29 de juny 2009

Pedro Solbes a l'hora del pati


Dijous poca estona abans de l’última votació de l’últim Ple del mes de juny. Pati de l’entrada del Congrés. Conversa amb l’exvicepresident Pedro Solbes. Parlem en català. Està més relaxat i rejovenit. Compleix estrictament amb les seves obligacions de parlamentari i assisteix d’oient a les Comissions d’Exteriors i de la Unió Europea. No falla mai a les votacions. I em recorda que és servidor públic de forma ininterrompuda des que va ser nomenat director general el 1982. Després secretari d’Estat, ministre d’Agricultura i d’Economia, Comissari europeu i un altre cop vicepresident econòmic durant cinc anys. “No sé si m’han cessat o m’he fet cessar”. Solbes va guanyar el debat televisiu al seu oponent del PP Manuel Pizarro a les eleccions de març de 2008. Però Solbes és un home prou lúcid i de llarg recorregut com per tenir uns límits de pudor intel·lectual que són els que l’han fet “dimitir-se” i donar pas a una nova administració econòmica més disposada a les ocurrències d’aquesta gran improvisació que és la política econòmica d’avui. Dimarts en sis hores el PSOE es va desdir del pacte amb ICV per pujar els impostos. Fa unes setmanes en menys d’un dia es va desdir del pacte firmat amb CiU per reformar el mercat laboral. Així no es pot governar!!

Segueu a ran que la palla va cara


El Govern de la Generalitat ha decidit retallar 900 milions el seu pressupost per enguany. Dues terceres parts de la reducció afecten al Departament de Política Territorial. Hi havia una època que les receptes socialdemòcrates deien que en època de crisi s’havia d’augmentar l’obra pública com a motor d’arrossegament d’altres sectors productius. Però ara menys obra pública – l’autovia Besalú-Banyoles ajornada un altre cop- per posar la vena abans de la ferida imminent. M’explico: l’endeutament de la Generalitat està molt per sobre de les previsions d’aquest any -300 milions- i se situarà en els 8.000 milions. Una manera de reduir l’endeutament és retallar el pressupost a mig any. No és una mesura d’estalvi estricte sinó una mesura d’amortir un endeutament disparat. Un maquillatge a temps per un rostre perjudicat. Pous secs de petroli, finançament necessari com l'aire que respirem.

Benzina i tabac

En el primer consell de ministres després de les eleccions europees el govern va pujar els impostos sobre la benzina i el tabac. Motiu: fer calaix per plantejar algunes xifres de cares a la negociació del finançament autonòmic. Pujar la benzina ara que torna a pujar el seu preu en els mercats internacionals és una inoportuna decisió per ajudar els sectors econòmics.

Menys impostos o més ajudes


En aquests moments de poca bonança econòmica es planteja clarament el dilema de “més impostos o menys ajudes”. És evident que els poders públics han d’estar allí on els nostres conciutadans tenen necessitats bàsiques no cobertes – sanitat, educació, cobertura per desocupació...-. També és evident que hi ha sectors que han hagut de rebre ajudes públiques no per ideologia sinó per pur pragmatisme – tres grans bancs americans han estat nacionalitzats amb una forma de fer molt poc americana. Però a vegades alguns sectors quan demanen ajudes quasi aixequen una pancarta demanant una pujada d’impostos. Ara, en època de crisi econòmica, es veu molt més clar per on esporgar unes administracions plenes de despeses supèrflues. Molts empresaris demanen unes normes més senzilles –tenim un bosc normatiu- i una presumpció de bona fe en la seva activitat.

