23 de setembre 2006

Enrique Múgica, grandíssim...

M’he llegit el recurs d’inconstitucionalitat que el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, ha presentat contra el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho he fet per feina, per les meves responsabilitats a la Comissió Constitucional, però ho he fet també perquè em bullin una mica les sangs i per recordar i recordar-nos que d’animals n’hi ha a tot arreu. El recurs ocupa més pàgines que el propi Estatut i els seus fonaments i la seva literatura político-vindicativa competeix esforçadament per arribar a l’alçada del crit “España se rompe” i “me duele España” que informa i presideix el recurs d’incosntitucionalitat presentat a finals de juliol pel Partit Popular. Aquest home insatisfet amb el seu llarguíssim pas per les institucions de l’Estat havia anunciat un recurs contra l’article referit al Síndic de Greuges però, i ara, és una esmena de totalitat és una impugnació general, és una gran tocada de violí aplaudida per aquell mig Madrid (a vegades sembla tres quarts o més) que està convençut de tota la mala imatge que de Catalunya han fet tres diaris i mig de la capital i alguns altres que ara no ve a compte detallar.

Múgica, el defensor dels ciutadans. Múgica, l’home que va dinar amb el general Alfonso Armada a casa de l’exalcalde i exconseller Antoni Siurana a Lleida poques setmanes abans del cop d’Estat del 23-F de 1981 i que tots els papers més decents sobre l’intent del cop d’Estat apunten que alguna cosa sabia, a títol individual o per delegació, de l’entrada dels tricornis al Congrés. Múgica, el socialista basc que pacte amb els joves socialistes sevillans en la clandestinitat per derrocar el secretari general Llopis en el congrés de Suresnes del PSOE. Múgica, el diputat des de la primera legislatura fent oposicions a ministre. Múgica, el ministre de dos anys i mig que va plorar el dia que fou destituït, Múgica, el defensor del pueblo proposat per Aznar en una jugada a la porteria dels socialistes. Exemple de com els premiats són agraïts fins al punt que els que avui vibren amb el recurs d’aquest espectre-alta institució de l’Estat són els populars. Ai, Múgica, com ha descol·locat els de Mariano Rajoy! Dimarts socialistes i populars, Ramon Jáuregui i Soraya Sáenz de Santamaría, estaven a punt de tancar un acord sobre l’Estatut d’Andalusia que suposava reconèixer, per part del PP, la licitut política d’alguns punts criticats en la tramitació de l’Estatut de Catalunya. Per exemple, estaven a punt de tancar un acord sobre el capítol de drets i deures, que és com reconèixer que en un Estatut hi pot haver-hi drets estatutaris. I, així, posar aigua al vi del recurs dels populars, que com sempre arriben tard i arrufant el nas. Però, ai las! Múgica desborda l’acord i remou les aigües de la política territorial com un Mobi Dick que paralitza i congela durant una setmana les feines del Congrés perquè els del PP decideixin què fan, si apuntar-se al seu club de suporters o passar pàgina de tants errors recents.

L’any passat el Congrés i el Senat van votar Múgica per un segon mandat de cinc anys. El vot és secret. Si el primer cop al Senat el vaig votar, desprevinguts com estàvem, l’any passat ja no el vaig votar. Com tampoc alguns dels seus companys socialistes, una mínima minoria, tot cal dir-ho. Amb cinc anys ja en vam tenir prou per veure quin peu calça. El Defensor del Pueblo, que ha de respondre a la figura d’una persona ponderada i institucional, és un dels cafres més importants que he vist en acció. L’anterior legislatura, en una conversa als passadissos del Palau del Senat, va deixar anar en una rotllana on la majoria el coneixíem d’un hola y adiós: “A mi lo que mas me gusta es masturbarme en la ducha”. Ho escric perquè molts del que estàvem a la rotllana ja ho han explicat. M’ha vingut aquella postal a la memòria perquè aquesta setmana aquest porc senglar de les institucions de l’Estat ha practicat l’onanisme nacionalista-ideològic espanyol amb llarg discurs polític i infumable recurs jurídic. Enrique Múgica, grandíssim onanista, a la dutxa i al despatx de Defensor del Pueblo. I encara li queden quatre anys d’exercici del càrrec!

