28 d’octubre 2006

Davant les eleccions de l'1 de novembre

Estem a tres dies vista de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre. Unes eleccions que arriben un any abans del final natural de la legislatura i que es veien com a inevitables des que l’11 de maig d’enguany el president de la Generalitat va firmar el decret d’expulsió dels consellers d’ERC i, per tant, el govern va quedar sense majoria al Parlament. Unes eleccions avançades fruit de la manera com el tripartit ha menat la seva pròpia relació interna on les discrepàncies han estat el pa de cada dia. Aquest panorama de falta d’estabilitat política i institucional, aquest desgavell, ha portat les coses fins al punt que el propi PSC ha decidit rellevar el seu candidat a la presidència de la Generalitat d’una manera precipitada i atropellada.

Les expectatives electorals de Convergència i Unió són bones si hem de fer cas de les últimes enquestes publicades i del propi pols que he pogut detectar aquests dies de campanya. Tot i això, si el tripartit suma la majoria absoluta, estic convençut que tornaran a formar govern. Si no hi ha una concentració de vot dels que volen un president nacionalista i un govern estable, cohesionat, coherent i amb mirada llarga al voltant de les sigles de CiU... aleshores, repeteixo, el tripartit es reeditarà. En què baso la meva convicció?

1- El balanç de la gestió de tripartit ha estat francament decebedor. Des de dins del govern, uns ho han definit com un viatge en Dragon Khan i uns altres dient que “governar així és més difícil que fer l’amor en un Simca 1000”. Tot i això, PSC, ERC i ICV tenen interès en reeditar el tripartit. Quan a una persona o a un col·lectiu en la seva feina les coses els surten francament malament, el que busquen és una segona oportunitat per mirar de demostrar que la primera vegada només va ser un gran error. Miren de tornar a repetir la jugada per rentar-se la cara de l’error del primer intent. Precisament en la trista executòria del tripartit hi ha la raó del perquè el volen repetir: per intentar fer veure que allò només va ser un mal moment i que no sempre serà així. Però el material humà sobre el que es formaria un segon tripartit seria el mateix. Els mateixos dirigents d’ERC, d’ICV i una bona part dels del PSC. Amb el canvi del cap de llista, això sí. Un canvi del cap de llista que portarà als socialistes a patir una certa davallada en vots i escons.

2- El debilitament del PSC en vots i escons faria que el tripartit que es formaria ho seria sobre una major debilitat del partit principal i sobre una major preponderància dels altres dos socis. Per dir-ho d’una manera molt gràfica i entenedora: en un nou tripartit, ICV tindria quatre conselleries i no pas dues com fins ara. Si les contradiccions han estat importants amb l’actual correlació de forces i amb l’actual president, majors serien amb un grup socialista afeblit i amb el seu candidat ocupant la presidència. Però això és ben possible si CiU no concentra més vots, augmenta una mica més en nombre d’escons i fa aritmèticament impossible la majoria absoluta del tripartit.

3- Algunes persones, moltes persones confiades, aquests dies m’han dit que el tripartit no es reeditarà perquè un PSC més debilitat no perseguirà el poder a qualsevol preu i perquè al PSOE no li interessa. Però els interessos del PSC i el PSOE cada dia poden ser més discrepants i per al PSC sortir del poder per una mala gestió després de tres anys seria una taca en l’expedient. Preferiran suportar un mes de soroll i continuar al poder que renunciar-hi.

4- La direcció d’ERC està clarament inclinada a favor del tripartit. Primer perquè creuen que podran influir més a un PSC més dèbil. En segon lloc perquè en la direcció actual d’ERC, no en les seves bases ni en la seva base electoral, hi pesa molt més un component ideològic fort, a l’esquerra del PSC, que no pas la prioritat nacional, el projecte d’increment de l’autogovern i de construcció del nostre marc nacional. Votants potencials d’ERC diuen: “M’estic pensant el meu vot però no vull José Montilla de president”. Que sàpiguen que, avui, votar ERC és decantar-se per Montilla president. Què pensin en l’ús parlamentari del seu vot més que en el seu vot.

5- Ras i curt: al Partit Popular li interessa que hi hagi un nou tripartit. La prioritat clara del Partit Popular és tornar a la Moncloa en una legislatura en la que han encaixat malament el seu pas a l’oposició i on estan lliurant una partida molt dura a nivell de tot Espanya per tornar al poder. Encara no fa un mes, un diputat del Partit Popular que va jugar un paper clau al costat de l’anterior president del Govern espanyol, em deia, amb un cinisme impactant però gens allunyat del pensament íntim de bona part de la direcció del PP: “Con otro tripartito y un atentado de ETA, volvemos a la Moncloa”. Algun dia potser escriuré el nom d’aquesta persona. Crec que no calen més comentaris. Els potencials votants del Partit Popular que vulguin que el seu vot serveixi per decidir el govern de Catalunya i no pas com a element de lluita a nivell de la política espanyola, que tinguin ben present el pensament íntim dels dirigents del PP.

