26 de juliol 2009

Torno a Santa Cristina de Lloret de Mar


Torno a Santa Cristina de Lloret de Mar. 24 de jjuliol. Em llevo a un quart de set matí a Girona. El trajecte entre Girona i Lloret a primera hora del matí és fàcil i ràpid. El dia és llarg a l’estiu i el sol ja està instal·lat en una atmosfera encara transparent i fresca que permet circular el ventet que fa moure les fulles dels arbres dels vorals de la carretera. Mentre declino cap a les terres de la Selva marítima, segurament la part més caracteritzada i definida d’una comarca de contorns imprecisos.

A quarts de vuit, davant de l’ajuntament, saludo a l’alcalde Xavier Crespo, feliç en el dia de la festa major, content de reprendre la vida rutinària amb els seus dies senyalats, humà amb tothom, proper als seus convilatans. Majoria absoluta a Lloret de Mar. També saludo a l’Obrer Major Salvador Palaudelmàs, primera autoritat en aquesta consuetudinària realitat autònoma que és l’Obreria de Santa Cristina. Algun dia algú hauria d’escriure un estudi jurídic i històric sobre l’autonomia multisecular de l’Obreria, que acaba de guanyar un litigi com a part interessada davant les pretensions de la Generalitat de definir un espai de protecció natural que inclogués Sant Cristina. L’Obreria conserva Santa Cristina d’abans que es creés una figura jurídica de protecció de l’espai natural. La consuetud és reconeguda i reforçada. Algú hauria de fer-ne un estudi. Potser el professor Joan Manuel Trayter, catedràtic de Dret administratiu, i que té una casa a prop de Lloret de Mar. Saludo a la resta d’Obrers. I les parelles d’aquest any. Tradició, anella a anella des de fa més de 600 anys. Continuïtat ininterrompuda d’un poble, en els anys bons i en els anys dolents.

Caminem cap a l’església. El Lloret dels turistes encara no s’ha despertat a aquestes hores, ja el trobarem, amb tota la seva vivesa i dinamisme, a la tornada. Els lloretencs que estimen Sant Cristina sí que hi són. En saludo a uns quants. En Joan Domènech, en Martínez, en Sebastià Ruscalleda i la seva dona, la Carme...i tanta gent dels vorals, de Blanes, de Tossa, de Vidreres. Aquest any el Bisbe Francesc Pardo presidirà la processó per terra i per mar. També saludo a l’entrada de l’església a Mossèn Joan Baburés, olotí que durant molts anys ha fet les funcions de secretari del Bisbe. A partir de setembre serà el rector de Sant Feliu de Girona, destí notable, i continuarà a la Catedral vetllant sempre perquè la litúrgia tingui tot el seu esplendor. Sense Mossèn Baburés, que ben aviat em va donar la clau per tornar quan fos necessari més tard de la una de la nit al Col·legi menor Bisbe Cartenyà, la meva primera joventut hauria estat diferent en tantes coses de la vida, també en els primers passos en el camp de la política. Comença la processó, el ciri ha de rodar de tant en tant perquè la cera no caigui a terra. Sona els acords de Arxo polita, cançó de bressol basca que la meva dona, que havia cantat a la Polifònica de Puig-reig, cantava a les nostres filles per fer-les dormir. El primer any que vaig anar el 24 de juliol a Santa Cristina els hi vaig dir als Obrers que aquella música tenia lletra. Qui sap qui i quin any va decidir incorporar aquelles notes en la processó de Santa Cristina. Així es fa la tradició, a vegades. El que és evident és que Lloret té una clara influència marinera forana, en aquest cas italiana. Bàsicament som mediterranis, abans de ser europeus de l’Europa gran.

