Kosovo és Sèrbia o Llanos de Luna és Sèrbia

Kosovo és Sèrbia. En el partit de futbol de la final de la Copa del Rei entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid es va poder veure per televisió repetidament una gran pancarta entre el públic que deia: "Kosovo és Sèrbia". Era divendres 17 de maig de 2013. Aquell mateix dia Kosovo entrava com a membre observador de l’Assemblea de l’Otan amb el vistiplau de Sèrbia. L'ultima setmana d'abril Kosovo entrava a formar part com a observador de l’Assemblea del Consell d'Europa amb el vistiplau de Sèrbia. En cap dels dos casos els representants espanyols van votar en contra de la decisió. Després de l'acord del 14 d'abril entre Belgrad i Pristina ni els serbis diuen que Kosovo és Sèrbia, però ves per on aquest conflicte enquistat de les sagnants guerres dels Balcans dels anys 90 del segle passat està present en el cultivat ambient de discussió de la política internacional que són les grades de l'estadi Santiago Bernabeu. Aquesta apassionada somatització de la causa sèrbia -els seus responsables civils i militars han estat durament condemnats pel Tribunal especial pels crims de l’ExIugoslàvia- en la cultura popular espanyola només té un perquè psicologista: el debat territorial espanyol i el seu reconeixement -fallit- com a Estat plurinacional o la seva configuració com un Estat de cultura i matriu castellanes. Ja ho va dir José Ortega y Gasset en el seu discurs com a parlamentari a les Corts republicanes el 13 de maig de 1932: "Castilla hizo España y Castilla la va a deshacer". Inquietant aquest corrent de simpatia del centre per la Sèrbia que no reconeixia de cap manera Kosovo. Ara, en l'esfera internacional, Sèrbia ja s'ha mogut -moneda de canvi pel seu accés a la Unió Europea- però els despatxos del ministeri d'exteriors i una certa cultura popular hispànica encara tenen simpatia per la Sèrbia que va perpetrar un genocidi contra els kosovars. Milosevic ja ha estat jutjat pels tribunals i la historia. Però els hooligans de les grades del Bernabeu deuen estar embolcallats d'una cultura política tolerant amb els totalitarismes: veuen com la televisió autonòmica de Madrid equipara literalment Hitler i Stalin amb polítics demòcrates democràticament elegits de Catalunya i el País Basc. O com la delegada del Govern espanyol a Catalunya dóna un guardó a un representant de l'associació de continuadors de la División Azul, els falangistes espanyols que de 1940 a 1944 es van enrolar a l'exercit nazi. En aquest ambient permès de banalització del nazisme i l'holocaust....fins i tot és possible que uns despistats i fanàtics despleguin el maig del 2013 a Madrid una pancarta que diu que Kosovo és Sèrbia, que ja sabem que vol dir exactament una altra cosa nascuda de la capsa dels fantasmes de la Castella que va fer Espanya i que ara l'esta desfent....

Llanos de Luna. La delegada del Govern de l'Estat a Catalunya va entregar l'11 de maig de 2013 un guardó a un home vestit amb l'uniforme de la División Azul, grup de militars espanyols que es van enrolar en l'exercit nazi. Nazis espanyols, ras i curt. Perquè tot i l'aparent neutralitat en la segona Guerra Mundial, hi ha un ampli ventall de falangistes i franquistes que van manifestar obertament la seva adhesió al nazisme fins al punt de ser condecorats per Hitler i d’enrolar-se en l'exercit nazi. El passat és història desgraciada però historia. El present és un error que en qualsevol país de governants demòcrates que es volen comportar com a demòcrates sense vacil·lacions, la senyora María de los LLanos de Luna ja hauria estat cessada o hauria dimitit immediatament i el govern hauria presentat disculpes de manera oficial. Ni una cosa ni l'altra. Es poden imaginar en les societats democràtiques d'avui d'Alemanya, França o Gran Bretanya un alt càrrec del govern entregant un guardó a una persona vestida amb un uniforme nazi? Perquè d’això es tracta. Més banalització del nazisme i de l'holocaust. I el més greu, de cost d'imatge internacional, és el silenci i la paràlisi del Govern espanyol davant aquest episodi. Les víctimes del nazisme d'arreu del món se'n fan creus. I el govern encara ho espatlla més emetent una nota oficial on afirma que l'acte va ser "normal" perquè tant es va guardonar la División Azul com l'associació de combatents de l’Aviació republicana. Els segons van perdre una guerra civil, els primers es van apuntar a la causa del nazisme que va exterminar metòdicament i ideològicament 6 milions de jueus i més d'un milió de gitanos en un període de cinc anys. Llanos de Luna ja hauria d'haver dimitit.

