31 de març 2013

El calendari dels propers mesos

Aquesta setmana s’han celebrat cent dies de l’acord d’investidura i governabilitat de la desena legislatura entre CiU i ERC. Algunes persones diuen: sembla que faci molt més. Com que la present no és una legislatura de tràmit, alguns passos polítics són més feixucs i alguns obstacles a remoure més petris. En el calendari polític dels propers mesos hi ha dos punts principals: la presentació dels Pressupostos de la Generalitat per 2013 i la continuació dels passos per la celebració de la consulta el 2014. Si un mateix no s’espavila, hi ha coses que no cauen del cel. Aquest ha estat el cas de la flexibilització del compliment de reducció del dèficit dels comptes del govern català. Recordem que l’exigència del govern central era que els pressupostos del 2013 fossin elaborats amb una previsió de dèficit públic, a final d’any, de només el 0’7%. Això suposava una retallada pressupostària de 4.700 milions d’euros. Del tot inviable per manteniment dels serveis socials bàsics i del tot inacceptable des d’un punt de vista polític pel que suposava de doble raser entre l’exigència d’ortodòxia pressupostària pel govern central i pels governs autonòmics. Jo sempre he sostingut que més enllà de la dimensió nacionalista els partits del govern han de tenir una família ideològic on acomodar-se i treballar. I en aquest cas els nostres contactes amb el Partit Liberal Europeu (ALDE) i els comissaris liberals, entre ells el comissari europeu Olli Rehn, comissari europeu d’assumptes econòmics i monetaris, han estat crucials per flexibilitzar els criteris de reducció del dèficit de l’Estat i de les comunitats autònomes. Dit d’una altra manera: pel compte que ens portava, hem fet la feina perquè l’Estat tingués més temps per reduir el dèficit i, alhora, perquè l’Estar revés de recomanació europea de deixar respirar les finances de la Generalitat. El resultat és que ara es discuteix que el dèficit de la Generalitat es pugui quedar entre el 1’7% i el 1’9% (aquí està l’estira i arronsa) que permetrà fer uns pressupostos igualment molt austers però no impossibles.

El calendari de la consulta. Aquesta setmana hem sabut que els ciutadans d’Escòcia seran cridats a les urnes el 18 de setembre de 2014 per votar en referèndum la seva continuïtat o la seva sortida del Regne Unit. Amb gran naturalitat, amb gran convenciment democràtic, amb una neta batalla per convèncer del sí i del no que ja ha començat als carrers i les places d’Escòcia. Ara per ara el no està per davant en les enquestes però tot dependrà molt del proper any i mig i de l’evolució del quefer polític i fiscal al Regne Unit (convé recordar que el Scottish National Party governa amb majoria absoluta). Una discreta, que no secreta, delegació del SNP, el partit nacionalista escocès, ha estat aquesta setmana a Barcelona per sondejar a qui correspon sobre la data de la consulta a Catalunya. Em sembla que els interessos d’uns i altres, aquí, no són coincidents. Per decidir la data de la consulta a Catalunya, dues marques en el calendari graviten: el 18 de setembre de 2014 (s’hauria de fer abans per si de cas) i el 25 de maig de 2014, data de les eleccions europees. Sóc un ferm partidari de separar el referèndum de la data de les eleccions europees perquè seria tant com convertir aquestes eleccions en una votació patriotera espanyola on votants d’arreu d’Espanya serien cridats a votar en contra del dret a decidir. Un cop decidida la data, s’haurà d’iniciar el procés per intentar fer la consulta amb el coneixement no bel·ligerant del govern de l’Estat. Després encara hi ha la pregunta de si el govern de l’Estat seria capaç de prohibir per la via de la força la celebració de la consulta. Avui per avui és indispensable que els ciutadans de Catalunya ens manifestem a les urnes sobre el nostre futur. És l’única manera d’alliberar tanta condensació política acumulada en els últims anys. Molts ciutadans del món democràtic impol·lut donen per fet que la consulta se celebrarà a Catalunya. Tots nosaltres, que sabem dels humors del Madrid polític, estem amb un punt d’interrogació que s’haurà d’esvair en els propers mesos. Espero que a ningú li tremolin les cames en un cap de carrer tan transcendent. Si ho fem bé, succeeixi el que succeeixi, d’aquí a molts anys seran recordats aquests mesos de 2013 i 2014.