El trajecte per mar ha estat calmat. A l’arribada a la platja de Santa Cristina, esperem el desenllaç de la competició de llaguts s’Amorra amorra. Tornen a guanyar els remers de Santa Cristina. La platja ja comença a estar plena de turistes de la segona meitat de juliol, feliços. El sol és de justícia. El repic de campanes indica el inici de l’ascens a l’ermita (“l’ermita de les ermites de Catalunya” segons Josep Pla). La pendent és pronunciada. És un dia important pels lloretencs, es nota. El meu respecte pel que és important per un poble és total i, en aquest cas, vibrant i emocionant. Entrem a l’església. S’ha acabat la restauració de la caravel·la de mà esquerra. Una joia.

Al sortir de l’església, l’esplèndid estofat per reprendre forces. Sobretot pels que han fet un gran esforç, els remers i els qui han portat la imatge i les banderes. Allí trobo a la Laura Fanals, periodista del Diari de Girona i cronista d’un dia tan especial. Remenem l’estofat que ha començat a fer-se a partir de les sis del matí i cap a taula. Estofat i xíndria i el retrobament amb l’amic Francesc Codina. Sorolla va pintar Santa Cristina, aquest pinars, aquesta llum, aquesta íntima felicitat de les festes del Mediterrani.

De tornada, al mig del mar, entro en directe en una ràdio i mantinc un cara a cara sobre la demora del servei de passatgers en alta velocitat en el corredor mediterrani. Coses del mòbil. Comencen els càntics. L’alegria és contagiosa.

Un dels moments de major contrast de la processó d’un poble a Santa Cristina és el retorn a la platja gran de Lloret. A primera línea de mar, amb els peus a la sorra, esperem l’arribada de la competició de llaguts de les noies. El Bisbe va amb capa, bàcul i mitra. “Vostè deu passar una calor insuportable, senyor Bisbe”. “Estem preparats i equipats com els esportistes”, contesta. Per si de cas, l’alcalde ha menat portar una ombrel·la. El bisbe i la comitiva, l’ombrel·la i un entorn de turistes amb banyador, biquini o menys. Visconti hauria filmat aquest moment sense cap retoc. El pecat efervescent (de pensament) i el perdó...som mediterranis i els calvinistes i protestants de tradició cultural que jeuen arreu miren la postal amb gran curiositat. Santa Cristina cau en juliol i la processó passava per aquesta platja abans de l’arribada del turistes. I hi passarà de la mà de generacions i generacions que encara no han nascut. Només va lluny qui ve de lluny. Santa Cristina a Lloret és un dia de felicitat.

19 de juliol 2009

Un poc sobre finançament


Dimecres 22 hi haurà un debat monogràfic sobre finançament al Parlament de Catalunya. Allí escamparà la propaganda i es discutirà de la concreta realitat. El govern tripartit ha estat hàbil “venent” futuribles més que realitats. Manel Manchón em va fer una de les primeres entrevistes com a secretari general de les joventuts de Convergència el 1998. Després va treballar a Expansión i a El Periódico fent crònica parlamentària al Congrés. Ara és el cap de premsa del conseller d’Economia. És un bon professional i ha fet la seva feina de “col·locar el que no és”. Unes poques consideracions irrefutables: l’acord de finançament no compleix amb l’Estatut. No és un canvi de model perquè el ministeri d’Economia garanteix que ningú no perdrà el seu estatus respecte el 2001. No respecta la bilateralitat. No es té en compte l’esforç fiscal ni cap de les variables establertes a l’Estatut per rectificar a l’alça el pes de la població. Tindrem menys euros per habitant en sanitat, educació i serveis socials que d’altres comunitats autònomes. No compleix el principi d’ordinalitat: hauríem d’estar 17 punts per sobre la mitjana i no 5 com diu el tripartit. Desapareix el Consorci Tributari que preveu l’Estatut...