6- Bona part dels meus referents en política provenen del pallaquisme. Si avui Josep Pallach aixequés el cap, quedaria esfereït davant de la situació del socialisme al nostre país. Avui el socialisme català és més PSOE que mai. El vell ideal de Pallach de bastir un projecte on confluís la socilademocràcia avançada europea i el catalanisme polític, avui no té referent a Catalunya. El PSC s’ha escolat per l’aigüera. I això m’ho han comentat, aquest dies, alcaldes i regidors socialistes, votants i simpatitzants socialistes.

7- Ja és tenir barra que des del PP o alguns exponents destacats d’ERC o l’aparell de propaganda del PSC diguin que Artur Mas és fatxenda o mil coses més. Només cal rebobinar actituds i idees de dirigents dels tres partits durant aquest anys. L’Artur Mas encarna avui una proposta política que vol tornar l’estabilitat i el bon govern a la Generalitat. El bon govern és com la salut, que només la trobes a faltar quan no la tens.

8- I, finalment, hem de decidir qui presideix el nostre país amb mentalitat de país. En el seu últim dia com a ministre, el 9 de setembre, José Montilla va dir: “No vull per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. No som ni millors ni pitjors, però estem decidint qui serà el president d’una nació amb una llengua, una cultura, un dret privat i unes formes de vida pròpies. És clar que vull per a Catalunya la màxima ambició pel seu creixement social, cívic i econòmic. És clar que vull un govern diferent del dels últims tres anys i és clar que vull que la presidència de la Generalitat estigui encarnada per una persona sense dependències d’un partit d’àmbit espanyol, com havia estat sempre fins ara. És clar que vull que Catalunya aixequi el cap un altre cop i que l’1 de novembre hi hagi una votació molt favorable, molt més del que avui diuen les enquestes, a favor de la nova Convergència i Unió. Hi sortirem guanyant.

16 d’octubre 2006

El pes real

Una dada per valorar el pes de la política exterior espanyola en aquests moments i especialment en el context de la Unió Europea. Només hi ha dos presidents i primers ministres de la Unió Europea que no han visitat la Casa Blanca: el primer ministre de Xipre i el president del Govern espanyol. La política exterior no és una debilitat de presidents del govern cansats del càrrec sinó una exigència ineludible perquè moltes coses rutllin. Començant per les exportacions i l’obertura de nous mercats. Això ho veu quasi bé tothom. La política exterior de l'estat espanyol és manifestament millorable.

07 d’octubre 2006

Pells de plàtan


El candidat socialista a la presidència de la Generalitat ha proposat un debat en castellà i en una cadena privada a nivell espanyol i en horari de màxima audiència per fer l’acceptat cara a cara Mas-Montilla. Hi ha pronunciaments que diuen molt, molt més que les moltes paraules que sentirem durant les properes tres setmanes. El seu argument és que “Catalunya és Espanya” i que el debat interessa a tots els espanyols. S’imaginen un debat a Tele 5 o Antena 3 a les nou del vespre entre els candidats d’Astúries o de la Rioja apassionadament seguit des de Catalunya? Aquesta proposta tenia una segona intencionalitat que era la de buscar un no d’Artur Mas en base a la llengua per atiar les brases d’un determinat electorat socialista, símptoma d’una certa desesperació. Crec que molt encertadament, l’Artur Mas ha proposat: “Que cadascú parli la llengua que vulgui, jo parlaré en català, aquestes són unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Pells de plàtan. Tots els moviments de l’equip de campanya socialista tenen un punt de càlcul maquiavèlic i funest, com si tot el món fos una assemblea d’agrupació caïnita i dirigista del socialisme del Baix Llobregat. El nostre món, afortunadament, està molt més ventilat i ple de persones que les veuen a venir. De fet, E.J em ve a dir el mateix: “El principal problema que tenen els socialistes ara és que han executat amb mentalitat d’aparell i no pas amb mentalitat de candidatura presidencial. I la imatge de Pasqual Maragall deixant-se retratar amb el llibre “Los apuñalamientos” de Leonardo Sciacia davant els morros de Montilla queda fortament gravada en el subconscient electoral d’una gent que no dubten que l’han ajudat a prendre la decisió de retirar-se. Quina por només de pensar en les estratègies embolcalladores d’aparell!. En aquell moment passa pel passadís de l’hemicicle un dirigent de l’Executiva del PSOE que ens diu: “Que quede claro que lo han matado mas ellos que nosotros. Digamos que han tenido un exceso de celo”. I aquí estem.