27 de desembre 2008

No pensis en la "qüestió catalana"


N.N. em va regalar el llibre “No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político” de l’estudiós del llenguatge cognitiu George Lakoff. L’autor i el llibre són lectures de referència del socialisme madrileny. El socialisme d’aquí llegeix dispers i dissonant. Sosté Lakoff: “Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món”. L’estudi, amè, es base en el llenguatge polític dels Estats Units entre republicans – durant tants anys hegemònics- i demòcrates – avui a punt d’encetar una nova visió del món en època de grans transformacions. Però de Lakoff també se n’ha valgut la política espanyola dels últims anys i de la teoria dels marcs de referència també se n’ha de servir el catalanisme en la nova etapa que començarà un cop superats finançament i sentència de l’Estatut. La política catalana viu un període poc creatiu des que fa cinc anys un partit independentista va decidir donar la presidència de la Generalitat, per dos cops, al líder del partit socialista català d’àmbit i vocació espanyola. El resultat és una suma de tensió gens creativa, una suma zero. Uns i altres es volien emportar el gat a l’aigua però uns i altres queden travats. L’ocupació del poder és càlida, això sí. I s’augura un gaudi de l’escalforeta fins a l’últim dia de la legislatura. Però les teories de Lakoff tenen molt a dir en aquesta Catalunya en transició – lost in translation-. Els marcs hegemònics del pujolisme ja queden enrere. D’aquells marcs en van néixer fills putatius com la pujada d’Esquerra – el pare convergent satisfet del vot a ERC del fill i el “després ja ens trobarem”. Aquest marc s’ha desinflat notablement. I el socialisme governant ha estat incapaç, fins avui, de crear un nou marc hegemònic que s’estengui amb comoditat pel país. Ho va fiar tot a la gestió i la gestió no és tan brillant ni els moments de crisi necessiten només de gestió. Sinó també d’idees i de confiança (tornem a Lakoff i els seus consells als demòcrates). Pasqual Maragall tenia moltes idees i molta confiança – la seva, és clar. José Montilla dorm poc i calcula molt però a aquestes alçades de la vida no sembla que pugui deixar el paper d’encarnació de la cúspide de l’aparell d’un partit per convertir-se en el polític-intel·lectual d’acció que tan es porta avui en dia. No convé menystenir mai qui dorm poc i calcula molt. Però tampoc esperar d’ell un lideratge fecund. Artur Mas, un home amb una forta influència educativa i política francesa, recorda que François Mitterrand no va arribar a la presidència fins a la tercera elecció. Ningú a qui li diguis “No pensis en un elefant” és capaç de no pensar en un elefant. Ningú a qui li diguis “Pensa en gestió, no pensis en la qüestió catalana” serà capaç de deixar de pensar en la qüestió catalana. En allò que ens ha ocupat des de fa 150 anys però que necessita urgentment un nou llenguatge més oxigenat. I un nou impuls i uns nous reptes. El 2009 definirà el nou camp de joc després de la migranya estatutària.

La sentència que ve de l'Estatut


La sentència de l’Estatut segurament veurà la llum el proper febrer. És curiós com un diari de Barcelona va fer dues grans portades amb una poca informació que a dia d’avui ja ha quedat desmentida. No vull contribuir ni amb una paraula a alimentar una interpretació prèvia d’una sentència que està en mans d’uns magistrats legítims però alguns fora de termini del seu mandat i políticament masegats per tantes contaminacions polítiques. Tinc informació fidedigne que només la part dels “fonaments de dret” de la sentència ocupen unes 800 pàgines. Anem a una sentència que pot ratllar les dues mil pàgines. I el més surrealista d’aquesta societat anònima mediàtica de periodistes i polítics és que uns i altres farem valoracions i interpretacions d’un dia per l’altre quan llegir amb profunditat una sentència d’aquesta transcendència ocupa un mes d’estudi. Una sentència que marcarà un nou període de la dinàmica autonòmica com ho va fer a començaments dels vuitanta la sentència de la Loapa. I el dia després, què? Una resposta que ha de ser unitària, en la mesura del possible, i sobretot contundent. Però també un dia després amb nous objectius i projectes. La reforma estatutària com a mètode revulsiu del projecte del catalanisme polític, s’ha revelat com un trencacolls i una lliçó ben exemplificant Catalunya endins però, sobretot, Catalunya enfora.