Llegir abans d'opinar

Quan escric aquestes ratlles, un dels diaris de referència a Catalunya encara no ha fet una editorial per valorar el model de finançament pactat. Diuen esperar conèixer dades més definitives. Quan escric aquestes ratlles institucions econòmiques gironines han evitat passar l’encens laudatori sobre un acord que no s’han llegit ni coneixen. Cosa que sí han fet els seus homòlegs barcelonins. País petit i amb un sentit crític prim com el paper de fumar. He trobat el president de la Cambra de Comerç de Barcelona a Perelada. Em sembla que ha notat que és d'una previsibilitat plana i irrellevant,

Números

Ara Hisenda comença a fer els números de la recaptació d’impostos del 2008. L’acord passat i el futur assenyala que si l’Estat no recapta prou, les Comunitats Autònomes hauran de cedir a l’Administració central alguns dels seus impostos recaptats i gastats. Això podria passar el 2010. Increïble? Són els números que fa una de les Advocades de l’Estat més ben informada i situada. Atenció a la dada.

N-II el 2015?


El subdelegat del Govern a Girona ha manifestat aquesta setmana que el 2015 tota la N-II estarà desdoblada. He llegit l’editorial d’aquest diari valorant positivament aquesta dada tot i expressar escepticisme sobre l’acompliment del termini. Com que el desdoblament de la N-II ha estat una de les meves constants en l’activitat parlamentària, la data m’escandalitza. El 1996 el ministre Borell (govern Felipe González) va començar a fer els primers passos pel desdoblament. Continuem tenint els récords més ridículs en quan a quilòmetres licitats (minitrams) i retards constants. Vaig dir en la campanya electoral del 2008 que anant per feina tota la N-II podia estar desdoblada el 2012. Amb el temps perdut, ara afirmo que no ho estarà ni el 2015. Només cal repassar la fase constructiva d’alguns trams, especialment de Girona a la frontera. I preguntar-nos perquè el tram sud fins a la Tordera acumula més d’un any de retard en la seva licitació. Si a l’Autovia de la Plata es fan 60 km nous per any, perquè a les comarques gironines ens hem de conformar en tres quilòmetres per any (generosament comptats). Per cert, tindrem tren de velocitat mixta (alta i normal) a finals de 2010 però l’Alta Velocitat no arribarà el 2012, més aviat el 2014, segons diuen els tècnics amb informació fiable. No m’agrada donar notícies dolentes però tampoc m’agrada qui fa passar bou per bèstia grossa.

Estació a l'aeroport

Les obres de Tren d’Alta Velocitat avancen a un ritme visible en els trams no urbans. Per què encara avui el govern s’oposa a una estació del TAV a l’aeroport de Girona?

Un plató de televisió

He dirigit durant aquesta setmana un curs d’estiu a Aranjuez sobre la sintonia entre el Parlament i la societat. Crítica dels periodistes: a les campanyes electorals el PSOE i el PP (no els altres partits) prohibeixen l’entrada de la televisió als mítings. Els propis partits ofereixen les imatges produïdes i “enllaunades”, les imatges que més convenen, els angles més amables...aquesta és una retallada evident de la llibertat de premsa però estalvia costos a la televisió. Un acte electoral convertit en un gran plató.

Mitjans i fusions


En època de crisi, veurem fusions en els mitjans de comunicació. Descartades altres opcions, aviat veurem la fusió de la Sexta i Quatro, grans enemigues de l’època de bonança socialista. El diari Público haurà de sospesar si li surt a compte continuar perdent diners. I el diari El País ha entrat en la política de ventes rebaixant els criteris de professionalitat. Només així s’explica que publiqui fotos robades de l’interior de la casa privada del primer ministre italià o que publiqui una entrevista de dues pàgines a una prostituta italiana en les pàgines d’internacional. Problema de la prostituta: en el llit de mort del seu pare va jurar que requalificaria uns terrenys per especular una mica. En una nit de conversa relaxada amb el primer ministre italià, aquest li va dir que l’ajudaria...i no ho va fer. Alt nivell! Parlo amb els bons professionals de tots els mitjans i posen cara de “tu ja m’entens...en època de crisi”. Per cert, el radiofonista Losantos ja està preparant la seva nova cadena de ràdio per excitar l’extrema dreta sociològica espanyola i intentar marcar l’agenda del partit conservador o, tal vegada, posar les bases per un nou partit. Però el trident del rebentisme (Zaplana-Ramírez-Losantos) ha perdut molta bufera.

