Estem pel tema o no?

Al cap de carrer del final d’any, en el remolí de la societat líquida on tot és instantani i el record i la perspectiva són febles, mirem on som per un moment. Amb mirada transcendent, si us plau. Parem el rodar dels cavallets per un moment, deixem d’encantar-nos en l'autocontemplació hedonista d'Instagram i el periodisme de declaracions i contradeclaracions, de frases fàcils i poc esforç intel·lectual. El soroll que tapa la remor més dolça que ha fet aquest país cívic des de fa decennis.

On som en aquesta hora gran de la història del nostre país? El 9 de novembre de 2014 vam alliberar-nos de tantes renúncies del pacte de la transició, vam recordar pares i avis i vam dir alt i clar quin futur volem. Dia gran abans-d'ahir. No el deixem engolir per la pantalla plana. Va ser un dia sobresortint. El 25 de novembre el president de la Generalitat va presentar un pla de ruta a l’altura de l’home que ha arribat fins on no havíem arribat mai. Abans-d'ahir. Una proposta que pensa en gran per una societat que n’està fins a la barretina de la política a la menuda. Però en un mes, només en un mes, ja hi tornem a ser: política de tàctica. Només el món oriental hi guanya perquè l’estratègia no té pressa ni urgències d’egos ferits. Ja som a cap de carrer: estem pel tema o no? Ja ho va dir fa quatre dies Carme Forcadell: o entenem el moment actual o els ciutadans passaran per sobre dels partits. A Eslovènia ho van saber fer bé, i amb un èxit impecable i polit. Ja som a cap de carrer, estem pel tema o no?
Llista unitària fins a l’últim minut. Sinó, unitat dels que pensem igual. Els votants són savis, quan posen i quan treuen. En aquesta hora, no ens equivoquéssim pas. Per fer-ho molt més ben fet que en el segle passat. I no es preocupi, que després sortirà discretament de l’escenari. I via fora, pel país nou.

Calendaris. Segona quinzena de gener, elecció del nou president de la República italiana que rellevarà el president Giorgio Napolitano de 89 anys (una vida de navegació amb temps orientals), finals de gener o primer de febrer eleccions a Grècia i atenció al resultat de Tsirisa qui, prop de la majoria absoluta, pot iniciar un nou cicle de reajust en la política de disciplina financera de l’eurozona. Atenció a la setmana del 12 de gener que és quan sabrem si els catalans som cridats a les urnes el 22 de març o ja més tard.

Un debat obert

Fa una setmana donava compte d’una resposta oficial del Govern espanyol que anunciava, per fi, la firma d’un conveni amb la Generalitat per la construcció d’un baixador (petita estació) a l’aeroport de Girona per convertir-lo en el primer aeroport ibèric connectat amb alta velocitat, com ho són els de París o Amsterdam. És un projecte que no serà realitat ni demà ni demà passat. Però que em sembla altament positiu i que té un cost-benefici inqüestionable. Aquest anunci ha obert un cert debat en les xarxes socials entre ciutadans escaldats pel mal ús de diners públics en infraestructures. Prego que busquin pel Google la imatge “baixador d’ave” per fer-se la idea de la modesta inversió de la qual estem parlant. Alguns diuen: perquè una estació en un aeroport que té menys passatgers? Jo repregunto: per què no una estació en un aeroport que segur que faria créixer el nombre de passatgers? L’obra pública té intencionalitat de planificació i reequilibri territorial. I sobre el nombre de passatgers a l’aeroport de Girona, un dia podem parlar llargament sobre el cost de la subvenció pública a les companyies privades i el punt d’equilibri en un moment d’austeritat pressupostaria. Retinguin una dada: cada cop que un viatger posa la seva part posterior en un seient de Ryanair, la companyia rep una ajuda indirecta de set euros. Convé fomentar el turisme, cert. I convé prioritzar en època de restriccions en serveis essencials. Crec que un baixador de l’alta velocitat a l’aeroport de Girona faria més que moltes d’aquestes ajudes a companyies aeronàutiques.

