14 de juny 2015

El temps accelerat, temps de grans novetats

Unes eleccions amb segona volta. Ja hem constituït els desens ajuntaments democràtics des del final del franquisme. En termes partidistes, en alguns llocs hem guanyat, en alguns llocs hem perdut... Però la nit electoral només un terç dels ajuntaments catalans sabien amb certesa quin alcalde tindrien perquè només un terç i escaig  tenien majoria absoluta, generalment municipis petits i amb algunes notables excepcions de ciutats mitjanes (penso ara en Puigcerdà, Igualada, Ripoll o Banyoles...). La resta han estat abocats al pacte i l’acord, que és substancial en democràcia. Però la situació ha arribat a un nivell tan gran de fragmentació que més enllà de les medalles de partit, estic convençut que ha arribat l’hora de plantejar una elecció municipal a dues voltes, com a França o a Itàlia. Així tindríem governs més estables i on els ciutadans haurien exercit el dret a decidir més clarament, fins a les últimes conseqüències, fins a elegir l’alcalde i sense pactes en els despatxos. La decisió als votants fins al final. A Terrassa ha estat elegit un alcalde d’ERC amb 4 regidors de 27. Algunes conclusions dels últims pactes: la lògica del tripartit ha tornat amb força (observi’s Barcelona) i el document signat el 14 de gener de suport mutu entre CiU i ERC de prioritat nacionalista en les administracions locals ha estat paper mullat en la majoria de casos, per falta de voluntat d’ERC. Però no cal parlar gaire més de la sopa de lletres perquè en pocs dies entrarem en una dinàmica de reagrupament de forces en vistes a les eleccions del 27 de setembre en què quedaran colgades moltes de les formes clàssiques de la política catalana dels anys de l’autonomisme.

Canvis al Gobierno. Aquesta setmana que entrarem serà la dels canvis en el Govern de l’Estat, a cinc mesos de les eleccions. ¨Dos o tres ministres” em diu algú molt proper a la Moncloa. El president del govern espanyol és un home partidari de no fer canvis, “incluso cuando son para ir a mejor”, deia fa poc una alta autoritat parlamentària. Però la veritable batalla es traslladarà al partit on, amb la pèrdua substancial de poder autonòmic i local, l’exigència de responsabilitats està servida. Una de les divisions més profundes es defineix entre els que defensen la continuïtat de Dolores de Cospedal (sense el De fa uns anys) i els que volen la seva substitució. Diuen que ella no vol ser ministre, però potser serà invitada a ser ministre per sortir per elevació del comandament del partit. Entre els noms que es patrocinen per substituir-la cal retenir aquest: Íñigo Joaquin de la Serna Hernáiz (Bilbao, 10 de gener de 1971) alcalde de Santander, (sembla que els generals de la dreta espanyola tenen inclinació als cognoms amb De). Ja no és una demanda de la ciutadania, que d’això d’organigrames de partit ni fu ni fa, sinó dels cabrejats quadres depauperats políticament que reneguen ferros i claus per no haver diagnosticat una onada que els ha deixat en mala posició i que es pot fer més gran de cares a final d’any, fins a portar-los a la platja de l’oposició.

Operació relleu Alícia. Tan ocupats i despistats sobre el que passa a Catalunya, el quarter general del PP no havia percebut que el PPC és una casa plena d’aluminosi i amb una líder, Alícia Sánchez-Camacho, més cremada que la pipa d’un indi. S’ha de dir, en honor a la veritat, que li van oferir una sortida digna amb la proposta de situar-la en les primeres posicions de les llistes al parlament europeu del maig de l’any passat. Però ella, com una Joana d’Arc local, s’hi va resistir i els va prometre fer renéixer el que avui ja és el cinquè partit del mapa electoral fragmentat i amb tendència a la baixa. Amb els canvis del PP a Madrid es pot trobar la clau de l’operació relleu Alícia. Després obriran la porta per buscar substitut i contemplaran un desert àrid i amb algun cactus adust i punxant.

Els nacionalisme valencià i balear. Amb tants canvis, ens ha passat una mica desapercebut la bona notícia de l’enfortiment del nacionalisme valencià i de les illes Balears. Queden enterrades les polítiques de residualització del català patrocinades pel Partit Popular. Molt bona notícia. De fet, han tingut millor resultats aquests moviments locals d’enterrament de les majories absolutes del PP que la fórmula general Podemos. Cal tenir-ho present de cares a les eleccions de novembre. Tenen més fortuna les fórmules arrelades a una identitat nacional i lingüística concreta que les fórmules que volent acontentar tothom no acaben de ser clares en els anomenats territoris històrics.

El millor moment del nacionalisme basc. Mai el Partit Nacionalista Basc havia acumulat tant de poder local i foral com ara. Les tres diputacions forals, les tres capitals de província i la seva coalició germana Garoa Bai a la presidència de Navarra. He compartit tres legislatures amb Uxue Barkos, que serà la nova presidenta de Navarra. Una dona valenta que ha estat més coneguda per la seva lluita contra el càncer, una dona educada i prudent en les formes que liderarà i consolidarà una coalició en un Parlament fragmentat. La dreta foralista i carlista s’enfila per les parets i diu tota mena de barbaritats sobre “el dictat del terrorisme a l’ombra”. Afortunadament això ja s’ha acabat. El Partit Socialista ha facilitat el major poder possible al PNB. El socialisme basc ha fet una inversió amb els ulls posats en les eleccions generals de finals de novembre. El PNB, aquest àrbitre distingit i ignasià que treballa amb mètode des de la seva quasiindependència foral.


El reagrupament. L’estiu passat, en un curs d’estiu de l’Associació de Periodistes Parlamentaris, se’m van tirar a sobre pel que en aquells moments discutíem: si es podria celebrar la consulta del 9 de novembre. Els vaig dir: si no voleu dret a decidir, us trobareu dret a decidir per tot. I així ha estat en un any que sembla mitja centúria. No convé negligir que Compromís tindrà grup parlamentari propi, no convé negligir l’evaporació del PP balear. A Catalunya els partits han decidit exercir el dret a decidir sobre l’anomenat procés. Molt bé! I encara decidirem més: el reagrupament de l’opció sobiranista. El 27 de setembre hi haurà una butlleta del reagrupament sobiranista que comença aquesta setmana, a 100 dies de les eleccions catalanes. 

11 de juny 2015

Quins Consells Comarcals?

El 2 d'abril de 1987 es va aprovar la llei de creació dels Consells Comarcals, que van entrar en funcionament amb les eleccions municipals de 1988. Alguns han criticat els Consells Comarcals, jo crec que són útils i que haurien de tenir més competències. Són uns grans prestadors de serveis als ciutadans i als petits municipis. Ja que hem decidit quedar-nos i fins i tot incrementar el nombre de municipis, és indispensable destinar la millor gent al Govern dels Consells Comarcals. Per què tanta atenció per una alcaldia d'un municipi de 1.000 habitants i per què tan poc seguiment i discussió sobre la idoneïtat d'un president o presidenta de Consell Comarcal.

10 de juny 2015

Quin PSC

Els socialistes catalans els passa amb Barcelona amb Comú quelcom semblant al que els passa als convergents amb algun sobiranisme anticapitalista, els resulten simpàtics tot i que saben que els altres no els volen cap bé. És autoenganyar-se en grau superlatiu el que ha afirmat el declinant líder del socialisme barceloní aquesta setmana: "Molts empresaris em demanen que el PSC entri al govern de la ciutat". El partit que va governar 32 anys la ciutat i que havia arribat a tenir 21 regidors, ara amb 4 es vol autoenganyar per tornar, disminuït, al poder i superar l'enyorança de les zones de confort de l'ajuntament més solvent del país.

El que faci el PSC a Barcelona en bona mesura orientarà quin futur vol el PSC en àmbit català. S'ha de reconèixer que a comarques el PSC continua essent un partit seriós en la negociació dels pactes de govern municipal.

09 de juny 2015

Quan s'acaba la legislatura espanyola?

Els homes i dones de La Moncloa tenen assenyalats dos possibles diumenges per celebrar les eleccions a Corts Generals que suposaran, de totes totes, el final de la majoria absoluta del PP. Pensen en el 29 de novembre o el 14 de desembre. Aquest mateix quadre de comandament encara pensen que el 27 de setembre no se celebraran eleccions a Catalunya, la qual cosa demostra que estan mal informats. Si el 3 d'agost es dissol el Parlament de Catalunya, sospesen fer el mateix.

En la seva fase de pànic després del resultat del 24 de maig, allò que els preocupa no és la unitat d'Espanya en si mateixa sinó el paper que pugui jugar Albert Rivera: "El único líder nacional que habrá participado como candidato en las elecciones autonómicas", diuen ells. No sabem encara si Rivera es presentarà a les eleccions catalanes, se sabrà el 4 de juliol. I, francament, si aquest nou partit magmàtic anomenat Ciutadans no té cap altre nom per afrontar les eleccions catalanes... Vol dir que és cuina d'autor. Es parla de la jove diputada Inés Arrimadas, verb televisiu i pensament polític per descobrir.

08 de juny 2015

El Celler que ens fa millors

El millor restaurant del món està a Girona. I el món ens coneix per això. I nosaltres, gent de la Catalunya Vella i generalment laboriosa, només ens pot emocionar un relat basat en la història d'èxit d'una família que tira endavant i que d'un restaurant de menús -que encara es manté i on és molt recomanable anar- en fan el millor restaurant del món! Quina història d'èxit! Felicitats Joan, Josep i Jordi! Gràcies per convertir-vos en un mirall de les coses ben fetes que ens inspiren a fer millor el que tenim entre mans i a sentir-nos en un entorn del culte a les petites coses.