La dèbil memòria de l'Holocaust. La dèbil consciència del que va suposar l'Holocaust -el producte més malvat del nazisme- entre grans sectors de la societat espanyola és inquietant. No haver participat de la Segona Guerra Mundial de forma explícita, no haver tingut camps de concentració a Espanya....no eximeix del desconeixement del mal absolut del segle XX. Ni de la falta de lleis que prohibeixin l'enaltiment i l'apologia del nazisme. Anar vestit amb un uniforme de la División Azul és apologia del nazisme. I en les societats democràtiques i tolerants només hi ha una frontera que no es pot creuar, ser comprensiu amb aquells que tenen en la seva ideologia destruir el sistema democràtic. On és el record de l'Holocaust en la nostra societat? El "Mai més" que presideix els memorials escampats per mig món. On son els memorials de l'Holocaust en els nostres pobles i ciutats? Això val tant per Castella com per Catalunya. Conèixer i recordar per meditar com es va poder produir l'Holocaust en el cor de l'Europa més avançada i culta en ple segle XX.

Conversa amb un socialista. Agradable conversa amb un parlamentari socialista català el nom del qual ara no ve al cas. Un home savi i reflexiu, per vocació i pels danys que li ha infringit la vida. Em pregunta amb profunda curiositat: com us en sortireu d’això? Fa referència a l'exercici d'una consulta sobre el dret a decidir durant aquesta legislatura. Reconeix que eminents socialistes catalans amics seus votarien que sí a la idea de l'Estat propi. Reconeix que l'Espanya de les autonomies ja ha fet aigües. Reconeix que el Partit Popular va posant llenya al foc que alimenta i fa créixer el sobiranisme i la desafecció de Catalunya cap a un projecte espanyol. Dit tot això, perplex i encuriosit, em pregunta: com ho fareu? Li fa patir la frustració en que creu que pot caure una part de la societat catalana si no es pot celebrar la consulta. I em torna a preguntar: com ho fareu? Ho farem de forma impecablement democràtica, sense perdre el sentit del temps i de la raó democràtica, sense abraonaments -això no és el 6 d'octubre- i sabent que podem arribar a un mur, que entrem en un terreny que és raó contra imposició. Si no haguéssim fet res, avui estaríem derrotats, assimilats a una visió castellana d'Espanya. El PP i Rajoy, perquè no poden per sectors interns del partit o perquè no volen, han descartat proposar un acord. Volen la confrontació. Vist amb els anys, la decisió de Rajoy tindrà profundes conseqüències. Es podrà celebrar o no la consulta però les plaques tectòniques es van separant.

El dia que vaig conèixer Giulio Andreotti

Un dia de començaments del mes de maig de l’any 2005 em trobava a Roma treballant i vaig trucar a l’amic diplomàtic Carles Perez-Desoy Fages, empordanès, de Castelló d’Empúries i Ordis, net del poeta Carles Fages de Climent. En aquella època en Carles era agregat cultural a l’ambaixada espanyola davant la República italiana. Li vaig demanar si em podia aconseguir una reunió amb el senador vitalici Giulio Andreotti, l’home més influent de la política italiana des de la segona Guerra Mundial. Dit i fet, els bons contactes del nostre més eminent diplomàtic van fer que tingués hora el 4 de maig a les 8 del matí al despatx d’Andreotti a Palazzo Madama, seu del Senat italià. Andreotti era un home metòdic de missa diària a les set del matí i que rebia visites a partir de les vuit.

