29 de juny 2008

Tractat de Lisboa

Dijous al matí. Últim Ple ordinari del període de sessions. Votació del projecte de llei per la ratificació del Tractat de Lisboa. Intervinc en nom del grup parlamentari. Un discurs per preparar bé. Me’n sento satisfet. I una batalla que vaig iniciar en solitari fa tres setmanes. En la primera reunió de la Comissió d’Afers per a la Unió Europea a començaments de mes vaig fer notar al ministre Moratinos que havien enviat el projecte de Tractat de Lisboa tan tard al Congrés que el Senat no el podria votar fins al setembre. Quin missatge de dubtes i poc nervi europeista després del no d’Irlanda! En el Tractat constitucional Espanya va ser el primer Estat en dir sí i ara podria ser dels últims, al costat de Txequia. Hi torno a insistir davant del Secretari d’Estat per a la Unió Europea, Diego López Garrido. Els dos posen cares de no haver calculat el calibre de la indolent actuació del Govern. Proposo habilitar el mes de juliol perquè el tramiti i ratifiqui el Senat. Insistim dimecres davant el president Zapatero. Dijous a la tarda el Govern cedeix i hi haurà un Ple el 15 de juliol al Senat perquè sigui definitiva l’aprovació de les Corts Generals. Una batalla iniciada en solitari que ha donat els seus fruits.

Crisis i generacions

L’anterior gran crisi econòmica va arribar l’octubre de 1992 i es va fer notar amb força a partir de 1993. Després va venir una època de bonança econòmica que ha durat més de dotze anys. Molts joves que s’han emancipat i s’han acostumat a la vida de la primera o la segona feina, la vida en parella i potser el primer fill ho han fet durant una etapa de bonança sense haver viscut una època de vaques flaques. Això pot accentuar la irritació de la època que ens ve. El 1993 jo mateix era estudiant a la universitat i tenia una feina per la que cobrava 300 euros al mes. La meva generació no hem viscut una etapa de crisi econòmica ja emancipats.

Joan Bosch

El càncer s’ha endut en Joan Bosch als 45 anys. Company de partit però, sobretot, com tots els Bosch i Molinet, bona persona i d’una gran bonhomia. En Joan Bosch era rigorós en el seu treball com a advocat en el camp de l’urbanisme. I respectat i admirat per partidaris i adversaris en el dur camp de la batalla política. No trobo paraules ni motius pel consol. Però com em passa amb un llista petita però cada cop més llarga de persones, davant d’algunes situacions que em presentarà la vida i la vida política, em preguntaré: com hauria actuat aquí en Joan Bosch? I així perseverà en el record. Que descansi en pau.

Kosovo

Dilluns que ve la ministra Carme Chacón compareix a la Comissió de Defensa del Congrés. És la seva reincorporació a la vida laboral. Preparo les notes pel debat. L’Estat espanyol no reconeix la declaració d’independència de Kosovo però, en canvi, hi té destacats 1.200 soldats i funcionaris civils en la missió de la Unió Europea per assegurar la pau i la consolidació de les institucions del nou Estat. Es pot ser més incoherent? 44 Estats ja han reconegut Kosovo, 20 dels quals de la Unió Europea. Entre ells la França sempre aliada de Sèrbia. I Espanya pressiona a tots els Estats Iberoamericans perquè no reconeguin Kosovo. És el nou i particular pols amb els Estats Units. Això que aquesta segona legislatura serà la de la normalització de les relacions amb els nord-americans està per veure. N’han pres nota. I a la Moncloa han posat tots els ciris a l’altar de Barak Obama.

Antoni Bassas

No em sembla gens bé la sortida d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio. El desembre de 2007 el diputat socialista Joan Ferran va declarar que havia de “saltar la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació de la Generalitat”. I va afegir: “A la ràdio pública hi ha algun periodista que editorialitza massa i que parla com si ho fes des d’un púlpit”. Dit i sis mesos després fet. Un pla premeditat. Aquí governen els uns o els altres però l’asfixia i l’intervencionisme, l’entrisme, en la societat i els mitjans és quelcom que va més enllà del joc de l’atermància democràtica. El següent que tenen a la llista és Josep Cuní. Que consti que Bassas o Cuní són dos professionals que mai han daurat la píndola a Convergència. Són professionals que han actuat sense manies pensant que treballaven en el marc comunicacional d’un país, de Catalunya. ERC, calla.

