20 de juliol 2014

Conversa amb periodistes

He aprofitat els meus dos dies a Moscou per entrevistar-me amb els dos periodistes corresponsals espanyols que crec que escriuen més bé sobre una realitat que només els miops volen llegir des de l’òptica naïf occidental (Rússia torna i no sempre amb les formes més amables, Rússia té memòria i caràcter d’Imperi melancòlic i ferit). Aquella dona amb la que sempre havia parlat amb castellà descobreixo des de la terrassa d’aquest hotel internacional amb vistes al Kremlin que és una eivissenca que li surt un xerrar dolç i una mica afectat per les erres fortes de tants anys a l’esfera exsoviètica. Em fa un resum que em guardo com una píndola de pensament condensat: “Rússia es va quedar buida de pensament i mística amb el col·lapse del comunisme i davant aquest nihilisme han abraçat l’Església Ortodoxa per trobar sentit als seus actes. No és estrany que les aparicions més solemnes de Putin siguin sovint en esglésies ortodoxes i no és estrany la bel·ligerància dels antics comunistes cap al matrimoni homosexual i tot el pensament demòcrata liberal. Ells són de pensament dur i s’agafen ara amb l’Església. I aquí és on Marine Le Pen els considera uns valents defensors dels valors durs. Hi ha una curiosa connexió entre el poder rus i la dreta extrema europea”. 

Una conversa a la Duma


Fa dos anys que cueja la solució del conflicte per les més de 600 famílies que tenen pendent la culminació d’una criatura a Rússia. Un cop aprovat el Conveni bilateral (em guardo explicar el que ha costat la redacció de la lletra petita), ara falta la ratificació parlamentària. Sóc optimista i estic en contacte amb els pares, alguns d’ells residents a les comarques gironines. Em reuneixo amb el president del Parlament Rus, la Duma, Serguéi Narishkin, veritable número tres del país. Acordem una ratificació el més ràpida possible del Tractat, tot i que l’estiu està pel mig. I es compromet, en un país com Rússia, que un cop firmat el Tractat, cap jutge en farà una interpretació contrària. Impressiona la conversa d’hora i mitja amb Narishkin, excap de l’administració del president de la Federació Russa. Al final, es dirigeix cap a mi i em diu: “vostè és català, jo el puc entendre a vostè, i vostè ens hauria d’entendre a nosaltres sobre Crimea”.  Li proposo prendre una tassa de cafè face to face. Riem, li dic que són dos casos diferents. I abandono la Duma pensant com carai el cas català s’ha internacionalitzat fins al punt que sigui tret en la conversa pel tercer home més influent de Rússia. També penso, un cop més, “què hi fa un nen d’Olot en un lloc com aquest?”. La ironia ens salvarà i ens fa fer coses de profit. La ironia, mai el cinisme. 

El nou PSOE

Diumenge 13 de juliol. M’assabento per twitter i a milers de quilòmetres, arribant a Moscou, que Pedro Sánchez ha guanyat folgadament la secretaria general del PSOE. És un misteri el pensament polític del nou líder del socialisme espanyol. Haurem d’esperar el seu rodatge per saber que pensa. En alguns aspectes, fa pensar en la trajectòria de Zapatero, el diputat desconegut que es va fer amb la direcció del partit (també amb l’ajuda d’alguns socialistes andalusos) i que amb menys de quatre anys va esdevenir president del Govern. Els socialistes més continuadors del fil roig del socialisme històric estaven amb Eduardo Madina tot i que no les acabaven de tenir totes perquè el caràcter banyabaix del basc els hi feia tenir alguns dubtes. El seu melancòlic perdre i el seu rebuig a formar part de la nova executiva confirmen aquest mal perdre que intuïen alguns. José Antonio Pérez Tápias, un tipus magnífic amb el que vam compartir quatre anys de treball a l’hemicicle i una llarga conversa sobre polítiques i ideologia en una taverna al centre de Praga, no ha quedat gens malparat i ha vivificat el corrent crític que intenta fer de mur de contenció davant els malhumorats que han agafat forma política a través de Podemos (ja veurem com evoluciona) i d’una Izquierda Unida en procés urgent de transformació (Alberto Garzón, un espontani del 15-M que passava per allí està cridat a construir ponts amb els qui els hi amenacen l’hegemonia a l’esquerra del PSOE). Només sabem que els més propers a Rubalcaba i Felipe González havien apostat per Madina, només sabem que avui el PSOE és un gran interrogant. Només sabem que els socialistes catalans més lliurepensadors havien apostat per Madina i han perdut i que els socialistes catalans més orgànics i amb més instint de supervivència han apostat per Sánchez. Tot plegat demostra que les successions tutelades són un impossible i que l’espontaneïsme cada cop té més èxit en el temps de la política fast-food, fast-emotions and fast-politics. 

