27 de gener 2008

400 euros gens socialdemòcrates.

El president-candidat Zapatero ha anunciat que retornarà 400 euros a l'any a tots els ciutadans que fem la declaració de renta, treballadors i pensionistes. Populisme del barat. Del més barat que he vist mai. I gens socilademòcrata. El que ha de fer és rebaixar l'IRPF, i l'IVA de la llum i del telèfon. Té marge perquè la seguretat social té un superhàbit de 23.000 milions d'euros. Permetrà que els ciutadans tinguin més liquidesa a les butxaques. Sense haver de rebre un "taló" de l'Estat recaptador. A més, les ajudes han de ser proporcionals a les rentes, oi? Això és el que sempre ha propugnat la socilademocràcia. Per què ha de rebre 400 euros de l'Estat el senyor Emílio Botín?
Que Zapatero d'economia no n'ha sabut mai, ja ho sabíem. No es va preparar gens ni en els seus 14 anys de diputat de tropa del grup socialista. Però que els que en saben del seu entorn li deixarien prometre aquestes bajanades no era imaginable.

26 de gener 2008

El post de l'Eduard Batlle i en Xavier Trias

El periodista i amic Eduard Batlle m'ha escrit aquest post en el seu bloc. http://ebatlle.blogspot.com/ Així em veu en un dia de precampanya. Aquest matí, Consell Nacional de CiU i aprovació definitiva del programa i les llistes.
En Xavier Trias, secretari general adjunt de CiU, ha estat l'encarregat de presentra les llistes per a la seva ratificació. Ha llegit els noms un a un i n'ha comentat les seves responsabilitats. Com sabeu, en Trias no sap pronunciar la erra. I ell mateix en fa broma. Ha arribat a la número quatre del Congrés per Girona: "Cristina Masdecarreras, regidora de Torroella de Montgrí". "Aquí hi ha una "erra" a cada paraula. M'ho poseu ben difícil!"

L’aigua és vida, el Ter s’asseca. Reaccionem!


El 70% del cabal del riu Ter es transvasa a l’àrea metropolitana de Barcelona. Cap altre riu català subministra tanta aigua a l’àrea de la capital del país. I això té conseqüències evidents en el cabal del riu Ter des del Pasteral (que és on una canonada desvia la major part de l’aigua del riu) fins a la desembocadura a la Gola del Ter. Pregunteu-ho al regants del baix Ter. Però també als ciutadans de pobles i ciutats per on transcorre el riu, o als municipis de la Costa Brava centre que calculen amb preocupació fins quan tindran aigua sense restriccions, o a la ciutat de Girona, o les empreses que tenen salts d’aigua per generar energia.

La situació del Ter és un desastre per a les comarques gironines. L’aigua és vida i el Ter pateix “estrès hídric” que afecta directament a la fauna i la flora del riu però també, i sobretot, als ciutadans de les comarques que directament es beneficien del riu des d’un punt de vista agrícola – la major part de l’aigua-, industrial o pel consum d’aigua de boca.

Sóc partidari d’una Europa en xarxa en el camp de l’aigua i de l’energia. Això avui ja és evident en el camp de l’energia. El 80% de l’energia que es consumeix a l’Estat espanyol prové de tercers països. Vuit de cada deu bombetes d’una sala són alimentades per energia comprada a tercers. Espanya és l’Estat amb més dependència energètica de tota la Unió Europea. Ens refiem de l’energia comprada a països com Argèlia o el Marroc però, en canvi, no afrontem l’Europa en xarxa des d’un punt de vista hídric.

Sóc partidari que l’Europa humida pugui ser raonablement solidària amb l’Europa mediterrània, més seca i amb problemes d’aigua. Sóc partidari del transvasament d’aigua del Roine a Catalunya. Per ser més exactes: amb l’1% de l’aigua que el Roine desemboca al mar, Catalunya tindria solucionat el seu preocupant dèficit d’aigua. Sóc partidari de la solidaritat entre conques però amb uns topalls basats en la sostenibilitat, de les persones i el medi ambient. Avui el riu Ter està sobreexplotat. Aquest és el problema número 1 que hauria d’afrontar la societat gironina amb determinació i fermesa. No es tracta de tancar-se en un discurs de campanar, no es tracta de predicar, com fan alguns, l’oposició a qualsevol tipus de transvasament.

Just el contrari: el transvasament d’una petita part de l’aigua del Roine alliberaria la “solidaritat desaforada” del Ter cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com un sistema de vasos comunicants, el Roine allibera el Ter.

