26 d’abril 2008

Rosa Serra


De les Creus de Sant Jordi d’enguany, vull destacar la de Rosa Serra, escultora d’Olot que ha educat la sensibilitat de tantes persones amb els seus volums blancs i granítics. De dones esveltes però immenses en la seva maternitat o en la seva sexualitat, suggerent. I atletes i coloms i Déus mítics i...blancs i verds i ocres...i pedra i bronze...i un tacte agradable que invita a resseguir els volums d’una harmonia molt d’ara. L’harmonia dels cossos femenins de Rosa Serra és la proporció àurea de la vida actual.

Les eleccions basques que venen


Assisteixo a l’esmorzar-conferència d’Iñigo Urkullu, president del PNB, a l’Hotel Hesperia de Madrid. Públic nombrós i selecte. El capital de Madrid sempre té una arrel i una caseta d’estiueig i unes accions pel voltant de Bilbao. El successor de Josu Jon Imaz, feina difícil, ho fa molt bé. Quedo sorprès que els periodistes es quedin només amb un cert repàs, en el moment de les preguntes, als retrets mutus que s’han fet els socis de l’actual tripartit basc – PNB, EA, EB-. Urkullu parla que venen eleccions a Euskadi aviat – el 25 d’octubre?- i veladament diu que les planteja com un possible “xoc de locomotores, que no de trens”, que a la pràctica vol dir un xoc entre les talles del lideratge del candidat del PNB a lehendakari, qui sigui, i el candidat socialista, Patxi López. Manera intel·ligent de plantejar les coses, per guanyar, per reagrupar vot nacionalista – com fa dues eleccions- i, després, per parlar amb qui calgui, els socialistes també, si cal. Però primer es volen mesurar les forces. Fins que això no passi, el PNB les veurà a venir en el Congrés dels Diputats i els socialistes tindran un inici de legislatura sense gaires afectes parlamentaris. Arribarà un dia, però, que començarà la cursa per ser el soci en la segona meitat de la legislatura.

Eleccions a Galícia

Les eleccions gallegues toquen el juny del 2009 però les avançaran al març perquè no es confonguin amb el debat, sempre de comportament singular, de les europees. El Partit Popular arribarà amb mal temps i mal líder per recuperar la Xunta – així es va veure en les municipals i les generals. La qüestió serà saber com es reparteixen el pastís de la gestió de govern els socialistes i els nacionalistes. Serà un altre test sobre els efectes del pacte dels nacionalistes amb els socialistes. Ja n’hem vist algunes conseqüències recentment.

23 d’abril 2008

Mecano Saura


El conseller de l’Interior i Participació ciutadana, Joan Saura, ara, té mala consciència i ha proposat desmuntar un quilòmetre de la canonada del transvasament de l’Ebre a Barcelona com a “símbol” de la “provisionalitat” de l’obra. Tot un homenatge surrealista a Salvador Dalí. Volen continuar sent antitransvassistes, però només ho són de nom perquè sota un govern tripartit i amb un Departament de Medi Ambient dirigit per Iniciativa per Catalunya-Verds s’ha produït:


1- Els transvasament de l’Ebre a Barcelona després de l’intent fallit de transvasar el Segre en el seu naixement.


2- L’autorització del major transvasament d’aigua del Ter a Barcelona per sobre del Decret de màxims de 1959 fins al punt que, dades oficials del Departament, 2 de cada 3 dies de 2007 el Ter va estar per sota del seu cabal ecològic. Més del 70% de la seva aigua és transvasada des del Pasteral.



Lliçons d’aquest episodi d’improvització:


a- Iniciativa per Catalunya-Verds ha superat l’edat de la innocència (o no!), ha mastegat els efectes de “la cultura del no” i ha gestionat amb empentes i rodolons la crisi (ocultació premeditada d’informació, insistència amb el greu error de la capçalera del Segre...i oracions a la Moreneta).


b- El govern tripartit-2 que camina cap als seus 5 anys no és com ens l’havia promès el seu president. Montilla ens havia anunciat el final del Dragon Khan. I la muntanya russa persisteix.


c- La política catalana hauria d’haver passat pàgina d’alguns episodis de frivolitat després de l’experiència governamental dels socis del tripartit. Però quan el conseller Saura ens proposa desmuntar una obra de gran cost – injustament imputada al finançament del deute històric en infrastructures- com si fos un Mecano, penso que encara tenen reserves de beneiteria per servir-nos.