Reformes de la llei electoral


Dimecres a dos quarts de cinc de la tarda. Comença una sessió de dues hores de la reduïda comissió en la qual estudiem la reforma de la llei electoral. Sense taquígrafs ni periodistes, es parla amb total llibertat i profunditat. Un debat de gran nivell enmig del brogit parlamentari de final de curs. Acordem que durant els períodes electorals les administracions, totes, no podran fer campanyes ni inauguracions. Ni en unes municipals podrà desembarcar el conseller de torn a fer propaganda tangencial ni en unes eleccions catalanes podrà venir el ministre a inaugurar un tram de la N-II – ja ens agradaria prou que passes!- Una política una mica més seriosa i menys d’esprint final. En aquest mateix sentit, he argumentat i he guanyat la batalla, des d’una posició de partida en solitari, per no ampliar el plaç per publicar enquestes. Necessitem un final de campanya focalitzat en els missatges dels candidats i en la reflexió sobre el vot útil i no pas en aquesta guerra de trinxeres dels mitjans madrilenys per veure qui fa més onatge en la recta final de la campanya. S’han arribat a publicar grans portades amb assignació d’escons per províncies en unes eleccions generals amb només 800 enquestes telefòniques. Millor que aquestes frivolitats no impactin l’últim dia de campanya. I sempre quedarà Internet. S’ha dit que l’enquesta més fiable és la que el CIS fa pública abans de començar la campanya. Però ales últimes eleccions es va equivocar per tres punts i mig. Un altre acord quasi tancat: a partir de les properes eleccions generals, els candidats al Senat no seran ordenats per ordre alfabètic sinó pel proposat per cada partit. En teoria els ciutadans fem una elecció ben lliure a es llistes obertes al Senat, però tothom sap que fins ara era més fàcil recollir vots amb una A al cognom que amb una X al cognom. Veurem que farà ara l’elector en la seva decisió independent.

Una d'espíes

El Director General del Centro Nacional de Inteligencia, el cap dels espies, el director del CNI, Alberto Sáiz està immers en un malson de filtracions periodístiques que provenen dels seus propis subordinats. El cap dels serveis secrets vigilat i delatat pels seus propis espies! Ha comparegut dos cops al Congrés i ha resultat només mig convincent. Un cop ens va dir a la Comissió de Defensa: “Mai a la meva vida he practicat la caça a Senegal”. Al cap d’uns dies sortien unes fotos no refutades practicant “la pesca” al Senegal. Un director d’uns serveis tan nuclears en un Estat com són els serveis secrets ha d’estar resguardat de la política espectacle. Però no crec que sigui el Parlament qui enderroqui el director general sinó les tensions que hi ha dintre del propi govern. La Ministra de Defensa encarrega unes investigacions “extenses i reservades” i el president del Govern afirma des de l’Àfrica: “El director del CNI tindrà la meva confiança mentre romangui en el càrrec”. Zapaterisme líquid en estat pur!

22 de juny 2009

Un pragmatisme que ens fa veurer-hi més clar


Temes gruixuts- En la placidesa de les nostres comarques, succeeixen fets que en grans capitals o en entorns polítics més oberts i menys beatífics en les relacions humanes – “ai no fos cas que ofenguéssim”- serien matèria de gran controvèrsia. N’apunto dos que crec que han passat amb un perfil més baix del que seria apropiat. En primer lloc: 14 anys després del tancament de la Base Loran de l’Estartit, el Ministeri de Defensa retira residus contaminants, concretament dipòsits de gasoil i oli. Retirada pendent de la intervenció de la Junta de Residus. Poca broma. Segon cas: la mala gestió política i jurídica del xalet Tarrús –gustos a part, edifici classificat- costarà a l’ajuntament de Girona una assumpció de responsabilitats per un cost entre 2’2 i 2’6 milions d’euros. Poca broma. Més que els pressupostos d’inversió anuals. Insisteixo, en un entorn polític més ventilat, aquests haurien estat dos motius de major controvèrsia.