06 de juny 2015

El secret està en el vot en blanc

Mirin la caiguda del vot en blanc i el vot nul en les últimes eleccions municipals. Caigudes espectaculars. Ciutadans amb consciència política i compromís cívic que anaven a votar i que votaven protesta en forma de vot en blanc o nul. molta part d'aquest vot ha anat a Podemos o la seva marca local de Barcelona. Això explica que CiU hagi quedat superada per l'agregació de sigles anomenada Barcelona en Comú.


05 de juny 2015

Bioterrorisme

Dimarts 26 de maig, el Congrés aprova per unanimitat una moció que he presentat al Ple per actualitzar els protocols i l'estratègia de bioseguretat per combatre l'amenaça dels atacs bioterroristes. El 13 de maig vaig denunciar en un debat amb el ministre Morenés que les vacunes contra la verola comprades el 2003 estaven caducades des del 2010. Hi vaig insistir dimarts. Ningú m'ha contradit. Els països s'han proveït de vacunes contra la verola perquè tota la població de menys de 35 anys no n’està vacunada però les mostres que es van guardar als centres d'intel·ligència dels estats units i de Rússia avui estan fora de control i segurament en el mercat negre. Després del ciberterrorisme, el bioterrorisme és el següent gran desafiament i amenaça. Un dia, desgraciadament, en sentirem a parlar. No és ciència-ficció, ja va passar: amb l'antrax al Capitoli i amb l'atac al metro de Tòquio. Queda dit.

04 de juny 2015

PP en estat catatònic

Al PP estan convençuts que han de fer canvis urgents si no volen perdre definitivament les eleccions generals de final d'any. El problema és que el president Mariano Rajoy és un escèptic, fins i tot quan les coses estan molt malament. Com em deia un vell conegut seu aquesta setmana: «Rajoy no es partidario de hacer cambios incluso cuando son para bien». Ara, aquest govern envellit pot ser reformat a finals de juny per enfocar els últims 6 mesos de legislatura. Sona amb insistència que el ministre Wert se'n va d'ambaixador a l’OCDE a París, on va a treballar la seva novia i futura esposa. Si això es confirma, serà una alcaldada colossal. Però és que aleshores sona com a nova ministra d'educació i Cultura María Dolores de Cospedal, qui podrà, en cinc mesos, fomentar la tauromàquia com a «bien de interés nacional » i fomentar el cinema espanyol de postguerra -ben bé sembla una postal treta de Cine de Barrio-. També hauria de ser el moment per la sortida del ministre crupier Cristóbal Montoro, aquí el jove Álvaro Nadal, lampista de Moncloa en afers econòmics, es postula. Després vindran eleccions i una riuada de formes encara indefinides. Però riuada. El que és clar és que Rajoy, l'home escèptic, està convençut que ell és el millor candidat.

03 de juny 2015

Pactes

El 14 de gener es va arribar a un acord entre els grups polítics de CiU i ERC i les entitats ANC i Òmnium Cultural per celebrar eleccions el 27 de setembre on «els partits es presentaran per separat però amb un punt comú sobre la sobirania de Catalunya». En el mateix acord també es fixava un compromís de suport mutu entre les dues forces sobiranistes per conformar majories als ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Aquests són dies de converses i pactes per la constitució dels ajuntaments el dia 13 de juny. Jo miro i callo força. Alguns candidats argumentaran que les lògiques locals són molt importants. Però els dirigents dels partits firmants haurien de mantenir allò acordat. Per exemple, seria inconcebible que una persona com Josep María Rufí, president d'ERC a les comarques gironines i candidat d'ERC a l'alcaldia de Torroella de Montgrí-L'Estartit, no respectés aquest acord i no entengués que ha de governar la llista més votada, que és la de CiU encapçalada per Jordi Cordon. Dic això perquè Rufí no és un independent local sinó un membre de l'executiva d'Oriol Junqueras, un dels signants del pacte.

02 de juny 2015

El Pont sobre el riu Ter

A partir d'una pregunta parlamentària meva en què preguntava sobre el cost real de la construcció del pont sobre el riu Ter a Girona sabem que aquesta obra ha acabat costant 21.910.909 euros. Vagi per endavant que em sembla que aquesta és una obra necessària i benvinguda que completa el pla d'accessos a la ciutat negociat entre l'alcalde Joaquim Nadal i el ministre Josep Borrell a mitjans dels 90 del segle passat. 20 anys desprès és una realitat. El que hem sabut amb aquesta resposta és que una obra pressupostada en 19 milions ha tingut una desviació pressupostària de més de 2,4 milions d'euros i que els terminis d'execució s'han incomplert any a any des del 2006, primer any amb una partida pressupostària. Conclusions: el govern central no és transparent ni complidor entre allò que pressuposta i allò que costa realment l'obra, és una tònica general. Una desviació pressupostària de 2,4 milions és molt notable. Segona conclusió: el govern de l'estat no compleix els terminis de les obres. Ens hi té escandalosament acostumat amb les obres amb microentregues de la n-II. Tercera conclusió: al govern central li deu sonar a xinès el concepte de pressupostos participatius, és de l'estil d'arribar i fer una obra sense consultar res. Per exemple, amb un procés participatiu l'estació del tren d'alta velocitat a Girona seria com és? O el pont sobre el riu Ter seria com és? Una distribució més racional del diner públic ens permetria tenir ara, per exemple, una xarxa òptima d'autovies de l'estat espanyol a les comarques gironines.


13 de maig 2015

Xuclà reclama al ministre de Defensa una estratègia "nítida i desenvolupada" en matèria de bioterrorisme

El portaveu de defensa del Grup Parlamentari Català (CiU) al Congrés, Jordi Xuclà, ha reclamat aquest matí al ministre Pedro Morenés una estratègia "més nítida i desenvolupada" per a la prevenció d'atacs bioterroristes. En la seva interpel·lació, el diputat català s'ha mostrat "preocupat" davant la falta d'informació en aquesta matèria i ha demanat al ministre "una resposta més elaborada i un disseny més sofisticat en l'Informe de Seguretat". Xuclà ha destacat els recursos destinats pels Estats Units per fer front a amenaces biològiques i, en aquest sentit, ha demanat més transparència al govern de l’Estat, ja que, "en l'Informe anual de Seguretat de 2014 no es recullen tot just referències a les mesures adoptades pel govern central".
El diputat de CiU ha recordat a la Cambra que els avenços tecnològics permeten la biosíntesi d'agents biològics com el virus de la verola, incrementant les possibilitats del seu ús en atacs terroristes. "Mentre altres països estan fent provisió de vacunes de tercera generació per a la lluita contra el bioterrorisme, Espanya no compta amb els instruments apropiats per lluitar contra el virus de la verola", ha explicat Xuclà i ha recordat que a Espanya els menors de 35 anys no estan vacunats contra aquesta malaltia, que pot ser usada com a arma terrorista.
Davant l'alerta de Convergència i Unió en el sentit que les vacunes que va adquirir el govern central en 2003 estan caducades, el ministre de Defensa ha reconegut que no sabia res d'això i s'ha compromès a dur a terme una investigació en el seu Departament.
Xuclà ha assegurat que és "indispensable" actualitzar tota la informació que el ministre ha exposat davant la Cambra per incorporar-la en l'Informe de Seguretat Nacional. "És bo que la població tingui coneixement que el Govern, en col·laboració amb les comunitats autònomes, treballa per al combat contra el bioterrorisme", ha destacat el diputat.

Aquí podeu veure la intervenció 




03 de maig 2015

El mirall escocès

Segon temps de la partida. A partir del proper dijous 7 de maig quan els resultats de les eleccions a Gran Bretanya aboquin una massiva presència de diputats del Scottish National Party a Westminster el procés català tornarà a agafar una visual d’angle que anirà més enllà de les eleccions del 27 de setembre i que farà veure que els tres cops que votarem aquest any seran rellevants per conformar un canvi polític transcendental, ràpid en temps històrics. Repassem per un moment passat present i futur del moviment sobiranista escocès per tornar després a Londres i a Barcelona.

Acceleració en tres anys. Fa onze anys que els nacionalistes escocesos governen però només des del 2011 amb majoria absoluta. Quasi tres anys després d’aconseguir la majoria absoluta els escocesos van votar en un clar referèndum d’autodeterminació acordat per les autoritats de Londres i Edimburg. Va arribar la votació, es va viure una campanya en profunditat on es van esgrimir els arguments a favor del si i del no (pura deliberació democràtica en una societat de velles arrels democràtiques) i va guanyar el no. En la recta final va guanyar el no en bona mesura per una intensa campanya de persuasió dels tres líders dels partits clàssics britànics -David Cameron, Ed Miliband i Nick Clegg- que van demanar una nova oportunitat per viure junts i on el primer ministre va comprometre una substancial transferència de poder polític al govern britànic, una tercera via anomenada la MaxDevolution, que al cap dels mesos no s’ha produït. El resultat és que avui els nacionalistes escocesos estan en condicions de guanyar fins a 58 dels 59 escons en joc a Escòcia. El sistema majoritari té aquestes coses. Aquest increment espectacular des dels dos diputats que tenen actualment es deu en bona mesura a l’arribada de nous votants provinents de les files laboristes desencantats amb el compliment de les promeses de la tercera via.

Paisatge després de dijous. Els SNP es convertiran en el tercer grup del Parlament britànic, el seu resultat en bona mesura minorarà les expectatives dels laboristes, fins a deixar-los en segon lloc segons les últimes enquestes. Reforçarà el SNP, amb un nou lideratge ràpidament consolidat al voltant de la ministra principal d’Escòcia Nicola Sturgeon (una dona de 44 anys amb tota una vida política feta dintre del SNP) i farà que els nacionalistes escocesos tinguin grans possibilitats de reeditar la majoria absoluta en les eleccions de l’any que ve.

