El Partit Popular i la llengua catalana

La primera iniciativa del Partit Popular en el Ple ha estat tornar a denunciar un relat fals sobre la discriminació lingüística i els «greus problemes per aprendre castellà a Catalunya». Un clàssic de la casa: nacionalisme d´Estat. Van acabar la legislatura així i la comencen igual. Em toca intervenir. I els recordo que la seva estratègia de presentar una Espanya agònica i a punt de trencar-se com a revulsiu per aconseguir una majoria social en oberta confrontació amb els nacionalistes no els ha donat bons resultats. No els ha donat la victòria. I a Madrid qui no guanya, no governa. La projecció freudiana de l´imaginari de la dreta espanyola: el xoc frontal dels cabrits. «El choque de los carneros, señor Rajoy!, ni dos almas ni viaje al centro». Els explico el que els passa: que creuen que hi ha una llengua superior, el castellà i unes llengües de segona, entre elles el català. Fins que no superin aquest trauma i assumeixin el caràcter plurilingüístic de l´Es­tat, patiran i faran pocs amics parlamentaris. I els dic que aquesta tesi no és meva sinó que es troba en el recomanable llibre del professor Moreno Cabrera sobre el nacionalisme lingüístic d´Estat.

To menor socialista

Comença el règim de Plens ordinaris del Congrés. El partit del govern i el primer partit de l´oposició tenen ocasió de presentar una iniciativa de forta càrrega política. No ho ha fet pas així el partit socialista. En el primer punt de l´ordre del dia ens proposen instar el Govern a millorar les paperetes de votació del Senat. És ben necessari però no és una mesura políticament de to major. Per què els socialistes comencen així la legislatura? Perquè volen passar com puguin, ràpid, fins a finals de juny i tancar el període de sessions fins al setembre. Volen veure com evolucionen els congressos dels diferents partits i com evoluciona el moment polític a Catalunya i a Euskadi. Només aleshores podran temptejar socis parlamentaris estables. El Govern té un mes i mig amb perill de perdre alguna votació. Potser aviat.

El partit de Rajoy

La declaració d´u­ni­­tat contra el terrorisme firmada dimecres presenta molt bones expectatives de futur. Ha estat fàcil de redactar i de consensuar. Les intervencions, en el Ple de la tarda, de Ra­joy, Duran, Erkoreka i Rodríguez-Zapatero també han estat positives i han deixat enrere una legislatura desgraciada. En la que uns van negociar amb poca preparació del ter­reny -em consta i deixem-ho aquí- i els altres van fer del ter­ro­risme argument de desgast partidista. A Zapatero el que va fer l´anterior legislatura en a­quest camp no li va passar factu­ra, les eleccions ho van certificar. A Rajoy la posició de consens li pot passar factura o el pot reforçar. Ja ho veurem, en a­quell partit les intrigues són el temps líquid de Zigmund Baumand...

CAÏNISME. El Partit Popular està en una crisi que transcorre tan ràpida gràcies als nous mitjans de comunicació que fan que les fases de la crisi es cremin molt ràpidament. I beneficien el qui mana. Un crític va a tantes televisions i fa tantes declaracions, que perd força en pocs dies. No hi ha grups organitzats, tots van a la seva. Dic, només mig en broma, que en aquell partit a un dirigent el pot trucar Rajoy per proposar-li ser secretari general i al cap de cinc minuts pot rebre una trucada d´un diputat que diu parlar en nom d´un grup ampli i que li planteja el suport per presentar-se contra Rajoy. Carlins i liberals...

El 3er carril de l'AP-7

Segona quinzena de maig de 2008. Han comen­çat les obres del tercer i quart carril de l´autopista AP-7 al seu pas per les comarques gironines? No. Quants anys fa que ens van anunciar que començarien? Per què ens venen aquesta obra com una obra pública quan la realitat és que la pagarem els usuaris de l´autopista, ara i amb un allargament de la concessió el 2022?