Allí em trobava, a l’avantsala del despatx de l’home que havia estat set cops primer ministre d’Itàlia , vuit cops ministre de Defensa, cinc cops ministre d’Exteriors, tres cops ministre d’Administracions públiques, dos cops ministre de Finances i d’Indústria i un cop ministre d’Economia, d’Interior, de Cultura i de Polítiques Comunitàries. Senador vitalici des de 1991, parlamentari de forma ininterrompuda des de 1946 quan va ser elegit per l’Assemblea Constituent. Durant els seus anys de formació política, va tenir una estreta relació amb el líder demòcrata-cristià Alcide De Gasperi, que va conèixer a la biblioteca vaticana i que el va nomenar subsecretari de la Presidència del Consell de Ministres amb 28 anys, càrrec de notable poder a Itàlia, en el primer govern després de l’adveniment de la República. Des d’aleshores, va ser l’home més influent, en cinquanta anys, de la política italiana. Andreotti era un home de biografia controvertida, com ja s’ha destacat aquests dies en motiu de la seva mort el 6 de maig als 94 anys. S’ha emportat molts secrets a la tomba i també tota una manera de fer de la primera República italiana que va enfonsar-se l’any 1992 per l’operació judicial Tangentopolis que va suposar l’ensulsiada de la democràcia-cristiana i el partit socialista italià. L’home més ric d’Itàlia va crear un partit polític amb les estructures dels clubs de tifosi del Milan. Nou mesos després va guanyar les eleccions i dinou anys després Berlusconi encara té la clau del govern italià. Sortir del foc per caure a les brases.

Tornem a les èpoques que la política italiana tenia més bones formes. Andreotti m’havia concedit una hora però la reunió es va allargar més enllà de les nou del matí. Andreotti no parlava cap llengua estrangera i el meu italià és bastant acceptable però no em volia perdre cap matís d’una conversa que prometia. Vaig acceptar la traductora que em va oferir l’ambaixada. Andreotti em va proposar que jo parlés castellà i l’italià que volgués i ell italià i que així ens entendríem. Ens vam entendre, la traductora va quedar callada en un segon pla i a la sortida em va dir que estava molt contenta perquè mai havia pogut escoltar Andreotti desgranant episodis de la vida italiana en la intimitat d’un despatx.

Massa pocs cops prenc apunts de les coses que visc però vaig quedar tant impressionat d’aquella reunió que sortint vaig anar al caffè Sant’Eustachio (el millor cafè del món) a escriure unes notes que guardo amb cura i voluntat de desgranar amb detall el dia que tingui algun recull de fets prou dignes de ser aplegats en un llibre de vivències. Il Divo es va mostrar amb una formes exquisides, veia davant seu un jove parlamentari al que podia explicar alguns episodis segons la seva versió. Era una època per reivindicar-se després del judici per associació amb la màfia del qual es va salvar per prescripció del delicte.

Andreotti em va explicar amb tot luxe de detalls com en una reunió de Ministres d’Afers exteriors que ell presidia es va acordar l’entrada d’Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea. Va recordar la recurrent oposició a l’entrada del president francès Valéry Giscard d’Estaing i em va detallar com va decidir que la reunió no s’acabaria fins que hi hagués acord, i així van estar tota la nit reunits els ministres d’Exteriors. Després va tenir interès en conèixer de la meva boca l’opinió sobre el nou president del Govern espanyol. Zapatero portava poc més d’un any en el poder i estava en la cresta de l’onada amb les seves reformes legals en matèria de costums socials. Andreotti, aquell home que despatxava amb Papes i que tenia fil directe amb el Vaticà, es mostrava contrariat davant un socialisme que, segons ell, res tenia a veure amb Felipe González. Em va demanar per Alfonso Guerra, de qui recordava que havia batejat la filla del segon matrimoni de manera ben catòlica a l’església de la residència de l’ambaixada d’Espanya a Roma. I després vàrem parlar de la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq i d’una de les seves grans passions, la Defensa. Va començar a traçar un elogi subtil i amb veu baixa de la importància de l’OTAN, vibrava per moments amb un relat que encara semblava de la Guerra Freda. Coneixedor de Catalunya i les aspiracions dels catalans, també em va preguntar pel president Jordi Pujol. En aquells anys governava el tripartit i li va semblar, des de fora, francament sorprenent una coalició entre socialistes, comunistes i independentistes. Ell que, precisament, amb pentapartitos havia aconseguit evitar sempre l’arribada dels comunistes al poder. Quan la conversa ja havia creat una atmosfera acollidora i propicia per les confidències, em vaig permetre entrar en un camp sensible: li vaig dir que l’operació dels jutges l’any 1992 havia fet més mal que bé enfonsant el sistema de partits i obrint les portes a Berlusconi. Era un terreny abonat perquè ell ensenyés les ferides que li va causar el final de la primera República però em va sorprendre la seva resposta. Es trobava davant un representant d’un tercer país i s’havia que parlar malament d’un moment de la història d’Itàlia era parlar malament d’Itàlia. Va preferir ser benèvol i desviar la conversa. Quan parlar malament dels teus està a l’ordre del dia, aquella actitud em va impactar.

