19 d’abril 2010

Recurs contra l'Estatut, urgent moviment de fitxa


Mentrestant- A finals de març va fer quatre anys que el Congrés va votar definitivament l’Estatut de Catalunya vigent. El 18 de juny farà quatre anys que l’Estatut va ser referendat a les urnes ( més baixa va ser la participació en el referèndum d’Andalusia i ningú en parla per fer mal). Fa més de tres anys que el Tribunal Constitucional intenta dictar una sentència sobre la constitucionalitat de l’estatut. El Tribunal Constitucional s’ha de pronunciar pel recurs del Partit Popular (gran dany emocional en les relacions entre el gruix de la societat catalana i aquest partit amb dificultats per entendre el factor català) i el recurs presentat pel Defensor del Pueblo, dirigent històric del socialisme espanyol. També hi ha alguns recursos de Comunitats autònomes sobre temes més parcials. Divendres 16 d’abril a quarts de tres. Dinar de l’Artur Mas amb joves emprenedors de la Garrotxa al restaurant l’Arengada d’Olot. En Mas rep un sms que li informa que ha descarrilat la intenció de dictar una sentència. Ensenya el missatge escrit a en Josep Maria Corominas i continua parlant dels temes del dinar amb concentració. Fins uns vint minuts després no ens comunica la notícia, en primícia, a la concurrència. Un autocontrol notable. Com a catalanista, no pas des d’una visió partidista, m’agrada que el Tribunal Constitucional s’hagi tornat a entrebancar en la sentència de l’Estatut. Més mesos de desplegament del text plenament vigent, més temps de continuïtat legal, més temps per demostrar que res es trenca i que molt es pot fer. Més temps per deixar en evidència un Tribunal Constitucional extravagant i estrafet, desfigurat i esquerdat. Els tribunals constitucionals van néixer a Europa abans de la segona guerra mundial, el primer a Àustria. En una època de desconfiança cap a la democràcia i els parlaments. Aquella desconfiança va desembocar en el totalitarisme que va recórrer part del continent. El paper dels Tribunals Constitucionals grinyola. És el primer cop en trenta anys de democràcia que una llei ratificada per referèndum és sotmesa a revisió de constitucionalitat. És legal, però presenta un xoc de legitimitats evident. El recurs es podreix.
Deu negrets- Com en la novel·la d’Agatha Christie. Dels deu magistrats que van votar el divendres – dels dotze, un va morir i un va ser recusat- quatre tenen el seu mandat caducat des de fa més de dos anys. Quatre més caducaran el seu mandat la propera tardor. I en quedaran dos per el proer mandat. Segurament el cas més camaleònic és el del magistrat Manuel Aragón, nomenat pel Govern, proposat per l’actual ministre de Justícia Francisco Caamaño quan era secretari d’Estat i negociador de l’Estatut. Aragón és de l’escola del ministre de justícia, diuen. Però, Aragón, encara més, està temptat per l’oferta de l’ala de magistrats proposats pel PP de ser nomenat nou president si entregava el seu vot a l’ala més radical contra l’Estatut. I així va ser. I ara el nou ponent de la sentència és un magistrat del sector conservador, Guillermo Jiménez. A primer cop d’ull, aquesta és una maniobra per prendre el control del Tribunal per part del sector més reticent a l’Estatut. Però aquesta és una jugada amb risc. Una maniobra incerta Perquè l’explosió pot ser encara més virulent. Jiménez té caducat el seu mandat des del desembre de 2007. Em sembla que el més intel·ligent que s’ha proposat ha estat recusar els magistrats fora de mandat –quatre, en mig any vuit- per part del Parlament de Catalunya. Hi ha raons. I la crisi política i institucional està servida. Mentrestant, l’Estatut continua plenament vigent. Que Catalunya es torni a vertebrar políticament i ja veure’m on desemboca tot aquest gran despropòsit.