Bolívia i Santa Cruz

A mitjan anterior legislatura ens van visitar a Barcelona una delegació de polítics de la zona de Santa Cruz de la Sierra, la regió més rica i dinàmica de Bolívia que demana viure sota un estatus d´au­to­no­mia. Ens vam entendre fàcilment perquè salvant totes les dife­rèn­cies... ja ens entenem en això de «...pagar el beure». Recordo que vam tenir un dinar molt agradable en un reservat del restaurant 7 Portes de Barcelona. Els vam regalar exemplars del nou i el vell Estatut d´Autonomia de Catalu­nya de la vigent demo­crà­cia. Ara resulta que hi ha articles sencers de l´antic Estatut català en el projecte d´Estatut per a la regió de Santa Cruz. El model català s´obre pas? La inspiració? La mandra? Que tinguin molts èxits...

Actualitat italiana

No es pot dir que Itàlia camina cap al feixisme ni tan sols que té governants feixistes. Ahir ho escrivia així Enric Juliana, per citar una font d´au­toritat. Gianfranco Fini, nou president de la Cambra dels Diputats, fa anys que va abjurar del feixisme. I ho va fer simbòlicament a Jerusalem i exercint com a ministre d´Afers Exteriors. Dic això perquè les declaracions de la vicepresidenta Fernández de la Vega són un greu error, un molt greu error que refreden les relacions amb un país que, més enllà de qui el governi, ha de ser soci en tants assumptes europeus i euromediterranis. Itàlia, un país per tenir en compte, sempre! Fraternalment...

Burocràcia

Dino amb el subdirector català del diari Expansión. Parlem dels 5.000 funcionaris més en aquests quatre anys i mig de tripartit -mossos, mestres i metges a part- 5.000 nous funcionaris en l´es­truc­tu­ra estricta de l´administració. I més de 5.000 més en organismes au­tònoms. Però el meu interlocutor em diu que estan comptant el nombre d´alts càr­recs de la Generalitat amb cotxe oficial: ja compten 186 cotxes oficials. I encara escruten. Segur que vam cometre errors en la nostra època de govern... però ara hi ha més funcionaris que mai, més enllà dels necessaris, més càrrecs de confiança que mai i més cotxes oficials que mai. El dia que l´alternança es produeixi -llei de vida- ens hem d´au­toimposar una administració sensata, eficient i suficient... més prima i àgil.

Zoé Valdés i Remedios Varo

Dijous 8 de maig. Vuit del matí. Esmorzo amb Zoé Valdés, brillant escriptora cubana exiliada a París, a l’hotel on s’allotja a Madrid en els seus dos dies frenètics de promoció del seu llibre d’assaig, documentadíssim, sobre el règim totalitari castrista. Parlem un cop més de Cuba. Ens vam conèixer el 2004 parlant de Cuba en el Club de Premsa. M’apunta el racisme latent i no resolt en la societat cubana. I em pronostica que el dia que el règim flaquegi, les primeres protestes contra el poder vindran dels negres discriminats. També em diu que es nota una mica desemparada per alguns partits espanyols. Pels socialistes clarament, que li han fet boicot en la presentació del llibre a la Casa de América. Pels populars, massa ocupats en les seves batalles intestines. Des de fora em diu que veu les condicions pel naixement d’un nou partit de centre. Ai, la mirada civilitzada d’una intel.lectual afrancesada! Em sembla que això encara no és possible. I parlem dels Sants d’Olot, i del seu recent viatge a la Garrotxa i a Anglès, poble on va néixer Remedios Varo.

Remedios Varo- Va néixer a Anglès i és una de les millors pintores surrealistes del segle XX. A l’altura de Frida Kahlo i de Leonora Carrington. Va néixer a Anglès i va viure a Madrid, en l’entremeliada Residència d’Estudiants, al costat de Salvador Dalí, i es va instal.lar a Mèxic. Zoé Valdés acaba de publicar la novel.la “La cazadora de astros” centrada en la vida de Varo. Està a punt de fer el salt al cinema. Bigas-Luna té el guió. Valdés em diu que li va impressionar la visita a Anglès perquè allí va veure la força dels paisatges de la infantesa de Vara en tota la seva producció pictòrica: “Allí vaig veure els arbres i les cases i els gats dels seus quadres...”. “A l’altura, perfectament, de Frida Kahlo però li falta un govern que aposti fort per ella. No serà el mexicà que vol ressaltar a Kahlo, han de ser vostès”. El bon alcalde Pere Figuereda hi pot fer molt. En parlo amb la Rosa Gil i em diu que n’he de parlar amb en Pau Lanao que va comissionar una exposició a la Casa de Cultura de Girona. Aquest cap de setmana, m’endinsaré en la novel.la.