Trens ràpids


He de confessar que des que es va posar en funcionament el tren d’alta velocitat entre Figueres i Madrid, el 9 de gener, encara no havia utilitzat el tren ràpid. Per una cosa o altre, sempre havia fet feina el dilluns a Barcelona o alguna altra part i em sortia més a compte, en temps, l’avió per anar a treballar a les sessions plenàries del Congrés. Aquesta setmana he anat i tornat amb el tren d’alta velocitat. Punts a favor: comoditat i puntualitat. Punts en contra: sets cents quilòmetres en tren, quatre hores o una mica més, són massa temps. Un dia em va tocar al costat, en un sopar, el president d’Iberia, Antonio Vázquez. Parlant d’avions i trens ràpids, em va dir: tot el que sigui més de dues hores o dues hores i mitja de tren, l’avió ja surt més ràpid i eficient. Hi he pensat en aquest viatge. Contents per l’arribada, per fi, del TAV a les comarques gironines, hem de recordar que el vol Girona-Madrid és el que permet el trasllat porta a porta en dues hores i mitja o tres. Benvingut el TAV però el vol continua essent més competitiu i del tot convenient. No ens confonguem. A França el TGV arriba a tots els racons on també hi ha vols. No ens despistem: continuem la recerca d’una companyia per explotar el vol Girona-Madrid.

D’obres ràpides i trens ràpids (menys que els vols)




He estrenat la sortida-entrada a l’AP7 per Sant Gregori, la sortida Girona Oest. I he pensat: quan hi ha voluntat, què ràpid que es pot fer una obra. I que lent que va el desdoblament de la N-II. Tres empreses que treballaven en les obres de la N-II han fet suspensió de pagaments des de 2009. Entre sospitós i inquietant. Les obres les fan empreses privades però la direcció d’obres i la supervisió és pública. Baixes temeràries de preus? Quelcom més? El desdoblament Caldes de Malavella-Sils es va adjudicar, per segona vegada, el setembre de 2012 amb un període d’execució de 15 mesos. El govern ja ens fa arribar una demora de sis mesos en la finalització de l’obra. Per què això és l’obra de la Seu? Aquest tram hauria d’estar acabat el febrer de 2014, d’això se’n diu complir els contractes. Vigilants.

25 de març 2013

La processó és llarga i el ciri és curt


1699, Besalú. Divendres vaig participar en la processó dels Dolors de Besalú que es té notícia que se celebra des de 1699. Una processó de Setmana Santa de la Catalunya vella: romànic, silenci, austeritat, espiritualitat, continuïtat. Vaig evocar, per contrast, una Setmana Santa viscuda a Sevilla. No hi havia millor manera de posar fre al trimestre polític i a la setmana viatgera que aquest retorn serè i espiritual a la Garrotxa on em varen fer possible. Començant a caminar en processó pels carrers de Besalú en aquella atmosfera de silenci i retrobament, vaig pensar, ciri en mà, en aquella dita “la processó és llarga i el ciri és curt” per resumir tantes vivències d’aquestes setmanes de tràfec i interrogants. Però també em va fer agafar perspectiva, homes i dones de la Congregació dels Dolors de Besalú han donat continuïtat a una devoció i a una tradició que travessa segles, temps bons i dolents, epidèmies i moments de glòria.

