14 de febrer 2009

Bermejo: "Tengo buena punteria"


A veure si s’aixeca la boira i s’aclareix una mica el panorama. El jutge Baltasar Garzón ha tirat la xarxa sobre l’edifici del Partit Popular i diu que té elements per pescar persones molt properes en un suposat cas de tràfic d’influències. Ha aixecat només parcialment el secret del sumari i encara anem a les palpentes. Per posar-hi més emoció ha insinuat que hi podria haver la implicació de persones aforades (parlamentaris). Pot ser molt o pot ser poc, però Garzón no és el jutge més silenciós de la aconstitucional Audiència Nacional. Els vells socialistes, els de l’època de Felipe González, tenen un odi indissimulable contra Garzón i recorden que ell va actuar en un seguit de sumaris del GAL dos dies abans de la seva prescripció i després de sortir escaldat de la seva aventura política. Va ser número dos per Madrid en les llistes del PSOE el 1993, volia ser ministre de l’Interior i Rafael Vera li va parar els peus. Després Garzón va impulsar una causa que va portar a Vera a una llarga estada a la presó. El jutge posat en política es va quedar amb una secretaria d’Estat. Va deixar la política i va disparar contra el socialisme d’aleshores amb gran eficàcia pel desgast definitiu de l’últim govern González, que va anar a l’oposició el 1996 després de 30 mesos d’una legislatura truculent. Aquests dies es manifesta una subterrània solidaritat del vell socialisme d’aleshores amb el PP d’avui: “ara us ha tocat a vosaltres”. Per què? Potser amb el pas de molts mesos es veuran alguns motius. Potser el nou socialisme té nous interessos i molt poca memòria per volar lleuger d’equipatge. Carlos Dívar és el nou president del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional necessita d’un nou emblema.


Dimarts a la nit vaig anar a dormir amb l’informatiu que anuncia els titulars dels diaris del dia següent. El “tot Madrid”, doncs, coneixia la portada de El Mundo del dimecres: Baltasar Garzón i Mariano Fernández Bermejo, ministre de Justícia, van compartir una “cazería” el cap de setmana passat. Allí es van matar uns quants porcs senglars i algun altre animal del qual no recordo el seu nom. Sembla ser que al socialista Fernández Bermejo li agrada caçar porcs senglars en companyia de la seva esposa. Els socialistes s’afanyen a dir que hi havia un munt de persones en aquella festa de “señoritos” però reneguen ferros i claus. La causa general pot tenir llarg recorregut i la “montería” és cosa d’uns pocs dies en els diaris i les ràdios, diuen. Fernández Bermejo va ser promocionat a ministre sota el patrocini únic i explícit de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega. Ara ella ja n’està fins a la coronil·la. A Fernández Bermejo li passa quelcom semblant que a la ministra Magdalena Álvarez: encara que tinguin raó, la defensen amb tanta xulería que irriten al públic en general. I als jutges que volen anar a la vaga en particular.


Dimecres a la tarda hi havia convocada Comissió de Justícia al Congrés dels Diputats. Hi vaig treure el cap. El xoc frontal de dos cabrons (en el sentit animal del terme). Pel Partit Popular oficia Federico Trillo, un supervivent nat. “Empaque” torero. Aquest dies Trillo ha tornat als llocs de comandament del PP abonyegat. Porta la batuta de la defensa jurídica i l’estratègia d’atac. Llenguatge barroc i descarat d’un lletrat-militar de la marina i lletrat en excedència del Consell d’Estat. Pel PSOE actua Julio Villarúbia, diputat per Palencia i home que li ha tocat defensar les aficions cinegètiques del ministre de justícia. Defensa atacant (què pot fer en aquest cas!): “Vostès (en referència al PP) són els hereus dels protagonistes de la pel·lícula “la escopeta nacional””. Després torna a parlar el ministre de justícia per dir, desafinat, que ell “té molt bona punteria”. Més “empaque” torero. Quin fàstic de debat. Des de la cadira de la sala de la comissió de justícia em pregunto si aquest espectacle es podria donar en un parlament com l’alemany, l’austríac i el finlandès. O el català.