Eleccions a Guinea: 99 a 1

Dilluns a la matinada vaig tornar de Guinea-Ecuatorial on vaig fer les funcions d’observador internacional en les eleccions legislatives i municipals del diumenge passat. Vam sortir de l’illa de Bioko amb un 47% escrutat i una projecció de uns set escons per a l’oposició, en tenien dos. Dijous es van fer públics els resultats definitius: dels 100 escons del Parlament, 99 pel partit governamental, PDGE, i un per a un partit d’oposició. Una determinada línia política del ministeri d’Exteriors ha descarrilat. El país està experimentant una gran transformació gràcies als ingressos del petroli. I viu en una situació que li permet tapar-se les orelles davant els consells de l’Espanya o dels Estats Units. Vivència en directe d’un procés que dóna un resultat insostenible en qualsevol democràcia homologable. No hi va haver frau massiu en el dia de les eleccions. Simplement hi ha una gran xarxa clientelar en un petit país de poc més de mig milió de persones. Algun dia podré explicar més coses. Alguns mitjans ens han criticat la falta d’èxit de la nostra missió. Amb certa raó. Així són les apostes arriscades...

Prostitució

Els Mossos d’Esquadra han “desarticulat” una xarxa de tràfic d’éssers humans, de dones, sotmeses a la prostitució en les carreteres de les comarques gironines. Ho han fet en base a uns preceptes del Codi Penal que varem reintroduir el 2003, bàsicament la figura del proxeneta. No ha estat possible fins ara? Crec que fa molt de temps que era possible...però en temes d’immigració i en aquest debat concret de la prostitució, han practicat el dubte permanent i el mirar cap a una altra banda.

Rosa Serra

De les Creus de Sant Jordi d’enguany, vull destacar la de Rosa Serra, escultora d’Olot que ha educat la sensibilitat de tantes persones amb els seus volums blancs i granítics. De dones esveltes però immenses en la seva maternitat o en la seva sexualitat, suggerent. I atletes i coloms i Déus mítics i...blancs i verds i ocres...i pedra i bronze...i un tacte agradable que invita a resseguir els volums d’una harmonia molt d’ara. L’harmonia dels cossos femenins de Rosa Serra és la proporció àurea de la vida actual.

Les eleccions basques que venen

Assisteixo a l’esmorzar-conferència d’Iñigo Urkullu, president del PNB, a l’Hotel Hesperia de Madrid. Públic nombrós i selecte. El capital de Madrid sempre té una arrel i una caseta d’estiueig i unes accions pel voltant de Bilbao. El successor de Josu Jon Imaz, feina difícil, ho fa molt bé. Quedo sorprès que els periodistes es quedin només amb un cert repàs, en el moment de les preguntes, als retrets mutus que s’han fet els socis de l’actual tripartit basc – PNB, EA, EB-. Urkullu parla que venen eleccions a Euskadi aviat – el 25 d’octubre?- i veladament diu que les planteja com un possible “xoc de locomotores, que no de trens”, que a la pràctica vol dir un xoc entre les talles del lideratge del candidat del PNB a lehendakari, qui sigui, i el candidat socialista, Patxi López. Manera intel·ligent de plantejar les coses, per guanyar, per reagrupar vot nacionalista – com fa dues eleccions- i, després, per parlar amb qui calgui, els socialistes també, si cal. Però primer es volen mesurar les forces. Fins que això no passi, el PNB les veurà a venir en el Congrés dels Diputats i els socialistes tindran un inici de legislatura sense gaires afectes parlamentaris. Arribarà un dia, però, que començarà la cursa per ser el soci en la segona meitat de la legislatura.

