27 d’octubre 2007

Els forats d'una urgència que fa vint anys que espera

La Ministra de Foment fa setmanes que hauria d’haver presentat la seva dimissió. No només no ho fa sinó que li posa difícil al president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez-Zapatero, perquè la cesi. Ahir encara va tornar a anunciar que no dimitia després del gran nyap de les obres accelerades per l’arribada de l’Alta Velocitat a l’estació de Sants de Barcelona el 21 de desembre. Ha dit que no dimitia i ha anunciat que no es rescindeix el contracte a l’empresa adjudicatària de l’obra, OHL. Aquest segon punt em sembla una rectificació correcta perquè només es pot rescindir un contracte després de la incoació i resolució d’un expedient, cosa que no s’ha produït. Però la temptació populista de carregar ràpidament responsabilitats a tercers ha existit. Amb una forta pressió del Govern de la Generalitat. El constructor podria tenir les seves responsabilitats. S’han de demostrar. Però queda clar que hi ha una responsabilitat de supervisió, in vigilando, de l’Administració. Podríem acabar la legislatura amb una Comissió d’Investigació al Congrés dels Diputats sobre el col·lapse de les infrastructures a Catalunya. El Ministeri de Foment s’ha dedicat a menar la pressa per complir el que diuen les, avui, patètiques tanques publicitàries que hi ha al voltant de Barcelona: “En diciembre la Alta Velocidad llega a Barcelona”. Per cert, quan ha costat aquesta campanya publicitària contraria a la llei de publicitat institucional que va impulsar l’executiu socialista?

Pressupostos i les comarques de Girona

Dimecres el Congrés va discutir i votar les sis esmenes a la totalitat als Pressupostos Generals de l’Estat. Mai, en democràcia, tants grups s’havien oposat a un projecte de pressupostos. El Govern va salvar el tràmit pels pèls. Amb els vots del PNB – la via basca: convoquen un referèndum per l’octubre de 2008 i acorden el cupo basc i voten els pressupostos tot en un mes- i uns pocs vots del Grup Mixt. Entre els quals, dos vots de diputats trànsfugues: un exPP i un exCC. Quina manera més apurada d’acabar la legislatura! Ara comença el debat de les esmenes, una a una. El meu grup n’ha presentat més de 550. Entre elles, més de 150 territorials referides a l’increment d’inversió a les comarques gironines. Proposem 253 milions més d’euros en inversió directe per les comarques gironines. Els comptes d’aquest any tenen caiguda lliure de xifres en carreteres i inversió en costes. Només ho compensa les obres de l’Alta Velocitat. Però les obres de l’Alta Velocitat acaben de ser suspeses a Barcelona i el nyap és descomunal, còsmic, lamentable, penós. Girona l’any 2008 es mereix més en obres diferents a la vascil.lant Alta Velocitat.

Cops de cadira!

Dissabte es va inaugurar la 46ena Fira de Mostres de Girona. El protocol a la sala d’actes de la Fira de Girona sol ser una cursa a la cerca de cadires cada any. M’instal·lo a la tercera fila, al costat del periodista Eduard Cid, que n’ha vist passar de tots colors i ens veurà passar a uns quants més. En aquests actes a vegades hi ha els “cops de colze” per quedar ben situats. L’efímer d’una foto! El protocol ho resolt tot i si el protocol no ho resolt, millor deixar-ho córrer. Quedo esparverat perquè observo com amb rapidesa i un gest enèrgic es produeix no pas un cop de colze sinó un cop de cadira. A la segona fila hi ha una dona que, abruptament, demana als de primera fila espai i fot un cop de cul i ja la veieu instal·lada, ella i cadira, de la segona a la primera fila. Cops de cadira! No hi havia vist mai. Em diuen que és una nova responsable de sanitat. Que vagi en compte de no fer mal a ningú amb aquesta febre de fotre cops de cadira.