20 d’abril 2008

Ebre-Ter


La sobreexplotació del Ter és un tema candent que s’ha aguditzat les últimes setmanes. Em vaig comprometre que la defensa del Ter i del seu cabal ecològic seria un dels compromisos claus de la legislatura. Divendres el consell de ministres va aprovar el transvasament d’aigües de l’Ebre a Barcelona –diguem les coses pel seu nom- i unes compensacions econòmiques pels regants de tota la conca de l’Ebre. I els regants del Ter? Tenen compensacions? No. I venen patint el més gran transvasament de Catalunya des de 1958. No hi ha res més injust que tractar de forma desigual situacions iguals.

Innovació i Ciència


Vaig conèixer la nova ministra d’Innovació i Ciència, Cristina Garmendia, a Sevilla. Allí ens va explicar, a un auditori majoritàriament de llecs en biologia, les possibilitats de la investigació amb les cèl·lules mare. I el debat ètic que planteja. Quan vaig ser ponent de la llei d’investigació bioètica, ens varem retrobar al voltant d’una taula convocats pel fi jurista Antonio Garrigues Walker per discutir sobre la llei. A Garrigues, a la seva edat, ja només li interessen les coses importants. Aleshores Garmendia em va assessorar en els aspectes tècnics de la llei i em va ajudar a redactar algunes esmenes. Una de clau era la dels bancs de cordó umbilical. Qui es va oposar frontalment als plantejaments de Garmendia va ser la ministra Elena Salgado. Xoc frontal. Ara les dues es troben assegudes en el Consell de Ministres. I, a més, amb Garmendia amb les competències sobre allò que vam treballar junts, amb poc èxit, ara fa quatre anys. Garmendia és una dona elegant, fins ara membre de la junta directiva de la CEOE i diguem que d’un liberalisme obert més que d’un socialisme convencional. Estem a favor d'aquest nou departament. També el proposàvem en el nostre programa electoral

El ministeri de Sanitat sense competències

El ministre de Sanitat i Consum s’ha quedat amb la pell i l’os. Parlo en sentit figurat, és clar, perquè l’alacantí Sòria és més aviat esfèric, boterià. Li han buidat les competències del ministeri de Sanitat. La Sanitat està traspassada a les Comunitats Autònomes i la investigació – Instituto Carlos III- ha passat al ministreri d’Innovació i Ciència. Si algun sentit va tenir “fitxar” un investigador per ministre devia ser impulsar aquest camp. Però s’ha quedat buit de funcions, pràcticament. Treu foc pels queixals.

Feina per a la ministra de Defensa


Carmen o Carme, indistintament. Fa deu anys ella era professora associada de Dret Constitucional a la Universitat de Girona i jo de Dret Administratiu a la mateixa universitat. El 2000 anava en un discret 12 lloc per Barcelona a la llista socialista. I jo vaig arribar al Senat. Però l’estiu del 2000 va tenir l’encert, diuen que per suggeriment, d’apostar per la candidatura incerta d’un diputat de Lleó a la secretaria general del PSOE. Deu anys després, ens tornarem a trobar. Ella ministra de Defensa i jo, previsiblement, treballant en el camp de defensa al Congrés dels Diputats. La ministra proporcionarà fotos emblemàtiques i noves – “sensacions” de la factoria ZP-Per la resta, el ministeri de Defensa és un departament amb el “pilot automàtic”, pilotat, per delegació, pels militars i que circula pel camí ben traçat dels compromisos internacionals de l’OTAN.


Casernes- Algú pot dir que el ministeri de Defensa no té cap pes territorial per defensar els interessos de Catalunya. I en bona mesura és així, no és el ministeri de Foment. Però la ministra de defensa tindrà l’oportunitat de demostrar que cedeix el Castell de Montjuïc sense condicions, que cedeix a la ciutat de Barcelona el quarter del Bruc per a la construcció de residències per estudiants de la Universitat de Barcelona i que retorna als municipis tants terrenys de les quatre demarcacions catalanes...també de la costa gironina.

Alta Velocitat a Girona


El Govern de l’Estat es va comprometre a iniciar les molt endarrerides obres del TAV a la ciutat de Girona el primer trimestre de 2008. Estem enfilant finals d’abril i el més calent és a l’aigüera. I la comissió de seguiment Estat-Ajuntament no es reuneix des de fa un munt de mesos. I la ministra Álvarez al capdavant d’aquesta important obra!