Un govern incert i dèbil. Ed Miliband ja ha dit que preferia no ser primer ministre abans de pactar amb els nacionalistes escocesos. Avui per avui es perfila una coalició precària entre els Conservadors, els LibDem i els Unionistes d’Irlanda del Nord. Un govern que no és gens clar que pugui durar cinc anys perquè en el moment que els torys intentin tirar endavant el referèndum per consultar sobre una sortida de Gran Bretanya de la UE els europeistes liberals demòcrates hauran de sortir de la coalició. Depèn del mapa electoral del proper dijous es parla d’eleccions en mesos o en un any. L’SNP, que no formarà part del nou govern britànic, ha mogut el tauler polític britànic i ha deixat ben obert el dossier sobiranista pocs mesos després de perdre el referèndum. Conclusions: hi ha processos polítics complexes que es poden fer amb vàries fases, es poden produir relleus en els lideratges polítics i continuar ben viva la causa i la força dels sobiranistes en el parlament central és una dada molt rellevant el termòmetre polític (sempre que es té una urna per votar, s’ha d’aprofitar el test).


Les urnes del 2015. Els catalans votarem tres cops l’any 2015. I en cada votació es comprovarà la salut de l’opció sobiranista. Començant per les municipals en les quals si es compleix allò pactat entre CiU i ERC de suport mutu el dia que es va acordar les eleccions pel 27 de setembre hauria de donar un mapa local marcadament sobiranista. El 24M també serà el dia que veurem que emergeix amb força una bandera per fi articulada contra el sobiranisme: Ciutadans, que serà forta a l’àrea metropolitana. L’alternativa no emergirà ni del PSC (un cop sortits els catalanistes de MES i Avancem) ni del desprestigiat PP català. Això és la democràcia: uns a favor, els altres en contra, sense por. El 27S crec que hi haurà majoria absoluta sobiranista en nombre d’escons al parlament de Catalunya si sumem la llista del president Mas, ERC i la CUP. S’haurà de veure com s’encomana la gestió de la governació diària i com es pacte tirar endavant el full de ruta. Evidentment que el govern central no es quedarà amb els braços plegats. Ni per oportunitat electoralista ni per l’impacte internacional dels primers pronunciaments del nou Parlament. Les eleccions espanyoles de final d’any seran les terceres urnes i allí es podrà votar per donar un missatge fort a Madrid. Serà el temps, tal vegada, d’una nova Solidaritat Catalana, forta, transversal, que tornarà a reivindicar el principi democràtic després de les primeres mesures per parar les institucions catalanes. El signe polític dels electes catalans modularan la resposta central. Com els electes escocesos del dijous 7 de maig mantindran ben viu el sobiranisme escocès. El mirall escocès, un altre cop.

02 de maig 2015

Boris Nemtsev

Dilluns, 20 d’abril, el grup liberal del Consell d’Europa hem fet un acte d’homenatge en memòria del nostre company del partit liberal rus Boris Nemtsev, assassinat el 27 de febrer d’aquest any. En l’acte, a Estrasburg, hi ha estat presents membres de l’ambaixada russa que no han parat de fer fotos i prendre notes. Presidint l’acte, al costat de Mikhail Koseynov i Sir Graham Watson, no m’he pogut aixecar a demanar comptes. Des de dilluns, el mòbil fa sorolls molt peculiars. Hem proposat Boris per al premi VaclavHavel, in memoriam, en record de tots els lluitadors per la democràcia i la llibertat.

01 de maig 2015

Ucraïna

Els satèl·lits dels Estats Units i dels seus aliats han detectat un nou moviment de batallons de Rússia prop de la frontera amb Ucraïna. Què suposarà aquest fet és, avui per avui, una incògnita. Pot ser una mesura de pressió i negociació perquè al juny s’aixequin les sancions de la UE contra Rússia o pot ser l’inici d’una nova ofensiva de les autoritats de l’autoproclamada república de Donbas. El que sembla difícil és acordar una llei electoral per a les eleccions locals entre el parlament de Kíev i les autoritats del sud-est. Atenció a Ucraïna en les properes setmanes. Fins ara, 6.000 morts i dos milions de desplaçats. Al cor d’Europa, casa nostra. Algun dia ens podrem explicar el perquè del que succeeix més assossegadament.

29 d’abril 2015

El mapa català

Dimecres passat a la nit, iPad en mà, em vaig dedicar a fer un exercici tan demanding com útil: mirar les llistes electorals de tots els municipis de les comarques gironines. La meva conclusió: el mapa quedarà repartit entre CiU i ERC, amb victòria del primer. I amb una irrupció notable de les llistes de la CUP, de la qual cosa me n’alegro, tot i la distància ideològica, en la mesura que serveixi per ocupar l’espai potencial del vaporós Podem en el camp nacional. Segurament el resultat del 24-M ens indicarà que aquestes tres forces, qui sap amb quin nom, tindran, indiciàriament, la majoria absoluta en el Parlament sorgit del 27 de setembre. Les fórmules per a la governació ja seran un altre assumpte, però aleshores l’eix central del debat serà l’eix nacional. També veurem la caiguda en picat de PSC i PP i ja veurem fins a on arriba Ciutadans, afterwards.

A mitjans de juny
Molts diuen que després de la consulta a la militància d’Unió, el partit haurà de prendre una decisió. Cada cop veig més clar que els que hauran de prendre una decisió seran les opcions sobiranistes davant un text ambivalent. El problema serà més de tercers que no pas dels propis impulsors de la consulta. Això succeirà si d’aquí a aleshores no es mouen algunes coses. Eps, aquest és el meu punt de vista, amb ple respecte a les decisions autònomes de tercers. 

28 d’abril 2015

El gran desconcert

Aquests dies em comencen a fer pensar en els moguts 30 mesos de l’última legislatura de Felipe González entre 1993 i 1996, quan cada dos per tres sortien casos que corcaven les bases del govern. A la Moncloa tenen una enquesta que els dóna 110 diputats, ara en tenen 185. I la mateixa enquesta indica que PSOE i Podem sumen més escons. I que Ciutadans, l’opció que ningú mai s’havia imaginat, no suma per completar la majoria absoluta amb el PP. Aquí és on els generals del partit més engreixat de l’última dècada espanyola comencen a entrar en pànic. I pensen que el paisatge després del resultat de les eleccions del 24 de maig encara serà més desolador. En aquest sentit, en el Madrid del xiuxiueig polític ja es comença a dir que Mariano Rajoy no hauria de tornar a ser el candidat del centredreta espanyolista. Molts ho diuen en el seu entorn, però ell és un tossut supervivent. Arribats a  aquest punt, comença la batalla de les princeses: Soraya Sáenz de Santamaría o Dolores (de) Cospedal. El futur de la segona depèn dels resultats d’aquí a un mes. El handicap de l’aplicada primera és que mai ha estat dona vibrant en el camp de les idees i de la militància (segurament per això va ser elegida). A l’estiu, el centredreta espanyolista estarà mogut. O aleshores, Alberto Núñez-Feijoo s’oferirà amb cara de bon noi, a l’estil Alberto Ruiz-Gallardón, aquest home periclitat. Ja veurem.

27 d’abril 2015

Final d'una llarga història

He rebut una resposta parlamentària, després de molt insistir, sobre les dates de finalització de les diferents concessions d’explotació d’autopistes a tot l’Estat. En el cas de l’AP-7, en el tram Martorelles - La Jonquera la data de finalització de la concessió és el 31 d’agost de l’any 2021. En termes històrics, des de l’inici de la concessió, això vol dir que estem en la recta final, en el temps de descompte després de dècades i dècades de pagar per moure’ns en carreteres desdoblades i ràpides. Podeu trobar aquesta resposta en el meu compte de Twiter, on l’he penjat. Només el tram Barcelona – Tarragona - l’Hospitalet de l’Infant acaba abans, el 2019. La resta, en tenen per molts anys. És important, en aquest punt, veure la lletra petita que assenyala que el final de les concessions està subjecte a l’efectiu compliment de les expectatives «d’equilibri econòmic» de l’empresa concessionària. Crec que, des d’ara, hem de començar una meditada campanya per consensuar entre els actors més actius i representatius de la societat gironina l’exigència de compliment del final de la concessió. Aquesta exigència «d’equilibri pressupostari», un cop construïts els quatre carrils en el tram de Girona, i tres accessos addicionals a la ciutat, pot suposar que l’administració responsable del moment haurà de fer un sol pagament extraordinari per resoldre el que quedi pendent. Espero i penso treballar perquè sigui així, mai perquè s’opti per l’opció de l’allargament de la concessió. No seria el primer cas de finalització d’una concessió d’una autopista. L’any 2007, es va acabar la concessió de l’autopista entre Bilbao i Sant Sebastià. El resultat és que ara els usuaris paguen un peatge molt més tou (dos o tres euros) simplement pel manteniment. Em sembla que aquesta és una campanya molt seriosa de la qual la societat gironina n’ha de prendre consciència des d’ara. En aquesta causa, hi penso ser. Lliures de peatges, sí... pel compliment del contracte i, sinó, ens despistem. De fet, Abertis és la primera que ja fa temps que ha començat a diversificar negocis i riscos. Preparem-nos per circular lliures de peatges d’aquí a sis anys, després de més de 45 anys.