17 de setembre 2006

L'Estatut balear i les dues cares del PP

Dimarts passat es va produir el debat de pressa en consideració del projecte de reforma, en profunditat, de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. D’aquest, i dels que vindran en mesos, en sóc ponent. Dimarts, doncs, vaig tenir l’oportunitat de posar en evidència que allò que el Partit Popular vol per a les Illes Balears ho nega per a Catalunya. Que allò que és “la ruptura d’Espanya” quan parla de la norma fonamental catalana és pau i glòria quan fa referència a les Balears. S’ha de dir que aquest és un Estatut potent, res a veure amb el del País Valencià, i que tot i que els meus amics nacionalistes de les Illes voldrien millor, especialment en llengua, s’ha de dir que és ambiciós. És ambiciós a base de tenir molta inspiració catalana. Quina íntima satisfacció poder discutir amb el president Jaume Matas sobre competències en immigració, en el servei balear de meteorologia, el Consell Audiovisual de les Illes Balears, la policia autonòmica Balear, la presència en els òrgans de la Unió Europea, en Consell de Justícia de les Illes, el Tribunal de Justícia de les Illes Balears com a última instància de cassació ordinària, la definició com a nacionalitat històrica, el reconeixement d’un “deute d’insularitat” de 3.000 milions d’euros... tot això és bo per les Balears de majoria absoluta popular i no és bo per a Catalunya? El president Matas, vergonyant, va justificar l’Estatut en un “si Catalunya obre el meló, nosaltres no podem ser menys”. Magnífica forma d’afirmar la pròpia personalitat. Això és quelcom semblant a allò de “o ballem tots o tanquem la festa”. Però resulta que no tothom balla igual ni té el mateix delit. Però Matas ha entrat en l’estela de la clàusula de l’Estatut Valencià, l’anomenada clàusula Frncisco Camps, per la qual, tot allò que adquireixi de nou poder una altra comunitat també serà incorporat a l’Estatut valencià. Delirant. Afirmar-se en funció dels altres. “No és una qüestió de melons, senyor Matas”. I es va emprenyar. També semblava de mal humor Mariano Rajoy. Un dels grans arguments de legislatura de l’oposició va fent aigües. El dia següent vam començar a discutir la reforma de l’Estatut d’Andalusia en ponència. I arribaran els d’Aragó, les Illes Balears i possiblement Castella-Lleó. I deien que les reformes estatutàries eren uns capricis dels polítics. La segona onada, la segona ronda de grans reformes, és una necessitat després de la dinàmica d’un quart de segle d’Estat Autonòmic. Que avui Catalunya és legalment nació perquè ho van votar les Corts Generals i Aragó no? Certament perquè les identitats polítiques són diferents i perquè, afortunadament, estem començant a tocar a cap de carrer.