Finançament


L’any s’acaba amb un intent de tancar un nou model de finançament per Catalunya i continua el temps d’espera per a la sentència del Tribunal Constitucional davant els recursos presentats contra l’Estatut vigent, el tercer de la nostra autonomia. Fa gràcia veure com el joc de miralls mediàtics presenta el 31 de desembre com la data límit per acordar el nou finançament de la nostra autonomia –també econòmica. La data límit era el 9 d’agost passat. El incompliment és manifest i la bilateralitat en la negociació és un escarni en aquest camarot dels germans Marx on surt un president autonòmic i n’entra un altre tots amb promeses regalades a les respectives oïdes. Aquests dies es torna a fer manifest allò que dolorosament varem aprendre el 2006: la Catalunya política i social que proposava un pacte de calat “històric” amb el nou Estatut va ser replicada pel tactisme i el regateig curt del nou socialisme. Ara hem de sortir d’aquest impàs i fixar-nos nous i ambiciosos objectius d’excel·lència com a país. I que ningú s’escandalitzi perquè tornarà el “peix al cove” amb el que quedi de l’Estatut. Què quedarà de l’Estatut?

Tots els matins del món...

Queden ben pocs dies perquè s’acabi el 2008. Com cada any, un munt de pronòstics i propòsits de quan l’any tot just s’havia estrenat s’han confós amb molts altres aconteixements –la majoria- del tot imprevistos. El mateix podrem dir de l’any que arriba, el 2009. “Tots els matins del Món...són un camí sense retorn”. Només així, amb ganes de viure cada dia com un camí sense retorn, en els propers dotze mesos descobrirem amistats, moments especials, lectures, músiques, viatges, petits plaers, angúnies i dolors...que avui ens són inimaginables. Del demà passat, ja en parlarem quan arribi. Avui ens podem centrar en el que ens és més proper i de més actualitat.

La pluja i els xiprers

Dia de Sant Esteve. Plou, plou i no deixa de ploure a l’Empordà. Ahir, dia de Nadal, a Olot. Els camps estan xops, la boira és avui tan invariable com un arbre i la pluja cau a un ritme sincopat, només alterat per les ventades que fan colpejar esgarrapades d’aigua als vidres. Diuen que s’ha emblanquinat de quatre volves de neu la Bisbal d’Empordà i Palafrugell. Aquí, només un temps que invita a fer vida casolana. S’apaga un dia gris i s’encenen algunes llums de cases de pagès. Circulen, ocasionalment, alguns cotxes per les carreteres secundàries. Els xiprers molls perden elegància.

21 de desembre 2008

Un nou retard en les obres del Tren d'Alta Velocitat


Divendres al matí, l’ambaixador de França a Espanya, Bruno Delaye, va realitzar un esmorzar informatiu de balanç de la presidència semestral francesa de la Unió Europea. Són esmorzars habituals del Foro Nueva Economia. Més de dos-centens persones en una sala de l’hotel Ritz de Madrid. Després d’una intervenció inicial d’una mitja hora, el ponent se sotmet a les més variades preguntes. El periodista de l’agència EFE Carlos Pérez li fa un reguitzell de preguntes entre les quals la data prevista per la posada en funcionament del Tren d’Alta Velocitat entre Barcelona i la frontera francesa. Aguditzo el interès i em remoc en la cadira a l’espera de la resposta. L’ambaixador – un dels que es mou més bé avui per les bambolines diplomàtiques de la capital de l’Estat- és claríssim: l’any 2013, encara que sense arribar a la màxima velocitat. En la mateixa sala hi són Diego López-Garrido, Secretari l’Estat per la Unió Europea, i Víctor Morlán, el totpoderós Secretari d’Estat del Ministeri de Foment que tan conegut és a Catalunya pels seus mesos de virrei per solucionar el nyap ferroviari d’ara fa un any. Ni un ni l’altre, coneixedors dels expedients, poden contradir l’ambaixador Delaye. Un nou cop a les infraestructures de les comarques gironines i, concretament, les obres de la ciutat de Girona.
Convé recordar la cronologia. El 1986 (quants anys!) el govern català redacta el primer projecte per connectar Barcelona amb França a través d’una línea de tren d’alta velocitat. El projecte el va redactar Albert Vilalta, aleshores director general de ferrocarrils. Però el tren va anar a França passant per Sevilla. Quan les obres van començar van haver de ser, una vegada més iberocèntriques, naixent a Madrid la línea Madrid-Barcelona-frontera francesa. Observis aquí que els bascos han aconseguit trencar aquest sistema radial construint la seva Y basca que connecta les tres capitals (finançant l’obra amb un avançament del cupo basc que d’aquí a uns anys serà compensat pel govern central). Tornant a la cronologia. El Partit Popular ens va prometre el TAV fins a la Jonquera pel 2004 (Álvarez-Cascos va mentir amb cara de boxejador fins a l’últim moment). El PSOE va prometre per terra, mar i cel que l’obra estaria acabada el 2008. La setmana després de les eleccions municipals (just la setmana després) va anunciar un nou retard i una nova data: 2012. I els gironins, i el conjunt dels catalans, estoics i quasi masoquistes, vam anotar la nova data. Ara s’anuncia un retard d’un nou any: 2013. El retard és a la Jonquera? No, les obres estan acabades i al mes de febrer veurem com se’n surt el govern d’haver de començar a pagar el cànon (durant cinquanta anys) d’una obra de TPFerro Llers-Perpinyà que es morirà de fàstic. No és pas això. Si l’astut ambaixador parla del 2013, parla que el setge de les obres es prolongarà un any més sobre el nus gordià d’aquest gran retard: la ciutat de Girona.