València

Quelcom es mou a València. En primer lloc, una mirada més còmplice cap a Catalunya i els interessos econòmics compartits. Quelcom es mou en el poder valencià. Conversa amb J. Pot ser que Francisco Camps no torni a ser candidat a la presidència de la Generalitat. D’aquí a uns mesos ho sabrem.

L'Estatut que descarrilarà per Castella del Sud


Castella-la Manxa- M’he convertit en protagonista involuntari de la tramitació de l’Estatut de Castella- la Manxa. El PSOE i el PP són un parell de grans irresponsables en aquest assumpte. És veu aquí fins a quin punt els hi interessa un nou Estatut i fins a quin punt els hi interessa el desgast i la destrucció. Del text que va arribar del parlament autonòmic, en la ponència de la comissió constitucional, han pactat més de 80 esmenes. Tot polit i a punt per la discussió en la Comissió i després el ple del Congrés. Però toquem l’os de la guerra de l’aigua. El castellans del sud volien derogar el transvasament Tajo-Segura. Al Congrés, el ribot dels dos partits ho han deixat en una retòrica declaració de “suficiència hídrica” en el preàmbul de l’Estatut. Però Dolores de Cospedal és secretaria general del PP i candidata a Castella-la Manxa. Cacau servit perquè els barons populars de València i Múrcia l’han deixat molt mal parada en públic. Resultat: en la votació en comissió, els quatre vots dels socialistes són favorables a continuar tramitant l’Estatut, els tres del PP contraris, més el vot de Rosa Díez. Quatre a quatre. Gaspar Llamazares vota abstenció. Queda a les meves mans fer naufragar l’Estatut o permetre que continuï la seva tramitació. Un nacionalista català decantant la sort de l’Estatut de Castella del Sud. M’inclino pel mal menor. Vot a favor. Això vol dir sortir a la premsa de València i Múrcia en mala posició. I així és. Em truca l’alcalde independent de Ojós, Múrcia, que és un municipi on CiU guanya en les eleccions europees per recomanació de l’equip de govern independent. Em demana explicacions. Els hi dono. Dimecres es discutirà l’Estatut a la Comissió Constitucional. Es repetirà el teatre amb la diferència que el meu discurs serà molt dur. Dijous el parlament de Castella-la Manxa, majoria absoluta socialista, retirarà la reforma de l’Estatut. Cop del president José María Barreda a Dolores de Cospedal. Així les gasten aquests dos partits. El nou Estatut els hi interessa ben poc. El mapa territorial torna als orígens, 4 o 5 territoris, no 17.

12 d’abril 2010

La forma de pagar d'avui


Estimades filles, el meu pare, el vostre avi, és d'una generació que no comprava res si no tenia els diners a la butxaca. Segur que aquesta tònica me la va comprar perquè tenia diners a la butxaca. La meva generació ja hem demanat crèdits i hem constituït hipoteques de forma generalitzada. I la vostra generació haurà de pagar les decisions gravoses que adopten alguns governants d'avui. Aquesta setmana s'ha presentat un Pla Extraordinari de Transports del Govern central.Ara que no arribeu als deu anys, heu de tenir present que quan en tingueu més de seixanta encara estareu pagant el tram del TAV entre Figueres i Perpinyà -a més dels 128 milions d'indemnització que ja ha pagat el govern a l'empresa-, que quan en tingueu més de quaranta encara estareu pagant un tram de la N-II que diuen que licitaran la segona meitat d'aquest any per començar a pagar a partir del 2014 i no comptant-ho com a dèficit públic (quina filigrana). Que quan en tingueu més de cinquanta encara estareu pagant els nous trams de tren que es construeixin a partir d'ara. I em sembla que després del 2022 continuareu pagant peatge de l'autopista. Diuen que és la forma de pagar d'avui... No sé si renegareu ferros i claus pensant en la generació dels vostres pares i el llegat que us van deixar.

80 km/hora. Qui em rescabalarà?