Aquest transvasament s’ha de fer amb la construcció d’una infraestructura per al transport d’aigua del Roine a Catalunya. S’ha de fer així i no pas amb pedaços com els que ens proposa el govern de la Generalitat amb el transport amb vaixells d’aigua des del Roine i des de la planta dessalanitzadora de Carboneras (Almería). Quanta mancada de coratge i estupidesa hi ha en la proposta del transport en vaixell de l’aigua. Això només s’ha vist fa uns pocs estius per a Mallorca, que és una illa. Però mai per portar aigua en vaixell des d’una zona, Almería, més allunyada que el Roine, el riu més cabalós que desemboca al Mediterrani. Com els romans, civilització assentada sobre una sòlida tradició, transportaven l’aigua a través d’aqüeductes i no pas en galledes, avui l’aigua s’ha de transportar a través d’una conducció i no pas en vaixells. Europa en xarxa. Per dir-ho d’una altra manera: sóc partidari del transvasament del Roine mentre que el tripartit és partidari de l’embarcament del Roine.

Diguem-ho tot: la planta dessalanitzadora de Carboneras només funciona al 15% i la proposta de portar aigua d’Almería és una manera d’ajudar a fer front a una planta que té uns comptes d’explotació pèssims. Es poden i s’han de construir noves dessalanitzadores a Catalunya – tot i que algun dia hauríem de discutir el cost del consum energètic- però ni elles ni l’anomenada “nova cultura de l’aigua” –estalvi i racionalització de l’aigua- són suficients. I hem de comptar el cost de la canonada per transportar l’aigua des de la dessalanitzadora fins al port de Carboneras i des del port de Barcelona fins a la xarxa d’aigües en alta de l’àrea metropolitana.

Aquesta setmana la majoria del Tripartit ha votat en contra d’una Moció de CiU en el Parlament de Catalunya que, entre altres punts, plantejava la construcció de les obres per a fer possible el transvasament d’aigua del Roine. Transvasar aigua del Roine vol dir, directament, alliberar el Ter que està sota mínims. Per què aquest no del tripartit? Per què aquest no del partit socialista, formació amb cultura de govern? Tot plegat em fa recordar massa els “nos” que ERC i ICV van posar a la construcció del Quart cinturó o la paralització durant mesos de les obres del Túnel de Bracons. Pals a les rodes, frenada a la planificació territorial i mediambiental. Reverberacions d’un pensament entre carlista i iconoclasta.

L’any 1999 l’anterior govern de CiU va tenir els primers contactes amb les autoritats franceses per parlar del projecte del transvasament del Roine. Els francesos hi estan disposats. Tot va quedar parat amb la majoria absoluta del PP i la seva mania de l’autosuficiència i l’aïllacionisme hispànic en matèria hídrica.

Avui tenim una nova oportunitat de plantejar el transvasament del Roine. Serà un dels punts claus del grup parlamentari de CiU en la propera legislatura a les Corts espanyoles i un element de primer ordre a l’hora de negociar qualsevol tipus d’acord polític-parlamentari.

Per què aquest no tan tancat del socialisme català? Per què uns pocs, i amb postures força indocumentades, han fet ballar per un peu durant tan temps la política catalana i espanyola? Diuen, els que s’oposen al transvasament del Roine, que “no ens podem fiar dels francesos”. No ens podem fiar, mitjançant contracte, d’un Estat membre de la Unió Europea regit pels principis de l’Estat de Dret i amb seguretat jurídica? No ens podem refiar de França i, en canvi, ens podem refiar d’Argèlia en la compra de gas natural o de França en la compra directe d’energia? Quins arguments més pobres i porucs! Els transvasament del Roine ha d’arribar i caurà com fruita madura.
M’hi comprometo per la veritable solidaritat europea. Per salvar el Ter. Perquè la gent es pugui guanyar la vida i perquè el paisatge que ens fa com som no variï substancialment per la insensata i desaforada aportació d’aigua del Ter a l’àrea de Barcelona.

21 de gener 2008

No som una "zona saturada d'inversió pública"

L’economista Ramon Tremosa té una brillant intervenció en la sessió de treball sobre infraestructures que vam celebrar divendres. Ens fa notar que hi ha zones de l’Estat que estan “saturades d’inversió pública”, que ja no poden engolir més Fons Europeus perquè ja tenen totes les obres públiques que poden fer fetes. Ens detalla el cas d’Extremadura. Evidentment Catalunya no està “saturada d’inversió pública”. I de les quatre demarcacions catalanes, Girona la que menys: la que menys autovies, l’última en l’arribada de l’Alta Velocitat. Però a més de les infraestructures clàssiques també hem de centrar la nostra preocupació per les de segona generació: banda ampla d’Internet i cobertura de telefonia mòbil. Em consten municipis del Pirineu gironí sense banda ampla d’Internet. I tots coneixem zones sense cobertura de mòbil inexplicables en la societat d’avui, on ja hi ha més mòbils que telèfons fixes. El ministre Joan Clos, un perfecte inapropiat per ocupar el lloc de responsabilitat que ocupa, ha volgut fer bandera de la seva etapa política al govern d’un Pla de desplegament de la banda ampla i de la plena cobertura de la telefonia mòbil. Ho ha anunciat al quatre vents i s’hi ha compromès davant la Comissió d’Indústria del Parlament. Un fracàs perfectament descriptible, immens.