16 de setembre 2006

Alerta: AENA vol retenir l’aeroport de Girona

S’està gestant la primera estafa del govern socialista al compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és un llei orgànica aprovada per les Corts Generals i refrendada pel poble de Catalunya. L’article 140.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya afirma que l’administració de l’Estat procedirà a “descalificar els aeroports d’interès general” que hi ha a Catalunya per fer efectiu el seu traspàs a l’administració catalana. Això dit, ras i curt, és la manera que es va pactar treure els aeroports de Girona-Costa Brava, Reus i Sabadell del sistema aeroportuària espanyol, de les grapes d’Aena, per fer possible el seu traspàs a la Generalitat que, al seu torn, havia de definir un model aeroportuari català que jo estic convençut que ha d’anar per una forta presència de la societat civil en els òrgans de direcció i una gestió eficaçment delegada al sector privat. Tal com va anar la gestació de la negociació dels aeroports al Congrés, tal com va caure l’esmena que feia referència a l’Aeroport del Prat, quedava més que evident que l’article 140.3 era la porta pel traspàs dels altres tres aeroports a les institucions catalanes. Però aquesta setmana hem sabut de molt bones fonts del Madrid altfuncionarial i polític que el Govern vol retenir l’aeroport de Barcelona però també el de Girona i traspassar només els de Reus i Sabadell. Motiu? L’aeroport de Girona ha aixecat el vol, té dinamisme, és potent i és rentable. Hi ha cabasats de declaracions de responsables governamentals, de negociadors socialistes de l’Estatut i de socialistes del govern català que avalen aquest traspàs. Però ara volen trencar el pacte i retenir Girona-Costa Brava en el sistema general i, en tot cas, fer-lo entrar per la via del Consorci com es pensa per Barcelona. Gran estafa. Ja podem estar ben atents a les novetats de les properes hores i setmanes. I la societat civil gironina estic convençut que estarà a l’alçada de les circumstàncies si és que hem de plantar cara per fer complir la paraula donada.

09 de setembre 2006

La pau armada


A vegades la pau és armada. Dijous el Congrés dels Diputats es va reunir en sessió plenària per validar l’acord del Consell de Ministres d’enviar fins a 1.100 efectius de l’Exèrcit a la missió de Nacions Unides, la Finul, per a la pacificació i estabilització de la frontera entre el Líban i Israel. La pau a vegades s’aconsegueix de forma armada. Mendiluce, que va viure tan de prop la barbàrie dels Balcans durant els anys noranta, va ser el primer a qui li vaig sentir aquesta expressió. I més d’un cop hem hagut de recordar-la davant algunes posicions mantingudes des de les files postcomunistes. Però ara resulta que els que van estar meditant si votaven a favor o en contra d’aquest enviament de tropes van ser els del Partit Popular. Al final va ser que sí perquè un no només podia ser formulat des de l’encegament o des del desgast pel desgast. Dit això, Mariano Rajoy tenia l’oportunitat de fer una intervenció per redimensionar la relació de l’anterior executiu amb la guerra de l’Iraq i per posar fre al discurs bonista del president Rodríguez-Zapatero. Però crec que va deixar passar la oportunitat. Només els restants grups parlamentaris vam decidir centrar-nos en els riscos però també en les possibilitats de lideratge europeu que planteja aquesta missió. Un dia pot arribar, fàcilment, l’anunci d’un mort d’un exèrcit integrant de la Finul. Però ja ha quedat dit que a vegades la pau és armada. Serà el moment, a més, de rependre la sempre difícil solució del cas palestí. Sense la solució del cas palestí és difícil que hi hagi estabilitat a la zona. Un Estat palestí comença a ser també una necessitat per Israel, bàsicament per motius demogràfics, pel major creixement de la comunitat islàmica en les fronteres de l'Estat hebreu. Que la pau arribi a aquella falla entre dos mons. Però no serà fàcil.