George Steiner i la UdG

La setmana passada deia que el llibre d’aquest dies és Els llibres que no he escrit de George Steiner. En el capítol Períodes lectius parla de les Universitats en les que ha desenvolupat la seva rica vida acadèmica. Només parla d’una universitat de l’Estat espanyol: “He ensenyat a la universitat màgica de Girona” Pàgina 166 de l’edició en català a Arcàdia. Assisteixo a la 13a Edició dels Premis del Patronat de l’Escola Politècnica de la Universitat de Girona. La rectora Anna Maria Geli fa referència al llibre de Steiner i a la cita de la UdG. Escolto el seu discurs. Tenim una rectora de gran vàlua i amb una visió clara del seu treball.

La venjança d'Aguirre

La tragèdia madrilenya del Partit Popular. Tres dies després del Congrés del PP, Esperanza Aguirre cessa quatre consellers del seu govern. Dos d’ells, nous membres de la direcció del PP fitxats per Mariano Rajoy: Alfredo Prada i Manuel Lamela. Despit, pur despit. Conec la presidenta de la Comunitat de Madrid des de l’any 2000, quan era presidenta del Senat. Deu estar realment ferida i agrejada per procedir a aquest cessament fulminant, gens subtil, massa frontal, més propi d’un governant centreafricà que de la maquiavèl·lica dona de ferro de la Puerta del Sol. Temps líquids, lideratges líquids i liquats.

"Lengua común"

Ha saltat la guilla. El diari El Mundo, encara calent el combat en el Partit Popular, ha decidit marcar l’agenda política de la dreta espanyola amb un manifest sobre el castellà definit com a “lengua común” i, per tant, superior a la resta de llengües cooficials. Contrari al redactat de la Constitució, per començar. Però d’un redactat ple de paranys i sofismes. És l’hora de la resposta intel·ligent i molt meditada del nacionalisme català, basc i gallec. Res de donar carnassa per a la campanya desfermada, res de declaracions previsibles. Aquest és un dels grans filons de crispació de la legislatura que ara comencem.

El PSOE, més sol

Tanquem el període de sessions amb la confirmació del que vaig escriure a principis de legislatura: amb cinc diputats més que l’anterior legislatura el PSOE és més feble ara al Parlament. Indeterminació, dubtes i la vocació de la bona persona que és José Antonio Alonso no és la de ser portaveu. Ja li va dir al president del govern quan li va proposar: “No m’hi veig”. Tenia raó. La nau haurà de prendre rumb perquè naveguem per el mar obert d’una crisi econòmica que es veu en el supermercat, els restaurants, les botigues, les agències de viatges...

21 de juny 2008

Notes del congrés del PP


Avui dissabte m’he llevat cultivant els petits plaers dels compendis recollits en l’elogi de la lentitud. Però com ja va deixar escrit Ovidi, no hi ha res més poderós que l’hàbit. I l’hàbit d’estar informat el cultivo perquè em fa tenir confiança en mi mateix i oferir confiança als altres. Aquests dies és rellevant seguir el Congrés del Partit Popular. Des de l’asèpsia de qui es mira els moviments des de l’extramur d’un altre partit i d’unes altres conviccions, aquest Congrés té tots els ingredients per disseccionar l’ànima de la dreta espanyola i les reaccions psicològiques d’aquells que deixen la primera línia de la política, moment difícil que a tots els que hi som ens arribarà i que només uns pocs saben fer amb elegància.