El psicodrama

Que lluny ens queda el psicodrama madrileny per la confecció de les llistes del Partit Popular! Que si Alberto Ruiz-Gallardon sí o no a les llistes. La decisió ha estat tot un indici del ventet que bufa al quarter del Partit Popular. Però tinc la impressió que la frustrada arribada al Congrés de l’alcalde de Madrid ha aixecat més comentaris i, fins i tot, composició personal i política, a Catalunya que a Madrid o altres punts de la geografia hispànica. Vull dir que aquí hi ha un substrat liberal, centrista i reformista que podia veure amb bons ulls les posicions personals de l’alcalde de Madrid. Però qui tingui aquesta impressió, que es desenganyi. A Madrid no existeix ni el partit de centre ni se l’espera, en dimensió espanyola. I es té poca compassió pels perdedors d'apostes. Allí són dels uns o dels altres. Les dos Espanyes, una altra vegada. El tercer espai només pot ser formulat políticament des dels partits majoritaris de Catalunya i el País Basc. Perquè hem viscut les coses d’una altra manera, també la manera d’entendre l’economia i de guanyar-nos la vida.

20 de gener 2008

Solbes-Pizarro i l'economia productiva

Pedro Solbes és un alt servidor públic des de 1982 acostumat a manejar comptes públics i dibuixar directives comunitàries. Manuel Pizarro és un home acostumat a gestionar una empresa d’electricitat que té demanda assegurada i que quan les coses no funcionen es dedica a donar les culpes a l’empresa de distribució. La liberalització i la lliure competència no s’ha produït en grau suficient en el camp energètic. Vull dir que ni un ni l’altre, homes que es presenten com a gestors de l’economia, no han begut de la cultura de l’economia productiva. No han aixecat la persiana cada matí del negoci ni han arriscat ni han innovat ni han gestionat des de la il·lusió i el neguit una plantilla de treballadors depenents d’un compte de resultats fluctuant cada mes. Homes de les finances de Madrid, enlluernadora ficció de les pàgines econòmiques de color sèpia, ben lluny de l’economia que sura el país amb els seus impostos i els seus projectes innovadors.

Una veu nacionalista balear a les Corts

Les Illes Balears són circumscripció electoral única pel Congrés dels Diputats i elegeixen vuit parlamentaris. En les eleccions del 2004 es van adjudicar 4 diputats els socialistes i 4 els populars. L’alta participació i la mobilització d’última hora va barrar el pas a la candidatura dels nacionalistes en coalició amb IU, per pocs vots. Ara es presenta una nova coalició únicament nacionalista que integra Unió Mallorquina, Partit Socialista de Mallorca, Bloc i ERC. Sensibilitats ben diferents amb l’objectiu d’aconseguir representació parlamentària al Congrés. El candidat és l’amic Pere Sampol, ex-vicepresident del govern balear i ara senador. En Pere és un excel·lent parlamentari que després d’anys de treball es va fer famós per aquell crit sentit quan va interpel·lar al Govern de Jaume Matas per unes factures que havia pagat el govern balear en un club de prostitució de Moscou. És una candidatura d’agrupament que ho té difícil però no impossible. Els desitjo la millor sort.

Licitació del TGV a Barcelona en temps de descompte

El govern ha decidit adjudicar el túnel del tren d’Alta Velocitat al seu pas pel centre de Barcelona amb un traçat que va arran de la Sagrada Família. Un traçat rebutjat dos cops democràticament per la majoria de l’Ajuntament. Encara no ha arribat el TGV a Barcelona, se l’esperava el 21 de desembre, i l’assumpte és conflictiu. Existeix una forta controvèrsia ciutadana i dubtes raonables i ben raonats a l’hora que alternatives plantejades – com el pas subterrani per la Diagonal o bé pel Vallès- però el govern a set setmanes de les eleccions decideix tirar pel dret. A benefici de què i de qui? Pura guerra interna dintre del partit dels governs, simplement. Per veure qui s’imposa a qui. Ningú entén res.

Perfum de partit (dirigista)!

Ara el Partit Socialista ha presentat un perfum. Operació ben beneita de màrqueting! Ai, quan les idees s’acaben o s’evaporen! Aleshores queda la colònia o el perfum. Per quan tenen previst treure el desodorant? És l’hedonisme d’hipermercat, una de les millors raons per fer-se estoic.