Xipre i tots nosaltres. El tema del moment és Xipre, encara que a alguns els hi quedi molt lluny. El pols èpic de la setmana ha estat entre la decisió prepotent d’uns euroburòcrates el cap de setmana passat i la resposta del parlament de Xipre que per dos cops ha votat que no a les mesures inspirades per uns valents que pensaven poder amb els petits i desvalguts. Polítics parant els peus a tecnòcrates. La política és necessària, la bona política. I la resposta només pot ser política europea i no dèspotes europeus d’inspiració alemanya. Tot és possible a Xipre: una renegociació, una deriva cap a Rússia amb el gas com a llenguatge comú, una sortida de l’euro o un assaig d’una Europa a dues velocitats en la zona euro. (És indispensable llegir l’informa de la Fundació Friedrich Ebert sobre el futur incert d’Europa en el qual vaig participar com un dels consultats en una sessió de preguntes a manta a Berlín). No convé i és molt difícil un pas cap al passat en l’euro però així no podem continuar. El rescat de Xipre s’ha xifrat en 17 mil milions d’euros, que és una tercera part del que ha costat el rescat de la banca tòxica espanyola. A Espanya hi ha hagut un rescat parcial bancari, queda clar fent la comparació, oi? I què fer amb els bancs amb injecció de diner públic? Dimecres, conversa amb un jueu amb cases pels quatre punts cardinals del món: “fa quinze anys a Israel van ser nacionalitzats tots els bancs per una crisi financera com l’actual a Xipre o a Espanya. Els ciutadans només entenen que amb els diners dels seus impostos es manegui un banc públic però no que es doni crèdit – amb interessos, és clar- a una banc privat amb exdirectius que haurien d’estar asseguts a la banqueta d’un jutjat”. Qui va fer la nacionalització de la banca israeliana era un ministre d’economies de dretes anomenat Benjamin Netanyahu, avui primer ministre. Ni el meu amic Vladimir ni jo tenim cap sospita de simpatia pel comunisme però ens posen nerviosos els que arranquen les tiretes de les grans ferides a petits pessics.

El ciri és curt. La política madrilenya consumeix els estats d’ànim i els assumptes amb menys temps del que duren uns glaçons en un whisky on the rocks (manllevant Sabina). Ara sí que diuen estar pel diàleg polític amb el govern de la Generalitat. És el tema de la setmana. Els comença a inquietar la capacitat de resistència de la societat i la política catalanes als recursos ja gastats de l’ofec econòmic i els serveis secrets. Nosaltres, amb la dignitat d’una família que li estrenyen les sabates velles però que sap estar, resistim i mostrem que ho farem tot menys el ridícul, que això no és el 6 d’octubre. Alguns, pocs, molt pocs, fins i tot comencen a fer-se la idea que els catalans només alliberaran la tensió institucional creada anant a les urnes a expressar el seu futur col·lectiu. I comencen a pensar que en aquesta consulta entre el sí i el no hi hauria d’haver una tercera pregunta que pensen que podria guanyar. Hi ha una dreta madrilenya, minoritària, més sofisticada i intel·ligent que els vells Hidalgos eterns reencarnats en diputats engominats i previsibles, tertulians d’argumentari enviat des de Gènova 13 i policies nacionals buscant en les zones fosques que tan bé osculten. El diàleg ha començat, el gel s’ha trencat. Entre altres coses, convé assenyalar-ho amb pragmatisme planià, perquè el ciri és curt i les nòmines s’han de pagar a final de mes i l’Estat del Benestar s’ha de preservar a Catalunya. El PSOE encara està en els exercicis espirituals i conspiracions de Capella Sixtina barrinant el nom del nou cartell electoral (Zapatero està convençut que ha de ser Eduardo Madina). Carme Chacón ha caigut en un forat negre.

Escoltin. Miquel Roca, en forma com sempre, va presentar l’esmorzar informatiu de dijous de Duran-Lleida al Ritz. Miquel Roca, veu metàl·lica i estructura gramatical cartesiana, afirma davant l’auditori: “la política espanyola ha perdut capacitat per escoltar. Es declamen successius parlaments sense escoltar a l’altre. Els hi demano, simplement, que escoltin a l’altre encara que no estiguin d’acord amb el que escolten, però que parin atenció, que parin l’orella, en el que diu l’altre. Escoltin”. Aquest defecte explica molts dels mals del fast polítics i fast news d’avui. En aquest món amb tant de soroll ambiental, cada cop s’escolta menys.