26 d’abril 2015

Ricard Masó, un pioner

Ha mort un dels pioners. Ara, quaranta anys després, ja podem parlar dels pioners, dels que van apostar per noves fronteres i van avançar en el camp de la construcció de la llibertat i l’autonomia política. S’ha glossat prou Ricard  Masó durant aquests dies perquè no hi vulgui insistir. Coincideixo en tots els elogis. Ricard Masó va ser un dels pocs gironins que va fer costat a Jordi Pujol en els seus deu mesos de confinament a Girona després de tres anys de presó. La societat benes tant gironina va fer bores a Pujol aquell any 1963. També existeix aquest Pujol. Com un Ricard Masó que projecta el seu llegat mes enllà dels seus 12 anys de parlamentari. El fundador dels premis Prudenci Bertrana, un activista del catalanisme i la democràcia. Un pioner. Un home que feia bona la màxima de Ferran Prat: «Ets quelcom quan ets recordat més enllà dels teus càrrecs públics». Ricard, gràcies per conquerir les terres més difícils com un veritable pioner. Honorarem la teva exemplaritat.

23 d’abril 2015

Els propers mesos

El moviment de la centralitat política a Catalunya ha provocat veritables estralls en els perímetres i la definició d'alguns partits polítics. El proper mes de juny, després de les municipals, serà clau per veure com es mouen els dos partits que encara tenen pendent la seva reposició. La tercera via s'està convertint en un impossible en el camp del catalanisme, simplement perquè els partits d'àmbit espanyol no hi posen res de la seva part. La tercera via l'està capitalitzant un partit anomenat Ciutadans que ja no parla de llengua i fa un discurs de confortabilitat amb Espanya. El que passa, és clar, és que Ciutadans no té res a veure amb el catalanisme sinó amb l'anticatalanisme com a motor de rendiment electoral. De la nit al dia, la tercera via se l'ha quedat un partit no previst.

22 d’abril 2015

Grècia

Un home que tinc per entès en la matèria em va dir el passat mes de febrer: si el govern grec continua per aquest camí, es quedarà sense diners a finals d’abril. El rumor de la sortida de Grècia de l'euro torna a fer el seu rum-rum. Grècia només representa el 2% del PIB de la zona euro. La seva sortida només seria traumàtica per als grecs, després d'anys de penosa agonia social, però crearia un precedent important: la reversibilitat de la permanència a la zona euro o a la UE. D’aquí a finals d'abril veurem coses gruixudes al país hel·lè.

21 d’abril 2015

Rato

El passat dijous a la tarda, en el Ple del Congrés, les cares d'alguns antics amics i seguidors de Rodrigo Rato eren d'una profunda afectació. Els ratistes veien la caiguda del que ells durant anys havien pensat que havia de ser president del Govern espanyol. Alguns escriuran teories molt rebuscades sobre la investigació de la Fiscalia. És molt més senzill: des que els Estats Units van decidir declarar la ?guer?ra al terrorisme gihadista atacant els paradisos fiscals, han caigut escales avall els que hi tenien diners amagat. Els objectius eren de caça major però tots han sortit a la llum. I una segona lliçó: quan algú ho sap en un escalafó de l'administració o de l'Agència Tributària, s'acaba sabent. Ara seria inconcebible allò que va fer fa quatre anys la vicepresidenta Elena Salgado de trucar als que apareixien a la llista Falciani perquè regularitzessin abans que arribés una inspecció.

20 d’abril 2015

Tres anys d'Hollande

Sembla que són molts més però ara fa tres anys de l'elecció de François Hollande com a president de la República Francesa i en queden dos per les eleccions presidencials de 2017. Un 79% dels francesos es manifesten descontents o molt descontents amb el seu president. Un rècord rotund d'impopularitat. A aquest gran país que és França li falta un líder polític que expliqui que el farragós aparell burocràtic públic, en bona mesura emparat i promogut pel gaullisme, no és sostenible. Manuel Valls acarona en somnis el nomenament, Sarkozy, un cop més hiperventilat, ja es veu rescabalant-se del deshonor de la no reelecció. Alein Juppé s'ho mira amb aristocràtica paciència. I els Le Pen només han començat les batalles de família, que continuaran.

19 d’abril 2015

L'amistat. Ferran Prat i Batlle

A vegades m'he preguntat si tindria prou nervi i frescor per escriure ininterrompudament durant onze anys el “Diari de Sessions” al Diari de Girona. Quan em flaquejava la confiança, en Ferran Prat solia aparèixer per casualitat, per telèfon, i em comentava el seu punt de vista del que havia escrit i l'opinió de les múltiples tertúlies i grups d'amics on havien parlat dels temes de la política i de la vida en els últims dies. Em sembla que se m'ha mort el lector número u d'aquestes notes setmanals. Però sobretot se m'ha mort un amic. Moltes persones que he conegut amb unes grans capacitats tècniques al final resulten ser un veritable zero a l'esquerra en el que ara s'anomena intel·ligència emocional i que de sempre se n'havia dit gent amb bons sentiments, amatents pels altres, delicats en els detalls, gent que sempre saps que hi pots comptar. Aquest era en Ferran Prat. Un amic amb un somriure dolç sempre als llavis, una mirada punyetera d'empordanès destil·lat per una vida viscuda amb intensitat fins als últims replecs. Un home que ha viscut i combatut durant anys contra el càncer. Que quan ha patit molt no se n’ha queixat mai i que sempre ha desprès un optimisme que podia resultar sorprenent. En Ferran Prat no és un home d'una vida simple i lineal que es pugui resumir en els seus anys d'alcalde de Vilamalla o com a membre actiu de tantes associacions. En Ferran era tot això i, a més, i sobretot, un gran facilitador de noves amistats. Ell ens ha posat en contacte i ha fet brollar l'amistat entre persones que segurament no ens hauríem conegut si no fos gràcies a ell. Persones de procedències diverses que ell ajuntava harmònicament. Ell era el més oposat possible al sectarisme i al gregarisme que alguns cors agres tenen en el seu malviure. En Ferran Prat era jovialitat perquè era allò que ara se'n diu un gran club d'amics empordanesos i gironins. Amb poc temps s'han mort l'Artur Soldevila i en Ferran Prat. Els dos me'ls va presentar en Ramon Sala i Canadell, que era un altre home bondadós i partidari de la ironia com a millor desgreixador dels moments de tensió. Els dinars dels divendres a Llers, on jo podia anar ocasionalment, eren una concentració altíssima d'homes i dones amb marcat caràcter. Un cop en Ferran, sortint d'uns dies de lluita contra el càncer, una mica recuperat i amb moltes ganes de recuperar la normalitat, em va venir a veure a Madrid per assistir a un Ple del Congrés i passar estones junts. Arribat a Madrid, un mal gest li va fer trencar o esquerdar un os d'una cama. La qüestió és que vam passar una nit a urgències d'un hospital que no recordo pas quin era. Pacient i gens remugaire, esperant durant hores i hores la consulta, vam parlar de les coses de la vida amb aquella calma que et dóna un temps no previst. Recordo perfectament que en Ferran em va donar molts bons consells. Em va dir que un dia un té responsabilitats públiques i un altre dia en deixa de tenir. Però qui no té la necessitat de la pompositat dels càrrecs públics per sentir-se alguna cosa és qui realment s'ha fet en base a valors sòlids i tresors d'amistat que li queden per sempre. Si, en Ferran, un home fet a si mateix amb molt d'esforç, va ser alcalde durant tres dècades, va ser conseller comarcal, home clau d'Oncolliga. Tot això ho va ser però tot això és poc per definir-lo. La seva carta de presentació era aquell somriure bondadós i murri i un amor desbordant -que el va fer viure molt- per la seva família, els amics i la terra.

15 d’abril 2015

PSOE i Podemos sense complexes

Hi va haver-hi un moment que el PSOE es va escandalitzar amb el que deia Podemos i el va combatre fins al punt que el secretari general del PSOE va dir que mai hi pactarien. Molt han canviat les coses. Mutacions de percepció i resistència dels que estaven en perill. Avui, al Madrid polític i arreu es té clara una cosa: on puguin, PSOE i Podemos pactaran. Començant per Andalusia.  Ganes de poder i moltes ganes a un PP envellit de cop per inacció política. Pactaran. I aquí començarà l’abraçada de l’os als alegres i volcànics nois i noies de la Complutense de Madrid.


Roja antes que rota. Dijous passat vaig coincidir amb Miquel Roca en una interessant reunió anual amb italians. El dia abans ha estat a Madrid i ha sopat a La Ancha, el restaurant més famós de la Transició que ara queda lluny. La seva conclusió després d’escoltar els vells roquers sèniors en el Madrid polític: “Tornen a estar tan obsessionats amb allò de España antes roja que rota que de moment el mes de maig ja la tindran roja”. Certament la dreta política i mediàtica va propulsar Podemos i ara li ha sortit un replicant de dretes espanyolista: Ciudadanos que amb política migratòria i fiscal es posa a la dreta del PP.

14 d’abril 2015

6 mesos per algunes decisions

D’aquí a sis mesos, i potser una setmana mes, es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions al Congrés i al Senat. Amb això vull dir que al partit del govern li queden sis mesos de legislatura per adoptar decisions. En el que fa referència a les comarques gironines, en aquests sis mesos el PP es juga complir el mínim del mínim que els seus dirigents s’han compromès en públic: l’inici de les obres de desdoblament de la N-II en el tram nord i una inversió en l’Eix Pirinenc. Traduït en obres pendents: la ministra de Foment es va comprometre a licitar i adjudicar el passat mes de febrer les obres del tram Medinyà-Orriols del desdoblament de la N-II. Unes obres aturades des del 2010. També queden sis mesos perquè el Govern central liciti el desdoblament d’un dels trams de la N-260 entre Besalú i Figueres. Tots els tràmits administratius en els dos casos estan perfectament acabats des de fa anys. Només és voluntat de complir. Amb un retard històric, penso que les dues obres poden començar en els propers sis mesos. La prova del cotó.