14 de juliol 2014

Els kurds

Tot i que l’excitada premsa madrilenya de les bombolles i els focs d’artifici es pensava que aquella hora estava reunit amb el ministre principal de Gibraltar (que se’ns ha perdut amb les autoritats de Gibraltar tant properes a Londres i contraries al sí en el referèndum d’Escòcia?) la veritat és que aquella hora estava reunit amb el delegat del Govern del Kurdistan iraquià a Madrid, un home d’unes formes exquisides, well educated, i amb un cabdal d’informació rellevant. No només ens ha explicat els fets i dades més rellevants sinó que ens ha demanat consell (quina cosa solen fer les persones intel·ligents). Iraq està en un escenari d’extrema inestabilitat (la guerra entre xiïtes i sunnites pot esclatar més aviat que tard i una ingerència d’Iran no és descartable). Davant d’aquest panorama, el Kurdistan iraquià pensa que li ha arribat l’hora de cridar els seus ciutadans a un referèndum d’autodeterminació. I més ara que el Govern de Turquia ha entès que li convé més un Estat laic proper i ric en petroli que el contagi de l’integrisme en les seves fronteres. El 10 d’agost hi ha convocades eleccions presidencials a Turquia, Erdogan s’hi presenta per culminar la mutació del règim kemalista en una nova forma d’islamisme “moderat” neootomanista. Les fronteres artificials nascudes del final de la Primera Guerra Mundial al Mitjà orient està a punt de saltar per moltes de les seves artificials costures. Tornarem a repensar els mapes, en gran.

La llei de consultes

He pogut llegir el projecte de llei de consultes no referendaries que la setmana que ve es discutirà i votarà en comissió al Parlament de Catalunya en vistes a la seva aprovació per tenir un marc legal per la consulta del 9 de novembre. El primer que cal dir és que està escrit des d’un rigor jurídic que els hi posa francament difícil als carregats de prejudicis (llegeixis al govern espanyol) per impugnar-la davant el tribunal constitucional espanyol. L’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dóna empara a aquesta llei, que fins i tot el PSC es planteja votar a favor. En segon lloc cal assenyalar que el període per la convocatòria d’una consulta es fixe en un interval d’entre 60 i 30 dies abans de la celebració de la mateixa. Per fi ens homologuem amb els terminis europeus, àgils i més curts. Els britànics convoquen amb menys d’un mes eleccions, el parlament europeu va treballar fins un mes abans de la celebració de les eleccions. En la cultura política espanyola tot es para dos mesos abans de la convocatòria a les urnes. Això a la pràctica farà que el debat ciutadà democràtic sobre les opcions de vot del 9-N s’avançaran a la pròpia convocatòria formal de la consulta. Com en tants llocs, el debat ciutadà és continu i la convocatòria una formalitat des de la legalitat. Encara faria més ridícula una reacció desaforada del govern espanyol. Res està escrit en el guió de la propera tardor per part del govern central i el “equipo habitual de Moncloa”. Estem, també, davant d’un joc de formes, impecabilitat i una comunitat internacional que ens mira amb atenció. Pensar en gran.