Vaig rebre una nota manuscrita d’Andreotti quan el president Napolitano em va condecorar amb l'onorificenza della Repubblica Italiana en grau de Commendatore, quina cosa confirma els bons i metòdics arxius d’Andreotti. Ens vàrem tornar a saludar en una cimera de parlamentaris a Praga i el meu amic senador italià Lino Nessa encara em va aconseguir una breu visita a casa seva el novembre de 2010. Hi varem anar junts. Dèbil, agafant la mà de Lino es va emocionar recordant els anys que la polítca italiana i l’escena mundial estaven en les seves mans. Andreotti també plorava.

Un món que s’acaba

El bipartidisme s’esquerda- Segons l’última enquesta del CIS i d’acord amb estudis demoscòpics previs, el bipartidisme dominant en la política espanyola dels últims 30 anys s’esquerda. Això ja ho coneixem a Catalunya: en els anys vuitanta, CiU i PSC sumaven més de 100 diputats del Parlament. Ara en sumen 70. Però aquesta és una gran novetat en la política espanyola: PP i PSOE junts no arriben al 50% de la intenció de vot. Les eleccions europees d’aquí a un any, del 25 de maig de 2014, seran un banc de proves del nou sistema de partits que va emergint. En el cas del PP, tenen dos anys i mig per davant per anar governant de la mateixa manera –malament, en conjunt- o per trobar un revulsiu a través d’un canvi de govern ja que no va prou de debò el soroll pel canvi del primer ministre (la revolta del grup parlamentari pot existir en la democràcia britànica, així va caure Margaret Thatcher, però és de difícil imaginar en la cultura política hispànica, que no en la italiana, per exemple).

A la cerca de nou líder- En el cas del PSOE, la cerca d’un nou líder es va imposant com una obligació més urgent del que era inicialment previst. Si Rubalcaba tenia previst començar el procés d’elecció d’un candidat a la presidència del Govern central després de les europees d’aquí a un any, l’estancament recomanarà jugar el tot pel tot de l’elecció d’un nou líder (a contracor de la vella guàrdia que domina el PSOE des dels 80 del segle passat) abans de les europees. Una elecció indispensable i arriscada. El candidat de Zapatero és Eduardo Madina (que sembla que ha acabat la seva enraonada meditació sobre la política i el principi de Peter) i el problema és que Rubalcaba no creu que tingui millor candidat que ell mateix. Carme Chacón s’ha perdut en un meandre de melancolia des d’aquell dia que es va abstenir per quedar malament amb tots i evaporar-se com a producte de pantalla de plasma.