Un pont notable. Una cosa és parlar dels anys de retard i de les desviacions pressupostàries i una altra de l’obra acabada i la seva utilitat. El nou pont sobre el riu Ter a Girona, que encertadament alguns veïns ja han batejat com el pont de l’Aurora (recordant l’antiga fàbrica de paper ubicada a tocar del riu), és un exemple d’obra pública molt ben feta i d’una qualitat molt notable. És la part última d’uns accessos a la ciutat que Joaquim Nadal va pactar amb el ministeri de Foment a mitjans dels anys noranta del segle passat i que ell mateix va relatar en la premsa local. És la part final d’una anella de traça urbana que connecta la sortida de Girona sud de l’autopista amb Pont Major. Un pont destinat a ser emblema de la ciutat.


Un balanç positiu en comparació. A sis mesos del final de la legislatura a Corts Generals, es pot dir que el balanç de l’obra pública de l’Estat continua essent raquítica, l’última en inversió per càpita de totes les províncies de l’Estat, però millor si la comparem amb, per exemple, les dues legislatures anteriors: trams curts de la N-II desdoblats però, sobretot, dos compromisos de campanya que contra el fatalisme dels apocalíptics han arribat a bon destí: la conversió del Port de Palamós en frontera internacional –frontera Schenguen- i el conveni per la construcció d’un modest però necessari baixador de la línia d’alta velocitat a l’aeroport de Girona. He rebut resposta parlamentària aquesta setmana sobre el calendari de la posada en funcionament de les instal·lacions al port de Palamós i sembla que estaran perfectament llestes per la temporada turística. Un petit detall: el govern de l’Estat hi posa el cartell i els policies, la Generalitat paga la inversió per les instal·lacions d’un port internacional. 

13 d’abril 2015

Perdre precisió

El govern espanyol feia gala de ser un govern de joves ben formats amb precisió de rellotge suís, els sorayos eren els mandarins de segona línia de l’executiu que preveien totes les fitxes i tots els escenaris. S’han desgastat en només tres anys. Un exemple ben significatiu és el projecte de llei de reforma de la llei de l’avortament que votarem, en primera lectura, el proper dimarts. Primer van presentar un projecte de llei que anul·lava la llei de terminis vigent i tornava a una llei de casos. Després d’un any van retirar el projecte de llei i el ministre va dimitir. Van tenir temps de pensar-s’ho i van presentar una nova proposta en la que es fa obligatori que les noies menors d’edat tinguin el consentiment dels progenitors per avortar. Aquesta mini-reforma ha deixat descontent un altre sector del partit i sobretot dels electors i dimarts com a mínim tres diputats de la majoria hi votaran en contra. En resum: ningú content. Un exemple que els sorayos eren aplicats però poc apassionats pels assumptes dels principis i les idees que marquen un camí o un altre.

12 d’abril 2015

Unes municipals que van rodades

D’aquí a una setmana i un dia, el 20 d’abril, s’acaba el termini per presentar les llistes electorals per les eleccions municipals del 24 de maig. És lògic, doncs, que aquests dies s’anunciïn candidatures i programes polítics. L’última gran reforma de la llei electoral de 2011, de la qual vaig ser ponent, va introduir algunes mesures per baixar els decibels de les campanyes electorals i la despesa en la propaganda. Ara aquestes mesures es noten amb una dinàmica que va rodada amb molt menys soroll ambient. No es poden fer inauguracions, s’ha reduït la despesa electoral i les noves tecnologies i l’enriquiment de la nostra cultura democràtica ens fan estalviar encartellades i llargues precampanyes de dos mesos. De fet, s’haurien d’escurçar els terminis electorals. A Gran Bretanya van tancar el Parlament el 30 de març i voten el 7 de maig. Un mes a tot estirar de tràmits electorals. Aquí, 54 dies. D’aquella reforma em va quedar una recança: no poder evitar les llistes electorals fantasmes integrades per ciutadans amb cap vinculació amb el municipi. Mirem d’aquí a una setmana quants cops es repeteix aquesta lletja argúcia. Els del PP n’eren especialistes però em temo que en aquest cas el mal exemple es pot  multiplicar.

06 d’abril 2015

La vella i la nova política

Ara es parla molt de la distinció entre la vella política i la política nova. Fa referència a una manera de fer, de pensar, de relacionar-se, al quefer de les coses públiques. Hi ha un món que s'acaba i un món que arriba, molt marcat per la transparència i l’accés a la informació gràcies a les noves tecnologies. I molt marcat pel donar comptes constantment i per una societat que vol saber com es prioritza la despesa pública i el compliment dels terminis dels compromisos adquirits.

En el pas de la política vella a la política nova també s’està produint un veritable remolí que dóna i retira suports dels ciutadans a les forces polítiques que entenen i sintonitzen amb els nous temps. Diumenge passat, quan el PP a Andalusia va caure de cop a 33 diputats es va veure molt eloqüentment que el PP és un partit que s'ha envellit sobtadament. Aquesta manera de fer escèptica que considera que res té solució i tot es para a cop de BOE i recursos als tribunals va rodolant pel pendent d'un futur minvant indefectible. No es mouen, els mouran.


I això val per la política catalana i per la política europea si donem un cop d'ull al nostre voltant més proper. Al final d'aquest any res serà molt semblant al paisatge polític català dels últims cinc o vint anys. Hi ha qui vol interpretar aquests nous temps, i hi ha qui es resisteix a interpretar-los. Com a bons mediterranis, de vegades som molt i molt rebuscats en la formulació de la pregunta: té dret Catalunya a exercir l'autodeterminació? Sí o no? En la tradició fundacional de partits com el PSC‎ (el congrés de la unitat) o d’ICV (clarament en la tradició del PSUC i altres forces que hi van confluir com destacats membres de Nacionalistes d'Esquerra), la resposta és sí. Però ara han perdut el fil de la seva tradició i de la coherència dels seus actes. Molt impactats per una expressió política nova, Podemos, que encara ens ha d'explicar molt el que pensa, de moment el que ens ha explicat no té una clau d’interpretació catalana (disculpin l’expressió tan gastada, però té totes les formes antigues de partit sucursalista sense una mirada pròpia sobre el fet nacional català, només paraules retòriques).

Només és democràcia. En els sopars de Nadal i Any nou d’aquí a nou mesos, mirarem els resultats de les urnes del 2015 i alguns diran: "Qui ho havia de dir!!". El PP s'ha envellit sobtadament, el PSOE camina entre dues aigües, els partits nous encara han de definir el seu perímetre de pensament més enllà del vot que salta per protesta o desencantament. Un partit encarcarat com UPyD, de cop, s'ha tornat vell i ens dóna moltes pistes sobre els lideratges que ja no funcionen. I en el panorama polític català, qui ho havia de dir... que l’expressió democràtica del 9-N sobre quatre opcions possibles en una consulta ciutadana marcaran les línies de ‎tall dels espais polítics. I, n'estic molt convençut, sense que perilli la convivència. Perquè només és la democràcia! I la deliberació entre uns punts de vista i els contraris.... i el vot secret en urna, mai ens ha fet por. Ja ho escrivia més amunt, mediterranis barrocs com som, i no és així la política nova, en conjunt a la societat li ha costat sortir a mar obert per dir alt i clar les coses pel seu nom. Sense pors. Ja hi som.

05 d’abril 2015

La llista de l'Alcalde

Dimecres de la setmana que ve es farà pública la llista que encapçala Carles Puigdemont per les eleccions municipals del proper 24 de maig a Girona. És una llista clarament de reagrupament de persones i sensibilitats plurals que posen la bona governació de la ciutat de Girona per davant de qualsevol altra consideració. És una llista en la qual en els llocs de sortida hi haurà fins a tres candidats provinents de tradicions polítiques diferents que en les anteriors eleccions havien format part de projectes polítics que ara s'estan redefinint o, en alguns casos, desdibuixant.


Una llista, al cap i a la fi, en la millor tradició republicana francesa on és possible que en una llista transversal hi trobem exponents de tradicions ideològiques plurals. Una llista en què tots els regidors dedicaran exclusivament el seu temps al quefer públic a la ciutat. No sé si durant el 2015, any excepcional per la qüestió nacional, en aquest país serà possible veure i votar la llista del President en les eleccions catalanes del 27 de setembre. El que sí ja podem dir és que Carles Puigdemont ha aconseguit fer una llista de reagrupament, integració, de ciutat, d'una gran transversalitat, sense cap dictat polític. En definitiva, el 24 de maig, a Girona es podrà votar una llista d’integració de projecte de priorització dels interessos de la ciutat que bé podríem anomenar la llista de l'Alcalde.

01 d’abril 2015

Desbandada

Vaig ser convocat per la diputada dUPyD Irene Lozano a una reunió "d'extrema urgència" el dimarts 24 de març a les cinc de la tarda per tractar de la vulneració dels drets de les dones soldats en l’exèrcit. Em vaig presentar a la reunió, també hi era el socialista convocat. La diputada convocant no va aparèixer. En aquell moment l'energia estava dedicada al ball de bastons en la declinant UPyD, amb l'aigua al coll i el lideratge de Rosa Díez a la picota. L'estiu passat va començar una operació per la fusió d’UPyD i Ciutadans. La negativa de Rosa Díez va ser el començament del final del seu personalista partit. Els que havien dissenyat l’operació van inclinar-se pel partit al·luvió Ciudadanos. Aquest algú és qui paga els seus que aquesta formació va obrint per les Espanyes, el que ha aconsellat a El País un suport mediàtic decidit. Tot s'acaba sabent. Les apostes del club de l'Ibex 35 també. 