Quedi constància que el 13 d’abril vaig escriure en aquest bloc de notes que Maria Dolores de Cospedal era un nom ferm per ser secretaria general del PP perquè podia concitar el consens del dos grups enfrontats –profundament enfrontats!. No és que tingui dots d’adiví però sí alguns amics, coneguts i saludats en els altres partits. Condició indispensable per fer quelcom de bo en política i arribar a acords de profit. Resulta, doncs, que el dièsel Mariano Rajoy ha fet el més difícil en política: resistir i guanyar i, així, desempallegar-se de tantíssimes hipoteques de l’aznarisme. Era una decisió meditada d’aquest registrador de la propietat amb tendència a l’escepticisme i el veure passar el temps? No. Però quan la nit electoral va notar l’alè de la conspiració i la traïció es va començar a covar el cop de geni gallec, el “carallo” que li ha donat bons resultats en aquest moment. Aquella nit electoral en que la lideresa Esperanza Aguirre havia de sortir al balcó de Génova 13 de Madrid per ser aclamada nova presidenta in pectore per un públic prèviament avisat i mobilitzat. El 2 de maig dels conservadors de Madrid. Literalment li va ser prohibit l’accés al balcó en mig de tensió i cops de colze. I d’allí a les llàgrimes de l’esposa de Rajoy. Vull dir que a vegades les decisions neixen de cops de geni. I així l’espessa conspiració de la beta de poder conservador capitalí (la Cope, el Mundo, la taula rodona de la lideresa i la guàrdia de corps de quan Aznar era president i que pensaven que just ara havien de ser ministres – Aragonés, Elorriaga, Astarloa, Costa...-) han hagut de practicar la màxima de Sèneca per evitar el ridícul: “Els que renuncien són molt més nombrosos que els que fracassen”.

Notes del pont de Sant Joan


“Els dies no adquireixen sabor fins que un no escapa de l’obligació de tenir un destí” va escriure Émile M. Cioran. Això no és sempre així però pel pont de Sant Joan, els dies plàcids poden ser de vida plena sense un destí ni una agenda ni un rellotge. Els dies de Sant Joan eren, aleshores en la infància, i ara, en la nova infància viscuda a través dels fills, la felicitat del final del curs, el pic dels dies més llargs de l’any, els xiscles de les orenetes i els projectes per l’estiu, caminar de nit pel bosc i exhalar l’olor de l’herba i les flors...un destí, aquest sí, llargament desitjat. Uns dies sense destí...hem agafat allò indispensable i ens hem instal·lat a l’Empordà a veure molt més badant.


Ahir em vaig quedar fins a les tres de la matinada llegint diaris i continuant amb el llibre d’aquests dies: “Els llibres que no he escrit” de George Steiner. Quin llibre més recomanable! Set esbossos de llibre, de tesis, d’assaig, una mica divagants, plàcids...el magma de les idees i les vivències. Set idees de llibre que Steiner –un enamorat del call jueu de Girona- no ha tingut temps d’escriure però que escriu en allò essencial en capítols d’unes vint o trenta pàgines. En aquesta nit sense presses també he repassat els exemplars endarrerits del Diari de Girona dels dies que he estat a Madrid. L’article d’en Jordi Vilamitjana sobre el 20 de juny de 1908 era obligat però només a una persona li ha passat pel cap. Cap commemoració oficial! Vivim en la ciutat de la no-política i la no-institucionalitat. La nova edició és excel·lent. Unes hores abans havia tingut l’oportunitat de dir-li al director d’aquest diari, en Jordi Xargayó. En aquets últims anys que les meves responsabilitats parlamentàries m’han dut a donar alguns tombs per alguns racons del món, sempre m’he fixat en els diaris del lloc, els he fullejat, els he llegit sempre que els he entès i m’he endinsat en la crònica local...sobretot si m’havia d’entrevistar amb els protagonistes del relat del lloc. I des d’aquesta modesta però intensa tafaneria pels diaris d’arreu del món, sostinc que el Diari de Girona ha fet un gran pas endavant en forma, en continguts i en l’equilibri entre sessions. Felicitats! I vaig plegar papers, notes i llibres i diaris i vaig anar a dormir tard recordant a Swani Tilak: “En el més profund de la nit, comença la matinada”.



18 de juny 2008

El socialisme que es porta: el de Sant Boi


Els socialistes a Catalunya tenen Congrés a mitjans de juliol. De les 4.800 esmenes presentades, n’hi ha algunes que posen molt de relleu l’existència de dues ànimes en el partit. Hi torna a haver esmenes per impulsar la creació d’un Grup Parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Vell debat sempre frustrat. Però també n’hi ha, per primer cop, d’altres que volen que expressament el PSC-PSOE rebutgi aquesta opció.