Agafar-se la política espanyola molt seriosament és perillós. El que una setmana sembla una hecatombe, la setmana següent està en la tercera fila. Els espies de la Comunitat de Madrid seran un “nyap” de tercera regional. I El Mundo que fa dues setmanes disparava contra la direcció del primer partit de l’oposició ara els hi passa un flotador per uns dies (tot sigui per les ventes en època de caiguda lliure dels beneficis).


A veure si s’aixeca la boira en pocs dies. Els conspiradors del PP de començaments d’estiu ja es tornen a excitar un altre cop però Mariano Rajoy és un gallec escèptic que només li surt el “carallo” quan li toquen el vora viu (dimarts ho va demostrar en el debat de política econòmica). Un fumador de puros del Casino de Pontevedra que es vitamina en moments difícils (fins a l’èxit o el fracàs definitiu). Com es pot suposar, el govern socialista observa amb gran fruïció el moment polític actual. Encara que només sigui per tapar la seva insuportable lleugeresa i superficialitat en la conducció de la crisi econòmica. Dimarts Rodríguez-Zapatero va deixar clar que és un tàctic que només fa temps per veure com queden les coses després de les eleccions de l’1 de març. Amb Zapatero no ens trobem davant d’un socialdemòcrata europeu convencional. És quelcom diferent. Dimarts el debat econòmic va durar des de les quatre fins a dos quarts d’onze. A última hora, quan els periodistes ja estaven escrivint la crònica, Zapatero va deixar anant dirigint-se a Gaspar Llamazares: “Porqué su partido se llame Izquierda Unida esto no quiere decir que mi partido no haga políticas mas a la izquierda que las que usted propone”. Aplaudiment dels nous socialistes, cara d’astorament dels socialdemòcrates sensats.


En Duran va fer un bon discurs carregat de propostes i reflexions. Però fa basarda pensar que el president del govern està més atent a superar la setmana i veure com el primer partit de l’oposició s’entrebanca que no pas a prendre mesures valentes i agafar el timó del govern de la crisi. Ramon Trias Fargas va deixar dit en el seu llegat polític: “Tingueu la generositat del que mereix la victòria”. Crec que així ens comportem. Però no pas aquesta colla que cavalquen sobre les onades de la política espanyola entre “La escopeta nacional” i el matrix de la política d’enquestes i emocions.

09 de febrer 2009

La por i el proteccionisme


Tots els líders sensats del món alerten contra el perill del tancament de les economies en si mateixes com una reacció davant la crisi econòmica mundial. Tots alerten contra el proteccionisme en plena era de la globalització no normativitzada i regulada en els seus mínims. Perquè d’això es tracta. Però les declaracions van per una banda i els fets per un altre. La crisis alimenta el tancament econòmic d’alguns Estats de la Unió Europea. El primer ministre Gordon Brown decideix encalmar las manifestacions xenòfobes de Gran Bretanya – “el treball britànic pels britànics”- incomplint les normes de lliure circulació de ciutadans de la Unió Europea. El president Nicolas Sarkozy condicionarà les ajudes a empreses a la seva radicació en el país. Temps de por i retraïment. La temptació de la reacció, la temptació carlista. Viurem anys de congelació de la integració europea. El mar està encrespat i la navegació és difícil.

Espies


Sembla ser que la crisi dels dossiers de la Comunitat de Madrid és una gran febrada del poder mal digerit del PP madrileny en època de creixement econòmic ràpid i diners fàcils. La construcció del Gran Madrid. Els dos vocals a proposta del PSOE en els òrgans de direcció de Caja Madrid van rebre crèdits per valor de 1’3 milions d’euros des de l’any 2004. El seu vot va salvar el president de l’entitat, Miguel Blesa, alineat amb Gallardón contra Aguirre. El seu vot havia estat prèviament pactat entre els aguirristes i el vicesecretari del PSOE, José Blanco. El control de Caja Madrid havia de ser el gran trampolí per la batalla final per destronar l’actual president del PP. Comencen tres setmanes de comissió d’investigació al parlament regional. El conseller d’Interior Francisco Granados sembla el cap que se sacrificarà d’aquí a tres setmanes per depurar responsabilitats polítiques. El riu baixa carregat. Encara no han vist la llum el dossiers de fotos de la vida privada. Que sembla ser que existeixen. Resulta que el Gran Madrid no era tan brillant ni tan imparable. Resulta que quelcom put en el Gran Madrid.