31 de març 2015

Els electors posen els límits

El senador nord-americà Harry Reid, líder dels Demòcrates al Senat, ha anunciat que no té previst presentar-se a una nova reelecció. Així posa punt i a part a tres dècades de vida al Capitoli. En els meus moments americans he tingut l'oportunitat de reunir-me amb parlamentaris del Capitoli, tots oberts a les visites i directes i curts en les respostes. La política sense barroquisme. En els països anglosaxons mai sentiran a parlar del debat de la limitació de mandats. Perquè només existeix en el cas del president dels Estats Units. El sistema electoral fa que siguin els electors els que clarament posen i treuen els seus representants. I em sembla que aquest és el millor sistema. I és el que voldria pel meu país. S’entén que en el moment de consolidació de la democràcia s’optés per un sistema electoral que reforcés els partits per estimular les agrupacions. Ara, ja fa molts anys, que és l'hora d'un sistema en què l'electe dóna compte directament entre els electors. Per això no sóc partidari de la limitació de mandats (l'etern recomençar) com sóc partidari de fortes incompatibilitats en l’exercici dels càrrecs electes, d'una remuneració apropiada i d'un donar compte permanent. Al senador Reid, durant tres dècades, l'han posat i tret del seu lloc al Capitoli únicament els seus electors. I no pas cap comitè de llistes d'un partit. 

30 de març 2015

Després de les andaluses

He tingut accés a unes interessants enquestes de Sigma-dos sobre possibles resultats de les eleccions del 24 de maig. El Partit Popular rebrà més del que tenien previst. Poden perdre vàries comunitats autònomes i ajuntaments. Els hi ha nascut un competidor directe, Ciudadanos, sobre el qual en lloc de buscar sintonia només saben fustigar. Només la candidata de Madrid, la dona que en el doble salt mortal sempre cau de peus, ha entès el que ve. La formació del nou govern al País Valencià serà un trencaclosques (el PSOE pot quedar quart) i a Castella-la Manxa poden perdre el poder tot i haver fet una reforma electoral molt beneficiosa. Castella la Manxa és molt transcendent en clau successòria. La batalla pel cartell electoral post-Rajoy ja ha començat al PP i dues dones acaronen la hipòtesi: Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal (el "de" és impostat). 

29 de març 2015

El dolor i el silenci

Tinc molt present dues persones que van morir en l'avió estavellat als Alps francesos dimarts passat. Dues olotines, a Olot ens coneixem quasi tots. Molt presents les seves cares i les seves famílies. Durant tots aquests dies no he escrit res, quasi no he llegit premsa, no he obert cap televisió. El dolor i el dol els destil·lo en silenci. Lluny del brogit de quan la noticia es converteix en impúdica carn de consum de la morbositat. Un tuit canviarà res d'aquest gran drama?, m'he preguntat. I he continuat en un silenci adolorit. 

Eleccions 2015

He assistit a la presentació de la candidatura del meu amic Mia Corominas per les eleccions municipals d'Olot. En Mia és una persona d'una gran qualitat humana que quan parla es nota de bones a primeres que pensa, actua i parla des del cor i el cap clar i d'intencions molt honestes. Un homenot que sempre em commou. Ell, com a vicepresident de l'AMI, és un dels principals impulsors de la clàusula del "pacte pel 27S" que estipula que en aquest any crucial les forces sobiranistes es donaran suport mutu per aconseguir un màxim de representativitat institucional en ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Aquest pacte és clar sobre el paper però la seva aplicació exitosa o defectuosa serà clau per veure si el nostre país es pren seriosament el que la majoria del Parlament ha decidit que es posa a consulta l’últim diumenge de setembre. A Madrid encara hi ha qui diu que no es faran aquestes eleccions (quina cosa demostra que estan molt desinformats) i aquí encara alguns s'han de despertar per veure la transcendència i prendre decisions. Queden menys de dos mesos per votar per primer cop aquest any. S'ha de reconèixer que les noves tecnologies han fet les campanyes molt més lleugeres. Per cert, aquest 24 de maig els cecs encara no podran votar amb paperetes amb braile, tot i el compromís de quan vaig negociar aquest punt en l'última reforma electoral. Votar per persona interposada que agafa la papereta del partit escollit... És ben bé d'una democràcia a les beceroles. 

El pont sobre el riu Ter. Dimarts vam rebre una invitació per la inauguració del pont sobre el riu Ter a Girona per dimecres. Marca de la casa PP, poques hores de marge per major glòria de la plana major d'aquest PP català crepuscular. L'acte va quedar suspès pel fatal xoc mortal del vol de dimarts. Tres apunts sobre aquest pont. És el rècord absolut de retards en el compliment d'una obra a Girona, entre el començament i la finalització: ja figurava en els pressupostos de 2007 i el govern de l'Estat ha reconegut un retard de 2 anys i 3 mesos respecte a l'última data oficial. Segon apunt: benvingut sigui un nou pont però em sembla una obra desmesurada en dimensió i disseny, d'aquells anys de la gran bacanal del ciment. Tercer: per què aquesta pressa per la inauguració dimecres passat? Per què dilluns es publica el decret de convocatòria de les eleccions municipals i s'han acabat inauguracions fins després del 24 de maig. Aii, aquesta gent del ministeri de Foment sempre capriciosament esgotant els terminis al caprici del calendari electoral! Des de les primeres travesses d'Álvarez-Cascos fins a les primeres pedres de Magdalena Álvarez. Política vella, definitivament. 

22 de març 2015

El cas TP Ferro


Quan ens costarà la incompetència? Aquesta setmana s'ha fet públic que TP Ferro, concessionària de la construcció i explotació del tram internacional de la línea d'alta velocitat entre Figueres i Perpinyà, ha presentat un preconcurs de creditors. Vaja, que ha fet fallida. Quan ens costarà la incompetència? I, en primer lloc, qui és el responsable d'aquesta incompetència? Convé fer una mica d’història.

Uns números mal fets. Va ser durant la legislatura 2000-2004, essent Francisco Álvarez-Cascos ministre de Foment, quan es va adjudicar la concessió de la construcció i explotació del tram internacional de la línea d'alta velocitat Figueres-Perpinyà a l’associació d'empreses TP Ferro, participada al 50% per capital espanyol i francès. En el capítol dels inversors espanyols se situa, en primer lloc, que no únic, les empreses de Florentino Pérez, home de l'obra pública i el futbol-llotja de contractació. També hi ha inversors valencians. Aquella obra es va fer amb un contracte, que tinc, i que contempla una expectativa de negoci que mai s'ha acomplert. Uns números mal fets, de totes totes. L'expectativa de negoci frustrat ha portat a l'empresa a prendre algunes decisions que no li van especialment malament, com descriure tot seguit.

Xutar a córner. L'expectativa de negoci contemplava el trànsit d'uns 60 trens al dia entre passatgers i mercaderies. Al poc de ser inaugurat ja es va notar que la pendent del túnel no feia l'obra compatible pel transport de mercaderies. Primera gran errada de costos incalculables, o molt calculables, com també veurem. El contracte està molt ben escrit i deixa les coses molt ben lligades per la part empresarial. Diguem que ells van fer bé la feina. El contracte va ser redactat per un despatx d'advocats de Paris. El contracte contemplava que l'empresa havia de tenir acabada l'obra el 9 de ‎febrer de 2009. I la van tenir acabada el dia que tocava. El que va passar és que les obres portaven retard i aquella obra perfectament acabada no connectava amb res. La línea no es va inaugurar fins el 7 de gener de 2013. Quan s'acostava el dia de 2009 em vaig començar a interessar pel que es veia que es convertiria en una colossal bola de neu econòmica, una pilota amb totes les de la llei. Porto uns quants anys denunciant i alertant i preguntant al govern espanyol sobre quines previsions tenia.... Quan arribéssim a on hem arribat. Res intel·ligent estava previst. L'empresa ha decidit xutar a córner per guanyar temps amb la negociació amb l’administració central.

De quants diners estem parlant? Amb la presentació del concurs de creditors, l'assumpte es judicialitza. L'empresa dóna per perduda la concessió i el govern central se n'ha de fer càrrec. Ens trobem davant un cas molt semblant al concurs de creditors de les autopistes radials de Madrid. Aleshores també es va judicialitzar el cas per què així les empreses i el ministeri de Foment guanyaven temps per negociar un preu "per‎ rebaixar el preu real", van dir fonts coneixedores de la negociació. La veritat és que fa poques setmanes un tribunal ha sentenciat que era inacceptable la proposta del ministeri de Foment que consistia a fer-se càrrec del deute amb una quitança del 50% dels deutes. Aquesta decisió judicial es projecta poderosament sobre el que s’haurà de fer a la concessió de TP Ferro en el futur. S'ha escrit que aquest cas tenia moltes semblances amb el cas Castor, l’explotació gasística davant de les costes del nord de Castelló que es va suspendre per perill sísmic. No és el mateix cas perquè en un cas es va pagar una indemnització de 1.300 milions d'euros -més que tota la inversió de l'Estat a Catalunya el 2015- i amb un sol pagament es va cancel·lar el "lucre cessant", el preu de la interrupció de l'expectativa de negoci. El cas TP Ferro és diferent perquè la via d'alta velocitat s'ha de continuar utilitzant. Per tant, el govern espanyol haurà de subrogar-se en el lloc de TP Ferro, fer front als pagaments pendents amb els bancs i continuar explotant una línea avui per avui clarament deficitària. Per ser més exacte, ho hauran de fer conjuntament els governs espanyol i francès en unes proporcions encara no discutides. Per tant, entomar el deute i intentar despertar un negoci ruïnós ara per ara. Quina és la quantitat a la qual haurà de fer front l'Estat per el qual abans s'anomenava suspensió de pagaments i ara concurs de creditors? Entre 360 i 400 milions d'euros. No cal adjectivar la xifra. El negoci de Robert i les cabres.