15 de gener 2008

Pizarro al PP: un partit excèntric a Catalunya

El Partit Popular fa tots els esforços per no recollir vots a Catalunya, i especialment a Girona, en les properes eleccions

El fitxatge de l'economista Manuel Pizarro, els atacs a la llengua catalana i la "dimonització" de l'Estatut converteixen el PP "en un partit excèntric a Catalunya"

Sembla clar que el Partit Popular s'està esforçant per treure un resultat esquifit a Catalunya. Pizarro és una de les persones que més insults ha llançat contra els catalans en els últims anys arrant de la proposta d'opa de Gas Natural cap a Fecsa-Endesa. L'home que al crit de "No pasarán" va sembrar la catalanofòbia en el procès massa polititzat de fussió de companyies elèctriques és el nou número dos del PP i candidat a vicepresident econòmic. El PP ha fet els comptes i ha decidit que li surt rentable electoralment insultar als catalans i atacar la seva convivència per recollir vots en altres parts de l'Estat.


Només així s'entèn les mentides del PP sobre la farsa que a Catalunya es persegueix el castellà. El Partit Popular s'està convertint ens uns aprenents de militants del partit "Ciutadans". Crec que és de lamentar que el centredreta català no estigui representat per un partit amb el que es pugui parlar raonablement de tots els temes. Amb aquest Partit Popular és del tot impossible. És un partit excèntric al sentir i al pensament ampliament majoritari dels ciutadans de Catalunya, sentin com sentin i votin al partit que votin.


Un vot de les comarques gironines que es vulgui fer respectar a Madrid és un vot a CiU. Es veu avui amb el posicionament del PP fitxant "campions" de la confrontació amb Catalunya, es veu amb un president Zapatero que s'ha demostrat que no compleix el que diu i es demostra amb una ERC més dependent que mai del socialisme català i espanyol. Això es veu avui i es veurà amb el desenvolupament de la campanya.

13 de gener 2008

Balanç de legislatura

Amb el company de grup i de demarcació, en Josep Maria Guinart, fem un balanç-roda de premsa de final de legislatura. Coincidim en dir que aquesta legislatura va tenir una arrancada plena d’esperances, també per molts dels que no vam votar els que van guanyar. Hi va haver una primera part de “talante” creïble que es va trencar després de l’aprovació del nou Estatut, quan vam descobrir que tot era regateig curt i “curtplacisme”. La segona part de la legislatura ha estat de “supervivència”. I sempre d’una gran improvisació. Dilluns el president del Govern dissoldrà les Corts Generals i convocarà eleccions pel 9 de març. Al final del camí d’aquesta legislatura puc dir que ha estat molt agradable i enriquidor treballar amb en Guinart, un amic que té un sentit noble i sensat de la política i dels partits polítics.

Un dissabte


Crec que és l’últim dissabte amb temps lliure d’aquí a les eleccions. M’he anat a tallar els cabells. He comprat diaris i els he llegit en un bar d’atmosfera agradable del carrer Migdia. He tingut diverses trucades reveladores de com es van tancant les llistes a casa i a altres partits. Ja tenim la llista de la demarcació de Girona tancada. Tenim una bona llista. Anem a pels tres diputats. Ho he deixat escrit en el twitter. He passejat pel mercat de fruites i verdures del Marcat del Lleó. Olors, sentits, brogit...i, sobretot, persones. He xerrat una estona llarga amb una mestra sobre la situació de l’ensenyament a Plaça Catalunya. Hem dinat poc i bé amb el que quedava a la nevera d’aquestes festes recents. Li pregunto a la Berta de què vol que escrigui i em diu: “Dels Reis Mags...”. Que feliç que sóc tenint converses sorprenents amb la ingenuïtat autèntica! A la tarda hem anat a Pals amb una parada a Torroella de Montgrí per conèixer una jove esportista i regidora amb esperit jovial i alegre per enfilar cap amunt la vida i les seves responsabilitats. Hem circulat per carreteres secundàries dels aiguamolls de Pals: un cel netíssim de gener, un fred séc que desperta, ocells petitons i aus senyores...aigua i terra xopa i les Illes Medes que despunten. He acabat el llibre “El Riu” de Rumer Godden, un llibre que recrea magistralment l’ambient de l’Índia Colonial a través de la infantesa d’una nena que viu al costat d’un gran riu i que amb un estil concís i evocatiu explora amb sensibilitat els misteris del naixement i la mort, la identitat, el desengany, la pèrdua i la fe. El llibre l’ha traduït al català el meu amic Marcel Riera, que és molt feliç amb tots els seus projectes i que demostra que hi ha molta vida després de la política. El llibre té una edició acurada i estèticament reconfortant de la mà del segell El cercle de Viena.