Hipoteques


El Banc de Londres ha fet una operació inèdita aquesta setmana: ha comprat hipoteques als bancs i les ha intercanviat per bonus. Això ha netejat els “morts de l’armari” de l’avariat sistema financer britànic i ha donat confiança als ciutadans. A dintre de la zona euro, això seria molt més difícil de fer perquè s’han de posar d’acord tots els bancs centrals i rebre l’autorització del Banc Central Europeu. I el BCE no està gaire per la visió que el diner de tots serveixi per parar el cop dels que més han arriscat. “Efecte Osasuna” en diuen els experts. L'Osasuna va ser l’únic equip que tenia els papers al 100% en regle quan es van convertir els equips en societats. Els altres van rebre els beneficis de la “vista grossa” i l’Osasuna va baixar a segona perquè era auster i no havia estirat més el braç que la màniga en el fitxatge de jugadors. Tres quarts del mateix podríem dir del debat sobre els poders públics i Forum Filatélico i Afinsa, que vaig viure molt de prop com a legislador.

Agricultura

Per primer cop des de la recuperació de la democràcia, no sé abans, no hi haurà ministeri d’agricultura, ni comissió parlamentària d’agricultura. Quin gran error. Estratègic, de sensibilitat cap a un sector i de promoció del mateix en un moment que començarà a notar la retallada de les ajudes europees. No vull fer cap tipus de paral·lelisme però el Congrés dels Diputats tindrà una comissió permanent sobre discapacitat – d’acord- i no pas sobre agricultura. Greu error. Convenen les dues.

11 d’abril 2008

Telefonia mòbil i ADSL

Llegeixo una informació del Diari de Girona: “Divuit pobles tenen problemes de cobertura de la telefonia mòbil”. Aquests dies de campanya que he recorregut amunt i avall les comarques gironines he comprovat aquests problema de primera mà. I molt més enllà d’aquests divuit pobles. Zones fosques, talls, saturació de la xarxa... avui la telefonia mòbil i la banda ample de connexió a Internet són elements indispensables del desenvolupament econòmic. Diuen que hi haurà un nou ministeri d’Innovació i Tecnologia. Doncs té molta feina en aquest camp. El servei l’ofereixen companyies privades però fortament regulades per la Comissió de les Telecomunicacions. Els poders públics han de ser molt més durs en disciplinar aquest sector.

Majories parlamentàries

Divendres a tres quarts de dues. S’ha acabat la segona votació d’investidura. Zapatero ja és president amb majoria relativa, amb els 169 vots del PSOE. A l’hemicicle es queden xerrant els dos únics diputats que ja ho eren el 1977: Alfonso Guerra i Juan Barranco. M’hi afegeixo. Diuen que s’ha de governar i pactar d’una manera diferent a la de l’anterior legislatura. En podem parlar. I un d’ells diu una veritat com un puny: amb 169 diputats es pot investir un president però es necessiten 176 diputats per arrancar el primer Ple i per les votacions en el Ple i les Comissions del Parlament. I això succeirà en dues setmanes. I aquestes majories encara no estan establertes. Hi ha camp per córrer.

Control al Govern

Repasso les preguntes parlamentàries de l’anterior legislatura, les peticions de compareixença a membres del govern, els temes centrals de caràcter territorial...de cares a plantejar les primeres iniciatives de la nova legislatura a començaments de la setmana que ve. Veig que els temes gironins són tan iguals als de fa quatre anys. Compromís: cada setmana empenyerem perquè es construeixin els 150 quilòmetres d’autovia que falten a les comarques gironines. I perquè es faci en els propers quatre anys.

Roine i "bromes de mal gust"


Sí qui hi va haver contactes per l’anunci de l’estudi del transvasament del Roine a Catalunya. Sí que hi va haver comunicació diplomàtica entre la Moncloa i l’Elisi havans del debat d’investidura. L’atac de banyes del tripartit ha estat tan gran que el president de l’executiu català, amb una gran sinceritat, ha considerat el compromís del govern espanyol com “una broma de mal gust”. Certament ho és pel torpede que envia a la contradictòria línia política en matèria d’aigua del govern català. Ara el govern vol transvasar aigua d l’Ebre a Barcelona. Parlem-ne. Però mireu el bloc del Carles Puigdemont. Trobareu una foto de la capçalera d’una manifestació a les Terres de l’Ebre amb uns una mica més joves Montilla, Carod i Saura. El lema de la manifestació: “Ni una gota transvasada”. Cinc anys de tripartit...que lluny queda l’edat de la innocència. Una innocència que va fer mal i que va donar lliçons de “modos”.