Francina Esteve. La professora titular de Dret Internacional Públic de la Universitat de Girona, Francina Esteve, és membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, encarregat d’assessorar el Govern en les vies jurídiques per la consulta. Els hi vaig dir: “no us regalarà les oïdes, farà prevaldre el rigor tècnic des de l’objectiu compartit”. I em van dir: “això és el que necessitem”. Bona senyal. Persones de la talla de la professora Esteve són les que ens convenen en els afers públics. Jo ho vaig dir fa un any i uns cinc mesos...

18 de març 2013

El subdelegat del Gobierno

El subdelegat se'n va. El subdelegat del Govern d'Espanya a Girona, Carles Jaume, deixa la seva responsabilitat un any desprès de prendre possessió del seu càrrec. Quedarà gravada en la petita història cromàtica de les coses originals de les institucions gironines la seva pressa de possessió ara fa un any. Va costar molt que el Partit Popular trobés un subdelegat del Gobierno. Va costar tant que no va trobar cap funcionari gironí per ocupar aquest lloc. Va costar tant que van haver de portar un assessor del grup parlamentari popular al Parlament de Catalunya. El resultat ha estat una invisibilitat absoluta i una esterilitat laboral molt alta. Vist això, el govern de l'Estat no cal que nomeni nou subdelegat del govern. No cal repetir una escena com la de fa un any, entre l’escopeta nacional i l’última pel·lícula d’Almodòvar.



Can Xabanet. Dissabte dia 16 de març, dinar familiar de celebració d’aniversari del meu pare. La família hem quedat a can Xabanet de Banyoles, restaurant de menjar honest i autèntic (preu honest, substància genuïna) que demostra que el bon menjar no necessita de molta parafernàlia. A Can Xabanet de Banyoles hi serveix des de fa mes de quaranta anys un home del Pla de l'Estany punyeter, ràpid, viatjat, informat... Que n'ha vist de tots colors. En Jimmy, que es fa dir així perquè de jove quan tractava amb les turistes dels càmpings li va quedar aquest nom. En Jimmy diu: "Un dia vaig escoltar que en Ferran Adria i la Ruscalleda van quedar esllomats perquè van servir 33 menús en un migdia. Jo que he fet fins a sis comunions al mateix temps a Can Xabanet d’abans!!!". En Jimmy és un home d'una murrieria colossal. A cada plat, mig a cau d'orella, m’insinua una nova maldat de les coses de la vida i de la política. Amb gran facilitat un li segueix el fil i la taula acaba tota ella prendada de la conversa. En Jimmy de Can Xabanet és un català de soca arrel amb aires d'humor britànic. Preguntin per aquest home despert i tan viscut quan vagin a menjar bé i a un preu raonable a Can Xabanet.



Política italiana. Ahir es van elegir els presidents de les dues cambres parlamentaries italianes. El PD no va decidir la candidata a presidenta de la Cambra fins a l’últim moment i l’elecció del president del Senat va ser un calvari que va donar indicis clars que Itàlia tornarà a les urnes el mes de juny, desprès de l’elecció del nou president de la República a partir del 19 d’abril. El president sortint, Giorgio Napolitano, ha intentat evitar que Mario Monti es converteixi en president del Senat i caigui així el govern en funcions. Seria caos en el caos. Els interessos del professore (10% dels vots) no coincideixen amb els interesso del país. Itàlia sense governació, el sud crema. Al Vaticà, llum nova i veu que parla des del cor. El sud crema, Xipre ha viscut el primer atac de pànic amb el tancament de caixes. De sobte, un dia, sense previ avis, arriba...