Un debat sobre laïcitat i laicisme


Dijous es va celebrar una sessió extraordinària de la Comissió Constitucional on la vicepresidenta del Govern. Maria Teresa Fernández de la Vega, va comparèixer a petició pròpia per explicar les relacions entre l’Església i l’Estat. Un debat que va començar com un míting i que va acabar amb alguns moments de reflexió en profunditat. Es pot arribar a entendre que el govern volia dir alguna cosa després de la concentració del 30 de desembre a Madrid. Però no calia fer servir la Comissió Constitucional ni utilitzar els parlamentaris com a figurants d’un missatge destinat a persones no presents a la sala: bisbes i cardenals. Comencem molt malament: “Per què ens ha fet perdre el temps venint aquí?”. Acabem tenint un debat que està bé sobre laïcitat i laïcisme. El primer suposa una actitud neutral i aconfessional dels poders públics davant la pràctica religiosa, que forma part de l’esfera privada d’un nombre important de persones. El segon suposa una actitud activa dels poders públics per fer recular el fet religiós entre la població d’un Estat. És evident que a la llum dels valors europeus, els governs han de tenir una posició laica però no laïcista. Els portaveus d’ERC i Izquierda Unida-ICV, Joan Tardà i Joan Herrera, socis preferents de la legislatura, es declaren en seu parlamentària laïcistes militants i actius. En Tardà en torna a dir de l’alçada d’un campanar. M’acomiado de la vicepresidenta i del president de la Comissió, Alfonso Guerra, perquè ara vénen temps de descompte electoral. Els dic que si ara estan tan ajustats a les enquestes i patint i no pas a les portes d’una majoria absoluta, que és el que diu el manual després d’una primera legislatura, és per aquests socis tan imprevisibles i improvisadors que han escollit. Em donen la raó però...ara ja estem al final del trajecte. Ja ens veurem després de les urnes i amb una nova topografia en l’arc parlamentari. Sense cap cim amb majoria absoluta. Amb menys combinacions possibles.

Twitter i videobloc

Fa uns dotze anys en Carles Puigdemont va ser qui em va explicar el que venia: em va explicar Internet i els canvis substancials que introduiria en les nostres formes de vida. Era una idea per projectar, no una realitat viva. Fa tres anys em va explicar que arribava el temps del blocs i em va ajudar a dissenyar i obrir el meu. Ara m’ha explicat el twitter i m’ha dit que ja era hora que em posi mans a l’obra amb el video-bloc. I ja hi som!

L'últim pont aeri de la legislatura

Dijous a la nit faig el vol de tornada amb el secretari d’Estat d’Indústria, el doctor Joan Trullén, al costat. Xerrem animadament. El professor Trullén ha estat l’home discret que ha mantingut el nord del ministeri d’Indústria des d’un segon pla mentre els focus il·luminaven a dos perfectes incompetents per ser ministres d’Indústria: José Montilla i Joan Clos – jubilació daurada!-. El doctor Trullen acaba d’arribar de París on ha assistit a la cimera hispano-francesa que ha reunit un selecte grup de no més de quaranta alts càrrecs de les administracions dels dos Estats. Trullén, que és un home independent a afiliacions polítiques, ha viscut a l’Elisi un diàleg interessant i elegant entre Nicolas Sarkozy i Alfredo Pérez-Rubalcaba sobre la maldat i la bondat en política. Dos lectors de Fouché a la recerca de personatge. Trullén porta un dietari minuciós i algun dia podrem llegir-ho, tal vegada. De Carla Bruni i la vida pública i la privada també n’hem parlat. Bruni no és una anècdota, compte. Sinó un producte elaborat filla d’una família aristocràtica franco-italiana passada per escoles de Suïssa. Sembla que li agrada viure al límit. Com tants d’altres, tot s’ha de dir. I amb més refinament i ambició. I amb un error que compartim: posar els seu fill menor d’edat i fill d’una anterior relació sobre els ombres de la seva actual parella i davant dels fotògrafs. Conversa solta al final d’un dia llarg.

Els controls en els aeroports

L’amic Ignasi Guardans ho ha fet molt bé a l’hora de denunciar el despotisme i l’arbitrarietat d’alguns vigilants de la seguretat privada en els controls de seguretat de l’aeroport. Ho ha fet molt bé en la denúncia en sí mateixa i en la manera d’explicar-ho perquè amb facilitat hauria pogut ser malinterpretada la seva actuació. Aquesta setmana els vigilants van “més fins” i són més amables. He patit episodis grotescos. Un dia a Madrid vaig mostrar la tarja d’embarcament a una dona que amb mal to em va cridar: “Aparte el dedo para que lo pueda leer!” Així ho vaig fer estoicament i contingudament. Just en aquell moment ella estava parlant per telèfon: “Acaba de passar Belén Esteban y se le notan mucho las tetas operadas”. La societat complexa massa sovint descarrila cap a la societat de les averies. També les averies humanes.