“No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”, va dir

Dilluns vaig sopar amb els companys de la direcció del Partit Andalucista que estaven a Madrid per presentar les esmenes a l’Estatut d’Andalusia. Vam parlar dels pobles d’Espanya i vam parlar un momentet d’Iznájar, on havien governat i ara hi tenen dos regidors dels quals sentirem a parlar. La situació és curiosa. Ja fa setmanes que va ser escrit aquí que el lloc de naixement mai ha de ser un demèrit però que uns estrategues el volen convertir en mèrit. Però la situació és estranya, deia, perquè els que un dia foren immigrants o els seus fills i nets no volen ser tractats com a tals ni menys seduïts electoralment com a tals. Son catalans casats o aparellats amb altres catalans... poc queda d’aquell partit de la immigració que va treure dos diputats en les eleccions de 1980. Però després hi ha, com deia, la indefinició del projecte de país. El tractar el que està en joc com una diputació o com un ajuntament gran. Per sobre d’una bona gestió hi ha una idea de país, idees de país que són diverses però que són. Enguany fa cent anys que Enric Prat de la Riba va publicar La Nacionalitat Catalana, per exemple. Però el catalanisme polític en les files del socialisme català sembla que ha quedat finiquitat. Montilla va afirmar dijous en el pregó que va fer al poble natal que va abandonar als setze anys per emigrar al Baix Llobregat: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Aquí es reconfirma que som de cultures polítiques diferents. Perquè més enllà del que vull per tota la humanitat – llibertat, equitat, oportunitats- jo desitjo per a Catalunya coses que penso que no vol ni té Andalusia. No estem entrant en el terreny de qui és millor o pitjor, en absolut. Sinó en el terreny de les diferències, que existeixen i que per a mi són rellevants però no pas per l’home dels silencis espessos. Per exemple, llengua i cultura catalanes ocupen un lloc molt principal entre els elements que m’agradarien vitalitzar. I una forma de fer les coses en la vida pública i privada i tot el que Ferreter Mora va escriure en Les formes de vida dels catalans. Però m’hi jugo quelcom que aquest llibre no és dels de la biblioteca de l’exministre i encara diputat al Congrés: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Queda dit. Recordem-ho: eleccions de les quals en sortirà el president d’una nació, segons estatutària definició votada per les Corts Generals. Per cert: hi haurà més baixes al PSC. Que potser empataran l’efecte Montilla i l’efecte Garrigosa?

03 de setembre 2006

La immigració, de prop

L’arribada d’un gran nombre d’immigrants irregulars a les costes de les Illes Canàries en el que va d’any, més de 18.000 persones, és, sens dubte, l’assumpte més important que transfigura la realitat de l’Estat i sobre la qual hem de prestar més atenció i més reflexió des de diferents camps, també i molt principalment des del camp polític.

En primer lloc cal dir que aquest és un assumpte que no es pot tractar amb frivolitat ni, molt menys, com a arma de diferenciació i confrontació política. Un parell de grups parlamentaris ho han perseguit aquest estiu presentant una iniciativa sobre el dret de vot del tot extemporània i que, els hi puc ben assegurar, queda molt lluny dels reptes i problemàtiques principals que avui planteja el fenomen de la immigració.

És fàcil posar-se d’acord en les causes i les motivacions que porten a tants milers de persones a intentar arribar de manera irregular a Occident. La causa no és cap altra que la fam i la falta d’oportunitats combinada amb l’esperança d’una vida millor en el ric Occident que no sempre s’ajusta a la realitat. D’immigracions n’hi ha hagut sempre però en l’era de la Globalització, que accelera els processos, la immigració s’ha fet més present. En bona mesura per les imatges de televisió sobre les formes de vida del món desenvolupat que arriben arreu i, en bona mesura, per les facilitats en la comunicació i, molt especialment, pen la comunicació a través del telèfon mòbil. Dels que des d’aquí truquen allí i els indiquen viaranys per arribar. Sobre les causes hi ha poca discussió.

Convé que ens preguntem, però, si hi cabem tots i tots alhora. Vull dir si des d’un punt de vista de creixement ràpid demogràfic, de transformació dels serveis socials més bàsics, de la sanitat, de l’educació, de la convivència entre estils de vida i tradicions religioses diferents... la qüestió és saber si tots els que volen venir, que són molts, poden venir fins al pròsper Occident. La pregunta és crua, com la realitat. La resposta és que no, aquí i arreu del món occidental. Prova d’això és que el Govern socialista de l’Estat porta més de 55.000 retorns d’immigrants que han arribat de forma irregular a Espanya en el que portem d’any. Queda lluny, doncs, aquell temps en que algunes formacions polítiques van fer causa política de l’eslògan “Papers per a tots”, queda lluny el dia que Pasqual Maragall, com a cap de l’oposició, es va personar a l’Església del Pi de Barcelona per expressar simpatia amb aquell moviment de “papers per a tots”.