Xipre. País petit i una intervenció valorada només en 10.000 milions d’euros. Fa mesos que estava anunciat el rescat de l'economia xipriota just desprès de les eleccions presidencials de fa dues setmanes. Xipre és part de la Unió Europea però és sobretot port franc de bancs amb capital rus i lloc de residencia fiscal -juntament amb Malta- de companyies farmacèutiques que paguen una fiscalitat molt moderada. Xipre i Malta són dos exemples que la integració econòmica i política europea són una retòrica fatigant. S'ha produït el primer "corralito" a l'europea des del naixement de l'euro, restricció en la retirada de diners del banc. Quarts país intervingut. Del sud, queden Espanya i Itàlia, massa grans per ser intervinguts sense que caigui la zona euro. Hi ha vida i creixement econòmic fora de la zona euro. I fins i tot n’hi ha a Alemanya. Però mentre a un diligent empresari català el finançament del seu crèdit li costi set cops més que a un empresari alemany, la UE no funcionarà.





12 de març 2013

La Policia Nacional torna de la mà de Sánchez-Camacho

L’any 1983 Alianza Popular, antecessora de l’actual Partit Popular, va votar a favor de la llei de normalització lingüística. Ara hi estén en contra i fan de la immersió lingüística i de l’escola catalana arma de lluita política. En els anys noranta del segle passat el Partit Popular va recolzar el desplegament dels Mossos d’Esquadra com a policia integral de Catalunya. No pas sense reserves i arrufant el nas. Però el fet és que l’any 1996 el Partit Popular va acordar amb CiU aplicar per primer i únic cop l’article 152.1 de la constitució per traspassar una competència exclusiva de l’Estat – la policia de trànsit- a la Generalitat. Aleshores ja hi havia qui s’hi oposava. Un home de la dreta extrema que avui és fins i tot mal vist en el seu partit, Alejo Vidal-Quadras, tertulià del complex mediàtic d’extrema dreta on pesa més la massa testicular que la massa cerebral i teòric de l’enviament de la Guardia Civil a Catalunya per arrestar el president i suspendre la Generalitat, va tronar a mitjans dels anys noranta: “No entenc aquesta fal•lera per tenir els Mossos d’Esquadra vigilant les carreteres. Quan veig la Guàrdia Civil a la carretera em sento segur i em sento a casa”.

Alícia Sanchez-Camacho fa números per atrapar a Vidal-Quadras en la retòrica i els fets ultres. La presidenta del quart partit de Catalunya, i primer d’Espanya, ha decidit no tenir més el Mosso d’Esquadra assignat amb funcions de guardaespatlles. La senyora Sanchez-Camacho vol ser protegida per un Policia Nacional. De fet, hem sabut que ja fa temps que la presidenta popular és acompanyada per la Policia Nacional. Aquest és un fet gravíssim d’indubtable tiny polític. El Partit Popular s’ha radicalitzat i allunyat de la centralitat política catalana, que no és una fórmula matemàtica fixa sinó l’evolució del centre de gravetat dels plantejaments polítics i el quefer quotidià dels ciutadans i les seves aspiracions. Ara el PP aposta per una escola segregada per la llengua i ara el PP també acaba d’obrir la doble línea de seguretat amb la pretensió de substituir un Mosso d’esquadra per un Policia Nacional.

La seguretat és la primera de les llibertats. Sense seguretat física i seguretat jurídica no es pot desenvolupar una societat lliure i democràtica. I la seguretat és el monopoli de la força assignat al poder públic. En tot cas aquest poder públic pot delegar aquesta capacitat a la seguretat privada però sempre amb forta supervisió pública. I el poder públic competent a Catalunya per exercir les competències de seguretat són els Mossos d’Esquadra amb caràcter integral. Només el control de fronteres i el tràfic il•legal està reservat a la Policia Nacional i la Guardia Civil. Per això és tant greu que una diputada del Parlament de Catalunya renunciï a la seguretat de la policia integral del país, la Police de la Generalitat. I el Parlament és una de les peces de la Generalitat (President, Govern i Parlament).