Els altres- És lògic que en aquesta crisi econòmica -que s’allarga en el temps dels rellotges fosos en la gàbia d’or de la disciplina germànica- creixin els partits allunyats de la moderació i el centre. Pugen els partits de tradició postcomunista, especialment en el Gran Madrid que ha passat del capitalisme popular de casino (tot ràpid, tot fàcil) a la mala llet i la impotència d’unes classes mitges enriquides amb peus de fang (massa totxana, massa administració de passadissos llarguíssims i uixers ociosos). Sobretot el bipartidisme s’esquerda a Madrid, curiosament, on neix un nou mapa de partits amb puixança del partit regionalista de Madrid: UPyD. Però de cares a les eleccions europees d’aquí a un any, podem trobar una amanida encara amb més ingredients. Vidal-Quadras, que se sent fora del Partit Popular, està assajant armar un partit de la dreta “sin complejos” que farà delir els tertulians del Gato al Agua, de Cadena 13, de la Cope, del radiofonista Giménez-Losantos i d’altres estralls psicològics del final de la riquesa del Gran Madrid. Mentrestant Baltasar Garzón –“el partido soy yo”- està calibrant si fer el seu pas a la política en les eleccions europees o guardar-se per les generals. Segur que les seves llargues, plàcides i peronistes estades rosades en la Casa ídem l’ajudaran a madurar el seu salt a la política. Un salt ple de rancor, és clar. Rancor cap al PSOE que no el va fer ministre – el tàndem Belloch-Garzón van ser els grans precipitadors del final del felipisme en 30 mesos d’infart-, rancor cap al PP, de qui va conèixer els seus papers més íntims (els de Bàrcenas i altres) que trencaven amb una imatge de partit allunyat de la corrupció i sota quin govern al final va ser inhabilitat per un fet absolutament escandalós i inacceptable: posar micròfons a les sales de trobada a la presó per celebrar reunions entre detinguts i advocats defensors ( l’Estat de dret i el dret a una defensa deguda van saltar pels aires). I rancor cap a les coses de la Catalunya no còmode amb l’Estat de les autonomies (no ara sinó ja fa 21 anys amb les detencions preventives d’independentistes abans dels Jocs Olímpics). I també tenim una monja zen i un anticapitalista agiprop tan inconsistent en els seus arguments de perdigonada com capaç d’impressionar cors irritats per la llarga crisi que ens degrada tant per errors propis (errors en el bon govern i les decisions ràpides que s’han de prendre ) com per dictats germànics que no es poden suportar més amb silenci i que han de tenir un contrapès amb una resposta dels governs de París i Roma. Està per veure si el govern de Madrid es dignarà a comparèixer en aquest nou eix del sud.

Clara Ponsetí- He parlat amb la professora Clara Ponsetí, professora d’economia del CSIC amb una estada de dos anys a la Universitat de Georgetown de Washington a la Càtedra Príncep d’Astúries. La professora Ponsetí no ha vist renovat el seu contracte pel segon any després de manifestar, amb gran rigor argumental, la seva simpatia per la causa sobiranista catalana. Sembla evident el paper actiu de l’Ambaixador d’Espanya als Estats Units perquè la professora Ponsetí hagi d’abandonar abans d’hora el seu destí. Un alt funcionari públic –fill d’ambaixador de Franco- ha fet caure una ciutadana del seu lloc en el món acadèmic –on la llibertat de càtedra és un dels principis essencials- per motius ideològics o per discrepàncies polítiques. Compte que la partida és forta. Dimecres que ve preguntaré al ministre Margallo durant la sessió de control al Govern de l’Estat pel cas Clara Ponsetí. Ells ho negaran, les dades de que disposo són eloqüents.

Rajoy s'immola, França es descobreix i Itàlia torna

El daltabaix- El Partit Popular perdrà les properes eleccions generals, i no sabem qui les guanyarà. El 26 d’abril de 2013, vespres de Virolai, el Govern central va comunicar les noves previsions macroeconòmiques: atur per sobre del 25% de la població activa fins finals del 2015 (molta economia submergida, per tant), decreixement de l’economia d’un 1’3 pel 2013 (el pressupostos de 2013, fa pocs mesos aprovats, contemplaven una caiguda del 0’5) i deute públic del 99’8% el 2016 (dimensions italianes).