07 de gener 2008

Gat per llebre. Una autovia no acabada.

Els diaris anuncien que el 31 de desembre es podrà circular per l’autovia entre Palafrugell i Palamós. Així ho ha anunciat amb gran repic de campanes el conseller de política territorial. Estem a l’Empordà i em desvio per veure l’obra acabada, encara que només sigui per circular “pel tronc central”, que és el que els diaris diuen que entra en servei. I ara! Ens donen gat per llebre. Les obres no estan acabades. A Vall-llobrega encara s’han de fer tot tipus de giragonses. La carretera està en plenes obres. Com pot ser tal grau de desvergonyiment? Els socisliestes ens acusaven d’inaugurar trams de pocs quilòmetres de l’Eix transversal. I podien tenir raó. Però els que això criticaven han arribat a faltar a la veritat. I no hi ha res pitjor que sentir-te tractat com un ciutadà-votant-estúpid.

05 de gener 2008

Els del "pit i collons", 4 anys després

Faig memòria de com vam afrontar les eleccions generals de fa quatre anys. El 20 de desembre de 2003 a les dotze del migdia Pasqual Maragall prenia possesió del càrrec de president de la Generalitat. Li havien portat una envalentonats menestrals malcarats de comarques que prometien “arrosegar les mases obreres castellanoparlants cap al referèndum d’autodeterminació”. Ara José Montilla és president de la Generalitat acobillat pels menestrals evolucionats a classe dirigent (que no competent) amb flaire de colònia de nou ric i increments del sou del 42%. Es posen al llit cada dia amb el socialisme funcionarial del Baix Llobregat, desen les conviccions nacionalistes a la tauleta de nit, i, a sobre, hi senten plaer. Ara fa quatre anys la vena llibertària i estripadora del nacionalisme de “pit i collons” es va plantar al Madrid dels funcionaris multiseculars confonent canyes amb llances i al crit de “Ara se n’assaebentaran”. I prou que ho han vist que totes les cases tenen algun pocasolta i prou que n’han tret suc a Madrid fins a confondre la part amb el tot i alimentar la catalanofòbia. Ja ho va dir el president Tarradellas: “El pitjor que es pot fer en política és el ridícul”. Està per veure com evolucionaran les coses en les properes setmanes però ja no seran possibles lliçons de “puresa nacionalista” per part de la crossa del socialisme governant. Crossa a canvi de res, crossa desorientada i paralitzada per l’escalforeta del cotxe oficial. S’ha acabat l’hora del pati. És hora de poques frivolitats en el camp de la política. Almenys en aquest camp.

Clarificació de pactes post-electorals

És el primer cop, des de la recuperació de la democràcia que PSOE i PP reconeixen que no obtindran majoria absoluta i que ensenyen les seves cartes en quant a pactes electorals. Els dos diuen que respectaran la llista més votada, quina cosa no fa el socialisme a Catalunya en una exercici de baixa ètica democràtica. El PP manifesta que vol pactar amb un PSOE perdedor per no estar “ens mans dels nacionalistes” i així fer un pacte per tapar la boca als partits majoritaris a Catalunya i Euskadi. El PSOE de Zapatero s’inclina per un pacte amb CiU i PNB. S’agraeix la claretat. Uns es tanquen les portes i els altres els hi tanquen a IU i ERC. Però als que ens inviten a entrar a la pista de ball tenim la lliçó ben apresa per contestar-los-hi: “Aquí es paga per avançat, disculpin la desconfiança, però ja ens coneixem”.

Optimisme postís

Titular de El País de dijous: “La economia acosa a los socialistas a sólo dos meses de las elecciones. La inflación se dispara al 4’3%, el peor dato desde el año 1995. La tasa de paro crece a niveles no registrados desde 2002”. Recordo les reiterades intervencions del president Zapatero al Congrés manifestant el seu “optimisme antropològic”. El president Zapatero quasi mai parla d’economia perquè no en sap ni li interessa tot i que porta algunes legislatures per haver-ne après una mica. I recordo també la frase fabricada per algú per a la ministra d’habitatge: “l’optimisme engrescador contra el català emprenyat”. La llet ha pujat un 25% en un any, fer benzina és una mossegada irritant, la borsa cau, la directora de l’oficina del barri em diu que no va fer cap hipoteca en l’últim semestre de l’any passat, l’atur no és una dada estadística sinó persones que han anat a l’Oficina d’ocupació i n’he conegut recentment entre els meus amics. El discurs econòmic euforitzant era un optimisme postís. Tan postís com una legislatura feta a cop d’enquestes i “sensacions”. Ja ho diu un vell socialista: “A estos chicos les falta columna vertebral”.

