30 de desembre 2006

La renda per càpita de Girona


La demarcació de Girona ha senyorejat any rera any d’estar entre les províncies amb la renta per càpita més alta de l’Estat. Sempre estàvem entre els segons i els tercers. Ara hem sabut que Girona va caure a la sisena posició l’any 2004. Això hauria d’invitar a una reflexió profunda i general. Som la tercera província que creix més en nombre d’habitants de tot l'Estat per darrera de Guadalajara i Alacant, som terra de pas, els nivells d’inseguretat han crescut i coneixem xarxes crimals que operen amb mètodes inèdits en aquestes comarques , no engolim prou bé tot el nou creixement... la brúixola marca un nord clar? Jo crec que marca sobrepés per ingesta compulsiva.

Un terç de compliment!


La Cambra de Comerç de Barcelona s’ha especialitzat en realitzar un informe anual sobre el grau d’execució de les partides pressupostàries del Ministeri de Foment destinades a Catalunya. Acaba de presentar l’informe que indica que el Ministeri de Foment només ha invertit un terç d’allò pressupostat pel 2006 a Catalunya. Una vergonya. El Govern del president que li agrada parlar del compliment de la "paraula donada". El nostre grup parlamentari pot dir ben alt i ben clar que no ha votat cap dels pressupostos d’aquesta legislatura, cosa que no poden dir ni republicans ni ecosocialistes, corresponsables d’aquest baix grau d’inversió. Entre les deu obres que la Cambra de Comerç de Barcelona considera urgents i que no es desenvolupen al ritme necessari hi ha el desdoblament de la N-II entre Tordera i la frontera francesa. Fa temps que vinc demanant que la societat civil gironina faci aquesta mateixa funció de fiscalització a nivell de les nostres comarques. La Cambra de Comerç de Girona sembla l’organisme més indicat per aportar aquestes dades que posen rigor i objectivitat al debat polític. Està a les seves mans.

25 de desembre 2006

Fot-li mà! (aeroports)

Em diuen que és un acudit de El Roto però el trobo ben simpàtic i ben vigent: “Ara que començava a perdre la por als avions començo a tenir pànic als aeroports”. No podeu inmaginar-vos prou els que no ho viviu habitualment el que suposa sotmetre’s al control setmanal de maletes, de la bosseta amb els xampús i l’espuma d’afaitar, de la inspecció manual… el més greu no és la norma – tot per la seguretat!- sinó aquests homes i dones displicents que et fan aguantar els pantalons sense cinturó mentre llegeixen el “Que me dices!” i truquen per mòbil per dir “Acaba de pasar Belen Esteban”. Com hi ha món!

On són? L'últim Ple de l'any

En l’últim dia de Ple de l’últim Ple de l’any, discutim i votem l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.
Sincerament, els hi ha sortit prou bé, tot i que també he traslladat les veus dels amics nacionalistes de les Illes que haurien volgut més. Queda lamentablement pendent l'equiparació del dret i deure de conìexer el català i el castellà. Hem salvat explícitament el reconeixement a la unitat de la llengua (article 33). Els hi ha sortit prou bé amb la definició de nous poders dels Consells Insulars, amb la creació del Consell Insular de Formentera – que algun dia donarà lloc al senador electe per Formentera- i amb una clàusula de finançament que ha de fer callar al PP quan parla de tractes preferencials.
La veritat és que Jaume Matas estava jugant bé la partida però de cop va entrar en funcionament l’aspersor d’Andratx, que en un relat juridico-mediàtic que està impregnant tota l’Illa de Mallorca tot i que l’alternativa que encarna Francesc Antich no acaba de saber rebatre prou bé els punts febles dels oponents. O no. Els “gabinets de crisi” real o induïda del PSOE ja no són el que eren. On son Júlio Feo i Julián Santamaría? Maria Salom, del PP, que parla un català dolç d’Inca, quan puja a la tribuna es converteix en una impecable castigadora del govern però també en una profeta de l’Espanya que se’n va per l’aigüera. No s’ho creu. Per acabar votant sí, és clar. Sempre arriben tard. Però arriben, tranquils. Fins al 1987 no van arribar a acceptar el Títol VIII de la Constitució, el de l’Estat de les Autonomies.
Quan acabem la votació i l’Estatut queda definitivament aprovat pel Congrés ens aixequem i aplaudim dirigint-nos a la tribuna de convidats, on habitualment hi ha les autoritats de la Comunitat Autònoma. No hi ha ningú i el protocol i la formalitat ens porta a una situació absurda: aplaudir al buit, als no presents. Els avions de Ses Illes deuen anar justos, ja se sap. Algú pregunta: on són?. Un diputat del PP, un sorià exministre que cada cop s’assembla més a Arturo Fernández deixa anar: “Ya deben estar todos en la prisión!” La flegma de tot un lord britànic de Sòria.
76 inspiracions- Pel debat de l’Estatut balear i, així, per parlar de la política autonòmica del PP, m’ha anat molt bé l’informe que dos professors de la Universitat Pompeu Fabra han fet comparant els articles de l’Estatut de Catalunya contra els quals el PP ha presentat recurs d’inconstitucionalitat i els articles de l’Estatut d’Andalusia que el PP ha votat afirmativament. El PP ha impugnat 136 articles de l’Estatut català. El PP ha votat 76 articles de l’Estatut d’Andalusia que són calcats o idèntics en contingut als de Catalunya que han impugnat per inconstitucionals. El que deia: la més gran contradicció de la legislatura. I la més gran rectificació.