Eleccions a Galícia

Les eleccions gallegues toquen el juny del 2009 però les avançaran al març perquè no es confonguin amb el debat, sempre de comportament singular, de les europees. El Partit Popular arribarà amb mal temps i mal líder per recuperar la Xunta – així es va veure en les municipals i les generals. La qüestió serà saber com es reparteixen el pastís de la gestió de govern els socialistes i els nacionalistes. Serà un altre test sobre els efectes del pacte dels nacionalistes amb els socialistes. Ja n’hem vist algunes conseqüències recentment.

Mecano Saura

El conseller de l’Interior i Participació ciutadana, Joan Saura, ara, té mala consciència i ha proposat desmuntar un quilòmetre de la canonada del transvasament de l’Ebre a Barcelona com a “símbol” de la “provisionalitat” de l’obra. Tot un homenatge surrealista a Salvador Dalí. Volen continuar sent antitransvassistes, però només ho són de nom perquè sota un govern tripartit i amb un Departament de Medi Ambient dirigit per Iniciativa per Catalunya-Verds s’ha produït:

1- Els transvasament de l’Ebre a Barcelona després de l’intent fallit de transvasar el Segre en el seu naixement.

2- L’autorització del major transvasament d’aigua del Ter a Barcelona per sobre del Decret de màxims de 1959 fins al punt que, dades oficials del Departament, 2 de cada 3 dies de 2007 el Ter va estar per sota del seu cabal ecològic. Més del 70% de la seva aigua és transvasada des del Pasteral.

Lliçons d’aquest episodi d’improvització:

a- Iniciativa per Catalunya-Verds ha superat l’edat de la innocència (o no!), ha mastegat els efectes de “la cultura del no” i ha gestionat amb empentes i rodolons la crisi (ocultació premeditada d’informació, insistència amb el greu error de la capçalera del Segre...i oracions a la Moreneta).

b- El govern tripartit-2 que camina cap als seus 5 anys no és com ens l’havia promès el seu president. Montilla ens havia anunciat el final del Dragon Khan. I la muntanya russa persisteix.

c- La política catalana hauria d’haver passat pàgina d’alguns episodis de frivolitat després de l’experiència governamental dels socis del tripartit. Però quan el conseller Saura ens proposa desmuntar una obra de gran cost – injustament imputada al finançament del deute històric en infrastructures- com si fos un Mecano, penso que encara tenen reserves de beneiteria per servir-nos.

Ebre-Ter

La sobreexplotació del Ter és un tema candent que s’ha aguditzat les últimes setmanes. Em vaig comprometre que la defensa del Ter i del seu cabal ecològic seria un dels compromisos claus de la legislatura. Divendres el consell de ministres va aprovar el transvasament d’aigües de l’Ebre a Barcelona –diguem les coses pel seu nom- i unes compensacions econòmiques pels regants de tota la conca de l’Ebre. I els regants del Ter? Tenen compensacions? No. I venen patint el més gran transvasament de Catalunya des de 1958. No hi ha res més injust que tractar de forma desigual situacions iguals.

Innovació i Ciència

Vaig conèixer la nova ministra d’Innovació i Ciència, Cristina Garmendia, a Sevilla. Allí ens va explicar, a un auditori majoritàriament de llecs en biologia, les possibilitats de la investigació amb les cèl·lules mare. I el debat ètic que planteja. Quan vaig ser ponent de la llei d’investigació bioètica, ens varem retrobar al voltant d’una taula convocats pel fi jurista Antonio Garrigues Walker per discutir sobre la llei. A Garrigues, a la seva edat, ja només li interessen les coses importants. Aleshores Garmendia em va assessorar en els aspectes tècnics de la llei i em va ajudar a redactar algunes esmenes. Una de clau era la dels bancs de cordó umbilical. Qui es va oposar frontalment als plantejaments de Garmendia va ser la ministra Elena Salgado. Xoc frontal. Ara les dues es troben assegudes en el Consell de Ministres. I, a més, amb Garmendia amb les competències sobre allò que vam treballar junts, amb poc èxit, ara fa quatre anys. Garmendia és una dona elegant, fins ara membre de la junta directiva de la CEOE i diguem que d’un liberalisme obert més que d’un socialisme convencional. Estem a favor d'aquest nou departament. També el proposàvem en el nostre programa electoral

El ministeri de Sanitat sense competències

El ministre de Sanitat i Consum s’ha quedat amb la pell i l’os. Parlo en sentit figurat, és clar, perquè l’alacantí Sòria és més aviat esfèric, boterià. Li han buidat les competències del ministeri de Sanitat. La Sanitat està traspassada a les Comunitats Autònomes i la investigació – Instituto Carlos III- ha passat al ministreri d’Innovació i Ciència. Si algun sentit va tenir “fitxar” un investigador per ministre devia ser impulsar aquest camp. Però s’ha quedat buit de funcions, pràcticament. Treu foc pels queixals.

