Conversa amb Gernot Von Grawert-May, advocat de Berlín, home elegantíssim i cosmopolita de 67 anys. Em diu: "Bismark va passar a la història com el primer home d'Estat que va crear un fons públic de pensions. És cert. Però quan va crear les pensions a la Prússia unificada ho va fer per percebre la pensió a partir dels 65 anys i en aquell moment l'esperança de vida dels alemanys era de 62 anys. És evident que s'ha d'allargar l'edat laboral". A Alemanya el Govern de gran coalició ja ha decidit allargar l'edat laboral fins al 67 anys a partir d'aquí a pocs anys. No m'imagino aquesta proposta en la gran tómbola de la política espanyola.
Un cop he acabat el llibre d'Enric VilaEl nostre heroi Josep Pla-l'he de presentar un dia de setembre a Olot i aleshores en parlaré- he començat l'assaig de Stefan Zweig sobre Montaigne. L'últim llibre que va escriure Zweig abans de suïcidar-se al Brasil. Zweig no podia suportar la idea del mal absolut de la Segona Guerra Mundial i un món que s'acabava, com el que va viure Sándor Marai, que també es va suïcidar a l'exili de Califòrnia, pocs mesos abans de la caiguda del mur de Berlín. Torno a Montaigne. Sosté que és un autor que és difícil entendre en la primera joventut. Viscut. Sosté: "De què serviria per a un jove l'intent de Montaigne d'advertir el lector del perill dels afanys i les ambicions, d'involucrar-se amb massa passió en el món exterior? I de què servia el seu assossegat anhel de modular un caràcter temperat i tolerant a una edat impetuosa?". I del seu devessall de cites de l'autor de Bordeus, n'apunto una: "Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut, quan desapareix; la salut, tan aviat com ens abandona; i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, només quan està a punt de ser-nos arrancada o quan ja ens ha estat presa". Ara ja començo a gaudir de Montaigne. A partir de la segona joventut.
Ha caigut Alberto Saiz, director dels Serveis Secrets. La dimissió forçada estava cantada des que el Govern i el Parlament van tenir els primers indicis que deia mitges veritats. N'hauria de demanar perdó. La crueltat cap a l'arbre caigut ha conduït a situacions com la següent. Fa dues setmanes Saiz va reconèixer a porta tancada i en la Comissió de Secrets Oficials que havia sotmès espies del CNI al polígraf per detectar qui filtrava informació de la seva vida a un diari. Se'ns va demanar confidencialitat absoluta i es va donar aquest fet com a "absolutament normal". Ara és el mateix Govern que ha filtrat aquesta dada per desacreditar el personatge. M'ha trucat un periodista per demanar-me quines creia que eren les reformes i reptes del nou director del CNI, Sanz Roldán. Li he dit que el repte del nou director dels Serveis Secrets era que ni ell ni cap periodista i molts pocs polítics puguin saber què fan els Serveis Secrets, que per això són secrets. S'ha quedat una mica parat i sense la consagrada frase curta per fornir una crònica periodística.
Conversa amb Anton Tomazic, investigador i inventor eslovè que va ser diputat al Parlament d'Eslovènia quan va proclamar la independència el 1991. A ell li va tocar llegir la declaració d'independència. Ara està lluny de la política. Li pregunto per què Eslovènia bloqueja l'entrada de Croàcia a la Unió Europea. M'ho explica: "Croàcia té quilòmetres i quilòmetres d'una bellíssima costa. Eslovènia només té dos quilòmetres de costa, territori disputat amb Croàcia i no volem renunciar a aquests dos quilòmetres que són la nostra única sortida al mar entre els italians i els croats. Això és tot i això és molt". Pot ser que Croàcia refredi la seva madura entrada a la UE per aquest tema? Coneixent el caràcter balcànic, és possible.
El multimilionari George Soros ha sortit del silenci per dir algunes coses altisonants enmig de la crisi econòmica mundial. Soros va fer fortuna de forma molt especulativa i després es va donar el caprici de criticar el "sistema" del qual s'havia aprofitat i disparar contra la Casa Blanca. Ara ha dit que la Xina és l'economia millor equipada del món per afrontar la crisi econòmica perquè ja té els bancs nacionalitzats i té un fort control i planificació de l'economia. L'última ocurrència d'un home avorrit de nedar en l'abundància. Malament rai si la Xina representa el model a seguir: creixement econòmic a canvi de la renúncia als drets democràtics. Però aquesta és la idea del poder xinès: "l'home postdemocràtic". Un cert nivell de riquesa reclama estructures democràtiques. El president xinès ha arribat a Itàlia de visita oficial i ha ofert més intercanvis econòmics i inversions mentre la Xina va ocupa llocs estratègics a l'Àfrica negra. Des de Zimbabue fins al Sudan. Els mapes es redibuixen. La Xina vol parlar amb Occident i Occident hauria de voler parlar molt més amb la Xina. Com en tots els bons acords, la solució quedarà en un ni tu ni vós.