Lluny dels grans acords- Conversa amb Antonio Garrigues Walker fent temps per agafar un pont aeri amb molt de retard: “És època de grans acords, de pactes. No es tracta de reproduir els Pactes de la Moncloa perquè vivim uns altres temps. Però s’ha de reconèixer que la situació que vivim actualment és molt més greu i perillosa que la d’aquells anys. És, de fet, la pitjor crisi de la nostra història econòmica. Una crisi de la que ningú, absolutament ningú, coneix ni la seva profunditat, ni el seu abast, ni la seva duració. Tots els països van a cegues buscant solucions que sens dubte apareixeran però que no estan gens clares”. Són les opinions de l’advocat més important de l’Estat, amb una visió panoràmica de la situació econòmica des dels raig x d’un despatx que veu l’economia empresarial en “strip-teases”. No són paraules apocalíptiques, sinó mesurades. Què feu els polítics? Em pregunten. Desgraciadament en la política espanyola els grans acords ja fa anys que van quedar lluny. Perquè avui qui ens governa no té mentalitat de gran abast sinó de regateig curt, de tactisme.

Pragmatisme econòmic- Les llibretes de les ideologies diuen una cosa però la realitat dura del moment ha obligat a l’administració nord-americana a adoptar unes mesures molt poc americanes: control públic de la majoria del sector financer, de les dues grans entitats hipotecàries i de la major empresa industrial. I a reforçar el poder d’intervenció de la Reserva Federal. D’aquesta crisi n’hem de sortir més lúcids i responsables i no pas més deprimits. Menys serà més.

Afganistan- El govern ha vingut al Congrés dels Diputats per demanar l’autorització parlamentària per l’enviament de 450 nous efectius de l’exèrcit en la missió de Nacions Unides a Afganistan. Concretament aquest increment de tropes ha de servir per assegurar l’estabilitat en les eleccions del 20 d’agost. Hem votat que sí, com quasi tothom. Però Afganistan pot ser l‘Iraq del president Obama, com recorda molt bé el diplomàtic català Francesc Vendrell –ex-enviat de Nacions Unides a Afganistan. Dient les coses pel seu nom: el president Karzai ha governat un país amb notables índexs de corrupció, la producció de cocaïna s’ha incrementat moltíssim els últims anys i el poder talibà ha saltat a Pakistan. La defensa de l’estratègia nova d’Afganistan diu que només és possible la intervenció quirúrgica amb bisturí afilat i molts més efectius – 65.000 soldats nord-americans, 10.000 d’altres Estats aliats de la OTAN. Potser sí, així ho hem avalat. Però també han començat els contactes amb els “talibans moderats” (contradicció en els seus termes?) i l’ombra de l’ensopegada soviètica encara plana per les altes muntanyes del nord d’Afganistan. Pakistan es troba en guerra civil encoberta i en menys de deu anys tindrà més població que Rússia. Els que creien que el president Obama era un pacifista – això havia passat a Europa- patiran un gran disgust.

14 minuts- A la televisió, el temps és or. Una imatge de segons, uns pocs minuts d’unes declaracions...i l’efecte multiplicador és riquíssim sobre el conjunt de la opinió pública. Ara hem sabut que durant les poc divulgades eleccions europees els periodistes de TV3 van dedicar una suma de 14 minuts a dir que no estaven d’acord amb els blocs electorals que defineix la Junta Electoral i que garanteixen equitat en la informació dels diferents partits amb representació parlamentària. Si és discutible el criteri dels blocs electorals, també es discutible gastar 14 minuts de televisió per dir moltes vegades el mateix.

Una sortida per Irlanda- El Consell Europeu d’aquesta setmana ha donat tots els ingredients excepcionals perquè els irlandesos siguin cridats a les urnes el 4 d’octubre amb la il·lusió que a la segona – i última oportunitat- el Tractat de Lisboa sigui ratificat per Irlanda i definitivament encarat per la seva entrada en vigor. Per això el Consell de caps de Govern i Estat de la Unió Europea ha garantit explícitament a Irlanda que l’entrada en vigor del Tractat no afectarà ni la seva fiscalitat ni la seva neutralitat militar ni la posició tradicional del país contrària a l’avortament. De fet, cap dels tres assumptes són matèria del Tractat europeu. Però a vegades la mentida es fa tan gran que no hi ha més remei que seguir la mentida i donar-li carta de naturalesa com ha succeït en aquesta cimera europea. Tot sigui per el sí d’Irlanda.