Sobre l'anomenada llei de la memòria històrica


Dimecres que ve el Congrés dels Diputats votarà l’anomenada llei de la memòria històrica abans de ser enviada al Senat. N’he estat ponent i és un tema en el que m’he endinsat durant els últims dos anys. La pregunta és: trenta anys després, es podia fer un pas endavant per avançar en el pacte d’amnèsia selectiva i desmemòria que va suposar la Transició? La resposta és sí. Però s’havia de fer per consens i sense frontismes. S’ha fet molt malament. I amb una llei de 22 articles que haurien pogut ser un parell de Reials Decrets – compensacions econòmiques als represaliats i procediment per l’obertura de fosses comunes- i poca cosa més. Ha faltat coratge per afrontar els fets, tots ells, de cara i amb una visió de conjunt. O potser el moment encara no és prou madur. Aquesta llei només valia la pena si el partit conservador repudiava definitivament el franquisme i els partits de tradició republicana reconeixien les arbitrarietats no sempre democràtiques que es van produir en la zona del govern legítim que va patir un cop d’Estat. Començant pels grups de suposats “descontrolats” que van actuar a Catalunya del juliol de 1936 a maig de 1937. És indispensable conèixer el recent llibre del banyolí Miquel Mir editat per Planeta sobre aquest assumpte. I la molta documentació més que ens anirà proporcionant en forma d’investigació històrica i que donarà més llum sobre aquell moment. Moment desgraciat, fratricida. I una reflexió necessària, també, sobre la "tercera Espanya", aquella que, fidel a la República, va ser menystinguda i perseguida per un i per altres. D'aquest tercre espai en sabem moltes tradicions familiars catalanes. Setanta anys després, ha quedat clar que no hi ha hagut l’altura suficient per fer les coses ben fetes. Quasi tots els col·lectius interessats n’han sortit descontents d’aquesta llei. Convé una reflexió en profunditat. Que no s’ha fet. Que no l’ha fet el president del Govern, impulsor de la llei i autor del preàmbul inicial. Estic content d’algunes modificacions que hem introduït. Llàstima que sigui, un cop més, un mal moment per als matisos.

Comunitat pluriregional!

Dimarts votarem el nou Estatut de Castella-Lleó. L’últim de la legislatura. I avui el Partit Popular vota preceptes que té impugnats en l’Estatut català. Els lleonesos reivindicaven la seva identitat diferenciada dels castellans. En una reunió de la ponència, els portaveus del PSOE i el PP es miren als ulls com dient “Ho proposem?” “Què us semblaria comunitat pluriregional per satisfer als de Lleó?”. Esparverament. Cantonalisme? Vostès mateixos. Però perquè no ens deixen que afirmem que el Parlament, per àmplia majoria, reconeix Catalunya com a nació? En la legislatura del “pluriplural”, uns han menat erràtics el debat territorial i els altres han dit barrabassades de les que es desdiran, espero, algun dia.

14 d’octubre 2007

Postal de Xile


Escric aquestes ratlles des de Xile, on he viatjat per assistir al vuitè Foro de Biarritz que és una gran trobada anual de polítics, empresaris i altres representants de la societat civil europea i llatinoamericana amb l’objectiu de millorar la cooperació i el desenvolupament entre les dues regions del planeta. Represento a l’Artur Mas en una sessió del Foro, atès que ell ha hagut d’estar a Frankfurt els mateixos dies. També m’incorporo a la “Red del Foro de Biarritz” que agrupa a polítics dels dos continents i que presideix Patricio Alwyn, el primer president democràtic de Xile després de la dictadura de Pinochet. Alwyn, amb 87 anys, és un home d’una gran lucidesa, actiu i ple d’iniciatives i estimat en el seu país.

En el conjunt dels països d’Amèrica Central i del Sud les economies creixen a un ritme anual del 5% sostingut. Una bona dada. El país més ben preparat és Xile, sens dubte, que si fes frontera amb qualsevol país de la Unió Europea avui en seria un membre sense discussió. Però Xile és aquesta llarga i escuàlida columna de terra de més de 5.000 quilòmetres de longitud i poques decenes de quilòmetres d’amplada. Un país definit, naturalment, per la portentosa cadena dels Andes, que són unes muntanyes d’una bellesa magnètica, repetida, omnipresent en tot el paisatge de la terra que va dels deserts del nord a la serena i àmplia Patagònia, terra de nova frontera, terra de conquesta, terra d’història nova recent –uns 150 anys- sobre les formes de vida mil.lenàries dels Mapatxes.