A la ciutat toscana de Viareggio un tren ha explotat i ha causat 19 morts i 25 ferits, 11 d'ells, en estat greu. La reacció del primer ministre Berlusconi ha estat canviar la llei. A Catalunya també es fan lleis a cop de cas concret. I Zapatero acaba d'anunciar una llei per saber quina és la vida 'util d'una central després de tancar la central de Garona. I això no és bo. Després d'un accident en unes colònies d'estiu, després d'un incendi, després d'un accident, després d'una intoxicació. No es governa bé compulsivament i reactivament. A cop calent, la pena de mort torna a planar després de cada assassinat macabre. La democràcia deliberativa és quelcom més estructurat. Una idea de governar i unes idees per reformar.
Parlo amb Birgitta Sellen, vicepresidenta del Parlament de Suècia, país que té la presidència de la Unió Europea des de l'1 de juliol: "La incorporació d'Islàndia a la UE és una proposta que va de bo per part de Suècia. És una illa que no arriba als 400.000 habitants i que donaria una influència a Europa a tots els fòrums internacionals sobre l'Àrtic. Per què no?". Mentre anem discutint l'europeisme de Turquia estàndards objectius, ens podem trobar més aviat que tard Islàndia dins de la Unió Europea. De les illes gregues a l'Àrtic.
Dijous poca estona abans de l’última votació de l’últim Ple del mes de juny. Pati de l’entrada del Congrés. Conversa amb l’exvicepresident Pedro Solbes. Parlem en català. Està més relaxat i rejovenit. Compleix estrictament amb les seves obligacions de parlamentari i assisteix d’oient a les Comissions d’Exteriors i de la Unió Europea. No falla mai a les votacions. I em recorda que és servidor públic de forma ininterrompuda des que va ser nomenat director general el 1982. Després secretari d’Estat, ministre d’Agricultura i d’Economia, Comissari europeu i un altre cop vicepresident econòmic durant cinc anys. “No sé si m’han cessat o m’he fet cessar”. Solbes va guanyar el debat televisiu al seu oponent del PP Manuel Pizarro a les eleccions de març de 2008. Però Solbes és un home prou lúcid i de llarg recorregut com per tenir uns límits de pudor intel·lectual que són els que l’han fet “dimitir-se” i donar pas a una nova administració econòmica més disposada a les ocurrències d’aquesta gran improvisació que és la política econòmica d’avui. Dimarts en sis hores el PSOE es va desdir del pacte amb ICV per pujar els impostos. Fa unes setmanes en menys d’un dia es va desdir del pacte firmat amb CiU per reformar el mercat laboral. Així no es pot governar!!
El Govern de la Generalitat ha decidit retallar 900 milions el seu pressupost per enguany. Dues terceres parts de la reducció afecten al Departament de Política Territorial. Hi havia una època que les receptes socialdemòcrates deien que en època de crisi s’havia d’augmentar l’obra pública com a motor d’arrossegament d’altres sectors productius. Però ara menys obra pública – l’autovia Besalú-Banyoles ajornada un altre cop- per posar la vena abans de la ferida imminent. M’explico: l’endeutament de la Generalitat està molt per sobre de les previsions d’aquest any -300 milions- i se situarà en els 8.000 milions. Una manera de reduir l’endeutament és retallar el pressupost a mig any. No és una mesura d’estalvi estricte sinó una mesura d’amortir un endeutament disparat. Un maquillatge a temps per un rostre perjudicat. Pous secs de petroli, finançament necessari com l'aire que respirem.
En el primer consell de ministres després de les eleccions europees el govern va pujar els impostos sobre la benzina i el tabac. Motiu: fer calaix per plantejar algunes xifres de cares a la negociació del finançament autonòmic. Pujar la benzina ara que torna a pujar el seu preu en els mercats internacionals és una inoportuna decisió per ajudar els sectors econòmics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