La seguretat és la primera de les llibertats

Aquesta sentència tan profunda la vaig sentir de la boca de Edouard Balladur (Esmirna, Turquia 1929), exprimer ministre francès i candidat frustrat a la presidència de la República, un dels polítics més sofisticats de la dreta civilitzada francesa (és indispensable la lectura del seu llibre Maquiavel en democràcia). Sense seguretat jurídica i civil no és possible l’exercici de la llibertat en una societat democràtica i dotada de sistemes de garantia de drets i compliment dels deures pactats entre els ciutadans. M’ha vingut aquesta frase al cap quan he conegut la sentència de l’Audiència nacional (espanyola) que ha exculpat a quasi tots (menys un) dels acusats de provocar el setge al Parlament de Catalunya. Convé llegir la sentència, convé veure quan els magistrats de l’Audiència Nacional (espanyola) s’agafen l’exercici de la llibertat de manifestació com un petit plaer sàdic per enforquillar la dignitat dels electes catalans i del parlament que avui envia senyals evidents de malestar a les assentades (i endormiscades) elits espanyoles. La majoria de les forces polítiques del Parlament han decidit recórrer la sentència (aquí es veu que encara queda un PSC que va governar i té memòria del que és la institucionalitat i la seguretat com la primera de les llibertats). Els feliços de ICV han proposat enretirar les balles de protecció del Parc de la Ciutadella com a homenatge d’aplaudiment als bàrbars que van colpejar als parlamentaris i que van bloquejar el inici de la celebració d’una sessió plenària (la sobirania d’un poble reunida en sessió formal per fer lleis o controlar el govern). No és corporativisme parlamentari el que escric, és la defensa de la llibertat i la democràcia. Perquè alguns dels bàrbars simplement estaven en convocatòria lúdica (“fot-li fort a veure si peta tot”) però els convocants estaven inspirats per una vocació no pas de canviar la democràcia des de la democràcia sinó d’un feixisme llardós amb unes gotes d’odi social. Aiii l’esquerra que els riu les gràcies fins que els hi foten el petard a l’entrecuix (Aiii, Joan Herrera ja veuràs que ben parat que en sortiràs del flirteig amb l’Ada Colau). Es veu que en la votació per presentar recurs a la sentència ERC s’ha abstingut, un cop més. No mullar-se ni sota la dutxa. Pensar en gran, o no.

06 de juliol 2014

Lentament entenen algunes coses

Dilluns 30 de juny, participo en una taula rodona dels cursos d’estiu de l’Associació de Periodistes Parlamentaris. Cayo Lara (IU), Soraya Rodríguez (PSOE), Beatriz Rodríguez-Salmones (PP) i un servidor. Després de set anys de crisi econòmica i recuperació encara dèbil, la resistència dels materials de la paciència ibèrica –prodigiosa a Portugal- comencen a cedir i el malhumor es manifesta a les urnes. Un cop més sostinc que la crisi de canvi polític i institucional a Catalunya no ha fet res més que avançar i anunciar la crisi política i institucional que es viu a Espanya des de fa unes poques setmanes. El rial va carregat d’aigua d’indignació i ganes d’emportar-se per davant molt d’immobilisme. Em crida l’atenció la cursa iniciada per PP i PSOE per apuntar-se al crit de protesta (en alguns casos sona molt forçat). Podemos ha impactat com un meteorit en el Madrid polític i ha deixat UPyD i la líder Rosa Díez en les vitrines del Museu Egipci. El vot de protesta ja no passa per la dama que defensa tot allò que es desfà com un terròs de sucre (des del model territorial fins a la intocable Constitució...) i Cayo Lara veu a venir que el seu verb de disciplina PCE i formes manxegues serà desplaçat per una generació que ronda els quaranta. De cop, salt generacional. I els dic: tots vostès que durant tres o quatre anys han frenat per terra, mar i aire el dret a decidir ara descobriran que la gent vol dret a decidir per tot. Volen discutir-ho tot, tornar a començar. Uns amb més passió si Monarquia o República, altres amb més passió el destí amb lupa de la utilitat de les inversions públiques i la gestió del pressupost, altres la transparència en les decisions. O entenem el que passa i canviem o quedarem també malparats en la nostra formulació política. Si no volien caldo, dues tasses. Dret a decidir per a tothom. Democràcia.