Jon Lee Anderson

L’associació Liber Press ha entregat el seu premi d’enguany a Jon Lee Anderson, periodista actualment en The New Yorker i un dels millors corresponsals de política internacional contemporanis. Dilluns va pronunciar una conferència a la Fontana d’Or i ve rebre el premi a la Diputació de Girona. En anys anteriors, el premi de Liber Press ha fet possible que vinguessin a Girona personalitats de primer ordre com Ryszard Kapuscinki. Queda desmentit, així, que hi hagi certes activitats que només es puguin fer al Passeig de Gràcia de Barcelona, als Camps Elisis de París o a la Cinquena Avinguda de Nova York. Es desdibuixa el vell concepte de centre i perifèria. Certament, les comarques gironines no tindran mai la massa crítica de les grans ciutats, però això tampoc vol dir que algunes persones de primer ordre hagin de ser rebudes en una familiaritat tant excessiva, quasi íntima. Vull dir que si ara encara fes classes a la Universitat, hauria donat el matí per anar a la conferència. També cal preguntar-nos quant dels nostres hiperespecialitzats docents mostren algun interès per un corresponsal de guerra, ara que res no és molt important lluny de la finestreta de la pròpia matèria. Ai, ai, ai, que no ens ho hem de creure això de ser una província. Veig entrevistes a Anderson a diferents mitjans escrits catalans i a algunes televisions. Prou bé. Per què la segona demarcació de l'Estat amb la renta per càpita més alta mostra aquest bax interés per un aconteixement com aquest?

18 de desembre 2006

Una catalanitat transveral i una mica ferida

La Nit dels premis de Santa Llúcia aquest any s’ha celebrat a Girona. Un sopar molt agradable, un acte àgil, un ambient de catalanitat transversal. Catalanitat transversal però una mica ferida. Molts pensaments i intencions. La taula del costat és la taula presidencial, amb la màxima autoritat del país i un conseller adjunt. A la taula del costat n’hi ha un que pensa que arrossegarà els socialisme català cap a posicions nacionalistes. Al seu costat hi seu un home de poques paraules que està convençut que el seu partit ja ha anat massa lluny en aquest camp. Aquesta serà una de les tensions creatives de la legislatura. Crec que en sortiran guanyant les idees de l’home dels silencis. Pel que fa a nosaltres, a la gent de CiU, comença el camí de l’eixamplament, en el camp de la convergència d'idees i concepcions de la societat, totes ells modernitzadores, i també en el camp nacionalista. A casa sempre havia sentit a dir que "el dia comença a crèixer" aquesta setmana: per Santa Llúcia, un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, per Any Nou...

16 de desembre 2006

Silencis, memòria, perdó... és possible?