Tomàs Alcoverro

Tomàs Alcoverro- Fa quatre anys, quan vaig ser observador electoral internacional de les últimes eleccions al parlament del Líban (mosaic de minories religioses i partits amb simpaties regionals molt sensibles, equilibris fràgils), vaig conèixer aquest gran periodista que és Tomàs Alcoverro. Ara l’he tornat a buscar en motiu del retorn a Beirut i el resultat han estat tres dies agradables de descoberta de la ciutat dels contrastos, la tolerància passada, l’ànima comercial fenícia que va irradiar tot el Mediterrani, la convivència quasi inconscient de formes de vida occidentals amb barris sota l’estela de Hezbollah. Hem après molt amb el mestre Alcoverro a qui devem un gran homenatge per la seva brillant executòria de periodista culta i sobre el terreny. Alcoverro encara escriu les cròniques a mà, en un primer redactat, i el seu coneixement de la regió i els seus contactes són bastíssims. Convé llegir “La historia desde mi balcón” i prendre molt en compte les seves opinions sobre la guerra de Síria – lluny de l’idealisme internacionalista que tan de mal ens ha fet- i les seves vivències com a corresponsal en la guerra de l’Iraq d’ara fa just deu anys. Alcoverro també va viure en directe, és clar, la caiguda del règim de Mubarack però és que és magnífica la seva glossa de l’entrada viscuda de Jomeini a Teheran el 1979. A partir del juny hi haurà un vol directe Barcelona-Beirut amb Vueling. Val la pena visitar la perla del mitjà orient on ressonen tots els murmuris més subtils dels moviments de la zona. Damasc, Jordània, Palestina, Iran, Qatar....tot se sent des del balcó de l’amic Tomàs en el barri de Hamra de Beirut: vida, llum, Mediterrani....i un passat de tolerància que s’enfosqueix a vegades.

El dèficit- Dimarts 16 d’abril, retorn a la feina parlamentària. S’ha tancat un acord per la flexibilització de la reducció del dèficit de les comunitats autònomes. Aquesta ha estat una feina laboriosa que ha passat per convèncer el comissari europeu Olli Rehn des dels quarters de la Generalitat i amb l’ajuda dels amics liberals europeus. Ara la comunitat de Madrid ha filtrat a la premsa que la flexibilització del dèficit serà diferent segons las Comunitats Autònomes i segons el compliment dels objectius en anys anteriors. Madrid té un dèficit més moderat i aquesta filtració només té per objectiu rebentar que les coses ens vagin més bé als catalans i algunes altres comunitats llevantines (València, Balears, Múrcia) que sumem més del 50% del PIB espanyol. N’hi ha que per fotre a l’altre està disposat a enfonsar-se en l’encrespada tempesta.

19 d’abril- Els camions ja no circulen per la N-II des de Vidreres fins a la frontera francesa. Moltes felicitats a tots els que ho hem fet possible. Aquesta mesura té un cost de tres milions d’euros a l’any (esmena de CiU als pressupostos d’enguany). Benvinguda sigui la despesa perquè donarà més seguretat al corredor de la mort. Però hem de recordar que aquesta només és una mesura provisional a l’espera del desdoblament definitiu. El ministre Montoro (“cara de cabaretista de casino de tierra de secano”, segons malèvola descripció d’una ment política de llarg recorregut), l’home de la Verge del Puny, ha autoritzat explorar la construcció d’una autovia low cost pel mètode del peatge a l’ombra. Ara han licitat la redacció del projecte. S’hauran d’afanyar, i haurem de pressionar, per no acabar la legislatura d’aquí a dos anys i mig només amb els 9 quilòmetres a mig desdoblar entre Caldes de Malavella i Maçanet de la Selva.

Tres dies a Beirut

15 d’abril, torno de tres dies a Beirut on s’ha celebrat el comitè executiu de la Internacional Liberal de la qual en sóc vicepresident. Fa uns anys, hauria estat difícil de pensar en la penetració dels plantejaments de la Internacional Liberal en el món àrab o en l’àrea asiàtica. Ara, són les nostres prioritats per transcendir un moviment d’un origen bàsicament europeu. Democràcia, llibertat, drets humans i món àrab, un repte apassionant. En aquest comitè executiu he apadrinat l’entrada del tercer partit del Marroc el RNI, Rassemblement National des Indépendents, a la Internacional Liberal. La seva representant, l’amiga Mbarka Bouaida, dona de futur en la política marroquí, ens explica com el liberalisme interpretat segons una versió tolerant del Corà – propietat privada, lliure comerç, responsabilitat moral individual, ajuda mútua- és l’alternativa a l’islamisme en auge en alguns països àrabs. Aquesta agradable conversa la tenim a l’acollidor pis de Tomàs Alcoverro, el degà dels corresponsals en el món àrab, el brillant periodista de La Vanguardia que des de 1970 ens explica des de Beirut l’evolució del convuls Mitjà Orient i ara l’onada àrab de les incertes primaveres polítiques de la regió.