No és el primer cop. Un divendres de Consell de Ministres, essent ministre de Foment José Blanco, en els papers dels acords del Gabinet va sortir de manera molt dissimulada, en un replec de nota barroca, que l'Estat havia fet un pagament de 132 milions d'euros a TP Ferro en concepte d’indemnització perquè l'empresa havia acabat les obres el dia acordat i patia unes pèrdues de negoci perquè els trens encara no passaven. Un directiu valencià de l'empresa que em fou presentat a Madrid em va dir que era el negoci més rodó que mai havia fet. Després vam seguir la pista i es van fer nous pagaments fins a prop dels 200 milions d'euros. Amb això vull dir que els que ara diuen que hi perden molt, en el seu moment hi van guanyar molt. I per si la flauta sonava també van presentar una demanda pel prejudici de la pendent del túnel, mal dissenyat, que no els hi permetia explotar el transport de mercaderies. Fa unes setmanes van perdre el pleit en un tribunal arbitral de Ginebra. Ja s'ha dit que el contracte no havia deixat cap nus per lligar. I aquest és el cas TP Ferro. Durant anys l'he denunciat, durant anys ha ocupat una línea o dos en les informacions. Ara es converteix en la inversió més ruïnosa d’obra pública mai feta a la nostra demarcació. Un exemple monumental d’incompetència en el càlcul del cost benefici en aquells anys de la gran orgia de l'obra pública i l'Espanya potència mundial, en el món fantàstic de Zapatero que, en això, no va ser res més que un seguir fidel dels deliris de grandesa d'Aznar. El que es podria fer amb els 600 milions d'euros llançats al pou de la ineficiència!

18 de març 2015

Antonio Sanz

El vaig conèixer quan els dos vam ser ponents de la reforma de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, aquell que té articles calcats a l’Estatut de Catalunya però que mai van ser recorreguts al Tribunal Constitucional. Aleshores, ja vaig veure que Antonio Sanz era un home més aviat inclinat al pensament prim i d’argumentari de partit. Un més papista que el Papa que aquesta setmana ha afirmat: «No vull que Andalusia sigui governada des de Catalunya i menys per una persona que es diu Albert». Aquesta afirmació té un nom: xenofòbia. I Albert Rivera sembla que prova el seu propi verí. Aiii, quin projecte comú més engrescador això del PP.

17 de març 2015

Podemos i Ciudadanos

A aquests dos nous partits els convindria molt més arribar a les eleccions generals de final d’any sense el peatge d’haver de passar per les eleccions autonòmiques i locals del 24 de maig i les andaluses del 22 de març. Guanyaran algun diputat i alguns regidors. I en alguns llocs decantaran majories i posaran presidents de comunitats i alcaldes. Aquest suposat benefici se’ls pot girar en contra. Per partits ambivalents com aquests, triar és trair una part dels seus votants. Com una manta que cobreix els peus o la boca però que no pot fer les dues coses alhora. El triar de Podemos i Cuitadans el mes de juny reverbera sobre les eleccions generals de finals d’any. Panorama electoral molt líquid i dinàmic.

16 de març 2015

Les bones pràctiques a Girona

Aquesta setmana han estat notícia les bones pràctiques en la contractació a l’Ajuntament de Girona. Hem conegut l’impuls decidit que l’equip de govern ha donat, amb el suport de tots els grups, a unes normes de contractació que tenen en compte els guanys en termes d’ajuda i promoció social de persones i col·lectius especialment colpejats per la crisi. Dit en breu: en igualtat de condicions, la contractació de l’Ajuntament de Girona beneficia les propostes que tenen un positiu impacte social.

15 de març 2015

Palamós, port internacional


De calaix. A començaments d’aquesta setmana, es va fer públic el que fa 15 anys que s’hauria pogut fer: Palamós serà port internacional amb frontera Schengen, cosa que suposa amb frontera exterior de la gran majoria de països de la UE integrats en l’espai de lliure circulació de persones, capitals i mercaderies. Fa anys i anys que aquest era un dels primers punts de la meva vindicació com a parlamentari per les comarques gironines al Congrés dels Diputats. Hi hem arribat! I n’estic molt content. Hi hem arribat d’una manera molt singular: l’acord entre el Govern de la Generalitat i el Govern central suposa que el primer paga la infraestructura i el segon dóna el permís i hi posa els funcionaris. Per què aquesta fórmula tan original on, un cop més, la Generalitat paga més enllà de les seves competències? Els funcionaris de l’Estat veien com una heretgia que un port de la Generalitat tingui frontera internacional. No és un port de complex de ports de l’Estat, però hem estat creatius i hem superat aquesta reticència. Com fa uns pocs anys la Generalitat va pagar les instal·lacions de l’aeroport d’Alguaire perquè hi poguessin arribar vols internacionals, especialment per la temporada d’esquí. En el cas del Port de Palamós, allò que interessa es que hi puguin fer escala o ser punt de sortida de creuers internacionals. I també, encara que crec que en menor mesura, una porta de sortida i entrada per al transport de mercaderies.

Una aposta pel turisme a la Costa Brava. De cares a la propera temporada d’estiu ja podrem dir que la Costa Brava té un port internacional. I si el sector turístic es mou, el turisme de creuers pot tenir un impacte molt positiu per l’economia del turisme. Es tracta de posar Palamós en el mapa com a porta d’entrada d’una terra plena d’oportunitats. És una feina que requerirà el seu temps. Sempre dic d’una manera molt gràfica que aquests anuncis que a vegades trobem en els diaris de paper, i que fan propaganda dels creuers pel Mediterrani, sempre tenen unes parades molt conegudes. Doncs bé, es tracta que algun dia hi figuri en aquesta propaganda Palamós, per ella mateixa i com a porta d’entrada de la Costa Brava i l’interior de les comarques gironines.


Difícil gestació. En anys de vida parlamentària, mai m’havia trobat amb un cas singular. Fa anys que batallo per aquesta causa, discretament i oferint solucions. L’estiu del 2013 vam ser convocats els diputats de tres partits polítics a una reunió convocada per una venerable institució de dret públic i de l’anomenada societat civil gironina. El missatge va ser clar: perquè Palamós sigui port internacional, el Govern del PP demana que deixeu de dir res en públic sobre aquest assumpte. Vaig quedar parat. No m’havia passat mai. L’octubre de l’any passat, quan ja havia passat un any sense resultats, vaig portar a discussió i votació el port de Palamós al Congrés dels Diputats. Bona gent de Palamós i les comarques gironines van ser pressionades perquè em truquessin i em pressionessin perquè retirés el punt de l’ordre del dia. Perquè callés. També vaig quedar molt parat. Aquesta bona gent van quedar frapats; pensaven, de bona fe, que discutir quelcom en un Parlament podia posar en perill l’objectiu final al qual ara hem arribat. Vaig resistir i vam discutir, i es va votar per quasi unanimitat (els d’Izquierda Unida hi van votar en contra amb aquella gràcia reaccionària d’estar «orsai» que a vegades mostren). Les pressions venien del govern del PP i dels seus comptats dirigents gironins. Ara ja és aigua passada i hem arribat a bon port, mai millor dit. Però aquella tempesta en un got d’aigua em va fer pensar molt en les actituds antidemocràtiques d’alguns polítics que ara governen a l’Estat. Qui podia ser capaç d’intentar tapar la boca a un parlamentari en l’exercici de les seves funcions? Només franquistes sociològics podien ser capaços d’això. Tot va bé si acaba bé.

12 de març 2015

S’han acabat els alcaldes del ciment

Dimarts 3 de març, visita de parlamentari a la comarca del Ripollès. Torno amb una llista plena de deures. En Jordi Munell és un excel·lent alcalde ple d’energia i projectes. Li desitjo de tot cor tots els encerts pel proper 24 de maig. De tornada m’aturo a la Vall de Bianya on el seu alcalde acaba de donar una lliçó de maduresa i sentit comú. El ministeri de Foment l’hi ha presentat un projecte faraònic per fer un nou traçat de la N-260, eix pirinenc, que trinxa la Vall i que deixa la carretera apunt per un desdoblament. Fa uns anys un alcalde amb un projecte milionari hauria fet salivera i no s’hauria resistit a dir un no. En Santi Reixach, home preclar, ha sabut dir que no a Foment i ha llançat una idea pensant en gran: si es tracta de millorar substancialment les comunicacions entre la Garrotxa i el Ripollès, ja tenim el túnel de Bracons i el desdoblament de la C-17 fins a Ripoll. Per tant, proposa, que els milions es gastin en unes bones variants d’Olot, les Preses i la Vall d’en Bas. Dir no a Foment quan Foment truca a la porta no és fàcil per alguns alcaldes. Aquesta proposta marca com s’han de fer les coses en el futur, pensant-hi dos cops abans de quedar seduït pel ciment de les carreteres. 

11 de març 2015

Kurdistan

Deixo aquesta dada pel futur: el Kurdistan iraquià pot ser un nou Estat en pocs mesos. No ho dic jo, ho diu l’informe del comitè d’afers exteriors del parlament britànic en un document publicat el 13 de gener de 2015. També hi ha kurds a Síria i a Turquia, que sumen una comunitat de 30 milions de persones. Però ara les possibilitats estan en el Kurdistan iraquià que ha retirat els seus ministres del govern de Bagdad perquè no els hi paguen ni exèrcit ni administració. I perquè el seu perfil laic en un mar d’integrisme té les simpaties de les democràcies occidentals (Espanya de forma molt tíbia perquè hi veu fantasmes com ja els va veure en els Balcans, però les coses passen, de cop, un dia).  