No és de la meva quinta, però sóc un admirador rotund de Raimon. Em sé moltes de les seves cançons. El cantautor que millor ha lliurat la seva creació a les generacions futures. Ara el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, diu que el Govern estudia "flexibilitzar" l'exigència dels 80 km/hora en tantes autovies i autopistes del voltant de Barcelona. Em vénen al cap els versos de Raimon: "Qui em rescabalarà de tants anys de desinformació i desmemòria? Al meu país la pluja no sap ploure...". Doncs bé, qui em rescabalarà de set anys de tripartit a 80 km/hora? La meva rutina setmanal em porta a tornar de Madrid a Girona els dijous al vespre en algun dels últims ponts aeris. Això vol dir que revisc, setmana a setmana, la ridiculesa de circular a 80 km/hora més de 25 quilòmetres a una hora que ben pocs cotxes circulen al meu voltant. Qui em rescabalarà de tanta estupidesa? Que ha durat fins a les vigílies electorals...

Sobre Europa


Dimecres 7 a l'hora de sopar. Ens reunim un grup reduït de persones partidàries d'Europa. Hi ha el secretari d'Estat d'Afers Europeus, Diego López Garrido, que ens informa de les últimes novetats de la presidència semestral. El punt fort de la presidència espanyola ha estat reforçar les noves institucions europees del Tractat de Lisboa. De punts dèbils també n'hi ha però ja els discutirem a partir de juliol. No està clar que es pugui celebrar la Cimera Euromediterrània del 7 de juny a Barcelona amb caps d'Estat i de Govern. Tot canvia cada dia, en aquest punt. La diplomàcia està molt centrada a fer-ho possible. Ho lamentaria. Les presidències semestrals no tenen futur, programes a sis mesos i repartits entre 27 estats, és un sistema ridícul. Un bon i pràctic politòleg britànic ens informa de les eleccions britàniques i ens pinta un panorama de victòria conservadora potser sense majoria absoluta i amb els liberals demòcrates en una posició central. Bones cartes per canviar el sistema electoral britànic. Però el més jove, fresc i brillant de la nit és Pedro Solbes-que quan vol parla un valencià dolcíssim-, exvicepresident econòmic alliberat i allunyat de l'agror política, amb un peu a Brussel·les, l'altre a la Xina i els dos en el seu despatx del centre de política internacional a Madrid. Interessat en "l'animal polític singular" que és Europa, partidari de la intervenció del FMI en el rescat de Grècia -com demana Merkel-, preocupat pel contagi en les economies de l'Europa meridional i elegant esquivant la crítica al govern socialista de baix perfil que va deixar a les seva esquena. "Jordi, no sé si em van cessar o em vaig cessar".

Neurosi Gürtel


En els temes de la justícia, jo sóc un clàssic, m'agraden les sentències. I que siguin dictades en un temps prudencialment ràpid. No nego que la reproducció de les converses del cas Gürtel tenen el seu morbós atractiu. I que són el clímax d'una societat de l'opulència i el diner fàcil i entotxat que ha embolcallat les nostres societats en els últims deu o quinze anys. Tot això s'ha acabat. Però la neurosi del temps mediàtic és sorprenent. 24 hores de pressió perquè Rajoy adopti "decisions". Dos parlamentaris demanen la suspensió de militància i sembla que l'assumpte ja estigui políticament resolt. Tot això és molt més gros. Però a mi m'interessa la sentència que arribarà en un moment que la societat del fast food informatiu ja tindrà el cap en un altre pim-pam-pum...