Jordi Comas

Divendres 19 d’abril a les vuit del vespre a l’Hotel Costa Brava de Platja d’Aro. Hem celebrat l’homenatge a l’amic Jordi Comas que van assassinar el 18 de novembre de l’any passat. Mentre conduïa sota la pluja cap a aquest balcó magnífic sobre la mar nostre, pensava com sortiria aquest homenatge tant íntim i sentit per moltes persones. Ha sortit rodó, crec que ha estat un homenatge “100% estil Jordi Comas”. Ens hem retrobat tants i tants amics que en Jordi ens havia ajuntat i ens havia impulsat a sumar forces! La Carme Hospital, un cop més, ens ha demostrat la seva fortalesa, el seu “sé que en Jordi voldria que continués forta i determinada”. El llibre La Tramuntana justa és una joia que farà història en el món de la Costa Brava. Les fotos de Paco Dalmau són extraordinàries. En Jordi Comas, que ens estava mirant, devia somriure. I l’amic Jordi Bosch va començar a pèl la seva intervenció recitant l’Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent. Es van remoure les meves entranyes i, per mi, em vaig adaptar Josep Pla: “Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat”. Aquell dia vaig veure que venia d’aquell densíssim paisatge humà, dels meus punts cardinals dels quals en Jordi Comas n’és un exponent molt destacat.

Els espies posen la grapa a Catalunya

El 29 de juny de 1995, Felipe González va acceptar la dimissió del seu vicepresident, Narcís Serra, i del seu ministre de Defensa, Julián García Vargas, per depurar responsabilitats polítiques davant les informacions periodístiques que demostraven que el CESID (antecessor del CNI, el centre d’intel•ligència i espionatge del Govern espanyol) portava més de deu anys espiant polítics, empresaris, periodistes i fins i tot el Rei d’Espanya. Dos setmanes abans havia dimitit el director del centre, Emilio Alonso Manglano. Un dimecres de Ple del mes de juny de 1995, el portaveu de CiU, grup que suportava l’anèmica majoria relativa del govern socialista, havia tronat a l’hemicicle: “Hasta aquí podíamos llegar”. I va caure Narcís Serra.

L’espionatge oficial és tant antic com l’Estat contemporani. Podem donar tres exemples de tres segles en una llista llarguíssima: en el segle XIX va escandalitzar l’afer Mazzini referent a l’espionatge postal a un parlamentari britànic; a finals del segle XX es va saber que Margaret Thatcher espiava als ministres dels que desconfiava i a començaments del segle XXI als Estats Units es va haver de desmantellar l’Oficina d’Influència Estratègica que ventilava als quatre vents informació falsa.

Ara hem sabut per diverses informacions periodístiques, en cap moment desmentides pel Govern espanyol, que el CNI va dotar amb 10 milions d’euros un programa secret anomenat Horizonte Después orientat a influir en les eleccions al Parlament de Catalunya del passat mes de novembre per debilitar les possibilitats electorals de CiU que es va presentar a les eleccions amb el dret a decidir com a principal punt absolutament innovador de la seva proposta política. Hem sabut que l’operació dels serveis secrets va consistir en l’elaboració d’informes falsos que van perjudicar greument l’honorabilitat del candidat a la presidència Artur Mas i del seu antecessor Jordi Pujol. Ara hem sabut que un coronel de la Guàrdia Civil adscrit al serveis secrets i amb destí a Barcelona va ser el gran “cuiner” de les muntanyes d’escombraries i falsedats. Informació que va comptar amb el concurs indispensable d’un diari de la capital del Regne d’Espanya que compte amb informació compromesa de la Casa Reial de la qual s’ha fet valdre per capejar la crisi del sector editorial amb misterioses contribucions econòmiques a canvi de silencis espessos. Ara sabem que el programa secret del CNI va llustrar econòmicament tertulians i altres creadors d’opinions per sembrar un clima de forta pressió psicològica col•lectiva a pocs dies de les eleccions catalanes.

El resultat democràtic de les eleccions del passat més de novembre ningú el qüestiona. Però quedarà per a la història del nostre país aquestes maniobres fosques i indignes dels serveis secrets de l’Estat espanyol. I a mesura que passi el temps en sabrem més coses i perdrem més la por davant noves envestides que ens esperen i que ja deuen estar preparant en algun replec de la zona fosca de l’Estat. El CNI depèn de la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría. Ella té responsabilitat en aquest assumpte, per acció o per omissió. Ara ho hem sabut. Ni en això són molt professionals.