Alícia Sánchez-Camacho ja podrà dir, seguint a Vidal-Quadras: “Quan veig la Policia Nacional al costat meu em sento segura i em sento a casa”. Ja ho va escriure Oscar Wilde: “Del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Alícia, estrella de l’escena política catalana no fa pas gaire temps, està a punt de rodolar per la pendent del ridícul més grotesc.

10 de març 2013

Viatge al país dei grillini



Chiara és la recepcionista ocasional d’aquest hotel italià batuts instal·lat en un palazzo. Té carrera universitària i parla perfectament anglès i estudia alemany. Després d’haver-nos saludat unes quantes vegades amb recíproca formalitat, comencem a parlar de política en un vespre que li baga la feina. No ho diu ni el primer moment ni el segon, però m’ho explica: ha votat la llista 5 Stelle del còmic italià Beppe Grillo. Aquests dos dies i mig a Itàlia per feina m’han anat molt bé per viatjar al cor d’una societat impactada pel resultat d’unes eleccions que presenten un país quasi ingovernable i un horitzó d’una nova cita amb les urnes.

Per què la jove Chiara ha votat Grillo? Per què un 25% dels electors han votat un còmic que ha fet de la crítica frontal al sistema institucional sense alternatives programàtiques la base del seu èxit? Per què Pierluigi Bersani, líder del centreesquerra i que ja tenia la victòria coll avall, va quedar a cinc dècimes de la llista del centredreta? Per què Silvio Berlusconi, cantant melòdic de creuers en la joventut, home de negocis sota l’ombra de Bettino Craxi en l’apogeu econòmic i líder del centredreta i tres cops primer ministre en els últims 19 anys, no ha finit en un remolí orgiàstic de bunga-bunga i un atac de decència cívica ciutadana? Per què el professor Mario Monti, tan estimat a les cancelleries europees i raspallat a Berlín i Brussel·les s’ha quedat amb un exigu 10% dels vots?

Itàlia bull: quantes coses que succeiran en una setmana i en un mes! Tres eleccions en una primavera, tres seus vacants. La setmana que entrem serà la de l’elecció del nou Sant Pare. El Vaticà és un Estat independent però a ningú se li escapa la forta rellevància de l’església catòlica en el quefer social i polític italià. Per seguir el Conclau, res millor que entrar al bloc “Vatican2013” de l’edició digital del Corriere della Sera a corriere.it. Fumata blanca la setmana que entrem: 115 elettori verso la Sistina. Divendres dia 15 es constituiran les dues cambres, la Cambra de Diputats i el Senat i el dia 16 s’elegiran els seus respectius presidents. En el cas del Senat, sense majoria absoluta, la incertesa és absoluta i l’elecció pot ser indiciària dels acords polítics, que avui no es veuen per enlloc sota una espessa boira. Però a Itàlia tot gira molt ràpid i amb una certa el·legància. El dia 19 el president de la República, Giorgio Napolitano, començarà les consultes per encarregar la formació d’un govern. El president Napolitano vol un govern ràpidament. El 15 d’abril es reuneix el Col·legi electoral per triar un nou president de la República al finalitzat els set anys de Napolitano que als seus 87 anys no vol repetir. Napolitano encarregarà en primera opció un govern a Bersani però aquest busca un acord amb Grillo, que ja ha dit que no vol pactar amb cap partit “tradicional” i que el seu món és la virginitat i l’improperi. Berlusconi s’ofereix per un gran acord centreesquerra-centredreta (que segurament serviria també per allargar les set vides del gat Berlusconi) però Bersani, una mica obtús i impactat pel resultat (“el guanyador-perdedor”, l’anomenen), no està per aquesta via. La segona opció serà un govern de curta durada, “i esecutivo del presidente”, orientat a passar les setmanes de l’elecció del nou president i de reformar algunes lleis entre les quals la llei electoral i enfocar noves eleccions per juny o setembre. Mentrestant, qui serà elegit president de la República pel “Colle” (diputats, senadors i representants de les regions)? La suma del Partito Democrático i de la llista Monti ja sumen majoria absoluta. Romano Prodi sap que és la seva oportunitat i il professore Monti sap que pot treure esforços de flaquesa d’aquesta operació. També s’ho mira des d’un angle, expectant, l’exprimer ministre Giuliano Amato. Itàlia bull. Tres seus vacants a resoldre en aquest despuntar de la primavera.