Passions i afectes

M’he llegit durant el trajecte d’anada de l’avió, lentament però sense poder apartar-lo de les mans, talment com un bon licor, l’últim llibre de poesia de Valentí Puig: “Passions i afectes”. Els llibres de poesia no es poden comentar, s’han de llegir els poemes lentament i amb una certa predisposició física i mental. I aleshores sorgeix el magnífic acoplament del que l’autor ens vol transmetre i el que nosaltres llegim amb els ulls de la nostra vida viscuda. També he llegit l’assaig que acaba de publicar sobre la fe cristiana. L’últim dia de l’any passat em va desitjar bon any i em va convocar a sopar a Madrid per parlar del moment polític actual, des de les nostres respectives i diferents sensibilitats polítiques. Tan de bo que pugui esgarrapar algun dia enmig del temps de descompte de la precampanya. Perquè a mi em fa feliç parlar dels seus llibres, tot i que ell s’entosudeix a parlar de política i del seu anhel, compartit, per aixecar el llistó del debat i de les propostes.

Primer d'any a Malta

Els dos primers dies i mig de l’any a Malta, illa mediterrània meridional on conflueixen tres fortes influències: la britànica, la italiana i l’àrab. El resultat és singular: país petit, més que Menorca, amb una forta densitat de població, més “polida” que el sud italià pels anys de petja britànica. Illa de pas, també pels catalans. Cal visitar la Casa de Catalunya a La Valletta, actual seu del ministeri de justícia i interior. A Malta comença l’any amb la introducció de l’euro, juntament amb Xipre. Vivim, quasi com a espectadors, els embolics i la dificultat de fer els càlculs dels primers dies. El que devia passar aquí, també. Veiem, en un cafè o en un port, com els maltesos miren amb badocaria les monedes i els bitllets. Com que estan acostumats a comptar amb els decimals de les antigues lliures malteses, fan una converssió exacte, sense arrodoniments, quina cosa evidentment que influeix en la inflació. En això estic d’acord amb el vicepresident Pedro Solbes. En un restaurant informal a primera línia de mar de Marsaxlokk –l’ambient em fa pensar amb el Marítim de Cadaqués- em prenc una magnífica pasta italiana per 4’17 euros. La felicitat de les coses petites.

04 de gener 2008

Un PP català absent

Amb les eleccions generals a la vista, el Partit Popular encara no ha decidit qui és el seu cap de llista per Barcelona, la segona demarcació amb més diputats de l’Estat i veritable forat negre d’aquest partit. Ahir un diari de Barcelona publicava un acudit amb “La selecció catalana al Congrés dels Diputats” i la caricatura dels caps de llista de CiU, PSC-PSOE i ERC. No hi havia el del PP perquè encara no està decidit. Encara que el fessin públic la setmana que ve, que no ho faran, arriben tard. I demostren que en la visió dels candidats “de províncies” pel PP és igual el nomenament del cap de cartell català que el cap de llista de Cáceres o Palencia. En aquesta lògica, certament Josep Piqué els feia nosa. Pel que fa a Girona, la presència és guadianesca i poc constant. Poc arrelada. No s’hi val a fer de timbaler del Bruc.

El vi del ministre

El ministre de Sanitat, Bernat Sòria, ha tingut l’amabilitat de fer un petit present nadalenc als portaveus de sanitat del Congrés desl Diputats que hem estat quatre anys bregant amb el sempre complex i important assupmte de la política sanitària. El doctor Sòria ens ha fet arribar una capsa de bombons i una ampolla de vi. Els dos productes elaborats a Alacant, que és la província per la qual es presentarà de cap de llista en les properes eleccions. El vi, concretament, és un “Enrique Mendoza” Cabernet Savignon del 2003, denominació d’orígen d’Alacant. He de confessar que no conec aquest vi ni els vins d’Alacant. Encara no l’hem obert, però el dia que ens el beguem, recordaré les llargues discussions amb l’antecessora de Sòria, la ministra Elena Salgado, al voltant de la frustrada llei del vi, que era un intent que va posar en peu de guerra a l’important sector econòmic al voltant de l’alcohol. Vam arribar a negociar, per telèfon, importants modificacions a l’avantprojecte de la llei del vi. Recordo que la trucada de la ministra em va agafar acabat d’arribar a l’habitació d’un hotel de Leipzig. Vam tenir un estira i arronsa llarg per telèfon. Havia incorporat bona part de les pretensions que plantejava. El dia següent el president Zapatero va anunciar la retirada de la llei. La ministra va arribar a presentar la dimissió. Aquests dies deu brindar les festes des del ministeri d’Administracions Públiques i amb instruccions de no desplegar l’Estatut català d’aquí a les eleccions. I segurament estudiant el mapa de Cantàbria que és la província per on es presenta de diputada continuant la pràctica del diputat “cunero” o paracaigudista. El doctor Sòria, que parla un català dolç de València, té unes formes de fer més esfèriques i gourmandes, afrancesades, i és partidari de veure una mica de vi i picar algun bombó.

