30 de març 2008

José Bono no ens deixa veure el bosc!


L’opinió és molt personal i no compromet al grup parlamentari del qual formo part. Se me’n fot José Bono i la mare que el va dur al món. Folklòric i estrafet. Espanyolíssim i flagell del nacionalisme democràtic... tot això ja ho sabem. I ja deixo dit que no el votaré. Però com pot ser que aquest sigui el debat del moment? El debat del moment és com enfocar la sessió d’investidura, el programa de xoc davant la situació de crisi econòmica. L’orientació del compliment del desplegament de l’Estatut. Les infraestructures, el problema de l’aigua i la dependència energètica, la dignificació de les pensions i la dotació econòmica de l’enganyifa de la llei de dependència. Això és el que compte. José Bono? És un senyor que, tot plegat, pretén donar la paraula, fer algun espectacle institucional barroc i decidir la “panera” de Nadal per a diputats i funcionaris del Congreso. Res més. Ja sabem el que hem de fer amb la votació de Bono, tranquils. Però com pot ser que hi hagi periodistes que firmin cròniques sobre partits que votaran en contra? Només es pot votar a candidats, qualsevol dels 350 diputats, o votar en blanc. Vaja, que hi ha molta roba i molt poc sabó i que Bono i el seu llistí telefònic només és com aquest cantant esperpèntic que vol anar a Eurovisión i el nom del qual no sé ni m’interessa.

Transvasaments


Durant la campanya electoral la cap de llista socialista Montse Palma va afirmar: “Els transvasaments d’aigua entre conques són una solució del segle XIX i no pas del segle XXI”. Durant els quatre anys de Govern socialista s’ha autoritzat un transvasament del Xúquer a la Manxa i el Consell de Ministres de divendres va aprovar un transvasament del Tajo al Segura. I els consellers Joan Saura i Francesc Baltasar són els apòstols del transvasament del Segre al Llobregat. I el col.lega Joan Herrera vol platejar el tema en el debat d’investidura. Ai, quina distància entre les pancartes de l’oposició i les decisions tardanes i improvisades del govern. Encara penso que fer les coses a contracor deu suposar alguna reserva mental. Encara que els postcomunistes se n’han empassat tantes que...

TGV a l'aeroport Girona-Costa Brava


L’aeroport Girona-Costa Brava ja és el vuitè amb més viatgers de tot l’Estat, amb un creixement del 40’7% en l’últim any. Una molt bona notícia que em recorda com va començar l’aterratge de les companyies de baix cost a un aeroport infrautilitzat. I una bona notícia que subratlla el que sempre he defensat: la necessitat que hi hagi parada, baixador, del TGV a l’aeroport.

Josep Benet


Vaig tenir l’honor d’escoltar i aprendre de Josep Benet quan vaig ser ponent de l’anomenada llei de la memòria històrica. Molts anys abans l’historiador Jordi Ventura ja me l’havia presentat. Varem treballar junts les esmenes a la llei a partir d’un punt de partida compartit: era una iniciativa legislativa innecessària, superficial, parcial i contraproduent. Però com que es presentava, havíem de plantar la batalla parlamentària de les idees i de la decència intel·lectual de modificar la llei en el sentit d’apuntar i reconèixer totes les cares desgraciades de la Guerra Civil. Tot el que ha anat sortint a la llum pública aquests últims mesos. Benet es va formar a Montserrat i va veure com durant la guerra van assassinar a tres monjos que havien estat els seus mestres. Benet era un catalanista d’una sola peça que posava la veritat per davant de tot, que ens ha deixat un primer volum de les seves memòries fet a consciència i precisió. No pas a raig. Benet és un home únic –com tants homes solitaris i únics hi ha en la Catalunya contemporània- que ha donat llum a episodis cabdals de la nostra història. La veritat no sempre és un glop de bon empassar. Però ell l’ha sustentat en documents i fonts contrastades. L’article d’Alfons Quintà sobre Benet publicat en aquest diari aportava un testimoni de primera mà sobre el que afirmo. Amb Solé i Sabaté, Agustí Colominas, Albert Manent...vam començar a treure “crosta maniquea i dogmàtica” que els entorns d’Iniciativa ens volien servir i la vam posar en la primera línea del debat parlamentari. Me les vaig haver d’escoltar de tots colors. Em deien ambigu, primer. Fins que la veritat els va fer callar. El matís i la veritat eren indispensables davant el redactat inicial de la llei. Benet em va impressionar fortament des d’una primera conversa llarga a la planta noble dels Trias Fargas ( Rambla Catalunya 47). El funeral de dimecres va concentrar una gran densitat humana que encarna el fil continuador de la millor tradició del catalanisme. Del “catalanisme” entès com una paraula i una tradició no edulcorada ni devaluada. A la primera fila de les autoritats, alguns se sentien com un pop en un garatge. Simplement diferents, simplement excèntrics al que ha estat el motor dinamitzador de la societat catalana en els moments més reeixits de la nostra història recent. Humilment, ambicionem ser uns dignes continuadors de tot el que de positiu encarnava Josep Benet qui en el començament de la democràcia va voler impulsar el “compromís històric” entre democratacristians i comunistes. Ara això ja no és necessari perquè el segle del totalitarisme ja l’hem deixat enrrera.

