21 d’octubre 2013

Escolta Espanya?


Dinàmic debat català a Madrid. He acabat la setmana política a Madrid el divendres amb un debat a la Universitat Carlos III a Getafe sobre el moviment sobiranista català. Un públic molt nombrós de joves estudiants de dret, ciències polítiques i altres matèries. El debat ha anat bé, majoritàriament constructiu. A la taula: Enric Juliana, Albert Rivera, Juan Fernando López Aguilar, el nou president del Centre Català de Negocis, Ester Capella, senadora, i jo mateix. Albert Rivera està poc vitaminat, el dia del llançament del seu partit a nivell de tot l’Estat han aparegut informacions sobre un presumpte ús irregular dels fons de la fundació del seu partit. Joan Fernando López Aguilar, a vegades tan brillant i obert de mires, en aquesta ocasió està especialment agre i negatiu. Ells dos només invoquen la Constitució i les lleis. Jo intento explicar que no poden tancar els ulls al que represento com a electe: un ampli espectre de classes mitges catalanes que durant vint-i-cinc anys s’havien adherit a la idea del reconeixement del fet nacional català dintre de l’Estat espanyol s’han cansat de la frustració d’aquesta via i han sortit en tromba a capgirar l’agenda clàssica dels partits polítics catalans empenyent per una consulta i acaronant la idea d’una Catalunya sobirana. Aquesta força s’ha de canalitzar políticament? Sí. El govern del PP ja té decidit el seu paper: no moure ni un paper i esperar que aquesta energia s’estavelli contra el mur de la superioritat de l’Estat espanyol. Aposta molt de l’estil Rajoy –així ha guanyat els seus congressos i ha fet caure els seus oponents- però d’un perill evident en unes democràcies globalitzades que es miren. Rajoy creu que no té cost que “el cas català” salti a l’escena internacional perquè en les relacions entre Estats ningú apostarà per reconèixer el capteniment dels catalans manifestat en algun tipus de cita a les urnes. Jo no n’estic tant segur. Molts ambaixadors pregunten i envien informes, molts somriuen per dintre davant la miopia política de la cort de mandarins que envolten el president del Govern espanyol. Algun dia ho podrem explicar tot. M’han convocat a una taula rodona el dia 30 d’octubre a la Universitat de Salamanca per tractar de les pacífiques i democràtiques demandes de la majoria del poble català d’exercir el dret a decidir. Ponents: José Bono, Albert Rivera, Santiago Abascal (ex-PP fundador del nou partit d’extrema dreta de Vidal-Quadras) i jo mateix. Espero tornar viu i íntegra a casa.

Més AVE. De la lectura del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per 2014 he tret una dada pròpia de l’època de quan les infraestructures eren una gran bacanal de negoci i inauguracions: per l’any 2014 l’Estat espanyol es disposa a gastar 8.700 milions d’euros en obres del tren d’alta velocitat. Una quantitat immensa, que s’apropa al deute total que l’Estat té amb Catalunya. D’aquests 8.700 milions només 467 es dedicaran a l’Eix Mediterrani, zona de la península que acull el 50% de la producció del PIB espanyol. La resta cap a Galícia, la terra del president del govern i de la ministra de Foment. Jo no tinc res contra els gallecs, però sempre, i més en temps de vaques magres, és indispensable estudiar el cost/benefici de qualsevol obra pública. Un quilòmetre d’AVE costa 18 milions d’euros de mitjana. I el seu manteniment anual supera els 8.000 euros.

Deliberació. Una paraula estretament vinculada amb la democràcia és la paraula deliberació. Aquest dimarts passat vam tenir al Congrés dels Diputats el debat de les esmenes de totalitat a la llei espanyola del servei exterior (la primera llei de l’acció exterior i les relacions democràtiques en 35 anys). De forma quasi inevitable en el seu quefer, el ministre Margallo va derivar el debat en el moment polític actual que viu el debat sobre la sobirania a Catalunya. El ministre d’Exteriors va reclamar el dret a saber per què els ciutadans “no estiguin enganyats”. És el primer cop que veig un membre del govern central entrant en el debat de fons, sense negar la major. Han intentat cancel·lar la qüestió catalana de mil maneres –algunes des de les clavegueres- durant els últims dos anys. Com que el debat perviu, més candent que mai, alguns ja entren en la fase de l’argumentació, encara que sigui el que jo pugui considerar el debat de la por. Un recent argumentari intern del PP recomana als seus quadres començar a parlar de pensions....parlem-ne!