Rendit admirador de NKM

L'any que ve hi ha eleccions municipals a París i si una cosa està clara és que la ciutat de la llum tindrà una alcaldessa. La primera a postular-se fou Rachida Dati (àngel caigut del sarkozinisme o no deixeu mai la política en mans dels éssers que hi han arribat per motius extra polítics i frívols). Dati ha quedat enfosquida per la seva íntima enemiga i companya de partit (UMP) Nathalie Kosciusko-Morizet (coneguda com NKM per facilitar les coses). L'altra candidata és l'actual vicealcaldessa Anne Hidalgo, socialista nascuda a Cadiz filla d'exiliats republicans i protegida del president François Hollande. Vull expressar la meva devota admiració per la candidata NKM, 39 anys (bona edat), exministre de medi ambient, allunyada de les lluites caïnites del seu partit, allunyada de l'aparell del partit (a diferència d'Hidalgo), dotada per trencar amb esquemes vells i oberta a les idees innovadores. Cal apuntar que la seva elegància política i d'estil van acompanyades d'una biografia que agrada als bo-bo parisencs (bohemis burgesos d'esquerra enamorats de l'estil NKM). La batalla de París pot donar una nova líder a la França postgaullista. En el fons, París sempre ens educarà.

Corea del Nord

Poca broma amb les amenaces del delirant líder nord-coreà Kim Jong-un. No per ser un estadista sinó per ser fill i nét de perfectes dèspotes embogits que han fet passar gana i han negat la llibertat als nord-coreans. El pressupost de defensa de Corea del Nord és de 2.600 milions de dòlars anuals, el de Corea del Sud de 28.000 milions de dòlars anuals. I el d'Estats Units no cal recordar que és el més alt de tot el món. Però el deliri pot explotar la propera setmana, quan es complirà un any de la mort del "líder etern", concretament el 15 d'abril. Mentrestant, les peces es poden moure. Cal recordar que des dels anys 50 del segle passat Corea del Nord (règim comunista) i Corea del Sud (democràcia liberal de gran progrés econòmic) viuen en un estat en el que ni han firmat la pau ni donen per acabada la guerra, només viuen en un armistici. Hi ha un Mur que ha de caure. Les dues Corees són un exemple que desmenteixen aquells que diuen que la democràcia només pot arrelar en algunes parts del planeta. Després de la guerra de Corea, els coreans del sud eren més pobres i miserables que els seus compatriotes del nord. Més de mig segle de democràcia, llibertat, estat de dret, lliure mercat i economia internacionalitzada han marcat la profunda diferència. El mateix val per Taiwan i Xina Continental. O per Macao i Xina Continental. En resum: la propera setmana Corea del Nord ens pot enviar a una guerra nuclear o el món democràtic els pot enviar a emmagatzemar el cartó-pedra del penúltim règim comunista.

L'eix del Mal. Quan Condoleezza Rice era una discreta assessora de seguretat en el primer mandat del president George W. Bush, va escriure un discurs pel president en el que va crear l’expressió Eix del Mal per referir-se a les aliances polítiques entre Corea del Nord, Iran i Síria. No sé si aquest Eix existeix en els termes teoritzats per la disciplinada Condoleezza Rice però el que sí sé és que aquesta setmana l’històric Tractat Internacional de Nacions Unides que per primer cop regula el comerç mundial d'armes ha estat votat en contra només pels tres estats de l'anomenat Eix del Mal, i que fa dues setmanes van vetar la seva aprovació. Deu anys després del discurs de l'Eix del Mal, Síria s’està dessagnant en una guerra civil de final incert (l'exercit lliure de l’oposició no deixa d'estar infiltrat per cèl·lules islamistes), Corea del Nord està entre els seus espetecs patètics i un final de règim que s’albira i Iran esta a punt de celebrar al juny unes eleccions parlamentàries en les que faran trampes els conservadors i els ultraconservadors. A vegades, les velles frases i els vells conceptes triomfen en un futur indeterminat.