Per què, doncs, en una zona de creixement econòmic sostingut reneix, per zones, el populisme? Hi ha diverses explicacions. Segurament la més rellevant és que l’existència de recursos naturals, especialment el petroli a Veneçuela, és l’arma de totes les discòrdies i la bitlletera que permet polítiques clientelars, curtplacistes i demagògiques. L’expresident del Perú, Alejandro Toledo, el primer indígene que fou president d’un país sudamericà i un dels més lúcids del club d’expresidents sosté que la falta d’una inversió en profunditat en educació i el fet que el creixement econòmic no arriba als sectors més pobres és el caldo de cultiu pel populisme. Toledo, un home, literalment, nascut en la miseria material, segons diu ell, ara és un professor de Harward amb receptes assenyades i allunyades de l’autocomplaença. Em convida a col.laborar amb les seves iniciatives però li dic que, de moment, les eleccions són a la cantonada. I ell entén aquest argument. Aquesta profitosa trobada també ha servit per descobrir que Carlos Mesa, expresident de Bolívia, té un fill vivint i treballant a Girona.

Per la part europea, a més de molts francesos – la iniciativa va nèixer de l’alcalde de Biarritz-, comparteixo tres dies de convivència i conversa amb el lehendakari Juan José Ibarretxe. Estem junts quan s’assabenta de l’atemptat de Bilbao. M’explica els seus plans i el seu projecte. Com sempre, els respecto i aprecio la seva honetedat. Però em manca trobar convenciment en mi mateix a l’hora d’apreciar l’oportunitat de plantejar la consulta popular just ara.

La presidenta Michel Bachelet – que passa hores baixes en la seva valoració política per una greu crisi en els transports- ens obra les portes del Palau de la Moneda. Un edifici auster, molt auster. I carregat d’història. Els polítics xilens van aprendre del passat i per això des de 1990 funciona un “concertació” política que abarca des de democratacristians – que han proporcionat els presidents Alwyn i Eduardo Frei- fins a socialistes – que ha proporcionat els presidents Ricardo Lagos i Michel Bachelet- i altres partits intermitjos. El “pinochetisme” polític a cara descoberta i sense renunciar al passat té un pes polític significatiu que, en bona mesura, ha donat sentit i cohessió a la “Concertación”. Però la coalició portarà, al final del mandat, dinou anys al poder, i no es descarta un moviment de blocs electorals. Convé anotar la figura de Soledad Alvear, nova líder de la Democràcia Cristiana xilena i dona amb contingudes però sòlides aspiracions presidencials.

I podria continuar escrivint sobre Xile...amb alguns versos de Pablo Neruda i alguns detalls de la seva residència-museu a Isla Negra, tota ella una poesia, o de la Patagònia inmensa i alliberadora de l’esperit en la seva autenticitat i simplicitat social y grandesa geogràfica. Des de Puerto Montt – la terra que fa 150 anys va veure arribar uns colons alemanys que encara avui tenen una forta presència social- i Puerto Varas – elegant i senyora- cap al sud. I cap a les muntanyes dels Andes. Començant per Petrohué, un paisatge i unes geografia que predisposen a un estat de la ment de repòs i serenitat. I des de la srenitat arriben trucades i correus electrònics i notícies. El món, definitivament, se’ns ha fet més petit, més abastable.