“Viva Espanya”, va dir. L’exercici eficient de la política, perquè sigui útil i de profit, requereix d’altes dosis de cap fred, estratègia, capacitat d’empatia, capacitat de lligar caps i, al final, un punt de fortuna. Però també hi ha moments perquè aflorin glopades denses d’història, conviccions....que remouen les entranyes en el moment menys pensat. Dimarts vam discutir i votar les emenes a la totalitat a la llei espanyola del servei exterior. Els portaveus vam anar fixant posició. El diputat del grup mixt Alfred Bosch d’ERC puja a la tribuna per utilitzar els seus tres minuts (perquè s’ha de dividir el temps amb l’ampli nombre de diputats del grup mixt). I en un moment de la seva intervenció recorda que tal dia que aquell (15 d’octubre) de fa 73 anys va ser assassinat el president Lluís Companys i demana uns segons de silenci pel seu record. Cadascú utilitza el seu temps a la tribuna com vol. Diputats del PP remuguen durant aquells segons eterns. I de les files del PP, banda de la muntanya, un diputat madur del PP, pèl tenyit, cara de tenir ganes de fer amb els catalans el mateix que van fer el seu pare i els seus oncles, crida: “Viva Espanya”.  Aquest cretí o és un gran ignorant amb ganes o és un gran falangista nostàlgic que avala amb el seu crit l’assassinat d’un president democràtic extradit a l’Espanya de Franco pels nazis que el van apressar a França. Tinc la gran sort de tenir en l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa una reunió de parlamentaris on trobo brillants exponents de la dreta democràtica europea que em fan reafirmar en la convicció que al PP encara hi ha elements franquistes que la fan estranya als estàndards democràtics. A un diputat del PSC li repugna tant com a mi aquesta reacció.  A un votant del PSC se li posen els pèls de punta quan veu alguns subjectes a la manifestació del 12 d’octubre. Potser el que falta és una idea clara i inclusiva d’Espanya. Quan la dreta es fa seva la idea d’Espanya, el mateix estat se’n va pel pedregar. 

14 d’octubre 2013

Postal de Dubrovnik



Treballant. La meva manera de treballar el dia 12 d'octubre és participar a l’assemblea parlamentària de l'OTAN que un cop a l'any es reuneix. Aquest any a Dubrovnik, coincidint amb la recent incorporació de Croàcia a la Unió Europea des de l'1 de juliol de 2013. Si escric sobre aquesta reunió és perquè en aquests mesos una feina essencial és explicar el que succeeix a Catalunya a la comunitat internacional. En poques hores, són molts els parlamentaris que m'han preguntat cap a on va Catalunya. A la reunió del grup liberal hi he fet una petita referència però a instàncies d'un diputat belga he hagut de contestar més preguntes. Un històric diputat lituà se m'ha acostat per dir-me: "gràcies per agafar la Via Bàltica com a model per a la vostra via Catalana. Va ser impressionant seguir la vostra via". Així queda dit. Els britànics parlen amb orgull de la seva qualitat democràtica després d’acordar el referèndum d’Escòcia pel setembre de 2014. També m'ho recorden amb un punt de ganes de posar el dit a l'ull al Regne d’Espanya després de la sobre representació del ministre Margallo aquest agost passat sobre Gibraltar, amb una clara voluntat de tapar la loquacitat de l’extresorer del PP. El meu amic Julio Miranda, el diputat mes veterà de Portugal, des de 1974, un socialista de la revolució dels clavells, també em pregunta amb interès sobre els moviments somorts però sostinguts en la plataforma ibèrica. El pont aeri Barcelona-Lisboa hauria de ser molt mes actiu.

Itàlia. Aquí també he conegut tres nous parlamentaris del Moviment 5 estrelles, el partit iconoclasta que en les últimes eleccions parlamentàries del mes de febrer van aconseguir un 25% dels vots. Gent curiosa, novíssims en política, elegits internament en una votació per Internet entre afiliats i simpatitzants. No intervenen en els debats polítics. El pas no fàcil de traslladar el pàlpit del carrer (porco governo!) a les institucions. Una experiència interessant: "entrin, entrin i prenguin decisions, prioritzin, agafin temes per portar al parlament....". Parlem de l'inestable govern italià, un govern amb una mala salut de ferro. Ells, i diputats dels partits clàssics, PdL i PD, creuen que el govern durarà per dos motius. En primer lloc perquè el proper any la presidència rotatòria de la UE se la dividiran mig any cadascú Grècia i Itàlia (un accent del sud en l'Europa germanitzada!). Aquestes presidències són una petita garantia d’estabilitat en els precaris governs grecs i italians. El segon motiu és que els dos partits clàssics, PdL (ara Forza Italia) i el Partito Democratico necessiten temps per trobar nous líders. Silvio Berlusconi es un àngel definitivament caigut al seu infern càlid i confortable de serveis socials i altres sentències que estan apunt d'arribar-li. Pel que fa a l'esquerra el mediàtic i fàcil alcalde de Florència, Renzo (zapaterisme lleuger) està apunt de ser reduït pels vells comunistes sofisticats (Massimo D'Alema i Romano Prodi al capdavant) que no li perdonen que no batallés per un president de la República del Partito Democratico. Zapatero cancel·lat abans d'arribar al Govern. El que preparaven els vells socialistes espanyols el març de 2004.