Mòbils a Cuba

El règim cubà ha autoritzat que els ciutadans puguin tenir mòbil. Ara faltarà que tinguin diners per comprar-lo. Però allí “resuelven” amb molta imaginació. Aquesta notícia ha sorprès a tots els que no sabien que el mòbil i Internet estaven prohibits a Cuba. Sí, tots aquells que m’ataquen per anticastrista, i ho sóc, deuen viure feliçment sense mòbil ni Internet. I deuen veure bé els Comités de Vigilancia de la Revolución a cada bloc de pisos. Tot això no s’aguanta per enlloc.

Carla Bruni

Animada discussió sobre el paper present i futur de Carla Bruni com a primera dama de França. La meva interlocutora creu que serà un fenomen que Sarkozy aprofitarà bé. En dubto. I no pas per la foto subhastada aquesta setmana que ens mostra la primera dama nua, amb uns pits petits i estràbics. No pas per això. Sinó perquè el president de França actua per despit més que per capa altre cosa. Perquè és impacient. Perquè va tenir una gran victòria el 6 de maig de 2007 amb un discurs trencador que cal seguir. Però en les seves formes de vida és una mica precipitat, en sentit metafòric, és una mica precoç...dispara abans d’hora.

Alessandro Baricco

A l’escriptor italià Alessandro Barricco el vaig descobrir amb la joia literària que és la novel.la Seda. Ara he gaudit amb l’assaig Los Barbaros. Ensayos sobre las mutaciones, publicat a Anagrama. Un gran llibre per interpretar els temps que ens han tocat viure. Però del gran Baricco ja en parlaré un altre dia. Deixo el llibre recomanat.

26 de març 2008

Em presento: sóc el diputat 22


El dimarts al matí vaig anar a presentar les credencials al Congrés dels Diputats. Sóc el diputat 22. M’explico. A començaments de legislatura, en el moment d’acreditar-se, el parlamentari obté un número segons l’ordre de presentació de les credencials. Aquest número l’acompanyarà durant tota la legislatura. Bé sigui per demanar paper per escriure o una goma per esborrar, bé sigui per sol.licitar una sala de reunions. L’anterior legislatura vaig ser el diputat 124. He estat bastant més matiner. Per dir-ho d’una manera gràfica i una mica agropecuària, aquest número em fa pensar amb el bestiar que queda marcat quan entra en una granja.
El parlament, convé subratllar-ho, és quelcom diferent: és l’espai de la llibertat de les idees, del diàleg, de la noble confrontació i del pacte. És un espai noble esquitxat per la imatge de quatre porcs senglars parlamentaris que criden més del compte en les sessions de control dels dimecres. Per ser exactes, hem estat matiners. La col.lega i companya gironina Montse Surroca és la diputada 24. Entre ella i jo ens separa, parlamentàriament i ordinalment, la diputada 23. Hem estat els primers parlamentaris gironins a dir: “ja hi som i anem per feina!”. Per cert, el meu veí i diputat 21 és el vicepresident Pedro Solbes. M’abelleix parlar amb el vicepresident econòmic en català. Solbes parla un valencià bellíssim però només ho fa de tan en tan i quan l’altre li parla català. Home políglota, torna a la seva llengua materna del poble d’Alacant. Estem a les portes de la IX legislatura constitucional. Torno al Congrés amb més experiència i coneixement i amb la mateixa determinació i conviccions del primer dia, d’ara fa quatre anys.