Identitats

La setmana passada, setmana de Ple del Consell d’Europa a Estrasburg, vaig veure i observar dues nits de celebració de l’equip d’Algèria pels carrers de la capital d’Alsàcia. En els dos casos estava treballant a l’habitació i vaig treure el cap per la finestra. Una bona colla de centenars de joves amb les banderes d’Algèria celebraven la promoció de l’equip. Després vaig llegir que en alguns llocs del país s’havien produït enfrontaments, ferits i detencions. En el silenci i la fresca de la nit vaig pensar en aquella eclosió de felicitat sobre la terra que ha estat clivella en les dues guerres mundials basculant de França a Alemanya i a la inversa. El món s’ha fet més petit, la hiperconnectivitat ha canviat les nostres vides, coneixem més l’altre... però en aquella plaça Kleber –el general alsacià de Napoleó que va mantenir el domini d’Egipte i va incorporar la fascinació per Egipte en la vida francesa-, en aquella terra d’avis que parlen alemany i una identitat francesa forta però que no ha torçat la forta identitat alsaciana, allí, joves francesos de tercera o quarta generació... interpel·laven a tots els que creuen que els Estat-nació són motlles d’una eficàcia inapel·lable.  

L’olor de l’espígol


El primer cap de setmana de juliol és l’arrencada de la temporada d’estiu a la Costa Brava. Per molts la cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell n’és el primer esdeveniment popular. Recordo els anys que Carles Sentís era un perfecte amfitrió abans de l’inici de la cantada. I recordo que d’aquells anys en va sortir una regular visita d’estiu a casa seva, després de dinar, a s’horabaixa per dir-ho a la mallorquina manera, per parlar però sobretot per aprendre i escoltar. Sentís sempre insistia en les formes suaus i amables de la Costa Brava i ho contraposava al territori de la Costa Blava francesa. Sentís coneixia aquella zona, com Josep Pla, i per ells Marsella va ser un lloc de refugi i de base d’operacions. Ara que la vida professional m’ha dut a visitar un parell de cops aquells borals, em faig més la idea de la diferència i de la comparació. A la Costa Blava les carreteres passen arran de mar, la cornisa està plena de cases i apartaments d’una distribució més o menys afortunada. I a pocs quilòmetres a l’interior, les autovies i les autopistes. És un lloc de bon viure, ple de sol i gent “well educated” però la massificació és un desastre. En canvi, el desenvolupament econòmic més lent del sud dels Pirineus ha permès servar un Empordà raonablement endreçat i de bon viure. Si el patró de desenvolupament de la Costa Blava, o tants llocs de la costa italiana, s’hagués traslladat a casa nostra, ara tindríem carreteres molt transitades arran de mar, autopistes pel mig de la plana de l’Empordà i una massificació irreversible. Sovint som crítics sobre un o altre descosit urbanístic però en aquests moments hem de tenir ben present el que hauria pogut ser i afortunadament ja no serà. L’any 1966 la professora Yvette Barbaza va publicar el seu excel·lent treball “El Paisatge humà de la Costa Brava”. La seva lectura manté avui tota la seva vigència per entendre el que succeïa aquí i el que ens diferenciava del frenesí d’unes societats europees que construïen segones residències per un turisme de masses que ara ha evolucionat cap a un viatjar pel món massiu. Mentrestant, l’Empordà manté la seva calma i bon viure. El pic de l’estiu arriba, el blat ja està segat i aplegat en aquestes circulars bales de palla d’una innegable evocació dels quadres de Van Gogh. Aquí i a la Provença, paisatge d’on surten els quadres de sol i sensualitat desbordants. Convé viatjar a la Provença, que la tenim a tocar. Ens uneixen unes formes de vida mediterrànies i vocacionalment lleugerament sofisticades. Arreu, l’olor de l’espígol ens euforitza contingudament. 