El govern català i el Sahara


El president de la Generalitat ha visitat el Marroc i ha avalat la proposta del govern amfitrió per donar autonomia all Sahara a canvi d’enterrar d’un cop per totes el dret a l’autodeterminació. El Sahara té, sense cap mena de dubte, dret a l’autodeterminació a la llum de la carta de Nacions Unides i com a territori colonitzat i que està constantment en els conflictes oberts discutits per Nacions Unides. Tan és així que fins i tot Nacions Unides hi té destacada una missió internacional, la MINURSO. Així doncs, el president Montilla avala explícitament les posicions més tancades de Rabat i contràries a la legalitat internacional. Certament les relacions amb el Marroc són molt importants per l’estabilitat i la seguretat en la zona del Mediterrani. I per la regulació dels fluxes d’immigració ordenada. Es pot i s’ha de mantenir, doncs, una posició equilibrada. Només puc pensar que el Govern català ha caigut de quatre potes en la trampa del govern de Marroc per ignorància. El més cridaner: en la visita al Marroc, el president de la Generalitat ha estat acompanyat pel vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, qui es proclama amic del poble saharaui però que amb el seu silenci ha donat el sí a l’operació del Govern marroquí per acabar amb els drets del Sahara.

10 d’abril 2008

Venen revolts. Zapatero ens mira i nosaltres li diem: “hauria de ser molt diferent”.


Acabo d’arribar a Girona després del debat d’investidura del president del govern de l’Estat. Resultat: el candidat a president no ha obtingut la majoria absoluta necessària i divendres hi haurà una segona votació. En trenta anys de democràcia això només li havia passat al president Calvo-Sotelo.

Algú es pot preguntar sobre la importància de ser investit amb majoria absoluta o relativa, com ho serà divendres amb els vots només dels socialistes. La diferència no és menor. En un moment d’eventual crisi política durant la legislatura – posem que un caos de rodalies, que una mala gestió, que un error greu...- se li podrà recordar que no va ser investit, acte únic, amb la meitat més un dels diputats.

Tan cert com això és que divendres el president en funcions Zapatero tornarà a ser president. I ho serà sota les coordenades del discurs d’investidura que va pronunciar dimarts. Un discurs de perfil polític baix. Una suma de retalls de discurs elaborats per diferents ministeris, amb algunes mesures ben correctes i urgents en el camp econòmic, i mancat de nervi, de fil roig, d’horitzó. Què és el socialisme espanyol a començaments del segle XXI? Pregunta difícil de respondre després d’escoltar el candidat. Potser el socialisme és, senzillament, el que fan els socialistes. (Ramon Trias Fragas) I així...

El candidat Zapatero de 2008 s’ha presentat al Congrés amb idees més clares i la mirada més posada cap al centre. Potser perquè ja s’ha engolit el que tenia a la seva esquerra. I què troba en el centre polític? CiU i PNB. I li responem amb una abstenció i amb un “ja veurem com va la legislatura” per posar els fonaments d’una eventual col.laboració. Perquè si només haguéssim de fer cas del retrovisor de l’anterior legislatura, n’ha ha per posar-hi molta distància. A la seva manera, el govern espanyol també va practicar el seu particular Dragon Khan a base de reformes estatutàries no pensades i diàlegs atropellats amb ETA. “Pero hoy es hoy y ayer ya fué. Eso es inegable” (Pablo Neruda).

Mirem, doncs, cap al futur. El candidat Zapatero té un panorama econòmic que invita a deixar desada la frivolitat i tocar de peus a terra. Amb qui travessarà el cicle econòmic que s’albira? Poques parelles té per fer les coses ben fetes. I és que amb cinc diputats més, el PSOE es veu més abocat al pacte que en l’anterior legislatura, quan va arrencar amb el suport de dos grups –republicans i postcomunistes- que avui ja no tenen grup per si mateix. No hi haurà xecs en blanc. Hi haurà molta negociació. I hi pot haver molt de programa de CiU. L’aritmètica obliga.

