20 de desembre 2011

Rajoy ha buscat ser investit en solitari


Mariano Rajoy ja és president del Govern. S’han acabat sis mesos de parèntesis en la governació de l’Estat des que el mes de juliol el president sortint Zapatero anunciés eleccions avances per novembre. Massa temps perdut. En el discurs d’investidura el president Rajoy, fidel al seu estil, va callar més del que va ensenyar sobre el programa de govern. Els temps econòmics són difícils i el veritable programa de recuperació econòmica tindrà dos moments: el Reial-Decret del Consell de Ministres del 30 de desembre (allí es veurà què suposa una reducció de 16.500 milions d’euros de dèficit i la suspensió de disponibilitat pressupostària del pressupost). Una segona entrega es produirà just després de les eleccions andaluses del mes de març. Temps d’un realisme descarnat en una economia que ha ajornat les decisions més urgents a l’espera d’un nou govern. Hi ha racons de la geografia hispànica, bastants, que encara no són conscients de les mesures que s’hauran d’adoptar. Els catalans fa un any que tenim un govern que ha guanyat temps per arribar primer a la recuperació econòmica. La situació és de tal magnitud que ni el candidat derrotat Rubalcaba es va atrevir a fer un discurs contundent d’oposició. Els socialisme minvat té un sostre de vidre: la recent gestió econòmica. Avui Elena Salgado s’ha acostat a l’escó per acomiadar-se. M’ha dit que manté el mateix número de mòbil. A partir de demà a la nit, el silenci.
Rajoy, fidel al seu estil, no ha buscat en el debat d’investidura la complicitat de cap altre grup parlamentari. Va ser especialment dur i contundent en el debat amb Rosa Díez (UPyD) que veu com una font de desgast i sagnia de vots que ha de fustigar des del minut zero. Pel que fa a CiU, simplement la seva resposta va ser xutar a córner i expressar indolència en el punt central que ha dut CiU a guanyar per primer cop unes eleccions generals: el pacte fiscal. Rajoy, mal aconsellat pel diputat Álvaro Nadal i tal vegada massa confiat pels missatges d’Alícia Sánchez-Camacho ( “a estos los tengo controlados en el Parlament y ya sabes de su responsabilidad”) no va voler buscar el suport de CiU. Qui té majoria absoluta, per què necessita fer concessions?, devia pensar un candidat no prou conscient dels temps que venen. Capítol a part mereix la partida de mus que es porten els bascos. Amaiur vota abstenció perquè diu que no participa en l’elecció d’un president espanyol. Si això fos així, s’hauria d’haver absentat de la votació. Amaiur farà servir cada setmana la tribuna del Congrés amb la mirada posada a les eleccions basques de març de 2013 que aspiren a poder guanyar. Partida molt oberta. El PNB fa abstenció perquè sap que només amb el PP o el PSOE pot tornar a governar el País Basc. I perquè fa molts mesos que treballa amb el PP en una carpeta que tot just comença: l’administració del final d’ETA (presos, amnisties parcials, tercers graus....). El PNB es trobarà d’aquí a un any amb una decisió delicada: amb qui pacta el retorn al govern. La por, la meditació  ignasiana i el càlcul han guiat el vot del PNB.
Artur Mas va ser investit ara fa un any amb el vot en contra dels 18 diputats del PP. Després el dia a dia de la vida parlamentària porta moltes votacions i moltes decisions. En l’escenari català aquesta investidura arriba amb un PSC que fa els primers passos d’oferta de pacte i una ERC que també vol recuperar espai de centralitat. ERC lamentablement no ha pogut parlar en el debat d’investidura perquè IU els hi ha fet impossible. Estic convençut que el PP no voldrà desaparèixer de l’escenari de pactes a Catalunya.
Rajoy, murri, ha superat tots els obstacles dintre el seu partit per guanyar batalles i contestacions internes. Ara és president amb majoria absoluta. Ara l’haurem de començar a valorar no per les seves decisions de partit sinó per les seves decisions de governant. Fins avui, i després de la investidura, encara un vaporós misteri. Està tocat per aquell escepticisme que no el fa visionari com Aznar ni bonista màgic com Zapatero. El pragmatisme tocat d’escepticisme serà suficient per aquesta hora greu? Ja ho veurem. 

11 de desembre 2011

Socialisme catalanista, la minoria

D'aquí a una setmana hi ha el Congrés del PSC. Tinc per norma general no opinar dels processos interns dels altres partits. I menys en època de crisis internes. Però d'aquí a una setmana veurem una vella tècnica que fa dos dècades que coneixem: dividir la minoria catalanista per incorporar-ne alguns a l'executiva i així anar matant l'ànima catalanista del moment de la unitat socialista.. Aplaudeixo els socialistes que fan costat a la candidatura honesta d'Àngel Ros. Observo amb perplexitat vells catalanistes que es rendeixen a la candidatura oficialista de Pere Navarro. On s'expressarà el catalanisme socialista en els propers anys?