Temptativa basca, parada catalana


Comença la legislatura i en el cap del president en funcions Zapatero hi ronda la idea d’impulsar una aproximació al PNB per intentar aparcar el “Pla Ibarretxe” i negociar un nou Estatut d’autonomia. Aquest plantejament també va bé a la majoria dels dirigents del partit nacionalista basc, els que estan aquí i el que ha agafat distància instal.lat als Estats Units. Volen aproximar, els amics bascos sotragats pels resultats, els desitjos amb la realitat i, si poden, aprofitar el viatge per fer algun canvi de cartell electoral rellevant. Ja veurem com els hi va. Parlo amb Josu Erkoreka, portaveu del PNB al Congrés, i els hi recordo que el president Zapatero és un especialista en les mitges tintes i els incompliments. Diu que ja ho ha vist. Però de l’amic Josu, que sempre em recorda la seva visita política a Girona, també és aquella esplèndida frase de mètode negociador: “No obro cap nova carpeta de negociació fins que no he tancat l’anterior”. Es poden quedar amb la carpeta oberta. No ho dic perquè els hi manqui rigor als bascos sinó perquè l’interl.locutor...


Parada catalana- El president en funcions Zapatero dóna per fet que els socialistes guanyen les generals a Catalunya però en canvi està especialment seduït per la novetat que també les han guanyat en els tres territoris de la Comunitat Autònoma Basca. Em sembla que va a consolidar aquest mapa. Com ho ha fet, hàbilment, amb el mapa català i amb la impagable col.laboració del tripartit – material humà i discursiu. La preferència basca voldrà dir l’aturada catalana. La frenada del desplegament de l’Estatut de Catalunya, que és vigent des del 9 d’agost de 2006. Els dirigents socialistes volen esperar la Sentència del Tribunal Constitucional sobre els diferents recursos presentats contra el nostre text estatutari vigent – i referendat pel poble català. Poc favor ens fan, doncs, per consolidar l’estat de les coses. Malament pels catalans. I mal paper pel tripartit. Arribaran competències, sí, és clar, amb molt de retard (rodalies, potser aeroports...) però la peça clau (finançament) quedarà encallada. Mal negoci la “teoria dels governs amics”.

Aigua del Segre

Venim explicant, les persones que fa temps que seguim la política d’aigües que Catalunya està a punt de patir una situació crítica de sequera. El gran riu sobreexplotat és el Ter. Més que paradoxa és un sarcasme que la conselleria de Medi Ambient sigui gestionada per una força com Iniciativa per Catalunya-Verds, contrària per principi a qualsevol tipus de transvasament, en l’època que s’ha autoritzat el major transvasament del Ter i en l’època que d’amagat fa mesos que els Govern està construint una conducció d’aigües per la gal.leria de servei del Túnel del Cadí per transvasar aigua del Segre al Llobregat per abastar l’àrea metropolitana de Barcelona. L’aigua del Segre és aigua que desemboca a l’Ebre. Quina distància més quilomètrica entre el que deien i el que fan els gestors actuals de la política de l’aigua. La gestió de l’aigua escassa ha estat la responsable de grans confrontacions i tensions, històricament. Ara les coses no s’estan fent bé. És fantàstic que la cap de llista socialista per Girona afirmés durant la campanya: “Els transvasaments són una sol.lució del segle XIX i no pas del XXI”. L’anterior legislatura la ministra de Medi Ambient va autoritzar els transvasament del Xúcar de València a Castella la Manxa i el transvasament encobert del Segre i la connexió de Cunit... què són? Solucions del Segle XIX? Sí, transvasament de l’1% de l’aigua del Roine a Catalunya. Sí.