Per això he continuat treballant des del despatx mòbil. La distància geogràfica, però, tal vegada ajuda a separar el gra de la palla d’aquesta societat que ens proporciona tants flaixos d’informació cada dia. Els fets que considero més rellevants de la setmana són uns pocs. El Tribunal Constitucional arriba a uns graus de politització – i, per tant de degradació molt preocupants- amb la recusació del Govern contra dos magistrats – que és el que havia de fer en pura defensa reactiva. Llegeixo que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ocuparà de la denúncia d’un gironí contra el secretari general d’Esquerra per haver exhibit en públic uns correus electrònics lògicament privats. Un assumpte èticament i jurídicament molt rellevant, i reprobable, i que pot provocar jurisprudència. El Congrés dels Estats Units ha condemnat el “genocidi” armeni de 1915. Ho han fet amb tot el fonament del món! Tot i que les relacions internacionals entre els Estats Units i Turquia se’n resenteixin. I finalment, resto parat pel poc inetrès que ha suscitat l’informe de l’organ regulador de l’energia, la Comissió de l’Energia, sobre les greus apagades del juliol a Barcelona. L’informe és acussació de responsabilitats sense pal.liatius cap a Endesa i, especialment, Red Elèctrica. Però en aquesta societat del fast-food informatiu sembla que això ja queda molt lluny. Però és molt més important aquesta acusació formal que els reportatges sobre menjar podrit que ens va servir Tv3 tot l’estiu. Crònica social, en deien, per distreure les responsabilitats. El senyor Manuel Pizarro – ara ja un expresident de la fosa Endesa- home de verb agut i enverinat, va anar en ple estiu a donar una “lliçò de modals” als diputats del Parlament. Ara la raó li ha estat treta. Però aquest país ferit en la seva autoestima, que la té baixa, no ha tingut ni forces de flaquesa per pasar-li la mà per la cara. Què ens falta? Lideratge. Escala de valors i prioritats en el govern.


Al con sud arriba la primavera mentre aquesta postal navega, fulminant, per la xarxa i jo ja torno a estar a la tardor que esclata. Sant Lluc, la Fira d’Olot, és dijous que ve.

01 d’octubre 2007

Els Pressupostos de l’Estat i Girona. Podem ser tan mesells?


Mesell-a adj. Que no se sent dels cops (diccionari de l’Enciclopedia Catalana)

El projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008 que aquesta setmana han entrat al registre del Congrés dels Diputats són els pitjors per a les comarques gironines dels quatre anys de govern socialista. Més dolents per Girona respecte a anys anteriors i dolents, molt dolents, si els comparem amb l’esforç inversor a altres parts de l’Estat espanyol. Em proposo argumentar-ho:


Girona, la gran descuidada- En el gran mapa a la seu del PSOE de diputats que ballen província a província de cares a les eleccions generals de març de 2008, la província de Girona té una xifra fixa des de 1982: dos diputats per engruixir el grup parlamentari del PSOE. Amb bons o molts resultats, els dos diputats són fàcils. I la resposta inversora de l’Estat a les comarques gironines insultant. Som la demarcació amb menys quilòmetres d’autovia de l’Estat. El primer quilòmetre d’autovia de l’Estat va ser inaugurat el juliol de 2002 i el ritme de construcció de nous quilòmetres d’autovia des de 2002 fins a 2007 és de 2’42 quilòmetres per any. Les obres de la N-II s’eternitzen i s’adjudiquen en minitrams. Les obres de Fornells de la Selva- Aeroport porten un retard de tres anys. Sembla clar que hi ha interessos per fer les obres de la N-II al relantí, molt al relantí. I cap impuls per tirar endavant nous trams. Queda ben clar que baixen les partides pressupostàries destinades als trams que s’han de començar: Maçanet de la Selva-Tordera i Girona-frontera francesa. Amb la planificació actual de l’executiu socialista, el desdoblament Girona-frontera francesa estria acabat el 2017! Però el projecte Girona-frontera francesa es repeteix en el pressupostos de l’Estat amb el mateix concepte i en la mateixa situació administrativa (el de Projecte Constructiu) des del 2000! Vuit anys arrossegant-se pels pressupostos sense cap impuls ni avanç!



Baixen les inversions- Fins i tot amb la notable injecció pressupostària del Tren d’Alta Velocitat, baixen les inversions de l’Estat a les comarques gironines. En carreteres, concretament, passant de 54.846,60 a 42.170,44 milers d’euros, una caiguda del 23’12%. I el conjunt de la baixada es important però menor perquè queda “maquillada” per les partides del TAV. No podem dir que el TAV sigui una obra territorialitzable a una província. Perquè el TAV no es construeix per anar d’Hostalric a la Jonquera sinó per anar en Alta Velocitat de Sevilla a Bucarest. Pugen les inversions a l’aeroport de Girona (que experimenta un creixement importantíssim i ja es el segon de Catalunya) i en cap altre apartat. Operadora Renfe invertirà 0 euros a Girona el 2008 segons es pot llegir al projecte de pressupostos.


