nou petit Estats dels Balcans. El nord serbi, Mitroviça, és on hi ha més inestabilitat: continuen arribant els diners de Belgrad. M’he entrevistat amb persones que fa deu anys van formar part dels grups paramilitars – els famosos Escorpions- i que van matar. El conflicte interètnic és latent, però es fan grans esforços per construir un Estat multiètnic amb representació de les minories en el parlament i el govern. La missió de la OTAN – de la quan la ministra Chacón se’n va anar sense avisar- fa una gran feina per assegurar la pau. Amb poques hores he passat de Prístina a Girona. D’una terra maleïda dels Balcans que busca la pau i l’esperança a casa amb els nostres problemes però també els nostres tresors, el principal que ningú mata a ningú per odi tribal des de fa moltes dècades. Torno a les meves obligacions i als nostres problemes, però retinc la mirada trista de tantes persones que m’han explicat com van veure morir els seus familiars i com van viure en camps de refugiats. Aquí al costat, a Europa, a la nostra casa gran. És la nostra responsabilitat ajudar-los. Ja es veu que no és la de l’Estat espanyol. Quin gran error! Una noble causa per dedicar-hi temps i energia.