Una esmena de l’agrupació de Sant Boi de Llobregat, localitat de la comarca que domina avui tot l’aparell dels socialistes, vol que s’inclogui en l’articulat dels Estatuts un “rebuig a formar part del Grup Mixt o de qualsevol altre Grup enfrontat amb el Socialista”.

Vell debat però nou plantejament en el PSC: socialistes del PSOE sense manies ni filigranes “d’autonomia”. No és casual que aflorin per primer cop aquests plantejaments. Per alguna cosa la direcció del socialisme a Catalunya ha quedat en mans d’un reduït grup de dirigents partidaris d’adormir els debats al voltant de l’autogovern i el manteniment i enfortiment de la nostra personalitat col.lectiva. En aquest panorama, Antoni Castells és una deliciosa anècdota en quant al seu pes polític en el seu partit.

Diuen que presidir una institució com la Generalitat pot inclinar el seu titular a enfortir les conviccions en la defensa de l’autogovern. Quelcom d’això va succeir, a la seva manera, amb Pasqual Maragall. No pas amb José Montilla – quatre nous traspassos menors del nou Estatut en dos anys- qui manté ferma la seva intenció anunciada solemnement en el debat d’investidura: entrar en la Catalunya postnacional.

Mentrestant, el nou president d’Esquerra, Puigcercòs, diu que tota la culpa és de Madrid i de Zapatero. I s’hi mirés cap a l’interior del Tripartit que va forjar per dos cops? On és la proposta, on és el lideratge, on és una visió clara del futur del país? Els d’ERC estaven convençuts el 2003 que anul.larien i substituirien al PSC-PSOE. I els socialistes estaven convençuts el 2003 que d’ERC se’n servirien per ocupar el poder i fer i desfer amb tota llibertat i segons els seus criteris. Els resultats ja estan a la vista. Però ERC no vol corregir l’aposta. És la immobilitat del que es nota estabornit. Davant d’aquest panorama, no n’hi ha prou comentant la jugada. Cal moure fitxa. Així ho farem a CDC en el Congrés de juliol.

07 de juny 2008

LLengua i PP

El Partit Popular està immers en una vistosa crisi postelectoral que qüestiona lideratges però que en l’arrel té plantejada una qüestió d’estratègia: moderació dels plantejaments o enduriment de les postures. Hi ha espurnes en les relacions personals. Una de les diputades més empàtiques i de mirada ampla del PP afirma: “Els italians cultiven el gènere operístic, nosaltres tenim inclinació per la tragèdia castellana..que sol acabar malament, amb sang”. Però més enllà de les persones, molts, els que es diuen moderats i els que es diuen defensors dels “principis” tenen una gran prevenció mental, ideològica, de concepte cap als partits nacionalistes per un motiu: la llengua pròpia diferent del castellà. No hi ha manera que ho entenguin. Distesa conversa amb un “liberal popular de tota la vida”. “Escolta, si ets tan partidari dels drets individuals, fem com als Estats Units que no hi ha llengua oficial, fem que no hi hagi cap llengua oficial”. Salta de la cadira. Irat, se li inflen les venes...el puc entendre perfectament, ell també vol defensar la llengua castellana com a llengua oficial. Aquesta incomprensió és un gran abisme.

Irlanda vota el Tractat de Lisboa el 12

Dijous que ve, 12 de juny, els irlandesos votaran el referèndum la ratificació del Tractat de Lisboa. És l’únic Estat de l’Europa del 27 que ho farà per referèndum perquè la seva Constitució els hi obliga. Un cop convençuts França i Gran Bretanya, Holanda i els neoescèptics que graviten per algunes zones de l’est Europeu...ara el Tractat que ha de donar vida a Europa pels propers 15-20 anys (no més tractats transitoris, és consigna compartida) està en mans dels Irlandesos, receptors nets de fons europeus durant una pila d’anys. El sí encara guanya a les enquestes però el no va pujant i ja supera el 30%. Que la Mare de Déu de Montserrat, tan socorreguda últimament, també hi faci quelcom. L’última setmana de juny, el 26 de juny, el Congrés dels Diputats votarà la ratificació del Tractat de Lisboa. No serà en absolut el mateix fer-ho amb el sí que amb el no d’Irlanda. L’entrada en vigor requereix la unanimitat dels Estats membres. Atenció al dia 12.