He anat a buscar la tramuntana


Com que aquesta setmana han passat tantes coses, vull acabar explicant aquest moment en un replec de l'Empordà entre un tràfec i un altre. És dissabte de pasqüeta, som a Mollet de Peralada, on un any més el poble juntament amb altres pobles veïns compliran la prometença de caminar fins a Requesens. Aquesta és una prometença antiga, molt antiga, que va començar després de les epidèmies que entre 1348 i 1355 van caure sobre un Alt Empordà que era molt més ple d'aiguamoixos que avui. Som aquí perquè ens hi ha invitat i hi ha insistit en Xavi Freixas, un home de la terra, un enamorat del país i la seva història, un treballador de pedra picada en l'objectiu silenciós i admirable de la inclusió social i la integració de la nova immigració. Estem aquí perquè el meu compromís en cada precampanya i campanya electoral és visitar els 221 municipis de les comarques gironines. I certament el febrer i el març de 2008 no vaig arribar a venir a Mollet de Peralada, 173 habitants, segons em diu l'alcalde, en Claudi Puig, un home que n'ha vist passar moltes, murri. És la meva personal prometença. El país, tot ell...també el dissabte de pasqüeta a Mollet de Peralada caminant des de les set del matí cap a Requesens. El divendres a la nit, menjant, per fi correctament, unes favetes amb menta en un polit restaurant del poble, pregunto, ignorant..."I quin sentit té aquesta tradició?" Em respon en Xavi: "Anem a buscar la tramuntana". Sí, els empordanesos estan enamorats de la tramuntana, de la justa. Ara convé recordar un cop més l'Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent: "Doneu-nos la tramuntana justa, que eixugui l'herba i no espolsi el blat". Quin vers més bell, quina condensació més destil·lada de la difícil ponderació de les coses. No sempre la pluja sap ploure ni el vent sap eixugar l'herba sense espolsar el blat...Aquí, doncs, estem, buscant la tramuntana. Després arribarà el Madrid-Barça. Quan el lector llegeixi aquestes línies, ja haurem tocat el cel o haurem sentit una angúnia que només podrà treure un vi del Pla de Garrigol.

05 d’abril 2010

Promeses preelectorals impossibles


Avui el Diari de Girona publica la notícia que us adjunto i que firma la Laura Fanals. Fa referència a una resposta parlamentària que el govern em va dirigir sobre el calendari de construcció d'obres a les comarques gironines. Avui per avui, tot parat i lamentablement, impossible d'estar acabat el 2015. Ja m'agradaria a mí que fos així.



L´Estat diu que totes les carreteres pendents s´acabaran el 2015 si no hi ha imprevistos


Confirma la data donada per Francisco-Busquets per acabar els desdoblaments de la N-II i la N-260 i el túnel de Toses



El Govern de l'Estat ha donat suport al seu subdelegat a Girona, Francesc Francisco-Busquets, i ha confirmat que al 2015 s'acabaran totes les infraestructures que hi ha pendents a les comarques gironines, inclòs el desdoblament de la N-II, "si no es produeix alguna dificultat no prevista". D'aquesta manera, l'Estat confirma una data que Francisco-Busquets va anunciar l'estiu passat i que va causar sorpresa entre la societat gironina, ja que precisament la N-II compta amb molts trams encallats. L'Estat assenyala que el 2015 estaran acabats no només el desdoblament de la N-II, sinó també les actuacions previstes a la N-260 entre Besalú i Figueres i entre Olot i Ripoll, així com el túnel de Toses, sempre que no sorgeixi algun inconvenient inesperat. "Si en la tramitació i execució no es produeix alguna dificultat no prevista, en el que depèn del Ministeri de Foment, estaran, en efecte, acabades en el tremini anunciat", indica una resposta oficial de l'Estat al diputat gironí de CiU Jordi Xuclà. El Govern espanyol argumenta que la majoria d'aquestes carreteres "estan en fase d'estudi i redacció dels projectes", de manera que, si no hi ha problemes a l'hora d'executar-los (com sí que ha succeït amb la N-II), s'acabaran en el tremini establert. Xuclà, però, veu complicat que efectivament es compleixin aquests terminis, ja que les obres de la N-II entre Maçanet i Caldes es troben aturades des de fa temps per problemes de les empreses adjudicatàries. El conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, va anunciar fa pocs dies que les obres a la comarca de la Selva es reprendran en els propers mesos, segons li ha dit el ministre de Foment, José Blanco, però la veritat és que actualment, segons la resposta de l'Estat, la N-II només compta amb dos trams en servei i dos en obres del deu en els quals està dividida. "Després de sis anys i alguns mesos de Govern de Zapatero, hem pogut comprovar com calcula els terminis el Govern socialista i què significa la paraula imprevistos", es malfia el diputat gironí. Xuclà desitjaria que en el termini de cinc anys es poguessin acabar efectivament les obres, però opina que aquesta data és "increïble", especialment en el cas de la N-II i el túnel de Toses, on els treballs estan molt endarrerits. En aquest sentit, entén que durant els primers anys el Govern del PSOE pogués atribuir els retards constants al desgavell que havia deixat el PP, però considera que, després de més de sis anys, han tingut temps suficient com per desencallar els projectes i no ho han fet. I és que, per al diputat convergent, hi ha una clara falta de voluntat política per part del Govern per treure Girona "del pou de les infraestructures". De la mateixa manera, opina que la solució per desdoblar la N-II no és el "peatge a l'ombra", tal com s'ha apuntat, "perquè això vol dir que al costat d'una autopista pagarem una autovia". "El deute històric de les infraestructures a Girona no s'ha de saldar al llarg de decennis, sinó amb una actuació ràpida i immediata", afirma.