Per què Chiara deu haver votat Grillo? Aquesta mateixa setmana s’ha produït la primera reunió dels diputats i senadors grillinis. No s’havien trobat mai fins aleshores. Havien estat elegits per votació d’Internet en les sevs circumscripcions entre els que havien resultat “més simpàtics” i cada un d’ells porta una llista de problemes o propostes locals o sectorials. Han triomfat molt els contraris al tren d’alta velocitat al nord d’Itàlia, altres són antinuclears. No hi ha programa. Grillo insulta i amenaça: “sense mi, la violència arribarà al carrer”. No es pot mirar cap a una altra banda i s’ha d’estudiar detingudament el fenomen dels grillini però cada cop que en sé més coses, més inconsistents em semblen. Tot i això, o els partits tradicionals es depuren de dalt a baix o els grillini continuaran avançant en aquests possibles eleccions avançades, el desgast serà nul i el còmic Grillo sap mantenir la tensió dramàtica insultant amb veu de tro. Matteo Renzi, alcalde de Florència i home a punt per desplaçar a Bersani si aquest no aconsegueix formar govern (un liberal més que no pas un socialista segons les seves paraules) parla de calcular “el cost de la política”. La frase pot semblar extrema perquè algú ho pot plantejar en els termes més hispànics del “cost de la democràcia” i declinar ràpidament cap a l’autoritarisme. Però en l’avui profundament democràtica Itàlia parlar com Renzo del cost de la política vol dir plantejar: els polítics solucionen problemes o en creen? Quin és el cost-benefici de la feina dels polítics? A Itàlia la depuració resulta urgent. I, és clar, la lliçó italiana ens l’hem d’aplicar també a la política catalana i espanyola. Han estat molt profitosos aquest tres dies italians. I, a més, en aquesta reunió m’han encarregat un informe que donarà molt de sí: “the method of nominating candidates within political parties”, el mètode de seleccionar candidats dintre dels partits polítics. En els propers mesos m’hauré de capbussar en els estatuts de molts partits per trobar les millors pràctiques. Segurament aquesta és una explicació del naixement dels grillini: l’endogàmia partidista nascuda del sistema electoral. La solució no és la votació per Internet d’una colla que no es coneixien entre ells. Ni una olla de grills ni la política vella. El laboratori Itàlia. Mirem el laboratori italià i anem ràpids aquí que sinó la Joana d’Arc espanyola, Rosita Perón, mira amb furor lerrouxista. Que el proper vot de la jove Chiara ja pugui ser un vot amb futur. 

03 de març 2013

No anem tan malament quan el PSC canvia després de 30 anys



Felicitats PSC. Després d’anys i anys, desenes d’anys, de posar el dit a la llaga a la supeditació dels diputats del PSC al Congrés als interessos del PSOE, no es pot fer res més que felicitar ben sentidament als 13 parlamentaris que van trencar la disciplina de vot del grup socialista i van votar una resolució de CiU a favor del dret a decidir del poble de Catalunya. Una diputada del PSC va quedar fora de joc, en terreny de ningú, lost in translation, Carme Chacón. Uns altres diputats del PSC van votar ben sentidament a favor del dret a decidir de Catalunya i uns altres ho van fer dubtant fins l’últim moment, a contracor i molt propers anímicament a la dissident Chacón, tot s’ha de dir. Però com que aquests últims han vist que han estat rebuts com a herois entre l’opinió pública i publicada a Catalunya, estan ben cofois i callats davant la sorprenent decisió i gir estratègic del primer secretari Pere Navarro.