Dit això, aquest és un assumpte que s’ha d’afrontar amb profunditat perquè pot suposar una transfiguració important de la realitat social de Catalunya i del conjunt d’Espanya. El catalanisme polític pot afirmar que va resoldre bé l’arribada de la immigració espanyola dels cinquanta i els seixanta. Jordi Pujol feia notar fa dos setmanes al Ripollès que últimament la seva ja clàssica definició d’integració li era reiteradament amputada en la seva part final: “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i en vol ser”. I en vol ser. Les coses han canviat molt des d’aleshores. En part perquè no és tan clar que un grup important de la immigració que ara ens arribi es vulgui quedar aquí o vulgui fundar-hi una llar.

Dimarts passat vaig decidir fer un nou pas per conèixer de primera mà la situació de la immigració a les comarques gironines. Vaig trucar a l’alcalde de Torroella de Fluvià i a les quatre de la tarda parlàvem al seu despatx de l’Ajuntament. Aquests últims dies havia estat notícia la presència d’un nombre significatiu d’immigrats irregulars, tots ells provinents de Mali, i que viuen de forma il·legal en una propietat privada del municipi. Evidentment que no és una situació fàcil i evidentment que s’ha de prestar atenció per evitar conflictes i preservar la convivència. Però el problema no es troba a Torroella de Fluvià o a Sant Pere Pescador o en qualsevol replec del país amb immigració irregular, il·legal. El problema, i seriós, es troba en les fronteres exteriors, ara principalment a Canàries. Però també als aeroports i a la frontera amb França, que és frontera interior però per on arriben autobusos de fora de la frontera Schenguen.

Existeix un segon problema, aquest molt més proper, a la cantonada: les màfies organitzades que trafiquen amb el trasllat d’immigrats fins a Europa i aquells que fan negoci amb els immigrants un cop viuen aquí de forma irregular. El problema és que avui a Salt es lloguen matalassos a 100 euros el mes, que no es cap quantitat desorbitada, però que sí que ho és la situació si pensem que hi poden viure en un pis vint o trenta persones. El problema també són les màfies locals. Molta d’aquesta gent ara es quedarà per la recollida de la fruita. S’oferiran d’explotació a explotació i algú els hi oferirà treball com sabem que també poden trobar algun treball en el sector industrial.

La immigració d’ara és un debat de fons. Ja sabem que el creixement d’Espanya, superior a la mitja de la Unió Europea, es deu quasi en exclusiva a la contribució de la immigració. Sabent, a més, que un nombre important d’ells no cotitza a la seguretat social. Però un país ha de poder decidir quin és el contingent anual d’immigració que incorpora d’acord amb les seves necessitats laborals i amb una prèvia selecció en origen. Així passa arreu, a Canadà, a Alemanya... on, a més, se’ls hi requereix acreditar un coneixement suficient del país i l’expressió d’una voluntat d’integració en les formes de vida i els valors cívics de la comunitat receptora.

Tot això no passa aquí, amb una política migratòria espasmòdica i improvisada. Des de començaments d’anys, el govern reconeix que ha trasllat a Catalunya 758 immigrants irregulars des de Canàries. No és el nombre, que no és molt important, sinó el secretisme amb el que s’ha produït aquests trasllats. Un dia tenim notícia d’un grup d’ells a Cassà de la Selva, un altre dia en un poble de l’Empordà. On és la immigració ordenada i legal? Arribem a l’absurd que en la segona quinzena d’agost un diari de Barcelona aconsegueix saber de l’arribada d’un grup d’immigrants traslladats pel Govern de l’Estat. Aconsegueix unes fotos i les publica a la portada. El dia següent el portaveu del Govern català simplement es queixa que no han estat informats. El problema de la immigració es redueix a informar al que airadament se sent desinformat? Quina absurditat! El problema de la immigració és que l’Estat controli els contingents anuals, les arribades i que sigui un procés legal, sense bosses d’explotació ni de marginació. Sens dubte, el problema més greu del govern central. I en data d’avui, han quedat desbordats. La nostra proposta és la de fer un gran reflexió que culmini amb un pacte d’Estat sobre la matèria. Molt millor això que anar de regularització extraordinària a regularització extraordinària.