Judith Oliveras

El dimecres de Sant Josep a les deu del matí a l’església romànica de Sant Pere de Besalú es va celebrar un funeral molt sentit i emotiu per la jove cuinera garrotxina Judith Oliveras, que va morir d’un accident mentre anava en cavall als 33 anys d’edat. He tractat amb la família Oliveras des de fa anys, sobretot amb el seu pare, que era un home d’idees molt semblants. El 23 de febrer, dissabte, vaig dinar al restaurant de la Judith a Besalú. Vaig dinar amb un grup de ciutadans de Besalú en plena campanya. Aquell dia, de cop, vaig veure que la Judith ja era un cuinera que havia acumulat molta saviesa, art i ofici, feta, madura, a punt de fer el gran salt. Aquestes impressions arriben un bon dia, amb la gent que veus de tant en tant. Em va desitjar molt sort per les eleccions quan ens varem acomiadar ràpid perquè m’esperaven a Sant Joan les Abadesses. Si fos ara, hauria preferit arribar tard al Ripollès i estar més estona amb ella. Però això no se sap mai. Les desgràcies enormes i que ens esqueixen, no ens les arribem a imaginar mai. Dimecres plovia a estones, feia fred també a fora. El poema “Que tinguem sort” recitat sense música i el cant de Virolai van acabar d’estendre una gran capa de silenci sobre els corpresos dels que estàvem allí. Interrogant-nos, en silenci, sobre els temes grans: la vida i la mort, i el perquè i el què i el qui.

17 de març 2008

Una nova legislatura


La setmana que ve aniré a presentar les credencials com a diputat electe al Congrés dels Diputats. L'1 d'abril es constituirà el Parlament de la IX legislatura, Potser en l’I-Pod buscaré “Jo vinc d’un silenci” de Raimon, que és una cançó que expressa molt bé els meus orígens i la meva identitat. I pensaré amb tota la gent que m’ha ajudat a fer una bona campanya – la millor de les tres que he fet- als quals estic molt íntimament agraït. I, sobretot, pensaré amb tota la gent que m’ha dipositat confiança i que m’ha dit: “Endavant, val la pena el que fas”. S’ha acabat l’hora del pati en la política catalana, aquests últims quatre anys i mesos. Penso que ve un temps difícil però en el qual es podrà fer política de profit. A Catalunya i en el camp de la política espanyola.

15 de març 2008

A prop de la gent amb vivències intenses


En aquest estudi d’Olot, on hi ha la majoria de llibres que m’han acompanyat fins avui, em retrobo amb el llibre La condició humana de Hannah Arendt que vaig llegir en els anys d’estudiant universitari, quan una inquietud política ja prenia forma. D’aquest llibre, que dibuixa un concepció de la humanitat rigorosament incompatible amb el totalitarisme, en treu la distinció entre les tres activitats humanes: laborar (menjar, beure, vestir, dormir...), treballar i actuar (exercir la capacitat de ser lliure). D’aquest llibre recordo un capítol referit a “qui fa el dret?”. Una amena descripció de la producció del Dret romà i de com el dret fonament de tots els drets era escrit per “professionals de l’escriptura sense vivències intenses i al dictat pels propietaris, pocs en l’estructura de la propietat romana”.


On vull anar a parar? Feia anys i anys que havia llegit aquest llibre que torno a tenir a les mans. Però el pensament liberal i antitotalitari de Arendt devia deixar el seu pòsit en les meves conviccions. Una de les funcions principals d’un parlamentari és fer lleis, les necessàries i justes. En fem masses i moltes declaratives i retòriques, segons el meu punt de vista. Els que fem lleis, hem de venir de l’experiència i de les “vivències intenses” i no ens hem de moure al dictat dels “propietaris” d’avui, que són uns pocs ben diferents dels romans. Uns “propietaris”, en l’era de la globalització, que poden estar a milers de quilòmetres i que sota un discurs ben confús poden buscar interessos ben oposats als declarats. Les patents i els genèrics en són un exemple, al revés del que ens volen fer veure.