Feina per a la ministra de Defensa

Carmen o Carme, indistintament. Fa deu anys ella era professora associada de Dret Constitucional a la Universitat de Girona i jo de Dret Administratiu a la mateixa universitat. El 2000 anava en un discret 12 lloc per Barcelona a la llista socialista. I jo vaig arribar al Senat. Però l’estiu del 2000 va tenir l’encert, diuen que per suggeriment, d’apostar per la candidatura incerta d’un diputat de Lleó a la secretaria general del PSOE. Deu anys després, ens tornarem a trobar. Ella ministra de Defensa i jo, previsiblement, treballant en el camp de defensa al Congrés dels Diputats. La ministra proporcionarà fotos emblemàtiques i noves – “sensacions” de la factoria ZP-Per la resta, el ministeri de Defensa és un departament amb el “pilot automàtic”, pilotat, per delegació, pels militars i que circula pel camí ben traçat dels compromisos internacionals de l’OTAN.

Casernes- Algú pot dir que el ministeri de Defensa no té cap pes territorial per defensar els interessos de Catalunya. I en bona mesura és així, no és el ministeri de Foment. Però la ministra de defensa tindrà l’oportunitat de demostrar que cedeix el Castell de Montjuïc sense condicions, que cedeix a la ciutat de Barcelona el quarter del Bruc per a la construcció de residències per estudiants de la Universitat de Barcelona i que retorna als municipis tants terrenys de les quatre demarcacions catalanes...també de la costa gironina.

Alta Velocitat a Girona

El Govern de l’Estat es va comprometre a iniciar les molt endarrerides obres del TAV a la ciutat de Girona el primer trimestre de 2008. Estem enfilant finals d’abril i el més calent és a l’aigüera. I la comissió de seguiment Estat-Ajuntament no es reuneix des de fa un munt de mesos. I la ministra Álvarez al capdavant d’aquesta important obra!

Hipoteques

El Banc de Londres ha fet una operació inèdita aquesta setmana: ha comprat hipoteques als bancs i les ha intercanviat per bonus. Això ha netejat els “morts de l’armari” de l’avariat sistema financer britànic i ha donat confiança als ciutadans. A dintre de la zona euro, això seria molt més difícil de fer perquè s’han de posar d’acord tots els bancs centrals i rebre l’autorització del Banc Central Europeu. I el BCE no està gaire per la visió que el diner de tots serveixi per parar el cop dels que més han arriscat. “Efecte Osasuna” en diuen els experts. L'Osasuna va ser l’únic equip que tenia els papers al 100% en regle quan es van convertir els equips en societats. Els altres van rebre els beneficis de la “vista grossa” i l’Osasuna va baixar a segona perquè era auster i no havia estirat més el braç que la màniga en el fitxatge de jugadors. Tres quarts del mateix podríem dir del debat sobre els poders públics i Forum Filatélico i Afinsa, que vaig viure molt de prop com a legislador.

Agricultura

Per primer cop des de la recuperació de la democràcia, no sé abans, no hi haurà ministeri d’agricultura, ni comissió parlamentària d’agricultura. Quin gran error. Estratègic, de sensibilitat cap a un sector i de promoció del mateix en un moment que començarà a notar la retallada de les ajudes europees. No vull fer cap tipus de paral·lelisme però el Congrés dels Diputats tindrà una comissió permanent sobre discapacitat – d’acord- i no pas sobre agricultura. Greu error. Convenen les dues.