El gir de Navarro. Les enquestes internes i els treballs sociològics de comportament electoral assenyalen que l’electorat socialista català està dividit quasi a la meitat entre els que veuen pura democràcia en el dret a decidir i els que se n’allunyen arrufant el nas perquè no entenen més marc nacional que l’espanyol. El paper del PSC davant aquesta cruïlla és doncs, transcendent. I ple de dubtes, com hem vist. Del no a la declaració de sobirania del poble de Catalunya del 23 de gener al Parlament català al sí al dret a decidir al Congrés el 26 de febrer. Aquest canvi també és un termòmetre que ens indica que la pulcritud democràtica de la consulta – 35 anys després del pacte constitucional i amb tantes coses que han canviat en la relació de Catalunya amb Espanya- va guanyant suports, també entre un partit d’origen i actituds inequívocament democràtiques com és el PSC. Aquest gir també dibuixa una legislatura catalana amb més possibilitats de ser estable. Els dirigents del PSC diuen que votarien que no a una consulta sobiranista, s’ha de veure què farien una bona colla dels seus votants. Aquest plantejament de respectar el dret a decidir i posicionar-se diferent sobre el vot d’una eventual consulta també s’ha sentit en el si de la federació de partits CiU. Una postura i altre, francament, no queden tan lluny. I en una consulta el que compten, sobretot, són els vots lliures, un a un, molt més que no pas les indicacions d’un partit. I com més lliure és la societat més compte la voluntat individual i menys pesa l’orientació de partit. Aquesta setmana potser s’ha estabilitzat la legislatura catalana. Necessitem temps per veure com respon el govern espanyol i, sobretot, necessitem temps per reconfigurar tantes coses dins de la política catalana.

El PSOE davant Catalunya. Dimarts a la tarda, a les files socialistes del Congrés, el desànim i la perplexitat regnaven. La primera reacció: trencar amarres amb el PSC i tornar a la federació catalana del PSOE. En política, qui fa més de trenta anys que no s’ha posat a prova d’urnes, sol tenir un pànic en el moment de la reflexió. Els socialistes veuen que en el proper parlament espanyol, molt fragmentat, sense majoria absoluta, només els falta una fractura del seu electorat a Catalunya (que envia 47 diputats al Congrés). No podem demanar a Alfonso Guerra, a punt de complir 73 anys, que es mogui del seu moment i el seu marc, que és del segle passat. Però sí als que saben que el “tema català” es pot aturar als tribunals però que perdurarà més enllà de la resposta dels mandarins del PP (aplicats advocats de l’Estat tant dotats per recitar de memòria el Codi Civil com mancats d’olfacte polític).

I ara què? No per llest, sinó per observador, fa setmanes que vaig escriure que el Partit Popular no s’embarcaria en mesures contundents com la suspensió de l’autonomia (article 155 de la Constitució) sinó que aniria ofegant a pessics a través de l’article 162.1 de la Constitució: impugnació d’actes polítics i jurídics de les administracions autonòmiques i locals davant els tribunals. I això han fet amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Si el Tribunal Constitucional continua amb fruïció la seva debilitat d’exercir de tercera cambra parlamentària i política, amb pocs dies o setmanes podem tenir una suspensió de la declaració de sobirania. I amb cinc mesos la resolució definitiva. Els temps es cremen molt més ràpid del que alguns pensaven. S’hauran de plantejar alternatives aquest mateix 2013. Els passos que segueix el PP no crec que siguin molt ben rebuts a Catalunya, tret d’entre el nucli d’incondicionals. Continuen els moviments entre l’esgrima i un ball de minuet. Amb una serietat molt allunyada dels actes estrafets. No estem davant un 6 d’octubre, estimats amics. Estem davant d’una tossuda perseverança que ha portat al PSC a votar diferent del PSOE al Congrés per primer cop en trenta anys. Continuarà.