Croàcia. aquesta es la meva segona visita amb propòsits polítics a Croàcia, un nou Estat de la UE amb 4'6 milions d'habitants. La independència de Croàcia no va ser fàcil, la guerra amb els serbis va durar des de 1991 fins a 1995 i fins a 1998 hi va haver tensions a la frontera de l'est, amb una missió internacional d’estabilització de l'OTAN. Un país que aixeca el cap després d’anys de guerra. Els veterans de guerra són un col·lectiu important i poderós en aquest país. Qualsevol home de més de 38 anys croata de ben segur va participar a la guerra. A mi em fa impressió encara quan puc crear un clima de confiança amb persones de països amb guerres recents i poder preguntar: "vostè devia matar durant la guerra, oi?". I aleshores t'expliquen la seva experiència. L'Europa propera, els Balcans que els anys 90 del segle passat els governs europeus no varen saber intervenir. Un cop més els americans van parar unes guerres europees. Ara els americans estan molt més posats dintre de la política domèstica després de sortir escaldats d'Iraq, Afganistan i apunt d’equivocar-se amb Síria. Això demostra que no és el mateix estabilitzar països laics en el poder públic que països de preeminència religiosa en l'esfera pública. Els Balcans...tantes ferides que es van tancant!  Avui Sèrbia s'asseu en aquesta reunió com a membre observador (volen entrar a la UE però no a l'OTAN) amb vells enemics de guerres cruents. A Croàcia l’església Catòlica juga un paper molt important en la definició de la identitat nacional. Aquest és lloc de frontera, falla entre dos imperis: l’otomà i l’austrohongarès. Aquest és un lloc de fractura des de la primera guerra mundial. Ara, la convivència ha tornat. Des de 2001 no es fa un cens de Bòsnia-Hercegovina. En breu s’haurà acabat el nou. Aleshores sabrem quants bosnians-croates hi ha i quants d’ells tenen la doble nacionalitat. Bòsnia....l'Estat mes dèbil dels Balcans. Hi ha un vol low cost de Barcelona a Dubrovnik....els hi recomano una escapada en època de bon temps. I baixar fins a lloc màgic i barat de l’Adriàtic: Kotor, a Montenegro....un racó de pau, un dels pocs llocs del món que he conegut que recomano vivament visitar.  Acabo aquí les meves línies, torno a treballar aquest 12 d’octubre amb els col·legues parlamentaris. Feina de profit.


07 d’octubre 2013

Una valoració dels pressupostos generals de l’Estat pel 2014: L’Estat es retira de Girona.


L’Estat es retira. Fa molts anys que, en les meves responsabilitats parlamentàries, i inclús abans, m’he dedicat a estudiar els pressupostos generals de l’Estat i la seva inversió a les comarques gironines. Després d’estudiar durant aquesta setmana els PGE del Govern del PP pel 2014 i les inversions a les comarques gironines crec que es pot dir que són un pressupostos paupèrrims (d’un Estat pobre, molt pobre, a l’hora de tornar en forma d’inversió el que paguem en forma d’impostos els catalans), misèrrims (quatre inversions de pura xavalla a Girona) i en algun aspecte miserables (el 80% dels propietaris de tot l’Estat amb terrenys expropiats pel TAV i que no han cobrat es concentren a les comarques gironines). Uns pressupostos d’un Estat que es retira, per segon any consecutiu, de les comarques gironines. Com a ciutadans que paguem els nostres impostos a l’Estat aquest és un tracte inacceptable.