Vot nou a les municipals- El govern ha incorporat 1 milió 100 mil nous votants en el cens de les eleccions municipals de 2011. Dades oficials del ministre d’Afers Exteriors a pregunta de qui escriu. Suposa un increment del 42% de la població immigrant extracomunitària. S’ha dit sovint que la participació a les eleccions locals és una gran forma d’integració. I així pot ser. Però el criteri adoptat és arbitrari i pervers: els països que permeten votar ciutadans espanyols a les seves eleccions municipals seran els que faran que els seus ciutadans immigrats a Espanya puguin votar, si compten amb amb cinc anys de residència. Criteri arbitrari. Perquè un nord-americà o un neozelandès amb vint anys de residència aquí no pot votar? El criteri ha de ser el d’acreditació de l’arrelament i la integració i no pas el del pas del temps i només per a nacionals de 15 països. Compte amb aquesta dada a l’hora de calibrar les previsions de les properes municipals.

Tres anys de Nou Estatut- El 16 de juny de 2006 els ciutadans de Catalunya que vam anar a votar vam ratificar per referèndum el nou Estatut d’Autonomia. Tres anys després, el desplegament de l’Estatut és molt minso. El problema no és el nou Estatut sinó la poca seriositat amb la que han entomat l’assumpte la majoria governamental que el va votar. Dimecres interpel·laré al vicepresident Chaves: “Como valora el Gobierno el grado de cumplimiento del Estatut de Catalunya que fue ratificado hace tres años?”. Que ningú dispari contra el pianista, que ningú dispari contra l’Estatut. Que es miri amb detall el poder econòmic i polític que s’hauria d’haver traspassat i ha retingut el govern central. Que dimecres Chaves respongui. Al vicepresident Chaves se’l nota com un peix sense peixera. Desprès de tants anys de poder omnímode a Andalusia, ara es fa càrrec que l’han prejubilat en el blanc blau.



01 de juny 2009

Els avions oficials i la demagògia

Quin debat més provincià, corrosiu i autodestructiu. El Partit Popular ha fet bandera electoral de l’ús d’avions de l’estat pels desplaçaments del president del Govern en els dies de campanya. Si preguntem a un nord-americà, a un francès o a un alemany en aquest assumpte, es farien un tip de riure. Un president del Govern ho és les 24 hores del dia. Per institucionalitat i per seguretat. Potser aquesta aventura dóna alguns vots populistes però és un mal camí encetat pel Partit Popular. Estic en contra d’aquesta demagògia.

Vot immigrant i integració

He interpel·lat al ministre d’Afers Exteriors i Cooperació sobre els acords internacionals per permetre votar els immigrants de 15 països en les properes eleccions municipals. La majoria països sud-americans. És possible en base a l’article 13.2 de la Constitució que reconeix la reciprocitat: si un espanyol pot votar allí, un d’allí pot votar aquí. La veritat és que bàsicament suposa la injecció d’1 milió 100 mil immigrants en el cens de les properes eleccions municipals. Política d’integració i cohesió? Potser sí, i en aquest sentit ens hem posicionat a favor del fons de l’assumpte. Però el criteri ha de ser la reciprocitat o l’arrelament? M’explico: ¿perquè un tercer país permet el vot dels immigrants els seus nacionals han de poder votar en les municipals de l'Estat espanyol i, en canvi, algú que acrediti molt més arrelament en el país però que en el seu país no es permeti el vot a estrangers no podrà votar? Finalment, els convenis permeten el doble vot: votar aquí i en el país d’origen a les eleccions municipals. Això els arrelament?