Un debat d'infraestructures


Fent zàping he trobat en la televisió local un interessant debat sobre les infraestructures de les comarques gironines en un programa patrocinat per la Cambra de Comerç de Girona. M’hi he quedat enganxat perquè aquest és un dels meus temes preferents en l’activitat parlamentària. Més d’un cop he replicat des del sofà. Els temes de sempre: trens, N-II desdoblada a ritme de tortuga, el desdoblament de l’A-26 congelat, la variant d’Olot amb molts anys de retard respecte a l’obertura del túnel de Bracons...m’agrada una societat civil que patrocina un debat televisiu d’aquesta naturalesa, m’agrada que es vagi desvetllant una consciència de profund maltractament en el capítol d’infraestructures. M’agrada que es demanin comptes i s’avaluïn objectivament els compromisos, els pressupostos i les realitats. M’agrada que abandonem una resignació quasi masoquista que ha prevalgut durant tants anys a les comarques gironines.

El cas, no la persona

Ha mort Júlia Gracía-Valdecasas que havia estat Delegada del Govern central a Catalunya i durant uns mesos Ministra d’Administracions Públiques. En els quatre anys que vaig estar al capdavant de les joventuts de Convergència, els xocs i les campanyes de denúncia de les seves decisions eren habituals. Després vam coincidir a les Corts Generals. Primer com a ministra i després com a diputada. La versió oficial diu que el setembre del 2006 se li va diagnosticar una malaltia neurodegenerativa i que acte seguit va decidir renunciar a l’escó. Però la realitat és ben bé una altra. Ho afirma i confirma el propi exministra Josep Piqué en la nota necrològica que va publicar a La Vanguardia el divendres. García-Valdecasas va ser nomenada ministra una vegada ja se li havia diagnosticat el Parkinson. Recent nomenada va comparèixer a la Comissió d’Administracions Públiques del Senat. En aquella legislatura n’era vicepresident primer i, per tant, la tenia asseguda al meu costat. Allí vaig notar que quelcom no funcionava. Llegia un text amb lletres de grans dimensions i totes les respostes li eren passades per escrit i es limitava a llegir-les. No vull parlar de la persona, recentment morta, sinó del cas. Del fet de nomenar algú ministra coneixent el diagnòstic d’una malaltia neurodegenerativa. I aquesta va ser una decisió del president José Maria Aznar de l’última època. Quan quasi tot era possible.

Els trens Barcelona-Girona-Figueres


El dia que el Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat la proposta que vaig presentar i defensar perquè hi hagi trens fins a mitja nit entre Barcelona, Girona i Figueres i perquè s’incrementin les freqüències, algú que té apamada la ministra de Foment, Magdalena Álvarez em va dir: “No ho complirà, s’ho passarà pel clatell”. Ha començat la lluita parlamentària perquè l’auguri no es faci realitat. Un cop Tarragona i Lleida tenen còmodes connexions en tren de mitja hora i una hora respectivament amb Barcelona a través de les vies d’alta velocitat, hem de ser molt conscients que els últims i grans damnificats d’un servei de trens pèssim som únicament els ciutadans de les comarques gironines. Vull dir que o ens fem sentir nosaltres o no ho farà ningú. No tenim soci en aquesta queixa. I la justa queixa ha d’agafar dimensió de país. Aquesta setmana aquest diari explicava el temps que arreu d’Europa s’inverteix en tren per desplaçar-se 100 km: sempre un poc menys d’una hora. En el trajecte Girona-Barcelona, una hora i mitja, en el tren ràpid! Quan l’any 1987 el temps era d’una hora i cinc minuts.