03 de juliol 2014

N-II, estat de la qüestió


Vull començar reconeixent que la ministra Ana Pastor té més instint polític i més atenció pel seguiment de l'empantanegada obra de desdoblament de la N-II que no pas els seus dos immediats antecesors, Magdalena Álvarez i José Blanco. Dit això, de les paraules als fets hi ha un pas de gegant en aquesta matèria. Abans-d'ahir la ministra Pastor va estar 20 minuts a Vilademuls per inaugurar un nou accés a l'autopista. Ara ja tenim variant de Girona. Aquelles velles i descolorides pintades pel centre de la ciutat que deien: «Variant de Girona per l'autopista» van veure com el temps, 21 anys després, els donava la raó. Ahir, s'aixecava acta definitiva del gran error del ministre Josep Borell i l'alcalde Joaquim Nadal de fer la variant de Sant Daniel. Ara l'Estat vol traspassar la variant de Sant Daniel a la Generalitat. Cal pensar en els seus nous usos. Ja tenim 20 quilòmetres d'autopista gratuïta amb funcions de variant desdoblada. La culminació d'una decisió política de 2007 es fa realitat l'1 de juliol de 2014, 7 anys després i mira que la infraestructura bàsica ja estava construïda. Bé pels ciutadans i bé per la ministra, que ja té una col·lecció de fotos gironines a la salut d'Abertis, que vol dir dels usuaris de l'autopista. És pertinent aquí fer-se la pregunta planiana: «qui ho paga, tot això?». Ara per ara, la concessionària de l'autopista, que té la fi de la concessió l'any 2021. Aleshores veurem si totes aquestes obres són un bon argument per l'allargament de la concessió. No avancem esdeveniments –queden 7 anys- però tampoc siguem innocents.


I de la resta de la N-II què? El Govern del PP va heretar unes obres paralitzades del Govern del PSOE. L'octubre de 2012 es va adjudicar una altra vegada el tram Caldes de Malavella-Sils amb un període d'execució de 15 mesos, que acabaven el gener de 2014. En el millor dels casos, aquest tram de 4,5 km estarà acabat a finals d'any, 11 mesos de retard sobre 15 de termini oficial d’execució. La veritable novetat és l’anunci de dos nous trams, que ja van ser anunciats el gener d'aquest any: el tram  Sils-Maçanet de la Selva i el tram, Medinyà-Orriols. La venda al mitjans va ser molt bona. Tot i que ho portava apuntat a les notes, la ministra es va ben estar de dir que eren dos trams de 3 km cadascun. I això és tot. S’avança en la redacció del projecte de desdoblament «tou» (duplicació de calçada) d'Orriols fins a la frontera francesa. El govern espanyol, per primera vegada a la història, vol fer una concessió de construcció i manteniment amb peatge a l'ombra. No ho veurem pas, aquesta legislatura. Benvinguts siguin els avanços en els tràmits administratius. I el gran silenci de la ministra, fa dos dies a Vilademuls, va ser no reconèixer obertament el que ja ha dit en seu parlamentària: que el Govern de l'Estat no té previst desdoblar la N-II des de Maçanet fins a Tordera (9,2 km). Greu error. Volen traspassar aquest tram a la Generalitat (regal galdós) i deixar sense connexió per autovia a un conglomerat de 200.000 habitants de la Selva marítima i part de la interior. Els avanços són lents, no ens podem quedar amb els braços plegats. Cal insistir més i separar el gra de la palla. Ja veurem què passa el 2021 i mentrestant, de nou, només 6 km en una legislatura. Dit això, amb la ministra Pastor s'hi pot parlar, raonar i avançar. Encara queda molta feina per fer, la major part.