04 d’agost 2010

"Hablan de toros, pero es España"


Si en lloc de parlamentari al Congrés en aquests moments exercís de diputat al Parlament de Catalunya, aquesta setmana hauria d’haver votat amb llibertat de vot sobre la prohibició o no de les corrides de toros a Catalunya. Tinc la meva idea i la meva reflexió feta en fred. Algun dia l’escriuré.
Però el que vull abocar ara és que he viscut aquests dos dies de gran agitació emocional des de Màlaga. Convidat per la Universitat de Màlaga, he participat en un curs d’estiu i el director del curs, el diputat i amic José Andrés Torres-Mora, m’ha demanat que parli sobre “Valors després de la crisi”. Ho he fet amb una ponència i amb un diàleg posterior amb el catedràtic de sociologia i exdirector del CIS Fernando Vallespín.
Vélez-Málaga, 28 i 29 de juliol. El matí del 28 he trobat a l’avió les portades dels diaris madrilenys espanyolistes i de dretes. Destaca l’ABC: Il·lustració de Mingote i frase lapidaria amb cos de lletra ben gran: Hablan de toros, pero es España”. I així tants altres diaris. Ja hi som. Un desastre. Res d’un debat seré i allunyat de la confrontació identitaria. Els primers que s’han enfilat en la passió identitaria han estat els mitjans espanyolistes i ara el Partit Popular.
Les properes eleccions generals es discutiran en el camp de quin és el “Partit Nacional d’Espanya” i el PP juga a això. El PSOE ha guanyat la batalla de les costums socials i el PP la batalla del model identitari i territorial. Avió de tornada el dijous: quatre hores de retard (Spanair). Escolto una conversa d’un grup del costat del banc: “Esto de los toros es indignante. Y ahora van a prohibir la venta de loteria nacional en Cataluña. Que se vayan de una vez”. Tornarà una nova època de boicot. I tot això sota el govern amic del tripartit, el que deia que havíem d’abandonar el nacionalisme per trobar-nos amb l’Espanya fraternal. Això ho deia Pasqual Maragall que tenia un avi poeta molt famós que té un poema que comença amb un Visca Espanya i acaba amb un Adéu Espanya. Ens ha dut fins aquí aquesta agitació excitant d’aigua de gasosa.
Sóc part i modest continuador d’una tradició del nacionalisme català que ha construït un autogovern sostingut i ambiciós, sense límits. Però mantinc que aquesta hostilitat buscada no ens convé. No ens convé per poder continuar anant a la nostra sense encrespar als altres. No ens convé si volem ser influents i creïbles per continuar fent un país de qualitat i centrar en un gran esforç per sortir de la crisi. Ara, vacances, després, eleccions. I després, s’ha acabat l’hora del pati.

Anem a votar!


Uns quants consellers busquen feina al sector privat i un tona a la universitat (l’únic que vol i que hi té plaça). Un conseller ja ha pactat ser senador autonòmic convençut del seu final d’etapa al govern. La legislatura està esgotada. El líder d’un dels partits demana eleccions quina cosa hauria provocat la caiguda del govern en qualsevol societat democràtica. Però aquí, el govern és únic i un pèl surrealista. El govern català provoca desconcert i no és escoltat entre el socialisme espanyol (tot i que són governs amics). Anem de vacances d’un cop però, sobretot, anem a votar que això ja no aguanta més. En aquest context de final de cicle, penso en veu alta amb un home cridat a les més altes responsabilitats de govern: “Per què es torna a presentar Joaquim Nadal després de 32 anys interromputs de càrrec públic, un lloc a la universitat que l’espera i un final poc vistós?” Coincidim: “Perquè algú s’haurà d’oferir per fer de portaveu parlamentari de transició d’un laminat grup de l’oposició. I per oferir-se, no quedarà”.

El no desdoblament de la N-II


Roda de premsa per explicar la proposta del Grup Parlamentari per alliberar els ciutadans de les comarques gironines del peatge de la AP-7 de la Jonquera a Girona com a compensació a la pena capital aplicada pel Ministeri de Foment al desdoblament de la N-II. Un periodista ens pregunta què ens sembla el model de “peatge a l’ombra” o concessió a 35 anys per les obres de desdoblament de la N-II de Girona a la frontera francesa. D’aquesta pregunta en dedueixo que no es van llegir prou les paraules del ministre de Foment del 22 de juliol. La nova i ferma posició del ministeri de Foment: no es construiran autovies en paral·lel en vies desdoblades de peatge. Ras i curt: el ministeri de Foment ha enterrat definitivament el desdoblament de la N-II des de Girona fins a la frontera francesa. Per això ha tingut les galtes de rescindir una petita obra començada de 3’4 quilòmetres i d’uns modestos 16 milions d’euros. I ha indemnitzat l’empresa constructora. Això és un gir radical del qual els ciutadans de les comarques gironines o no en son prou conscients o és que som uns conformats quasi masoquistes. La capacitat d’influència dels parlamentaris gironins socialistes a Madrid, nul·la i el conseller de política territorial afirmava en les cròniques periodístiques del 10 de juliol (11 dies abans de la gran retallada): “Des del ministeri es té molt clar que es tracta d’un tema punyent i es farà el que sigui per no aplicar restriccions en el finançament de les obres de la N-II). Hauran de passar anys, canvis de govern i arribar a la negociació d’un debat d’investidura amb els vots de CiU per tornar a plantejar el desdoblament de la N-II des de Girona fins a la frontera francesa. Per això convé plantejar alternatives ja ara: bonificacions o gratuïtat de l’AP-7 pels veïns de les comarques gironines en un tram de 40 quilòmetres. Això és el que tenen els veïns del Vallès Oriental amb el peatge de Mollet del Vallès.

Complir, complir i complir...

He escoltat part de la conferència de premsa de balanç semestral del president del Govern espanyola. Zapatero ha dit que l’obligació del govern és “complir, complir i complir” amb les reformes econòmiques i estructurals adoptades els tres últims mesos. L’ortodòxia econòmica més pura. Tot va canviar i l’edat de la innocència va cedir aquell 12 de maig de 2010 quan va anunciar dures reformes en l’Estat del Benestar i una retallada de la despesa pública històrica. Mesures tributaries del moment econòmic a Europa però del tot sorprenents i inconnexes amb els plantejaments del president del govern fins feia uns pocs dies. Ara, complir, complir i complir amb la baixada de sous de funcionaris, la congelació de les pensions, la pujada de l’IVA i les futures pujades d’impostos especials, l’allargament de l’edat de jubilació i una nova i més ample base de càlcul...ara l’ortodòxia d’una economia intervinguda i d’un president del govern que té decidit sacrificar el seu futur amb dos escenaris: presentar-se per poder perdre o preparar un relleu. (José Blanco s’ha proposat tant que ha perdut alguns punts. El vell socialisme patrocina sigil·losament el nom de Pérez-Rubalcaba).