Aquesta campanya que ja s’ha acabat m’ha reafirmat en la convicció que vinc i venim de la gent amb “vivències intenses”, ben arrapats al brogit diari de la vida quotidiana. Aquesta campanya amb el periple pels 221 municipis de la demarcació i per tants i tants sectors professionals em reafirma que som gent que no ens deixarem impressionar ni per una teoria que flota en el buit. George Steiner ja ho ha deixat dit: fins i tot els parallamps tenen connexió directe amb el terra. Ni ens deixarem impressionar pels buròcrates una mica oxidats en el desgast de la gestió de l’expedient i l’alentiment del respirar de la societat. Ni ens deixarem impressionar pels dogmàtics. La gestió nefasta del riu Ter, que se’ns està morint, n’és un exemple imperiós. Aquesta setmana m’he reunit amb els pagesos del Baix Ter. Gent de “vivències intenses” que reneguen ferros i claus veient com fan pous per sota del nivell freàtic per abocar al riu “perquè baixi una mica la merda” i que acabaran assecant la terra i provocant la salinització de les aigües.

Reflexions sobre la utilitat de cridar a votar "a la contra"

Avui, en aquest cap de setmana post electoral, podria començar a apuntar percentatges de vot i comparacions entre partits polítics. Tots hem pogut fer aquest exercici durant la setmana. Tots sabem que el panorama polític ha quedat molt simplificat i que a Catalunya ha funcionat un vot “a la contra” dels conservadors espanyols que ha donat un gran resultat als socialistes espanyols. Algun dia no gaire llunyà algú, en el camp dels conservadors espanyols, haurà de fer una reflexió sobre la construcció d’un discurs antagònic que tan bons resultats els dóna a Castella i, en canvi, abona una reacció “ a la contra” a Catalunya. Una reacció que en forma de vots han capitalitzat com ningú els socialistes. Jo no hauria sabut fer una campanya només “de la por” i en negatiu, però se’ls ha de reconèixer que ha donat el seu resultat. Ni trens d’alta velocitat, ni polítiques socials! I ara! A Catalunya, país sentimental i amb amor propi –una mica ferit- ha funcionat un discurs pseudoidentitari d’afirmació que han sabut fer bé els alquimistes de mixtures identitàries de la factoria socialista -Tarantino, la Cope...- i que hem fet prou bé, en un panorama d’extrema bipolarització –pactada entre els dos grans- i empobriment del debat, les persones que hem posat el rostre i les idees a la campanya de la força política que represento a les Corts Generals.
També podria escriure amb una certa preocupació sobre la inestabilitat del Govern català que ha agafat el contagi de la inestabilitat dels dos socis minoritaris del tripartit. Queda clar per a qui és un bon negoci la formació del tripartit a finals del 2003. Hi podria entrar però en aquest camp hi ha tant de cojunturalisme i, fins i tot, tanta misèria, que millor deixar-ho córrer en aquests apunts post electorals relaxats.

Dissabte postelectoral a Olot

Avui no escriuré de política en sentit estricte. O potser en el sentit més immediat, més arrapat a l’actualitat, al titular del dia. És el primer cap de setmana després d’una llarga campanya electoral. Som a Olot, celebrant l’aniversari del meu pare i els sants Joseps i, perquè no, la meva reelecció com a parlamentari per representar les comarques gironines al Congrés dels Diputats. És una responsabilitat que m’honora i que faig amb tota la determinació, convicció i eficàcia de la que sóc capaç, de la que sé i de la que he après de tantes persones que m’han influït positivament, que m’han ajudat a anar-me fent.

13 de març 2008

Uns resultats fills del Tripartit


El dia que es va fer pública la constitució del primer Tripartit, estava a la tertúlia del vespre de Catalunya Ràdio. També hi era Xavier Vendrell, secretari d’organització d’ERC, que va justificar l’opció del seu partit a micròfon obert així: “És una aposta estratègica d’ERC per arrossegar les masses obreres castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona cap a posicions sobiranistes i cap al referèndum d’autodeterminació”. Són paraules de traç gruixut, sí. Com el personatge. Han passat quatre anys i quatre mesos des d’aleshores i ja hem vist com han votat les “masses” en les eleccions del 9 de març: reforçant el socialisme en unes eleccions generals.