Noa i el públic d'aquí

Divendres vaig assistir a la inauguració de la nova planta que la família Masias i en Benet Rovira han construït en el polígon de Celrà. Felicitats per ser valents en època de crisi. I ja tenen el 2009 cobert. Aprofitar les oportunitats en aquest món (que és global). Després vaig anar a Sant Feliu de Guíxols a l’acte de cloenda del Centenari de la Costa Brava. Un gran concert amb un excel·lent cartell. Entre ells, la cantant israelí Noa, una veu mundialment reconeguda. Abans de Sant Feliu l’havia vist actuar en directe a París i a Jerusalem. En els dos casos havia aixecat llargs aplaudiments. Divendres a Sant Feliu va cantar amb la força i el timbre que la fan única. Per ser esquemàtic , i per tant un pèl injust, la part del públic que va pagar va aplaudir amb passió. El dia 9 d'agost tornarà a actuar en el Festival Castell de Perelada.

05 de juliol 2009

Pensions

Conversa amb Gernot Von Grawert-May, advocat de Berlín, home elegantíssim i cosmopolita de 67 anys. Em diu: "Bismark va passar a la història com el primer home d'Estat que va crear un fons públic de pensions. És cert. Però quan va crear les pensions a la Prússia unificada ho va fer per percebre la pensió a partir dels 65 anys i en aquell moment l'esperança de vida dels alemanys era de 62 anys. És evident que s'ha d'allargar l'edat laboral". A Alemanya el Govern de gran coalició ja ha decidit allargar l'edat laboral fins al 67 anys a partir d'aquí a pocs anys. No m'imagino aquesta proposta en la gran tómbola de la política espanyola.

Montaigne

Un cop he acabat el llibre d'Enric VilaEl nostre heroi Josep Pla-l'he de presentar un dia de setembre a Olot i aleshores en parlaré- he començat l'assaig de Stefan Zweig sobre Montaigne. L'últim llibre que va escriure Zweig abans de suïcidar-se al Brasil. Zweig no podia suportar la idea del mal absolut de la Segona Guerra Mundial i un món que s'acabava, com el que va viure Sándor Marai, que també es va suïcidar a l'exili de Califòrnia, pocs mesos abans de la caiguda del mur de Berlín. Torno a Montaigne. Sosté que és un autor que és difícil entendre en la primera joventut. Viscut. Sosté: "De què serviria per a un jove l'intent de Montaigne d'advertir el lector del perill dels afanys i les ambicions, d'involucrar-se amb massa passió en el món exterior? I de què servia el seu assossegat anhel de modular un caràcter temperat i tolerant a una edat impetuosa?". I del seu devessall de cites de l'autor de Bordeus, n'apunto una: "Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut, quan desapareix; la salut, tan aviat com ens abandona; i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, només quan està a punt de ser-nos arrancada o quan ja ens ha estat presa". Ara ja començo a gaudir de Montaigne. A partir de la segona joventut.

Serveis secrets

Ha caigut Alberto Saiz, director dels Serveis Secrets. La dimissió forçada estava cantada des que el Govern i el Parlament van tenir els primers indicis que deia mitges veritats. N'hauria de demanar perdó. La crueltat cap a l'arbre caigut ha conduït a situacions com la següent. Fa dues setmanes Saiz va reconèixer a porta tancada i en la Comissió de Secrets Oficials que havia sotmès espies del CNI al polígraf per detectar qui filtrava informació de la seva vida a un diari. Se'ns va demanar confidencialitat absoluta i es va donar aquest fet com a "absolutament normal". Ara és el mateix Govern que ha filtrat aquesta dada per desacreditar el personatge. M'ha trucat un periodista per demanar-me quines creia que eren les reformes i reptes del nou director del CNI, Sanz Roldán. Li he dit que el repte del nou director dels Serveis Secrets era que ni ell ni cap periodista i molts pocs polítics puguin saber què fan els Serveis Secrets, que per això són secrets. S'ha quedat una mica parat i sense la consagrada frase curta per fornir una crònica periodística.