1808, patriotisme espanyol

El Govern de l’Estat està preparant una gran commemoració dels 200 anys de la guerra de la independència, el que per aquest barrals en diem la guerra del francès. Fa temps que vaig recordant als alcaldes d’aquí que a Madrid hi ha molts diners per anar a buscar en motiu, o sota el pretext, d’aquesta efemèrida. El ministre de cultura, l’intemperat César-Antonio Molina, ha presentat aquesta setmana el programa i ha anunciat una gran reflexió “sobre el presente y el futuro de esta gran Nación que es España”. No tinc espai per reproduïr més de les moltes referències d’un carregat nacionalisme espanyol d’aquest govern que quan es mira al mirall, de tan natural, ni s’identifica com a nacionalista tot i que el practica amb l’unitarisme de Godoy i la pressumpta il.lustració política de Jovellanos. Vull dir: amb mentalitat de matriu castellana. Esperanza Aguirre fa la guerra pel seu compte i prepara un gran acte apol.logeta de “lo español” enfront de l’enemic francès pel proper 2 de maig. Calcula que, depèn de com, pot ser el dia ideal per llançar la seva candidatura al lideratge del Partit Popular passat per les urnes.

Kosovo

Els diplomàtics de Brusel.les diuen que la independència “mig pactada” de Kosovo es pot produir el 6 de febrer. Tal com estan les coses, és la sortida més raonable i pragmàtica. Però s’ha d’haver llegit molt poca història, gens, per buscar en Kosovo el mirall d’altres independències europees. La història de Kosovo és miserable i desgraciada, des de fa segles. No és pas mirall de res ni de ningú. Ni Sarkozy hi vol posar el nas, que potser ja el té posat el algun altre lloc.

80 km/h

Hi ha diverses formes d’experimentar el ridícul, que sempre és desaconsellable. Una d’elles és circular a 80 km/h per l’autovia del Baix Llobregat a mitja nit quan no passa quasi cap cotxe. Això és el que he fet tants de cops tants dijous a la nit. I és el que fans tants ciutadans que consideren irritant i còsmicament provinciana aquesta obligació que han impulsat els ecopijos del tripartit. Això no ho proposa ni el Partit Comunista francès, que ja és dir.

Poc creixement econòmic

Catalunya creix econòmicament per sota de Múrcia, Madrid o Castella-Lleó. Aquestes són les dades de l’INE referides al 2006. No anem bé i no noto per enlloc el lideratge del govern català. Preguntin a cinc persones del seu voltant qui és el conseller d’Indústria del Govern de la Generalitat. La resposta serà esfereidora. Tant si no acerten a dir el nom, la majoria, com si el recorden. No és precisament ni Fouché, ni Tayllerand.

Amb Zapatero no cal parlar de sexe quan no hi ha ni tan sols amor

En la conferència de premsa de valoració de la legislatura, acte solemne, el president del Govern ha expresat el seu desig que els socis parlamentaris d’un PSOE guanyador siguin CiU i PNV. Convé senyalar que tots els diaris llegits, sis, coincideixen exactament en aquest titular. Per tant, no és una interpretació voluntarista. Zapatero, doncs, és sincer i deixa veure el que les enquestes diuen: que guanyarà per poc i que de socis, no vol ni ERC ni IU. El que succeeix és el que festejats, CiU i PNV, hem perdut tota espurna d’amor cap al pretendent. És la conclusió d’aquest quatre anys en que el pretendent ha practicat la poligàmia parlamentària i s’ha mostrat voluble, capriciós i cambiant. Ara vol assentar el cap. Molt haurà de cambiar. Però molt. Que s’esforci el galant, però els que pretén només en voldran parlar si se senten forts en vots i independents en les seves decisions.I si els números li quadren i canvia molt, haurà de passar a sopar pel Majèstic i signar un acord de govern detallat fins a uns extrems mai vistos en la vida democràtica. Però no avancem aconteixements. Si se’m permet la llicència, amb Zapatero no cal parlar de sexe quan no hi ha ni tan sols amor.