04 d’abril 2010

El neoenciclopedisme

El diari Le Monde ha decidit que a partir d’ara un lector haurà de pagar 15 euros al mes per accedir a l’edició digital on hi ha volcats els continguts de l’edició en paper. Ell lloc web tindrà continguts nodrits de notícies d’agències i sense els reportatges i les columnes d’opinió de l’edició en paper. 15 euros al mes és un preu raonable per estar ben informat. Tenim molta informació però necessitem una mirada professional i editorial que ens la torni a ordenar i analitzar. D’això en diuen el neoenciclopedisme.

Actualitat d'Itàlia

Hi ha hagut eleccions regionals a Itàlia. Aquesta setmana el diari italià La Repubblica –referent de l’esquerra- obria la seva portada qüestionant el lideratge de Pier Luigi Bersani, el líder del Partit Democràtic. Però a la premsa d’aquí només li interessen les fotos i les històries del primer ministre Berlusconi. Per què ha pujat la Lliga Nord? Per què s’ha reforçat el Poble de la Llibertat de Berlusconi? Tot això té el seu origen en la gran explosió del sistema de partits de 1992 impulsada per Antonio Di Pietro i l’operació Mani Pulite. Ara resulta que el fiscal no era tant net com semblava i que matar el sistema de partits va obrir la porta al populisme i no ha consolidat, ans el contrari, un pol d’esquerres. Prenem-ne nota, pel que fa al populisme, respecte a la política catalana. I exigim informació menys superficial sobre un país tant proper.

N-II,quan?


Un dia feliç de la meva vida serà quan pugui transitar per la N-II desdoblada. I la N-260 desdoblada i el túnel de Toses construït. Fa sis anys i un mes que els socialistes van tornar al Govern de l’Estat. En sis anys, ja no es pot dir que la responsabilitat és de l’herència rebuda de l’anterior govern, hi ha temps per actuar. I ara diuen que el 2015 estaran fetes totes aquestes obres. I ara, sis anys i un mes després, el conseller de política territorial del Govern català diu que en pocs mesos es tornaran a veure màquines a la N-II. El conseller té una tendència a oblidar responsabilitats pròpies (rodalies, desdoblament Besalú-Banyoles, variants de Celrà i Bordils...) i anunciar obres alienes en període electoral. I en aquest cas, carregant contra “aquests diputats de CiU” que “desgasten” el govern reclamant el desdoblament de la N-II.. Funcionament de la democràcia: l’oposició recorda allò que el govern no fa bé i presenta alternatives. El conseller li irrita aquesta funció de l’oposició. Quan jo tenia sis anys, el conseller ja ocupava llocs de govern i potser que se li hagi oblidat la funció de l’oposició. Però, sense anar gaire lluny, a finals d’any, potser que per fi l’exerceixi. Només és una hipòtesi, és clar.