Baixa la inversió un -63%. Respecte als pressupostos de l’any passat, que ja van ser de caiguda, la inversió a Girona baixa un -63%. La inversió a tot Catalunya baixa un -25’5%. El pes de la inversió a Catalunya sobre el conjunt d’Espanya és d’un 9% quan el pes del PIB català sobre el conjunt de l’espanyol aquest any ha pujat fins als 19%. Inacceptable. Comunitats autònomes com Galícia, Castella-la Manxa i Andalusia incrementen la inversió. Es pot dir que després de l’arribada del tren d’alta velocitat era indefectible una caiguda en la inversió a Girona. És cert, el tren ha arribat 22 anys després que arribés a Sevilla (el món al revés) i ara les prioritats son unes altres: carreteres, costa, ferrocarril convencional i pagar els propietaris expropiats!. Quina és la resposta pressupostària a tots aquests requeriments? 9’7 milions d’euros per acabar les obres dels 6’7 quilòmetres del tram de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils. La resta, res de res. Parlem un moment de la “gran” inversió del govern del PP a la N-II.

450 metres de N-II per any. Els representants del PP han afirmat que amb aquests pressupostos i amb l’actual Govern a l’Estat s’acaba la “maledicció” de la N-II. És per fer plorar. L’any 1995 es va començar el projecte de desdoblament de la N-II. Fins ara s’han desdoblat 8 quilòmetres. Són 450 metres de N-II desdoblada per any. Els pressupostos del 2014 són els del tercer any del govern del PP, hi haurà eleccions generals el novembre de 2015. Quin serà el llegat d’aquests 4 anys de PP amb majoria absoluta?  L’any 2009 van quedar empantanegades les obres de la N-II a Caldes de Malavella per suspensió de pagaments de l’empresa. El govern del PSOE va ser incapaç de reiniciar les obres. El govern del PP va readjudicar les obres d’aquests 6’7 quilòmetres l’octubre de 2012 amb un contracte que contempla un període per fer les obres de 15 mesos. Aquests 15 mesos s’acaben el gener de 2014. Les obres no s’acabaran en el termini acordat per contracte. La ministra va reconèixer l’agost un retard que pot ser de 6 a 9 mesos. L’any passat es van consignar 15’3 milions d’euros per aquest tram, partida que no s’ha gastat. Aleshores, la gran medalla del PP en quatre anys serà acabar una obra empantanegada des del 2009. Res més. Per primer any els pressupostos oficialitzen la decisió del govern de no desdoblar el tram Maçanet de la Selva-Tordera (8’5 quilòmetres), quin gran error deixar despenjat de la xarxa d’autovia un pol de població de 200 mil habitants al sud de les comarques gironines. I res mes. 

Els mínims. Són anys de reducció pressupostària, d’acord, però quins són els mínims més mínims que s’haurien d’esperar de l’Estat a les comarques gironines? Desdoblament de la N-II més al nord de Medinyà-Orriols (un milió d’euros invertits per adaptar la sortida de l’AP-7 a Vilademuls que si depengués d’Abertis ja estaria en funcionament però que la lentitud burocràtica de l’Estat fa que es posposi fins al juny del proper any), la variant d’Olot per ser la peça pendent de l’eix Vic-Olot-Figueres-frontera francesa que fa que els camions no puguin circular per tota aquesta via i arruïnen el cost benefici potencial del túnel de Bracons, inversions en el litoral de la Costa Brava (camins de ronda, el Molinet, S’abanell...) i, sens dubte, la gran obra oblidada: el baixador de la línia del TAV a l’aeroport de Girona-Costa Brava. Aquesta inversió, estratègica, multiplicaria les possibilitats de l’aeroport de Girona. Fa unes setmanes PSOE (autor de la iniciativa) i PP es posaven d’acord per accelerar l’arribada de l’alta velocitat a Barajas. Aquí tenim l’únic aeroport de la península Ibèrica amb una línia TAV enganxada a l’aeroport i no volen fer un simple baixador que potenciaria els dos mitjans de comunicació.

Per què ens hem de creure aquests pressupostos? El descrèdit sobre el grau d’execució dels PGE és ja llegendari. Els mandarins dels ministeris foten el que volen passant del que ha aprovat el Parlament, any darrera any. Els del PP van dir que pressupostarien menys però que allò que estigués als pressupostos es compliria i tampoc ha estat així. Aquesta diari recollia aquesta setmana que en el que portem d’any l’Estat només ha licitat 5 milions d’euros a les comarques gironines...El que s’ha de veure és per on va la intenció política. L’Estat amb més quilòmetres d’alta velocitat per habitant de tot el món encara es disposa a gastar el 2014 2.800 milions en alta velocitat! Tots ells dedicats a Galicia...excepte 414 dedicats a l’Eix mediterrani, on es concentra més del 50% del PIB espanyol. Això no té remei: si el càstig és pel moment polític que viu Catalunya, aquests pressupostos acceleren la desafecció. Si és perquè els hi surt de les entranyes l’ofec, la conclusió és la mateixa.