Menys inversions a costes- Les inversions del Ministeri de Medi Ambient per la Costa Brava passen de 11.294,00 a 7.600,00 milers d’euros. Una caiguda d’un 32’7%. A tot això hi hem de sumar una pregunta molt rellevant: allò pressupostat es gasta cada any, s’executa?


No s’executa una part important- L’opacitat del Govern estatal en permetre que el Parlament controli el grau d’execució de les partides pressupostàries és molt gran. De tal manera que hem d’anar fent preguntes parlamentàries obra a obra i trimestre a trimestre per saber la part que es gasten i la part que per molt que es pressuposta rimbombantment no s’acaba gastant. De fet, la repetició de les mateixes partides any a any és una prova ben evident que pressuposten però no gasten. Així es van repetint partides per la N-II o per l’inèdit Túnel de Tosses. Només una dada que insulta a la intel·ligència dels pacients ciutadans de les comarques gironines. En l’últim pressupost liquidat, el de 2006, hi havia una partida pressupostària per el desdoblament de la N-II entre Girona i la frontera francesa. Saben quina part dels euros consignats es van gastar? El 0’28%! No n’hi ha prou amb pressupostos, convé saber com es gasten i si es gasten.


El compromís amb Catalunya- La disposició addicional tercera del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya – llei orgànica votada per les Corts Generals- obliga a l’Estat a invertir durant set anys a Catalunya com a mínim l’equivalent de l’aportació del PIB català sobre el conjunt de l’espanyol. Això hauria de ser el 18’8% de la inversió territorialitzada. El departament d’Economia diu que és el 18’4. No quedarem per això. Però sí que quedem irritats i molestos quan veiem que per segon any consecutiu l’Estat no compleix l’Estatut. En la pàgina 289 de l’Informe econòmic i financer que acompanya els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2008 es pot llegir ben clarament que l’aportació a Catalunya suposa el 14’9%. Tres punts i mig, quasi quatre punts menys. Això són molts i molts euros. Aquest diferencial podria cobrir en un sol any la construcció de 150 quilòmetres d’autovia a les comarques gironines, que és el que ens falta. En el mateix quadre, les dades de l’Estat indiquen que Andalusia té el 17’8% de la inversió territorial. Mentida que Catalunya i Andalusia rebrien com a mínim, el mateix, com va prometre el president del Govern. Així ho diu el Govern en el seu Projecte de llei de Pressupostos.



Podem ser tan mesells?- Després d’analitzar els pressupostos, la pregunta és clara: podem arribar a ser tan mesells els habitants de les comarques gironines? Hem d’aguantar molts anys més estoicament l’oblit i la pressa de pèl? Pot ser que la N-II encara no tingui ni un quilòmetre en funcionament després de més de quatre anys de les primeres obres? Podem acceptar que el ritme de nous quilòmetres d’autovia sigui de 2’42 per any? En el camp polític, podem modificar els pressupostos amb la unitat de CiU, ERC i el PSC. A veure si els diputats del PSC comencen a dir que el rei va despullat i voten les esmenes que presentarem en les properes setmanes. Però també convé una reacció, siusplau, de la societat gironina en el seu conjunt. Ja no dic de la tan invocada” societat civil” gironina. Parlo dels usuaris diaris de la N-II, parlo de totes les persones que paguen peatge per anar amb cotxe a Barcelona. Parlo dels usuaris de tren que saben que l’últim tren de Barcelona a Girona surt a les 21.25h quan hauria de sortir a mitjanit, com succeeix a Madrid. La N-II no pot estar desdoblada el 2017. Perquè si l’Autovia de la Plata es construeix a un ritme de 60 km per any no ens podem conformar amb el que plantegen els Pressupostos Generals de l’Estat. L’actitud de l’Estat ha de canviar radicalment cap a les comarques de Girona en els propers anys. Insisteixo i crec que ho he argumentat: els pitjors pressupostos per Girona dels quatre anys de govern socialista.