Eleccions europees

Queden quatre mesos i escaig per les eleccions europees. Amb la crisi econòmica global, els resultats arreu d’Europa són una incògnita. El resultat espanyol, també. El partit de l’oposició és un bon candidat a guanyar les eleccions europees en un moment de crisi però al vodevil dels espies de Madrid s’hi afegiran en hores les amistats perilloses d’Alejandro Aggag, gendríssim de l’expresident Aznar. Rosa Díez se les prometia molt felices i em va confessar que anava pels cinc diputats però el ridícul que farà en les eleccions basques i gallegues la poden resituar molt a la baixa. A Catalunya, els resultats de CiU seran millors que fa quatre anys, segur. La participació baixa, però no tant com es diu. Hi ha moltes coses a dir, encara que sigui amb els peus.

Posar el sobre a la urna


He presentat una iniciativa parlamentària en nom del Grup Parlamentari català perquè sigui el propi ciutadà el que pugui introduir la papereta a l’urna en totes les eleccions. Una absurda normativa electoral de fa trenta anys fa que sigui el president de la Mesa electoral el que introdueixi el sobre. Aquesta norma va ser escrita quan aquí no se sabia votar perquè era un pràctica no exercitada. Ja hem arribat a la majoria i a la maduresa democràtica suficient perquè cadascú s’introdueixi ell mateix el sobre a l’urna per votar, si volem, a ple. Té tots els aires de ser una iniciativa que triomfarà.

01 de febrer 2009

A les portes de la deflació


Dilluns 26 de gener a la tarda. El director de IESE a Madrid, Juan José Toribio ens fa una interessant sessió per a un grup d’una cinquantena de persones amb responsabilitats polítiques sobre la crisi econòmica que estem vivint. Entenedor per a no economistes, com és el meu cas.
Divendres 30, dino amb un grup d’empresaris garrotxins. De la teoria a la pràctica. Els apunts d’una i altra reunió són concloents: ens trobem davant d’una crisi econòmica mundial d’efectes incalculables. El present econòmic és gris i el futur no es presenta esperançador. Des del camp de la política sempre existeix el dubte de si parlar d’una situació econòmica dolenta amb tota la seva cruesa perquè aquest sol fet pot ajudar a empitjorar les coses. Aquest dubte podia ser pertinent fa uns mesos però no pas avui. Per això el president dels Estats Units anuncia un futur difícil, per això el Fons Monetari Internacional ha revisat les seves previsions i ha anunciat que la recuperació no arribarà fins el 2011. Aquest anunci té conseqüències econòmiques i polítiques. Les econòmiques és que el mer anunci alimenta la crisi: si la paràlisi és tan llarga, ningú s’anima a consumir i els consumidors es posen a estalviar. També té conseqüències polítiques. El president del govern espanyol s’ha de carregar de coratge i prendre decisions que poden ser impopulars. Aquesta és la setmana que el president Zapatero ens ha llegat una altra perla del seu univers filosòfic: “l’economia és un estat d’ànim”!


L’economia espanyola i de tota l’eurozona, així com la dels Estats Units, ha entrat en recessió. La inflació es preveu molt baixa per la retracció en el consum i la retallada dels costos de producció. Els tipus d’interès també són molt baixos – remei a curt termini, parany a llarg termini com ens il·lustra la llarga crisi japonesa amb interessos quasi al 0%- i estem a les portes de la deflació. La caiguda del preu de bens i serveis també suposarà la caiguda de salaris. Viurem amb menys. I l’atur es pot enfilar aquest any fins al 20%. I començarà a acabar-se entre aquest any i el proper la prestació per desocupació de milers de ciutadans. El govern s’inclinarà per allargar les prestacions de l’atur? Si ho fa, l’endeutament ens portaria a haver de sortir de l’euro. Espanya, de l’economia que creixia més de l’eurozona a l’entrada en la recessió. De la petulància del decenni del totxo que multiplicava pans i nous rics – sobretot en el Gran Madrid- a un dels mercats laborals més endimoniats i un índex d’economia submergida sobre el conjunt del PIB – un 20%- de nivells italians. Fa uns mesos la revista The economist va definir els Estats europeus amb menys ortodòxia econòmica i un creixement més voluble com els països PIGS. Portugal, Itàlia, Grècia i Spain. Jugava amb la dolenteria que pigs en anglès significa porcs. Espanya té un comportament econòmic dels països PIGS.