Home públic, home privat


Dimarts 30 de març. Vol París-Barcelona de les 20.20 h. A la meva esquerra s’hi asseu el ministre de cultura de França, Frédéric Mitterrand (nebot conservador de l’expresident socialista).. Ens separa un seient no ocupat. No puc dir que hem mantingut una conversa. Ell s’ha interessat pel llibre que llegia de Ryszard Kapuscinski sobre els dies previs a la independència d’Angola (un gran llibre que poden trobar a Anagrama) i jo pel que el duia a Barcelona, un congrés europeu sobre propietat intel·lectual. El ministre Mitterrand va saltar a la primera pàgina de l’actualitat l’any passat quan van ser recuperades algunes pàgines de la seva producció literària on explicava les seves experiències i fantasies sexuals, en la llunyana Tailàndia, pàgines molt explicites i franques sobre la seva vida sexual, etç...El ministre de cultura gal és un exemple d’un home d’èxit en el camp literari i televisiu (productor i presentador de programes) que mai li havia passat pel magí ser un home públic. Potser perquè la meva vocació política ve més de lluny, sempre m’he contingut d’escriure novel·les (bones o dolentes) tot i que n’he barrinat unes quantes i sempre m’he contingut d’explicar negre sobre blanc les meves fantasies sexuals...En una altra etapa de la meva vida, potser escriuré ficció i pàgines viscudes. No abans.

Puros i ideologia

Animada conversa amb Leopoldo Cifuentes Hidalgo, Conseller de l’empresa de tabac Partagás y Cifuentes S.A. Jo no he fumat mai però això no treu que no pugui apreciar que l’elaboració dels puros és tot un procés ritual ple de saviesa i coneixement. El senyor Cifuentes és l’hereu de la companyia Partagás que va ser nacionalitzada per Fidel Castro tot i que posteriorment l’empresa ha guanyat un plet contra el govern cubà en els tribunals internacionals. Fruit de l’enrrabiada, Castro va decidir crear una nova marca afecte al règim: els puros Cohiba, que són un producte de l’entramat d’empreses dels generals de la revolució. I així és com els puros es barregen amb la ideologia. El règim castrista reparteix Cohibas per les cancilleries de mig món i els anticastristes fumen Partagás. Jo no fumo ni jugo a golfs. Dedico el temps lliure a altres coses.

Cop institucional


L’Estatut de 1979 no contemplava la possibilitat que el Govern pogués dictar Decrets. En el nou Estatut de 2006 (que el 31 de març va fer quatre anys que varem votar definitivament al Congrés) va introduir els Decrets perquè no fos dit que el govern català tenia menys capacitat de poder desorbitant que l’espanyol. A les classes de Dret constitucional fa trenta anys que es ve explicant l’ús abusiu que els diferents governs espanyols han fet del Reial-Decret. Ara ja tenim un exemple d’ús abusiu que el govern català ha fet del Decret. L’anterior president de l’organisme de govern i control dels mitjans públics de comunicació, Albert Sáez (tantes coses per explicar!) ha dimitit en evident símptoma de desbandada del tripartit. El govern ha canviat a través d’un Decret la llei de l’organisme de govern del mitjans de comunicació de la Generalitat per modificar la majoria pel nomenament del seu president de dos terços del Parlament (obligació de consensuar el nom entre govern i oposició) a la majoria absoluta (imposició del govern tripartit en els seus últims sis mesos de vida per controlar els mitjans en vistes a la campanya de la tardor). Això és un cop institucional. Al Madrid polític que sempre diuen que és tan sorollós i impressiona a les ànimes calmades de la nostra terra, seria impensable canviar via Reial-Decret la forma d’elecció dels consellers de RTVE o del Consejo General del Poder Judicial. Tot això només interessa als quatre que seguim el dia a dia de la lletra petita de la política. Però aquesta decisió liquida en 24 hores el nou estil propositiu i dialogant que el president de la Generalitat va anunciar quan va liquidar el seu equip de campanya (José Zaragoza a les bodegues amb Josep María Sala però manegant igualment).