Inventari de propòsits

El que queda per fer. Dilluns 22 de desembre, la ministra de Foment ha inaugurat els prop de 7 quilòmetres d’autovia A-2 entre Caldes de Malavella i Sils que s’han construït a raó d'un quilòmetre per any, 11 mesos més tard del que contemplava l’últim contracte de construcció. Tenim memòria i sobren els adjectius. Ara, les obres de menys de 3 quilòmetres fins a Maçanet i per l’any que ve el reinici de les obres començades i abandonades de Medinyà-Orriols. Aquesta serà la legislatura d’acabar obres començades durant el govern socialista. Ni un tram nou serà licitat durant la present legislatura. I volent reconèixer que la ministra Ana Pastor s’ha pres més seriosament la N-II que els seus antecessors, queden dues notícies irrefutables en el capítol de què queda per fer. En primer lloc: encara queden més de 50 quilòmetres de la N-II per desdoblar al seu pas per les comarques gironines (més de la meitat), que suposen tot l’Alt Empordà i la inexplicable no connexió per autovia de la primera i la segona ciutat de la demarcació (Girona-Figueres). Segona dada: per primer cop en aquesta legislatura el Govern de l’Estat ha anunciat que treu del mapa d’autovies el tram Maçanet-Tordera la qual cosa que vol dir orientar part de la Selva i tota la Selva Marítima més cap al Maresme i Barcelona que no pas cap a Girona. Mapes.

Saber sumar i restar

TPFerro. Conversa amb la ministra de Foment. El tema és seriós i hi ha poc marge per evitar les conseqüències de la més que previsible demanda de l'empresa concessionària del túnel de Pertús. En aquest afer, que fa tants anys que denuncio i que ara ha agafat més rellevància pública, hi ha dos punts molt criticables. El primer: en la legislatura 2000-2004, essent ministra de Foment Francisco Álvarez-Cascos, es va firmar un contracte molt beneficiós per l'empresa TPFerro basat en uns terminis de posada en funcionament de la línia -febrer de 2009- que no es varen complir i que ja van suposar una indemnització que voreja els 200 milions d'euros ja pagats. Segon error: la política comercial de Renfe en cooperació amb SNFC ni de bon tros ha atrapat les previsions de 60 trens per dia. El sistema radial espanyol ha facilitat els trajectes a Madrid -aquest desembre 40% de descompte en els viatges en AVE Figueres-Girona-Madrid- però s'han descuidat de la permeabilització de la connexió transfronterera. Ens convé anar més a Lió i a Paris, per molts motius. Des del punt de vista de l'empresa, no fan res més que treure el màxim profit econòmic del que els hi permet el contracte. Arribats a aquest punt, s'ha d'estudiar si no és més convenient rescindir el contracte que indemnitzar pel lucre cessant. Serà un tema molt central dels pròxims mesos. La història de l'Espanya immodesta que no sabia sumar i restar.

Benvinguda Sra. Ministra. Demà la ministra de Foment inaugurarà el tram Caldes de Malavella-Sils de l'autovia A-2. Menys de 7 quilòmetres en 7 anys. I ara s'ha anunciat l'adjudicació de menys de 4 quilòmetres fins a Maçanet de la Selva amb un termini de 40 mesos. Quelcom grinyola. Simplement és hora de recordar que el Gobierno ha descartat el desdoblament Maçanet-Tordera i que el nord s’acabarà la legislatura sense haver arribat a Figueres, quina cosa era raonable. Tenint present que l'any 2021, no molt tard, s'acaba la concessió de l'autopista AP-7, es poden començar a pensar en solucions creatives. I dit tot això, la ministra Pastor ha fet més en aquests tres anys per endreçar els petits trossos començats que la parella Magdalena Álvarez-Jose Balnco en set anys. Així estan les coses. Contents del que arriba tard, vigilants del molt que queda pendent.

Una estació per l'aeroport. La Conselleria de Territori i Sostenibilitat i el Ministeri de Foment ja han firmat un conveni llargament perseguit per la construcció d'una estació de l'AVE a l'aeroport de Girona. No és per demà passat però el sentit comú s'ha imposat. Seria un aeroport també pel sud de França amb connexió amb alta velocitat, una altra manera de salvar el ruïnós negoci del túnel del Pertús.

Josep Maria Calders i Pidemunt

El divendres 5 de novembre, ja tard, va ser quan vaig poder anar a acomiadar-me del meu amic Josep Maria Calders i Pidemunt. Ja no eren hores però em van dir millor ara que dema perquè qui sap... Al final ens vam quedar la seva dona, la Júlia Ramió, en Jami Matamala, el seu millor amic, i jo. Poc abans se n'havien anat a casa els seus fills, en Guillem i la Júlia. Em vaig poder acomiadar aleshores, amb tota la transcendència de saber el que feia, amb tota la contenció i serenitat que ell i la seva família han volgut que acompanyés la seva llarga batalla contra el càncer. Quan vaig sortir de l'Hospital Santa Caterina de Girona i vaig caminar sol cap a un descampat a buscar el cotxe, sota aquella nit d'hivern i aquells llums que perfilaven la terra coneguda, sabia que ja no el tornaria a veure. Els pensaments d'aquell moment me'ls guardo perquè un cert pudor ens ha fet així als catalans de la Catalunya Vella. Des d'aleshores sabia que la notícia arribaria en qualsevol moment. El seu cor valent va resistir molt. La notícia va arribar dijous a la tarda mentre estava treballant. La mirada em va quedar perduda a través de la finestra mirant la pluja que queia sobre Paris. Un cop més, la mort d'un amic m'agafava lluny.