Telefonia mòbil i ADSL

Llegeixo una informació del Diari de Girona: “Divuit pobles tenen problemes de cobertura de la telefonia mòbil”. Aquests dies de campanya que he recorregut amunt i avall les comarques gironines he comprovat aquests problema de primera mà. I molt més enllà d’aquests divuit pobles. Zones fosques, talls, saturació de la xarxa... avui la telefonia mòbil i la banda ample de connexió a Internet són elements indispensables del desenvolupament econòmic. Diuen que hi haurà un nou ministeri d’Innovació i Tecnologia. Doncs té molta feina en aquest camp. El servei l’ofereixen companyies privades però fortament regulades per la Comissió de les Telecomunicacions. Els poders públics han de ser molt més durs en disciplinar aquest sector.

Majories parlamentàries

Divendres a tres quarts de dues. S’ha acabat la segona votació d’investidura. Zapatero ja és president amb majoria relativa, amb els 169 vots del PSOE. A l’hemicicle es queden xerrant els dos únics diputats que ja ho eren el 1977: Alfonso Guerra i Juan Barranco. M’hi afegeixo. Diuen que s’ha de governar i pactar d’una manera diferent a la de l’anterior legislatura. En podem parlar. I un d’ells diu una veritat com un puny: amb 169 diputats es pot investir un president però es necessiten 176 diputats per arrancar el primer Ple i per les votacions en el Ple i les Comissions del Parlament. I això succeirà en dues setmanes. I aquestes majories encara no estan establertes. Hi ha camp per córrer.

Control al Govern

Repasso les preguntes parlamentàries de l’anterior legislatura, les peticions de compareixença a membres del govern, els temes centrals de caràcter territorial...de cares a plantejar les primeres iniciatives de la nova legislatura a començaments de la setmana que ve. Veig que els temes gironins són tan iguals als de fa quatre anys. Compromís: cada setmana empenyerem perquè es construeixin els 150 quilòmetres d’autovia que falten a les comarques gironines. I perquè es faci en els propers quatre anys.

Roine i "bromes de mal gust"

Sí qui hi va haver contactes per l’anunci de l’estudi del transvasament del Roine a Catalunya. Sí que hi va haver comunicació diplomàtica entre la Moncloa i l’Elisi havans del debat d’investidura. L’atac de banyes del tripartit ha estat tan gran que el president de l’executiu català, amb una gran sinceritat, ha considerat el compromís del govern espanyol com “una broma de mal gust”. Certament ho és pel torpede que envia a la contradictòria línia política en matèria d’aigua del govern català. Ara el govern vol transvasar aigua d l’Ebre a Barcelona. Parlem-ne. Però mireu el bloc del Carles Puigdemont. Trobareu una foto de la capçalera d’una manifestació a les Terres de l’Ebre amb uns una mica més joves Montilla, Carod i Saura. El lema de la manifestació: “Ni una gota transvasada”. Cinc anys de tripartit...que lluny queda l’edat de la innocència. Una innocència que va fer mal i que va donar lliçons de “modos”.

El govern català i el Sahara

El president de la Generalitat ha visitat el Marroc i ha avalat la proposta del govern amfitrió per donar autonomia all Sahara a canvi d’enterrar d’un cop per totes el dret a l’autodeterminació. El Sahara té, sense cap mena de dubte, dret a l’autodeterminació a la llum de la carta de Nacions Unides i com a territori colonitzat i que està constantment en els conflictes oberts discutits per Nacions Unides. Tan és així que fins i tot Nacions Unides hi té destacada una missió internacional, la MINURSO. Així doncs, el president Montilla avala explícitament les posicions més tancades de Rabat i contràries a la legalitat internacional. Certament les relacions amb el Marroc són molt importants per l’estabilitat i la seguretat en la zona del Mediterrani. I per la regulació dels fluxes d’immigració ordenada. Es pot i s’ha de mantenir, doncs, una posició equilibrada. Només puc pensar que el Govern català ha caigut de quatre potes en la trampa del govern de Marroc per ignorància. El més cridaner: en la visita al Marroc, el president de la Generalitat ha estat acompanyat pel vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, qui es proclama amic del poble saharaui però que amb el seu silenci ha donat el sí a l’operació del Govern marroquí per acabar amb els drets del Sahara.