És clar que el candidat Zapatero tindria l’alternativa de buscar grans acords amb el PP. Però aquest és un partit que es nota nerviós i a la recerca d’una música nova i que per no saber no sap ni tan sols si confia en el seu primer solista. L’opositor Rajoy ha decidit viure passant del radiofonista Federico, de l’oracle Pedro Jota i disposat a ser torturat a pessics per la baronesa Aguirre Gil de Biedma. Ja m’ho va dir en els seus temps de presidenta del Senat: “Si en diez años una mujer es presidenta del Gobierno, esta seré yo”. Però potser se li ha passat l’arròs i està obrint camí a un tapat (Rodrigo de Rato està mel.lancòlic pels reservats dels restuarants de Madrid) o intentant imposar l’equip a Rajoy. Dolores de Cospedal seria una candidata a secretaria general del PP ben vista pels populars de Madrid. Ja ens informaran.
Mentrestant, els de CiU hem aconseguit la publicació de les balances fiscals (això va de cap a la cronologia de la democràcia espanyola en els manuals d’història) i hem obert la porta al transvasament del Roine. El president Montilla ha dit que aquesta proposta “és una broma de mal gust”. Ja s’entén que li sembli de mal gust ser esmenat en política hidràulica pel govern amic de Madrid. Fantàstic el do de pit del diputat Joan Herrera (ICV) defensant els transvasaments. Temps de revolts. Mala època per a la lírica. Es busquen líders de fiar. S’ha acabat l’hora del pati. Divendres, segona votació.

05 d’abril 2008

S'ha acabat l'hora del pati


Anem al gra. Per uns dies el soroll mediàtic s’ha centrat en l’elecció del president del Congrés dels Diputats. Els parlamentaris de CiU no l’hem votat i tenim memòria de totes les estracanades que ha manifestat José Bono, que em fa pensar, constantment, en aquella frase del George Bernard Shaw. “Del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Però aquest home, siguem clars, només donarà la paraula, farà alguns gestos estrafets de caràcter institucional i decidirà la “panera” de Nadal per als parlamentaris i els funcionaris del parlament espanyol.

El moll de l’os, lluny d’una certa epidermis mediàtica, és un altre. 1- Com afrontarà el Govern la situació de desacceleració econòmica que ja tenim aquí? 2- Com desplegarà el govern l’Estatut refrendat pel poble de Catalunya i que està en vigor des del 9 d’agost de 2006? 3- Com complirà el govern amb els compromisos en inversió en obra pública amb Catalunya, tot i que ja fa dos anys que no els compleix? 4- Com afrontarà el Govern i el parlament espanyol el finançament d’una llei de dependència sense recursos econòmics i invasora de les competències autonòmiques. 5- Té previst el govern afrontar una nova legislatura amb una política exterior menys “excèntrica” i amb més pes a Europa, en les relacions transatlàntiques i en la política euromediterrània? 6- Com dignificarà el govern les pensions i augmentarà el salari mínim interprofessional en l’actual conjuntura econòmica i amb un superhàbit de la Seguretat Social? 7- Afrontarà el Govern una veritable política de suport a la família, l’impuls d’un Pacte d’Estat en matèria d’educació i un debat en profunditat sobre la sostenibilitat del finançament de la sanitat? 8- Parlarem de política de l’aigua amb senderi i projectes pensats a llarg termini i plantejant el transvasament del Roine? I així podria continuar.

Segurament tot això és menys excitant que el llistí telefònic de comissaria del president Bono, el rosari laic que passa el conseller Baltasar perquè plogui i les batuses impúdiques precongressuals del partit autodenominat dels “pits i collons”. Però la política – plantejar un futur i fer-lo possible- és més el primer que el segon. És més la proposta que l’hora del pati.
Ho dic perquè la setmana que ve viurem el debat d’investidura de la novena legislatura del parlament espanyol i és urgent que la política, arreu, torni a ser una noble activitat que plantegi solucions i no pas que creïi problemes. I el pas d’ICV i ERC pel Govern – ja van 4 anys i mig- els deu haver servit per aprendre això. Que lluny queda la pancarta i la virginitat governamental d’aquells que avui ens regeixen els destins públics amb evidents contradiccions i notables dosis d’improvitsació. No sé si la Mare de Déu de Montserrat hi ajuda, però per si de cas, plantegem-nos una remuntada en la governació del país després d’aquests anys d’esbarjo, entre la petul.lància, abans i el silenci buit ara.