Eleccions al sud del Mediterrani

Els resultats de les eleccions a Tunísia, Egipte, Marroc... inquieten alguns. Als tres llocs el partit més votat ha estat una formació islamista. Era previsible. Una cosa són els joves que clamant justícia social van destapar el pot de l'ampolla i van deixar sortir l'Al·ladi de la revolta i una altra cosa són els votants en unes societats massacrades per dictadors. Els Germans Musulmans han estat la principal xarxa d'ajuda humanitària, i captació de fidelitats religioses, durant dècades. Ara hi ha diferents punts de referència: Turquia, on es combina democràcia imperfecte, amb un Estats laic pluripartidista amb un partit dominant musulmà o l'Iran, l'Aràbia Saudí, l'Afganistan... Per a molts islamistes moderats Turquia és el referent. Si avui Turquia estigués a les portes de la Unió Europea o integrada, el referent seria més clar i els estandars democràtics més exigents. Europa està entornasolada en la seva crisi financera i de governança però Europa ha de seguir amb molta atenció el que succeeix al sud d'aquest mar nostre, quasi un llac compartit, que és el Mediterrani.


Del barroquisme a la simplicitat a la UE

Tota la crisi europea ens ha portat a la primera línia la gran tecnocràcia europea i una crítica contundent a aquesta. Avui Europa és profundament barroca, carregada. I necessitem una Europa intel·ligible, d'un racionalisme arquitectònic despullat de floritures. Perquè això sigui possible necessitem, és clar, polítics europeistes i polítics amb una visió de conjunt d'Europa. Una idea simple perquè sigui entesa per tothom: què vol Europa. Ser prou forta i demogràficament consistent per no ser irrellevant en el món que ve.



Croàcia entra a la UE, els Balcans entren a la UE.

La setmana que mig Europa mira les institucions europees amb recel, Croàcia firma amb satisfacció la seva entrada a la Unió Europea per a l'1 de juliol de 2013. Aquesta setmana he pogut parlar amb diputats i un futur ministre croat. Ha estat una conversa molt útil. M'ha recordat l'anhel europeu, tot el que de bo ens ha donat Europa durant 25 anys -fons europeus, disciplina, més Estat de Dret...- i estic convençut que en el futur ens donarà més pautes de disciplina econòmica. Uns hi volen entrar, els altres vivim la fatiga de la rutina. L'entrada de Croàcia obre definitivament les portes a l'entrada de Sèrbia i Macedònia. I, així, s'haurà d'anar tancant el capítol de Kosovo. I Espanya quedarà amb un pam de nas no havent reconegut encara Kosovo, com ja han fet 22 dels 27 Estats membres.



Un problema de govern econòmic europeu

La crisi econòmica ha estat global però els problemes més greus per sortir-ne s'han produït a Europa per un motiu ben senzill: no hi ha un govern dels assumptes econòmics i la descoordinació entre els Estats membres ha portat fins al límit de l'abisme. Ara, en temps de descompte, Alemanya i França han agafat les brides. Ho han fet per un pur egoisme intel·ligent, ho han fet per la supervivència de l'euro. Benvinguda sigui la iniciativa. D'aquí al mes de març tindrem els detalls exactes d'una refundació que va de veres. Aquesta unió fiscal pot suposar una igualació de les polítiques fiscals, una major disciplina i una política de creixement econòmic. Exactament els deures que ha estat fent Catalunya durant l'últim any, exactament el peu canviat amb què la resta de l'economia espanyola l'agafarà aquest any perdut.



Com créixer

Autocrítica. En els últims anys hem deixat que el creixement econòmic fàcil es basés massa en el triangle serveis-bancs-finaces. Aquest triangle ha fet circular molt diner, ha fet créixer molts projectes però al final els diners han anat a parar en mans d'uns pocs que s'han fet més rics. Tornem al triangle virtuós: indústria-empresa-mercat interior europeu. Només així la riquesa creada té continuïtat i consistència. En bona mesura els errors s'han produït per uns òrgans reguladors absolutament inconsistents. Com pot ser que els responsables del Banc d'Espanya del 2008 siguin els mateixos avui?



Una resposta

Els ciutadans que durant anys i anys han pagat els seus impostos, han contribuït a la Seguretat Social i han dipositat els seus estalvis en bancs d'aparença seriosa, no entenen aquesta crisi financera. No entenen que els seus diners han fet unes quantes voltes al món, han estat invertits en fons de rics i han tornat en forma d'interessos pulcrament pagats. Encara que sigui al caire del desastre, el sistema financer avui està més regulat. El preu: una crisi rotunda que encara no s'ha estabilitzat. Europa sempre ha fet un pas endavant a cop de crisi.