En Josep Maria Calders i jo no érem amics de tota la vida, ens en vam anar fent. Un home de caràcter fort, dur, d'entrada no fàcil. Quan el vaig conèixer bé vaig saber que la seva voluntat persistent de mostrar-se com un home dur no era res més que una protecció per un sentimental amb algunes idees essencials molt clares sobre la vida. Havia viscut la vida en profunditat i tenia un sentit afilat de les raons i les passions que mouen la condició humana. No ha passat per aquest món de puntetes, ho puc ben dir. Va viure intensament i tenia un alt sentit de què era tributari i del que volia deixar als seus fills i al seu país. Els últims cops que vam parlar per missatges, aquest estiu, era molt present en els seus pensaments el record del seu pare i el que la generació del seu pare va viure. Ell sabia que venia d'una família i d'un món que havíem perdut dos cops la Guerra Civil, per antifranquistes republicans i per catalanistes, i ell notava, com qui sent com creix l'herba, que arribava aquest nou moment en el qual el país s'ha tret les penes del passat i vol viure sense complexos un futur de llibertat. Em va sorprendre i desconcertar, durant un temps, la seva assertivitat. Ell veia que el país estava canviant i ens ho feia notar amb la seva manera a vegades provocadora que podia fer perdre fins i tot la temprança al més tranquil.

En Josep Maria Calders nacionalista català des de ben jove, actiu i activista en tots els fronts des dels seus anys 70 d'estudiant a Barcelona, coneixia a tothom i ens tenia a quasi tots apamats. El fatigava la correcció política, no tenia cap motiu per mantenir-la. I aquest fet, a vegades, esvalotava el galliner. En Josep Maria Calders, un burgès sense manies, veia que per primer cop molts dels seus tombaven cap al sobiranisme i alguns trencaven amb les lligadures servils que els hi van permetre progressar en el franquisme i en la suau transició a la qual ja fa temps que se l'hi havia acabat la seva funció i el seu sentit. Els Calders-Ramió, una família amb casa d'estiu a l'Empordanet, arran del mar més preciós, agitaven amb elegància aquelles aigües calmes de la burgesia i amb un somriure i una provocació anaven convencent descreguts. El resultat va ser d'un èxit creixent estiu rere estiu. Per l'11 de setembre de 2012, l'any de la primera gran manifestació sobiranista, van crear un grup de whatsapp anomenat "Majestic 1/4 de 5". El nom venia del fet que s'havien trobat aquella tarda un grup d'amics a l'hotel Majestic a un quart de cinc per prendre un gintònic abans de sortir a manifestar-se per la sobirania de Catalunya. El tomb era evident, el ferrocarril de la Generalitat que fa el trajecte Sant Cugat-Sarrià-Passeig de Gràcia anava ple d'unes classes mitjanes i meritocràtiques que s'havien adherit al moviment sobiranista. Ell el va notar i en vam parlar des del primer moment. He prestat atenció aquests anys, llegint molt i escrivint molt poc, al grup dels "majestics". M'ha ajudat a seguir i entendre el patiment d'una gent de bé impactats pels cops que hem anat rebent. Però que mai han defallit.

Amb en Josep Maria quedàvem molts dies d'agost a la plaça de l'Església de Begur per esmorzar. Era el punt de trobada entre Aiguablava i Pals. Un entrepà de truita i un tallat. La felicitat de l'amistat i una conversa sempre viva. Era ràpid, en Calders, l'havies de seguir perquè no parava de lligar caps. L'havies de seguir i a vegades parar-li els peus. Parlàvem i desfilaven amics coneguts i saludats que s’acostaven i sortien ben parats o no de la ironia d'en Josep Maria. A vegades allargàvem l'esmorzar caminant pels carrers de la vila en ple mes d'agost, aquella llum, aquella joia de viure.