Si una forma de fer diners és prudent, segura i conservadora en el risc és la que he conegut dels empresaris garrotxins. Uns tenen feina segura per mig any, els altres per nou mesos...Saben que exportar pot ser la solució però ponderen el risc d’obrir nous mercats. Els despatxos professionals s’estan reorientant. Els qui abans calculaven pisos i més pisos, avui fan projectes de rehabilitació i d’energia renovable.Ens en sortirem? Sí. Tot té remei menys la mort. Formo part d’una generació que tot ens ha vingut de cara. L’anterior crisi de 1993 em va agafar en el penúltim any de la universitat. La nova crisi m’agafa casat, amb hipoteca, dues filles i una crisi que els que en saben no saben oferir grans remeis per sortir-ne. Si parlo de mi, parlo de tota una generació molt ben acostumada. A començaments d’abril s’ha de celebrar a Londres la segona cimera mundial contra la crisi després de la del desembre passat a Washington. No hi ha res parlat – reformes en profunditat- entre els líders mundials. La realitat desborda els plans. Obama, intel·ligent, ha començat la seva primera setmana presidencial parlant a fons amb Índia i Xina. I Europa desfullant la margarita de la seva major –indispensable- integració econòmica, política i energètica.

El preu de l'estupidesa


L’empresa pública Adif va adjudicar divendres la construcció d’un tercer carril ferroviari entre Girona i Figueres d’una longitud de 41 quilòmetres i per un cost de 93’8 milions d’euros. Es tracta d’una obra provisional perquè a partir de mitjans de 2010 el tren d’Alta Velocitat pugui circular per aquesta via i pel tram Figueres-Perpinyà que ja està acabat. L’empresa que l’ha construït té dret a cobrar a partir del 17 de febrer. Si sumem el cost d’una obra en precari i la indemnització d’un any i mig de pagar per una via que no s’utilitzarà, el resultat serà el preu de l’estupidesa d’uns molt mal gestors de la planificació territorial i de l’arribada de l’Alta Velocitat a les comarques gironines.

Tècnica Obama


Conversa amb Juan-Fernando López-Aguilar, diputat, exministre i candidat a les eleccions europees. Hores soltes en els trasllats per les reunions del Consell d’Europa. López-Aguilar va estar, el juliol passat, a la convenció del Partit Demòcrata dels Estats Units. M’explica com res, absolutament res, queda en mans de la improvisació en la política nord-americana. Els discursos del president Obama són tots escrits per un equip d’escriptors. Fins aquí cap novetat. L’orador els llegeix en un telepronter – una pantalla quasi invisible per on va passant el text. La novetat és que en els discursos d’Obama les línies del text té tres colors diferents en funció de l’entonació, la intensitat, el “moment dramàtic” de cada passatge. Si la tècnica i la forma ajuden a comunicar millor bones idees, no em sembla pas malament.

Una trucada excitant, i rellevant


Dijous a la tarda a la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés dels Diputats. Compareixença del ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, Miguel Ángel Moratinos. Tema: debat parlamentari sobre què ha fet la diplomàcia espanyola durant l’últim conflicte àrabo-israelià. Una tarda llarga de debat de bon nivell on només desafina, un cop més, l’irrepetible company de fila Joan Tardà (“fer passar bou per bèstia grossa”). Quan acaba el torn el portaveu dels populars i abans d’agafar la paraula la portaveu socialista, el president de la Comissió, en Duran-Lleida, suspèn la sessió “per cinc minuts”. A vegades això es fa perquè en les llargues compareixences d’hores, entre l’apassionament del debat i la ingesta d’aigua i més aigua per tenir la veu clara, la urgència diürètica es fa inevitable. Però al ministre li passen un telèfon mòbil i s’amaga en una sala. Em diuen discretament de què es tracta. A les deu de la nit els periodistes encara truquen demanant confirmació d’una pista falsa: que trucava l’ambaixador d’Israel. No. Es tractava de la primera comunicació del cap de la diplomàcia estatal amb la Secretaria d’Estat dels Estats Units, Hillary Clinton. No és una dada irrellevant perquè en els quatre anys anteriors, la comunicació d’alt nivell entre els governs americà i espanyol van ser quasi inexistents. Una sequera clamorosa. Moratinos torna a la sala vitaminat, content (la condició humana!).