Croàcia i Eslovènia

Conversa amb Anton Tomazic, investigador i inventor eslovè que va ser diputat al Parlament d'Eslovènia quan va proclamar la independència el 1991. A ell li va tocar llegir la declaració d'independència. Ara està lluny de la política. Li pregunto per què Eslovènia bloqueja l'entrada de Croàcia a la Unió Europea. M'ho explica: "Croàcia té quilòmetres i quilòmetres d'una bellíssima costa. Eslovènia només té dos quilòmetres de costa, territori disputat amb Croàcia i no volem renunciar a aquests dos quilòmetres que són la nostra única sortida al mar entre els italians i els croats. Això és tot i això és molt". Pot ser que Croàcia refredi la seva madura entrada a la UE per aquest tema? Coneixent el caràcter balcànic, és possible.

Les opinions de Georges Soros sobre Xina

El multimilionari George Soros ha sortit del silenci per dir algunes coses altisonants enmig de la crisi econòmica mundial. Soros va fer fortuna de forma molt especulativa i després es va donar el caprici de criticar el "sistema" del qual s'havia aprofitat i disparar contra la Casa Blanca. Ara ha dit que la Xina és l'economia millor equipada del món per afrontar la crisi econòmica perquè ja té els bancs nacionalitzats i té un fort control i planificació de l'economia. L'última ocurrència d'un home avorrit de nedar en l'abundància. Malament rai si la Xina representa el model a seguir: creixement econòmic a canvi de la renúncia als drets democràtics. Però aquesta és la idea del poder xinès: "l'home postdemocràtic". Un cert nivell de riquesa reclama estructures democràtiques. El president xinès ha arribat a Itàlia de visita oficial i ha ofert més intercanvis econòmics i inversions mentre la Xina va ocupa llocs estratègics a l'Àfrica negra. Des de Zimbabue fins al Sudan. Els mapes es redibuixen. La Xina vol parlar amb Occident i Occident hauria de voler parlar molt més amb la Xina. Com en tots els bons acords, la solució quedarà en un ni tu ni vós.

Lleis a cop de cas

A la ciutat toscana de Viareggio un tren ha explotat i ha causat 19 morts i 25 ferits, 11 d'ells, en estat greu. La reacció del primer ministre Berlusconi ha estat canviar la llei. A Catalunya també es fan lleis a cop de cas concret. I Zapatero acaba d'anunciar una llei per saber quina és la vida 'util d'una central després de tancar la central de Garona. I això no és bo. Després d'un accident en unes colònies d'estiu, després d'un incendi, després d'un accident, després d'una intoxicació. No es governa bé compulsivament i reactivament. A cop calent, la pena de mort torna a planar després de cada assassinat macabre. La democràcia deliberativa és quelcom més estructurat. Una idea de governar i unes idees per reformar.

Islàndia

Parlo amb Birgitta Sellen, vicepresidenta del Parlament de Suècia, país que té la presidència de la Unió Europea des de l'1 de juliol: "La incorporació d'Islàndia a la UE és una proposta que va de bo per part de Suècia. És una illa que no arriba als 400.000 habitants i que donaria una influència a Europa a tots els fòrums internacionals sobre l'Àrtic. Per què no?". Mentre anem discutint l'europeisme de Turquia estàndards objectius, ens podem trobar més aviat que tard Islàndia dins de la Unió Europea. De les illes gregues a l'Àrtic.