La mal anomenada llei de la memòria històrica acaba de passar un debat de totalitat al Congrés dels Diputats. He estat el portaveu del Grup Parlamentari en el debat i segurament és una de les intervencions parlamentàries a la qual he donat més voltes. El tema ha provocat molt debat, com no podia ser de cap altre manera obrir aquest assumpte. Un altre dia en parlaré més llargament, faré l’article explicatiu de la nostra posició. Per fer la intervenció de dijous, el discurs de fons i les esmenes he tingut la sort de tenir hores de conversa amb Jordi Pujol, Josep Benet, Josep Maria Solé i Sabaté, Agustí Colominas, Albert Manent, Vicenç Villatoro... i tantes altres persones. Fa trenta anys es va fer quelcom important: la llei d’amnistia i la Transició política. En les Corts constituents es van aplegar Santiago Carrillo, la Passionària, Manuel Fraga i altres exministres de Franco. Allò va ser important i ara no es pot disminuir. Aleshores es va practicar un exercici d’amnèsia col·lectiva i puntual per permetre el trànsit de la dictadura a la democràcia en pau i amb concòrdia. Al cap de trenta anys només val la pena aproximar-se prudentment a l’assumpte si cap part hi vol imprimir una òptica ideològica determinada. Només val la pena si serveix per afermar la veritat històrica, tota la veritat – que a vegades és incòmode per tots-, el record i el perdó El perdó és una decisió individual però només des del perdó han començat les reconciliacions després de les dictadures sudamericanes i després de l’apartheit a Sudàfrica. I, finalment, el projecte de llei té un punt de petulància quan sembla que parteix de zero en la reparació i la recuperació de la veritat. Hi ha més de 25.000 llibres registrats en el dipòsit legal que s’han publicat sobre la Guerra Civil i el franquisme. Més dels que s’han publicat en tot el món sobre la Segona Guerra Mundial. No demanem a aquesta llei el que els historiadors ja han fet amb rigor durant tants anys. ERC i ICV han tingut una veu amb una clara intencionalitat de tenyir la llei d’un angle ideològic determinat. Malament rai anirem per aquest camí. El net de l’avi republicà, que sóc jo, ha de dir que podem prendre mal si passem de l’amnèsia col·lectiva a Paracuellos i els descontrolats, o no tant, dels pobles i ciutats de Catalunya. Tot allò va ser una gran desgràcia per a tots. Que va començar a partir d’un fet inqüestionable: un cop d’Estat contra la legalitat democràtica. Val la pena tornar-hi ara? Amb els nostres vots hem tombat les visions del PP, ERC i ICV però queda molt camp per córrer i per discutir sobre aquesta llei. Molt recomanable l’article de Jordi Pujol aquest dijous a La Vanguardia. El dia no va ser casual.

02 de desembre 2006

Veneçuela sota l'amenaça del totalitarisme


Estimulats pel propi Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, les Meses del Congrés dels Diputats i del Senat van organitzar una delegació parlamentària per fer d’observadors internacionals de les eleccions presidencials d’aquest diumenge a Veneçuela. Al cap d’uns dies la resposta ha estat prohibir-nos viatjar a Veneçuela i fer d’observadors internacionals. Un signe més de l’opacitat del règim chavista. Ens han tancat la porta al nas a Iñaki Anasagasti a Iñaki Echañiz, a Josu Erkoreka a Paulino Rivera i a uns quants parlamentaris més. El dia següent de la nostra roda de premsa denunciant la situació l’ambaixador de Veneçuela a Madrid ens ha dit “derecha reaccionaria golpista”. A Veneçuela no es vota amb llibertat. A qualsevol top manta es pot comprar un disquet amb el cens electoral i el vot dels censats en les tres últimes eleccions i el referèndum presidencial. Un règim militar i de terror. L’Anasagasti, que té la doble nacionalitat perquè va néixer allí, fill d’exiliats bascos, ho va poder comprovar en primera persona. Va aconseguir, fàcilment el disquet i va comprovar que en l’anomenada “lista Maisanta” estava registrat el que havia votat. En aquell país el vot és electrònic. En teoria el més modern del món. A la pràctica el camí més fàcil per connectar la màquina de votació a l’ordinador del palau presidencial del militar Hugo Chávez. Gaspar Llamazares, en canvi, surt en un elogi sense fissures del règim populista. Quins interessos ben concrets tindrà Izquierda Unida a Veneçuela? Doncs alguns de ben concrets.

Estatut balear. Ara sí?

Preparo les notes, les esmenes i els documents pel debat de l’Estatut balear. Serà discutit en un temps rècord. Dilluns 4 de desembre en ponència, dijous 21 de desembre votació final al Ple del Congrés. Per què? Perquè PP i PSOE s’han posat d’acord en un text que, no satisfent als meus amics nacionalistes de les Illes, suposa un innegable pas endavant. Aquests dies Jaume Matas, president balear, feia més bona cara que Francesc Antich, candidat socialista. Segurament perquè qui governa a les Balears s’ha emportat el gat a l’aigua. Amb un preu: ser absolutament incoherent amb el discurs apocalíptic contra l’Estatut català. El PP s'està autoimpugnant i autoesmenant respecte al recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de Catalunya. Per l'Estatut balear sí que s'hi val el que fou criticat pel català. Exactament igual pel d'Andalusia. N’han reproduït articles sencers. Tan dolents que erem fa un any! Per la meva part estic satisfet d’haver reeixit en les converses amb els socialistes per fer caure del text la referència a les “variants dialectals mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc”. Una gran absurditat amb voluntat de donar ales a l’incipient secessionisme lingüístic que nia a Mallorca. Això ha caigut, com una condició del vot de CiU i com un encàrrec dels nacionalistes de les Illes. Afortunadament, una situació molt més fàcil que el dia que els socialistes van votar “el valenciano és una lengua”.