04 de desembre 2011

La preocupació pren forma a Madrid

Hi ha un termòmetre tan poc matemàtic com precís per conèixer un determinat estat d'ànim de Madrid: els taxistes. Aquesta setmana hi he fet cap dues vegades i he detectat que, per fi, la preocupació per la situació econòmica pren forma en el núvol ensucrat d'un Madrid oficial que ha volgut amagar la crua realitat, més enllà de les onades que saltaven per tots costats, durant els últims mesos electorals. Això va de bo. Del "los catalanes os habéis pasado con la austeridad" que encara vaig sentir la setmana passada a un "esto va en serio, el gasto cae, pero, ¿qué pasa?". Els catalans carolingis, els castellans encara menjaven i bevien com si la festa no s'hagués acabat. Aterratge dur sobre un terra de vidres trencats. Tot això en pocs dies. L'estat d'ànim de Castella pot entrar en un to baix només equiparable a la pèrdua de les colònies el 1898. No és broma ni un pronòstic estrafet.

Europa davant una setmana decisiva

Ja va ser en la dècada passada que el projecte europeu va tocar l'os del final d'un sistema possible d'integració: els acords intergovernamentals en peu d'igualtat entre els socis seriosos i forts i els fluixos i laxos. Tot això es notava des de feia temps però la bonança econòmica ajornava veure amb total realisme la falta d'una consciència europea, un "demos" europeu, i la persistència dels interessos dels Estats membres. Ara només esperem notícies de Berlín i París amb la vista posada en la Cimera europea del 8 i 9 de desembre.
Aquesta sí que és decisiva i no pas dilatant. El joc continua essent el mateix: l'Alemanya forta i disciplinada amaga el seu complex de fortalesa amb una aliança útil amb una França més dèbil i vulnerable que en aquesta parella de ball pot desplegar la seva hiperbòlica retòrica. L'Europa carolíngia disciplinarà fortament l'Europa meridional, perplexa i rendida. La vaga general d'aquesta setmana a Grècia va ser un fracàs, la irritació encara no ha explotat en aquestes latituds però l'horitzó del realisme constructiu s'imposa amb una certa naturalitat.

Què és el progrés?

Existeix la idea i l'ideal del progrés? Hi ha forces polítiques i socials que encara es diuen progressistes. Tot això té uns rerafons evident: la teoria marxista de la superació d'estadis fins a l'arribada a l'estadi final, el de la societat perfecta. Per això ha calat tant la idea de progrés. Però si fem una mirada al nostre voltant i a allò que estem vivint, és evident que no existeix la idea de progrés lineal. Adaptació, antidogmatisme, prudència, comprensió, compassió cívica... així sortirem del clot i no pas amb aquesta retòrica buida, derrotada, del progressisme infinit.

La resistència als electrons mediàtics

Es va dir que la mateixa nit electoral del 20-N el que va guanyar per majoria absoluta havia d'anunciar el seu nou govern per "calmar els mercats i la pressió mediàtica". Interessant veure com els ritmes polítics i parlamentaris han provocat precisament una temporal calma: la prima de risc ha baixat 150 punts i la borsa ha pujat un 10% (la millor setmana en tres anys). No es coneix el nom del nou ministre d'economia i el Madrid mediàtic ("¡Para qué ser ministro si soy director de este periódico!") està desesperat. No tot ha de ser la pulsió de cremar etapes a cop de titular de premsa. Ha escrit Enric Juliana aquesta setmana: "la pressió mediàtica funciona com el cervell d'un rèptil: actua per impulsos i té molt poca memòria. La immobilitat la desconcerta". Exacte.

20 anys de la Cimera israeliano-palestina de Madrid

Fa vint anys que es va celebrar a Madrid la conferència internacional que va fer seure per primer cop en una taula els més alts representants d'Israel i Palestina.
Encara ens queda a la retina aquella solemne posada en escena per l'escalinata del palau reial amb el president Bush pare, el líder crepuscular Gorbatxov, Arafat i el primer ministre Shamir. Tots ells convocats pel president espanyol Felipe González. Foren els millors anys de la política exterior espanyola. Vint anys després, els principals protagonistes d'aquella primera cimera israeliana-palestina han tornat a Madrid. Sense els quatre líders, morts o retirats, però amb tots els equips negociadors.
Felipe Gonzálezha estat l'encantador mediador d'aquest intent discret per reprendre un procés que té un horitzó pessimista. Al voltant d'una taula, el divendres ens toquen les altes hores de la nit escoltant com a vegades la història s'escriu pels petits i endimoniats detalls. González ens explica que el color de les tovalles de les taules no podien contenir cap color de cap de les banderes de les dues parts (difícil tasca!), de les amenaces d'atacs terroristes amb avions (ja aleshores!), de les 12 hores de termini que el secretari d'Estat James Baker va donar perquè Madrid organitzés o declinés acollir una cimera que s'havia de celebrar deu dies després.
El menjar ha sigut dolent, com quasi sempre en una seu del Ministeri d'Exterior, la conversa, infinitament enriquidora. Què fa un nen d'Olot aquí, al bell mig d'aquesta concentració de saviesa i amplitud de mires? Què fa aquí un nen d'Olot que fa vint anys mirava tots aquest protagonistes de la història per la tele mentre estudiava primer de Dret? Crec en la meritocràcia i somric lleugerament per dins.