El tren estrella Costa-Brava

És més clar que l’aigua clara d’aquests dies que la intenció de l’aparell burocràtic del Ministeri de Foment és fulminar el servei del tren de llarg recorregut “Estrella Costa-Brava” que uneix diàriament Portbou amb Madrid. La ministra es veu obligada a negar-ho rotundament a preguntes de CiU mentre al meu clatell sento els nombrosos assessors i alts càrrecs de la ministra renegant ferros i claus i demostrant el fort poder dels cossos del ministeri. “Dale con estos catalanes de CiU e ICV...”. I dels mitjans i les entitats que ha tingut un paper clau en la denúncia d’aquest sostingut intent de supressió que deixaria sense connexió econòmica i directa la línea de Portbou-Girona...Madrid. Un intent ben poc socialista, ben poc redistributiu.

Les obres de l'Alta Velocitat a Girona

Dimecres a la tarda. Sessió de control al Govern. Interpel·lo a la ministra de Foment sobre les previsions de l’arribada de l’Alta Velocitat a les comarques gironines i les obres a la ciutat de Girona. No respon res de nou, practica el silenci embotit en retòrica, que és una forma de parlar en el Parlament. Està peix i una mica indolent, un cop més, amb un “expedient català”. I esquiva, ull, un cop més assegura que durant les obres els veïns podran descansar. Dit d’una altra manera: amb una correcta planificació, les obres del TAV a Girona haurien de permetre aturar les obres durant la nit i descansar. Però el gran retard en l’inici de les obres i els calendaris que "apreten" apunten a obres ininterrompudes durant les 24 hores del dia, quina cosa afectarà notablement el descans dels veïns.

Maleni i el "polvo"

Dijous al matí. Compareixença de la Ministra de Foment, Magdalena Álvarez, a la Comissió de Foment del Congrés per informar de les línies generals del seu departament pels propers quatre anys. Continua amb el seu humor ben particular. Un portaveu li recrimina el retard a les obres de l’Alta Velocitat a Barcelona: “Aún había polvo en los túneles cuando abrían el servicio”. Li replica: “Claro que había polvo! Sin polvo no hay obra, porqué el polvo es indispensable en cualquier obra que da sus frutos...y no continuo por aquí porqué veo que sus señorías se ríen”. Una beneita amb “gracejo”. Llàstima no sigui només per un programa televisiu d’entreteniment sinó per ser la màxima responsable de l’obra pública de l’Estat.

Esgotament conspiratiu al PP

Aquests dies encara cueja la hipòtesi, cada dia més remota, d’una candidatura alternativa a Mariano Rajoy en l’abonyegat Partit Popular que té el seu Congrés postelectoral d’aquí a dos caps de setmana. La candidatura alternativa estaria encapçalada pel diputat per Castelló Juan Costa. No és que ell no s’hagi esmerçat en buscar suports, sondejant diputats populars en l’hemicicle o en restaurants del voltant del Parlament. Però tots els crítics li diuen que potser sí a la vista de la candidatura oficial. I la candidatura oficial no se sabrà fins a última hora. Una partida d’escacs. Un parlamentari ben informat i ponderat que no és de les files populars, despatxa la hipotètica candidatura amb aquesta frase: “Juan Costa no és precisament un home dels que està cada dia a les vuit del matí al despatx treballant. No el veig”. Ja veurem...A Madrid, de moment, només triomfa JoséTomás. I de quina manera!

02 de juny 2008

Una mica més encara, per arribar una mica més amunt...