Durant anys he notat que en Josep Maria Calders tenia cura de mi, que patia per mi i que em volia bé. Ho feia d'una manera discreta i a vegades indirecta, ho sabies per tercers. Però l'afecte sempre el vaig notar. Un home que havia viscut en gran li agradava els passos d'un jove que li començava a presentar personatges i projectes que pensàvem i actuàvem en gran. I vam fer-ne, de coses en gran pel país, amb la discreció que ell sempre volia mantenir. Mai em va dir que m'estimava, així literal. Això no feia per un home que es feia el fort com ell. Però fa molts anys que em sentia estimat per l'amic que ens ha deixat.

Notes de Madrid

Nou ministre de Sanitat. Alfonso Alonso ha estat company d’hemicicle en els últims quasi set anys. Ara és el nou ministre de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Ha canviat l’estructura del ministeri. Convé destacar el nom de Rubén Moreno com a nou Secretari General de Sanitat, un científic amb experiència de gestió que ha passat anys a l’acadèmia. El nomenament d’Alfonso Alonso és una nova victòria de la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaria i una nova derrota de Dolores de Cospedal. El proper test és el nomenament del nou portaveu del PP al Congrés. Les dues tenen dos molt bons noms. En hores veurem qui guanya la partida.

Alfonso Guerra se’n va. El diputat més veterà de la cambra, ininterrompudament des de 1977, Alfonso Guerra, literalment li queden dos Plens, els dos que queden d’aquest mes de desembre. Durant aquests onze anys he tractat Alfonso Guerra, cada cop menys perquè teníem menys coses per dir-nos en una forma civilitzada. La seva bel·ligerància contra el sobiranisme a Catalunya l’ha dut a pronunciar sentències apocalíptiques sobre el catalanisme que han recollit més l’aplaudiment de la dreta mediàtica i política que no pas dels seus companys de fila. Alfonso Guerra, entre altres coses, és ben bé un exemple d’obrerista evolucionat a presumpta aristòcrata de la política. Un cop a Roma vaig coincidir amb un diputat socialista italià de llarga durada també i electe per Turí – feu històric dels socialistes italians. Em va explicar que ell era el padrí de la filla del segon matrimoni, que va ser batejada a la capella de la residència de l’ambaixada d’Espanya a Roma, fantàstica mansió amb vistes inigualables, exactament on comença la primera escena de la pel·lícula La grande bellezza. Vaig pensar que aquell panorama perfectament aburgesat que em descrivia el vell diputat torinès era la transició entre Triana i la capella privada de la residència de l’ambaixada a Roma era una invitació al balanç del socialisme de la Transició que tant va fer i tant va treure el ventre de penes.

Anne Brasseur i reflexions sobre Europa

Ramon Trias Fargas. Divendres 5 de desembre al matí. Al Palau de la Generalitat hem recordat els 25 anys de la mort de Ramon Trias Fargas – que va succeir el 22 d’octubre de 1989- i hem concedit el 18è Memorial Ramon Trias Fargas a la senyora Anne Brasseur, presidenta de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i exministre liberal de Luxemburg. M’ha tocat fer la remembrança i glosa de Ramon Trias Fargas i he trobat en el seu llibre de 1985 Narració d’una asfíxia premeditada una cita d’una vigència granítica: “El reconeixement, en peu d’igualtat, de la nostra personalitat nacional no és només un acte de justícia envers Catalunya. És, també, una manera de saber si la democràcia és possible de debò a Espanya”. Trias Fargas va tenir una honestedat intel·lectual que li van provocar alguns xocs en la praxi política del moment. Ara, quan revisem els referents polítics i intel·lectuals del segle XX, convé tenir molt present a Ramon Trias Fargas.

Europa en perill? Divendres 5 de desembre al vespre, faig la presentació del llibre La unió Europea en perill? d’Aleix Sarri a la llibreria Empúries de Girona. Un llibre que explica molt bé perquè avui existeixen europeistes eurocrítics desprès de la crisis de l’euro que l’autor explica molt bé i que es podria resumir en una manifestació pràctica de com començar la casa pel teulat. Després s’inicia un animat debat amb el públic. L’Aleix Sarri deixa dita una frase per recordar: Europa es pot trencar primer a les urnes. Atenció a les possibles eleccions avançades del mes de març a Grècia. No hi dedica moltes pàgines però està molt ben resumida la política espanyola davant la crisi: Espanya, la bombolla de l’orgull. De la negació de la malaltia a la humiliació del final de la bombolla especulativa, un astorament encara no superat. 

