19 de setembre 2011

El mediterrani es mou....lady absent, no!

Ens hauria de fer vergonya les mesures insuficients contra el règim sanguinari que domina Síria. Eleccions a Tunísia el 23 d'octubre. Turquia està agafant un lideratge regional molt important. Qatar, una esfera d'influència inquietant. França i Gran Bretanya ocupen l'espai buit deixat per la diplomàcia de la UE. Lady Catherine Ashton, alta representant de la Unió, en cercles europeus també és coneguda com "lady Absent".

Un debat parlamentari sobre Líbia al final de la guerra

Dimecres, a les quatre de la tarda. Compareix la Ministra d'Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, per explicar la posició diplomàtica i militar al final de la guerra de Líbia. Com a portaveu del grup allí estic, per escoltar la ministra, per expressar el criteri propi i, sobretot, encuriosit per escoltar el diputat Gaspar Llamazares que es va oposar a la missió de bloqueig aeri de l'OTAN per enderrocar el tirà coronel Gaddafi que a l'inici de la intervenció ja havia massacrat 11.000 civils. El diputat del BNG ja ni ha vingut perquè no deu saber què dir. Llamazares continua amb el discurs del colonialisme, dels interessos econòmics i que, fruit de la intervenció, ara Líbia depèn més de Iran! Fot-li fort! Quins arguments! Convé dir que en aquest assumpte ICV va votar a favor de la missió de l'OTAN. Devien aprendre, com quasi tots, les lliçons dels grans errors de les guerres dels Balcans occidentals en els anys 90 del segle passat. Llamazares encara no creu que s'hagués d'intervenir per protegir la població després d'una guerra que ha deixat entre 20.000 i 25.000 morts civils. Un altre que no reconeix el seu error.

De com Felipe González fa recordar el que és la socialdemocràcia

Dilluns, a dos quarts de vuit. Presentació del llibre del professor José Ignacio Torreblanca sobre la crisi de la construcció europea. El presenta l'expresident Felipe González i el secretari d'Estat d'Afers Europeus, Diego López Garrido. L'autor és lúcidament crític amb el moment actual de la Unió Europea. López-Garrido fa una defensa d'ofici i apassionada d'una Europa que diu que no està en crisi. Després intervé González des de la llibertat de pensament d'un expresident que diu ser "militant però no simpatitzant del PSOE, al revés del que és habitual". L'expresident diu les veritats. I, sobretot, fa una crítica molt subtil però molt directa a la "regla d'or", l'equilibri pressupostari que prohibeix l'endeutament i les polítiques contracícliques pròpies de la doctrina keynesiana. La regla d'or que aquí s'ha convertit en reforma constitucional exprés. Escoltant Felipe González (tinc a la meva esquerra la seva nova esposa, entregada i enamorada, i a la meva dreta el segon del secretari d'Estat renegant ferros i claus) em ve un record precís de què és la socialdemocràcia, quelcom que el president Zapatero ha esborrat de la carta de presentació socialista i que el candidat Rubalcaba no aconsegueix restaurar (en el seu intent de la Restauració socialdemòcrata) embolicat en tants anys d'entrenament en la tàctica i abandonament de les lectures que perfilen l'estratègia i la renovació ideològica. I així comencen la setmana els socialistes. La sala a vessar. S'ho val el llibre i el presentador principal. Els vells socialistes respiren per un moment. A l'expresident Manuel Marín li dic que enyorem la seva presidència rigorosa i viatjada que ha estat seguida pel que tots ja coneixem. Zapatero encara avui no ha reconegut que es va equivocar amb la reforma atropellada i esvalotada de la Constitució.

Una majoría absoluta no pas inevitable

Molta gent, esvalotada, em dóna per feta la majoria absoluta del Partit Popular el 20-N. Els dic que no és tan clar. Que el 22 de maig el PP va tenir el 37'7% dels vots però que l'esfondrada del PSOE va obrir la porta a molt de poder local i autonòmic. Però una majoria absoluta només s'assoleix a partir del 42% dels vots. I en tot cas, que el lloc clau per frenar aquesta majoria absoluta és el resultat a Catalunya. Fa quatre anys Catalunya va salvar Zapatero. Ara el vot català ens hauria de salvar d'una majoria absoluta del PP. El vot a CiU és doblement útil: frena la majoría absoluta del PP i el dia després de les eleccions és útil per influir en la defensa dels interessos de Catalunya en la política espanyola. El vot al PSC el dia després, és un vot estèril. Del vot més útil ja en parlarem el novembre, transitant per un camí de crisi europea i de ruïna hel·lènica (si qui has ajudat al cap d'un any no fa els deures acordats...potser no mereix ser més ajudat). En veurem de grosses les properes setmanes. Més que mai, gent amb els peus a terra i la mirada a l'horitzó.

El català a l'escola,,,,i una màquina de guanyar vots

Dimarts a la tarda. Ple del Congrés. La segona intervenció és sobre el català com a llengua vehicular de l'escola. Sóc conscient que és una de les meves últimes intervencions de la legislatura. Pujo a la tribuna sense papers. Dic, ordenadament, el que he pensat i em surt de l'ànima. Els informo que des del parvulari he estat escolaritzat en català i que em puc expressar en castellà correctament. Encara que sembli estrany, aquest argument impacta. Després em pregunten si sempre he fet les classes en català. I un diputat socialista de Canàries fins i tot em pregunta si a casa parlo en català a les meves filles. Aiii, el desconeixement! Tots votem a favor, gran feina aquí de continuïtat i coherència del PSC, menys el PP, que vota en contra. Després Mariano Rajoy diu que no hi ha conflicte. Però el que compta són els fets, les votacions..., aquesta presumpta màquina de guanyar vots. Que potser recolliran en una altra part de la geografia hispànica però no pas aquí.

Una oportunitat perduda per el català a la UE

Dimarts a la tarda, de les tres intervencions en el Ple del Congrés, dues són referides al català. En primer lloc defenso sense èxit que el català es converteixi en llengua oficial de la Unió Europea aprofitant l'entrada de Croàcia a la UE l'1 de juliol de 2013. Per aquesta nova incorporació s'ha de revisar el Tractat de la Unió i el reglament de règim lingüístic. I s'ha de fer per unanimitat. Es pot bloquejar el croata si no es reconeix el català. Una arma de negociació que difícilment es tindrà en molts i molts anys. Recordo que el català és la tretzena llengua més parlada de la Unió i que té catorze llengües per darrere, menys parlades. Recordo que anem cap a un règim de treball bàsicament en anglès, francès i, potser, alemany i castellà. I que el català no pot estar per sota de l'holandès o el maltès. PSOE i PP, aquesta gran coalició, hi voten en contra. Tot i que els eurodiputats del PSC havien firmat a favor d'aquesta proposta. El diputat Àlex Sáez fa el possible per arrencar el sí del govern a aquesta proposta. Però no: no és la idea del Govern, no és la idea del socialisme encara majoritari. I el PSC, sempre esqueixat pel mig. Per què no fan un cop de cap?