10 de març 2015

Govern obert a Girona

He entrat a la pàgina web de l’Ajuntament de Girona i he clicat a Govern obert. Els hi recomano una visita. Amb un primer cop d’ull es pot saber quan s’ha gastat del pressupost de l’any. Amb un clic es pot saber la retribució dels càrrecs electes i del personal eventual. Amb un clic es pot saber el consum energètic de les instal·lacions municipals, les conclusions de les taules pels pressupostos participatius i molta més informació. L’Agència Internacional de la Transparència i la UAB donen a Girona un 90% de compliment dels criteris màxims de transparència. Qui té por a la informació? A codecidir, a compartir? No pas l’ajuntament de Girona que ha fet un pas de gegant en matèria de transparència i participació ciutadana. Sense gran soroll, amb eficàcia. Després de més de 36 anys d’ajuntaments democràtics, no hem d’esperar grans obres sinó un millor servei. I decidir allò que és del comú de forma compartida. Per això el procés de participació ciutadana per reformar la Devesa és interessant. Jo tinc clara la meva proposta: la Devesa s’hauria d’inspirar el màxim que pogués amb els Jardins de Luxemburg de París, els Jardins més bonics d’Europa. 

09 de març 2015

El pernil de Girona

El dimarts 3 de març va visitar Girona l’ambaixador de Taiwan a l’Estat espanyol. Ja és el segon cop que ens visita. Aquesta vegada el viatge llampec tenia una evident finalitat econòmica: els taiwanesos estan enamorats del pernil salat. I les exportacions de pernil salat a Taiwan surten, en primer lloc, de Girona. El segon objectiu era el foment del turisme: els taiwanesos estan apunt d’obrir un vol directe Taipei-Espanya i està en disputa si el vol aterra a Barcelona o a Madrid. El sector turístic ja ha posat fil a l’agulla per presentar amb dades a la mà els avantatges del vol a Barcelona i l’atractiu de la Costa Brava. Hi ha moments que es prenen decisions que marquen per dècades. Guanyar aquest vol és una aposta per obrir nous mercats turístics ara que s’espera una davallada relativa del turisme rus pel refredament de l’economia. 

08 de març 2015

Després de 35 anys

Estem en un moment de recomposició dels espais polítics. I no es pot abastar tot alhora i aconseguir majories del 40% en els parlaments. Estem en un moment que la manta o tapa els peus o tapa la boca però tot alhora no pot ser. A alguns els despunta la melancolia de qualsevol temps passat, en democràcia, mentre que d’altres ja donen per finiquitats els partits principals actuals. Tot està en moviment: Convergència ha fet un pas important aquest cap de setmana, ICV ha perdut algun dels seus més valuosos efectius amb la seva aposta per l’Estat propi dintre de l’Espanya plural, Unió està a les portes d’un profund exercici de democràcia interna. I els nous? Encara s’han de solidificar moltes expectatives. És evident que alguns importants poders econòmics han apostat pel llançament de Ciutadans a tot l’Estat. Podemos comença a destil·lar programa i, sobretot, formes i actituds (agres). Però al final seran les urnes les que parlaran en un any en el que votarem tres cops. Aposto que al final de l’any veurem un PP residual en la política catalana, un Ciutadans més desinflat del que ara generen les expectatives i un Podemos que serà o no serà només en funció de si supera al PSOE en les províncies petites. Si Podemos penetra a les dues Castelles el proper 24 de maig, els socialistes ja poden començar a recollir papers. Si no hi penetra, el seu 27% d’expectativa de vot en les reiterades enquestes de El País es pot acabar convertint en un grup d’uns 40 diputats, no pas més. Encara molt per veure en els propers 10 mesos. 

02 de març 2015

L’estat de l’Estat

La política en un plató de tele. L’any 1983 del segle passat el president Felipe González va proposar fer un debat anual de política general. Eren els temps que no existia la societat hiperconnectada amb les xarxes socials i el debat, la deliberació i les conclusions tenien un altre ritme i, fins i tot, un altre sentit. No puc pas dir que estigui en contra d’un debat parlamentari, sempre és bo el debat i la confrontació d’idees i propostes. Però cada cop més el debat de política general al Congrés dels Diputats té més semblances amb la crònica esportiva – qui fa més punts, qui fa més entrades, a vegades, qui trenca més cames- i més semblances amb un plató de televisió de la pseudopolítica de plasma dels dissabtes a la nit en un parell de canals privats. La política és quelcom molt més seriós i complicat que la frase de boxejador. Però en aquest ball ens ha tocat fer política i no puc negar que, amb prudència, també m’hi he adaptat. De política política se’n va parlar però el context és més llaminer per alguns mitjans i per tantes tertúlies posteriors (tertúlies de plasma, d’ones de ràdio o de cafè). Anem a les dades.

3 milions de llocs de treball. Si algú es vol prendre seriosament la comunicació de president del govern, el seu anunci més rellevant és que en la propera legislatura vol crear tres milions de llocs de treball. Amb unes estadístiques que apunten que avui hi ha quatre milions i mig de desocupats, aquest és l’anunci més atrevit, i em sembla que en parlarem durant temps i les paraules retornaran en els propers anys. Crear tres milions de llocs de treball és deixar l’atur per sota del 10% (al voltant del 7%) quan ara està al 23%. Quins comptes de la lletera ha fet Rajoy? En els últims sis mesos s’han creat 480 mil llocs de treball. Inclosa temporada turística, inici de la recuperació econòmica i activació dels nous contractes molt més flexibles i precaris (avui el mileurisme és la tònica optimista dels nous contractes). Dos elements s’han de tenir molt en compte per aquests mesos de reactivació: la caiguda espectacular del preu del petroli (que es pot frenar i repuntar aviat) i l’abaratiment del tipus de canvi entre l’euro i el dolar que ha incrementat i facilitat les exportacions. Me n’alegro molt que les coses vagin millor. Però no hi haurà tres milions de llocs de treball si no es canvia el  model productiu. El turisme i els serveis tenen els seus límits. No cal dir que caure en el mateix error del diner fàcil de la totxana seria temerari. I no veig una reindustrialitazció en profunditat en moltes regions espanyoles. Sense voler ser xovinista, sí que noto un molt millor to industrial a Catalunya. La classe mitjana treballadora ha patit molt i ha quedat molt atropellada en els últims set anys. Alguns escoltem amb astorament que ara és possible una solució per les execucions hipotecaries. I fa tres anys no ho era?

Llei de la segona oportunitat. L’any 2004, fa 11 anys!, vaig tenir a les mans la primera proposició de llei de la segona oportunitat. Recordo que la vam presentar al Senat i que el que avui és secretari del Govern català, Jordi Baiget, va ser clau en la seva redacció. Quina és la filosofia de fons de la llei de la segona oportunitat? S’han acabat les vides laborals lineals i sempre ascendents. S’ha acabat aquella previsible vida laboral que començava d’aprenent i acabava amb un lloc garantit a la mateixa empresa o amb un negoci propi. La vida dels nostres pares i avis. Avui la vida laboral, i vital, és fluctuant, més sotmesa al canvi, segurament d’una manera inevitable i fins i tot, en cert sentit, més d’acord amb els temps actuals. Tots nosaltres hem de tenir passarel·les per segones i terceres oportunitats. Pregunteu-li a un home o una dona de més de 45 anys, fràgils en el mercat laboral i en la societat digital fins i tot més que els joves en cerca del primer lloc de treball. La segona oportunitat també ha de tenir un reflex en el gran “entrampament” social que va provocar la bombolla immobiliària. No es tracta de saltar-se els compromisos ni d’estripar els contractes. Però moltes mesures eren possibles. Ara, tres anys i tres mesos després, el govern ha anul·lat de cop les clàusules terra de les hipoteques. Ara, al cap de tres anys i tres mesos, el govern entén que en situacions de precarietat s’ha de fer el rescat de persones i famílies – no només de bancs i caixes!- i ha trobat diners i enginyeria legal per fer-ho possible. Els dogmàtics lletrats de l’escuderia BOE, tan acomboiats per la vicepresidenta Sáez de Santamaría, han vist avui que les lleis estan al servei de les persones i que es poden canviar si no es traeixen els principis essencials d’una societat democràtica. Quant de patiment que haurien pogut estalviar si aquesta bona mesura, que venim proposant des de fa anys, s’hagués adoptat del 2012 ençà.


La bona educació. Els afortunats anys de contacte amb parlamentaris de democràcies velles i consolidades m’han fet entendre molt més bé el que en Carles Gasòliba em va ensenyar des del primer dia: a Europa i als Estats Units es respecta sobretot el polític electe. El mandat popular és la base de legitimitat essencial d’una democràcia. Per això els polítics en les democràcies velles busquen sempre tenir l’escó com a base per qualsevol altre activitat política. Aquesta setmana el president Rajoy va dir quelcom que cau de ple en la zona de la mala educació i que va en contra dels principis de respecte als electes amb mandat democràtic. Rajoy li va dir a Pedro Sánchez al final de la seva última rèplica: “No tiene nivel para ser presidente, no ha hecho propuestas, no vuelva por aquí. Es patético”. Si un oponent té nivell o no per ser president i si és patètic o no, forma part d’allò perfectament discutible. Però que un president del Govern digui a un diputat electe “no vuelva por aquí” en referència al Parlament i al seu escó, és quelcom altament inacceptable i impactant. Algú va excusar Rajoy dient que els presidents del Govern espanyol tenen el síndrome de la Moncloa: “treballen molt i els irrita la impugnació del seu treball i, aleshores, perden les formes”. No s’hi val. Rajoy mai hauria d’haver fet aquesta afirmació. I, sinó, sempre hauria pogut presentar disculpes. Amb aquest home sembla difícil parlar-hi en els propers mesos. Les majories absolutes es posen molt malament en una Espanya encara molt poc educada en la democràcia. Després del novembre d’aquest any, s’hauran acabat les majories absolutes a la política espanyola, per fortuna.