Grip A i cintura política

Compareixença conjunta de les ministres Trinidad Jiménez i Carme Chacón per informar al parlament de la pandèmia de la Grip A i la seva penetració en un col·lectiu d’alt contacte com és l’exèrcit. Decididament la ministra Jiménez, que no és precisament metgessa, es mostra molt més subtil i exhibeix molta més cintura. La ministra Chacón es manté en la posició de no reconèixer cap error ni un. Ni l’error d’haver tardat quatre dies a informar a Sanitat des dels primers símptomes fonamentats ni haver autoritzat la visita d’un grup d’escolars el dimecres 20 al quarter de Hoyos de Manzanares quan els primers símptomes van aparèixer el dia 17 de maig. Cap flexibilitat. El mateix patró d’errors i conducta que amb la retirada de la tropes de Kosovo. Tanta inflexibilitat algun dia pot conduir-la a un error irreversible.

Celebrant la Champions a la Cibeles


Dimecres 27 de maig. Ha acabat la sessió conjunta de les comissions de Defensa i Sanitat al Congrés per discutir la crisi de la Grip A en els quarters militars. En menys d’una hora comença el partit de la final de la Champions. Una part de la colònia catalana a Madrid ens hem convocat al Cafè Galdós del carrer dels Madrazo de Madrid, a un minut del Parlament. Un gran apilonament: periodistes, parlamentaris i també el director general Ignasi Guardans. Ens saludem tots i de cap a la passió. Temperatura alta. Al final del partit, emoció i trucades. Sortint del carrer dels germans Madrazo, com qui no vol, hom es troba al carrer d’Alcalà i des d’allí es veu perfectament la plaça de la Cibeles, lloc emblemàtic de celebració de les victòries del Reial Madrid. L’eufòria és incontinguda i veiem desenes de seguidors del Barça celebrant el triplet. Ens hi acostem. Acabem essent més de quatre-cents. Sota l’atenta mirada d’uns quants policies nacionals. Uns quants diputats al Congrés: en Pere Macias, la Montse Surroca però també un nombre significatiu de diputats socialistes. I molta varietat. És digne d’observar els sud-americans que van sumant-se a la celebració, segurament atrets pels jugadors sud-americans de l’equip de Pep Guardiola. Retirada a quarts d’una. La festa continua. El dia següent la manera de començar una conversa a Madrid era comentant educadament el partit i felicitant el català. I, els que tenen més confiança, preguntant: ¿Per què diuen només Visca el Barça i visca Catalunya? Ah! amic, aquesta és una bona pregunta que diu moltes coses. La seva resposta també diu moltes coses. Metapolítica per entendre coses de la Catalunya d’ara.

Dos exvicepresidents econòmics

26 de maig. Dia de celebracions. També del 60è aniversari del company de grup Josep Sánchez-Llibre. Festa sorpresa amb un dinar fred. Apareixen els protagonistes de la política econòmica que va des de 1993 fins a 2009: Pedro Solbes, Rodrigo Rato, Juan Costa, Fernández-Marugán...també els ministres Miguel Sebastián i Celestino Corbacho. A Rodrigo Rato se’l veu amb el cuc de la política ben viu, i dolgut amb els que ara manen en el seu partit. Recordem els pactes del 1996, tots, també els més discrets que van beneficiar clarament les comarques gironines (A-26, l’inici de l’A-2 avui aturada...). Ha estat el cap de setmana preparant el debat amb el cap de llista popular a les europees. De retirat de la política, res de res. Conversa plàcida amb un relaxat Pedro Solbes, que parla un valencià dolcíssim d’Alacant. Ens emplacem per continuar la conversa. Contingudament crític, pot ser que deixi l’escó a bans d’acabar l’any: “Votar els propers pressupostos podria arribar a ser un exercici d’impudor intel·lectual massa alt”.