Incompliments

Una estació mal feta. El mateix dia que es va inundar per segon cop l’estació de tren de la línia d’Alta Velocitat a Girona, la ministra de Foment va fer tres trucs a tres polítics. Els hi va demanar disculpes per haver confiat en la paraula dels tècnics d’Adif que li havien assegurat que la primera inundació era un cas “fortuït” i que no es podia tornar a repetir. Els hi va prometre una reparació ràpida, va criticar fortament els seus subordinats i dimarts que ve donarà explicacions a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats. Arribats a aquest punt, en qualsevol societat democràtica avançada, un alt responsable de l’empresa pública Adif dimitiria per assumir les responsabilitats. I demanarien disculpes a l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que es va resistir a l’obertura de l’estació després de la primera inundació fins que no es conegués un pla de seguretat fiable. Li van dir de tot, d’alarmista per amunt.

Unes obres a marxa lenta. Divendres 5 de desembre a la tarda. Visito les obres lentíssimes de la N-II entre Sils i Caldes de Malavella. S’havien d’haver acabat el gener de 2014 i així estem. En el millor dels casos, estaran acabades el gener de 2015, 12 mesos de retard sobre 15 mesos per fer les obres. Tenint en comte que estem parlant de 4’3 quilòmetres i que les obres van ser adjudicades el 2007, estem parlant d’un ritme de construcció de 0’53 quilòmetres per any. Desesperant. El Govern espanyol també ens havia anunciat l’inici de les obres entre Sils i Maçanet de la Selva (3 quilòmetres) i Orriols Medinyà (3 quilòmetres) per abans d’acabar l’any. Res de res. Què hi diuen els líders (?) del Partit Popular a les comarques gironines? 

Dies de compàs d’espera

Després de la conferència d’Oriol Junqueras proposant la celebració d’unes eleccions avançades al Parlament de Catalunya amb tres llistes amb el mateix contingut en el programa electoral, el full de ruta del president Artur Mas ha quedat en un compàs d’espera. Aquests dies s’ha recordat que la llista unitària de cinc partits diferents a Eslovènia va ser el desllorigador de la seva independència el 1991. Vist amb perspectiva i un intent de racionalitzar el moment polític i la contraoferta, entenc la frase que ha corregut i fet fortuna aquesta setmana: hi ha un President que vol fer història i un historiador que vol ser President. En aquest cas, fer-ho bé només depèn de nosaltres, no pas de cap element extern. Si tant obstinat està algun partit per saber la correlació de forces “ideològiques” en el moment present, potser l’alternativa seria celebrar eleccions al Parlament de Catalunya i municipals el mateix dia, el 24 de maig. Amb llista única sobiranista al Parlament i amb llistes de partit als municipis. Així es podrien fer les dues valoracions a l’hora: la força del mandat sobiranista i el pes dels partits que manifesten les diferents prioritats programàtiques en la governació. 

Grècia

És molt probable que veiem eleccions avançades a Grècia en els propers mesos. Desprès d'una conversa amb una política grega de llarg recorregut. La troika ha fet la seva tercera visita a Atenes i els resultats han fet estralls. Les exigències dels homes de negre són inassumibles pel govern de coalició de Nova Democràcia (conservadors) i els socialistes del Pasok. A això s'hi suma que abans de finals de febrer el parlament ha d'haver elegit un nou president de la República per una majoria de dos terços. El partit d'esquerra anticapitalista Tsirisa, on s’emmiralla Podemos, té la clau per fer l’elecció impossible. Aleshores, el govern cauria i se celebrarien unes eleccions que molt probablement perdria la coalició que governa. Grècia, taller d'experiments d'un sud d'Europa exhaust de set anys de crisis. L'euro no està assegurat a Grècia i sembla que a alguns homes de negra ja els hi va bé que guanyi l'exponent més depurat d'aquest partit de la irritació que es va extenent.

Rajoy, gràcies

A la Moncloa no tenen un gabinet d'estudis i anàlisis del que succeeix a Catalunya. Un president del Govern espanyol que excita la democràcia en breu amb la frase "és evident que la gran majoria dels catalans no són independentistes" i que hi afegeix: "Catalunya no pot ser un país de llista única". Es ben bé que aquesta gent llegeixen les noticies de Catalunya en diagonal. Ho dic sentidament: Rajoy, gràcies. Ningú com tu, i José Maria Aznar, i l'aplicada recitadora de temaris d'oposicions Soraya Sáenz de Santamaria, han fet tant perquè els catalans despertin i diguin: Via Fora.