Els resultats del passat diumenge són fills directes del Tripartit. Per bé del PSC-PSOE i per mal d’ERC. Els socialistes han fet la campanya més desacomplexadament “marca PSOE” de totes les que han fet. I els hi ha anat bé. Convé reflexionar-hi. Mentre que el propòsit d’ERC s’ha quedat amb una caiguda de 8 a 3 diputats.


Des que es va constituir el Tripartit socialistes i republicans han jugat com gat i gos a veure qui en treia profit. Tesi ERC: aprofitem la debilitat amb la que el PSC-PSOE arriba al govern per créixer i suplantar-los com a força de referència de l’esquerra catalana. Tesi del PSC-PSOE: arribem al poder amb la crossa dels d’ERC, però un cop al poder ens dedicarem a dominar-ho tot i a debilitar els nostres socis. Avui ja queda clar qui n’ha tret profit del Tripartit: el socialisme sinuós, callat, burocràtic i patriota de partit molt més que no pas de país.


Els socialistes que tant ens han criticat als nacionalistes dient que fem un discurs identitari, a l’hora de la veritat també han fet un discurs pseudoidentitari. Ni polítiques socials, ni obres de l’alta velocitat han fet guanyar vots als socialistes. I ara! Un discurs basat en una identitat: ve el PP i això és dolent per Catalunya. Tots hi hem contribuït. El PP el que més amb les seves posicions, és clar. ERC amb la seva campanya (el PP els va portar als 8 diputats i l’apel·lació al PP els ha portat als 3 diputats) i tots plegats. En aquest escenari de bipolarització extrema, aguantar resultats de fa quatre anys no està gens malament per CiU. Només quedaran quatre grups parlamentaris al Congrés a més del grup mixt. No són els millors resultats de la nostra història? D’acord. Però convé analitzar-los en aquestes circumstàncies.
I convé realitzar una reflexió en profunditat en el camp del nacionalisme per refer ponts. És un bon negoci pel nacionalisme català el Tripartit? No. És una opció encertada per ERC el Tripartit? Que responguin ells...

Moltes gràcies i a pencar!




He deixat passar tres dies des de la nit de les eleccions i l'escriptura d'aquestes ratlles. Sé que ho hauria d'haver fet abans. Com a mínim per agraïr a totes les persones que ens han votat i que ens han permés tenir un bon resultat a Catalunya i a les comarques gironines, en concret. D'aquí a uns dies penjaré una valoració més permenoritzada dels resultats. Però podem parlar de bons resultats per tres motiur: només CiU i PNB resisteixen la forta bipolarització PSOE-PP, el PSOE es queda amb majoria relativa i poques combinacions possibles per tirar endavant el dia a dia parlamentari -serem decisius- i, finalment, el vot registrat a Catalunya dóna lloc a moltes interpretacions però una de ben precisa és que els resultats del diumenge són fills directes de la decisió de fer el Tripartit el 2003. Decisió que tant ha beneficiat al PSC-PSOE i que tant ha perjudicat a ERC. Que cadascú en tregui les seves conclusions.






Ja tindrem dies per parlar-ne. Vull expressar un agraïment molt especialment a tota la gent que m'ha ajudat en aquesta campanya. Porto tres campanyes com a candidat i puc dir que aquesta és la que hem fet millor, la que hem tensat més totes les energies i totes les complicitats socials. A tots vosaltres, moltes gràcies. I als votants, sobretot. Ara, a pencar. Aquesta setmana és bona per analitzar resultats, fer llistat de propòsits i aserenar el cap després de tant tragí. La propera setmana aniré a presentar la credencial de parlamentari al Congreso de los Diputados. Uns dies de Setmana Santa - tres- a Lisboa i, després, a pencar de valent. Per això m'han votat. Per això m'honora la feina que faig i n'estic tant content.