Ja ha arribat el programa de mà del Gran Teatre del Liceu per la temporada 08-09. Aquest any l’encapçala un breu fragment de l’obra de teatre Terra Baixa d’Àngel Guimerà: “Aquí baix, Marta, el cel s’ha enterbolit amb el baf de tantes misèries”. Quin català més polit. I quina cita més polivalent per tants moments de la vida. En les relacions humanes, en la feina, en l’amor, en la perseverant recerca d’un objectiu de realització...a vegades visitem la terra baixa des d’on el cel es veu enterbolit amb el baf de tantes misèries...el remei el trobem en els versos de Iorgos Seferis: “Una mica encara/ i veurem els ametllers com floreixen/ els marbres com lluen al sol/ la mar com oneja/ una mica encara/ per arribar una mica més amunt”. Una mica encara, please...

Visca el Bulli


Llegeixo un fragment de Josep Pla que va com anell al dit per comentar la guerra de cuiners d’alt nivell d’aquests últims dies: “ Jo em penso que l’enveja és una cosa del Mediterrani, principalment. La destrucció del món antic va ser feta pels sicofantes, és a dir, els envejosos i la gent que aixecava calúmnies i falsedats contra persones determinades”. Parlo de l’assumpte amb persones que coneixen els replecs de les relacions humanes i professionals entre els grans cuiners que han parlat aquests dies. I m’indiquen que el factor personal, l’ego irritat, hi pesa molt. Fixin-se que Ferran Adrià ha tingut una gran prudència de no contestar de forma directa ni replicar les declaracions diàries de Santi Santamaria. No sé qui ens enverina més...els fums, els materials de construcció, els menjars de fast food...hem de reconèixer que aquest és un exquisit debat de diletants, de país panxacontent i mentalment (que no culturalment) un pèl opulent. Jo només sé que anant pel món, en els llocs més insospitats, m’han parlat de Ferran Adrià i de El Bulli, que conec persones que s’han desplaçat únicament a Cala Montjoi per anar a menjar al millor restaurant del món. I aquest restaurant es troba, ves per on, a les comarques gironines. Només un caïnisme de vol gallinaci podia dessagnar una de les millors imatges del soft power que és el que compte ara. Mentrestant la vicepresidenta del govern prenent partit per Santamaria mentre Nicolas Sarkozy aprofita la setmana negra per reivindicar el gran valor de la nouvelle cousine que és una realitat vella i pesada, una mica fatigosa pel món actual. Quina colla de sicofantes dels fogons!

Un debat de laïcitat al Congrés


Dimarts a les quatre de la tarda. Primer punt de l’ordre del dia del Ple del Congrés. Els d’Izquierda Unida, això és Gaspar Llamazares en solitari, planteja modificar el Reial Decret 707/1979 de presa de possessió perquè el crucifix no estigui present en la promesa o jurament del president del Govern i dels ministres. Tenim un animat debat sobre Estat aconfessional, laïcitat i laïcisme. Em llegeixo el Reial Decret i resulta que no fa cap referència als símbols religiosos! D’on es treuen la proposta de modificació del Reial Decret? És cert que el protocol de la Zarzuela posa un crucifix perquè els que juren ho fan fonamentant-se en les seves conviccions religioses i davant de Déu. Hi ha dos postures: la d’esborrar qualsevol símbol religiós de l’esfera pública (laïcisme) i la de respectar des dels poders públics el dret individual de cadascú d’expressar en públic o privat les seves possibles creences religioses (laïcitat). Em decanto per la segona, és clar. I defenso el dret d’un ministre de demanar que li retirin el crucifix en l’acte de promesa i defenso el dret d’un ministre de demanar el crucifix en l’acte de jurament i defenso el dret d’un ministre musulmà de demanar l’Alcorà per jurar el seu càrrec. Quan s’acaba el debat Alfonso Guerra se m’acosta per dir-me que ell el 1982 ja va demanar sense fer escarafalls prometre només davant la Constitució. I que des d’aleshores així es fa segons la voluntat del president o ministre. I em felicita per la postura defensada. Els postcomunistes un cop més ens han plantejat un debat sobre un problema que ja no existeix. A no ser que vulguin esborrar de la capa de la terra el fet religiós...competició en la que aposto que primer quedarien ( o quedaran) esborrats ells.