La reforma de la llei d'estrangeria

Un govern socialista ha aprovat un projecte de llei de reforma de l’estrangeria que allarga de 40 a 60 dies la retenció d’immigrants il·legals en centres d’acollida (he estat en els de Tenerife i Gran Canària i fan pensar molt!), i ha allargat fins a cinc anys la possibilitat del reagrupament familiar per a ascendents, pares. Aquestes mesures les ha aprovat un govern socialista. Ara hauran de ser discutides a les Corts Generals. Quan que ha canviat la política d’immigració del socialisme rampant. Des de la legalització massiva del ministre Jesús Caldera fins a la tancada a l’església del Pi de Barcelona amb pancartes de “papers per a tots” i dirigents de primer nivell del socialisme allí dintre. Simplement, que en quedi constància.

El socialista convergent?

Dimecres a la nit es va celebrar el sopar anual de l’Associació de Periodistes Parlamentaris. Un sopar on s’entreguen els premis als parlamentaris més meritoris en el seu camp. Una munió de gent fem cua per deixar l’abric a la consigna. Fem colla en els diputats Campuzano, Àlex Sáez i el senador Lluís Maria de Puig. Un noi repentinat i engominat que deu acabar de sortir d’una escola de relacions públiques ens va demanant el nom i el càrrec un a un. Molt bé. És per saber la taula. Quan arriba a en De Puig, el president socialista de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, li diu que sí, que el té registrat com a senador de CiU. I no baixa del burro i fins i tot li diu, el noi meritori del protocol, que si no és així, no podrà sopar. En De Puig, trenta anys de parlamentari socialista a Madrid i ara passa per convergent!

Ministrables

Aquests dies corre el rumor d’un canvi, d’una remodelació, de govern central. El Partit Popular hi ha insistit molt en les sessions de control al govern per fer, precisament, impossible la remodelació perquè no es digui que la oposició ha forçat als canvis. Però d’aquí a unes setmanes o mesos, potser cap a la primavera, sí que arribarà la remodelació. Es nota en el nerviosisme en els gabinets ministerials. Corre amb força, perquè ell mateix ho patrocina i s’esforça en què Zapatero no li pugui dir que no, que José Blanco, el teòric segon del PSOE, vol ser el nou ministre de Foment. Si fos així, quan que li hauríem d’explicar de la N-II, els trens de mitja distància, l’alta velocitat, l’A-26, el túnel impossible de Toses...totes les obres pendents de Catalunya.

10 de desembre 2008

El que va viure la meva parella lingüística per arribar fins aquí


Ja tinc parella lingüística. M’he acollit a la iniciativa de trobar-me un cop per setmana amb un immigrant nouvingut que vol aprendre català. És una iniciativa que hem adoptat tots els parlamentaris de CiU a partir de la proposta de la Plataforma per la llengua. La meva parella lingüística, L.C., la vaig conèixer el dilluns d’aquesta setmana. És senegalès, té trenta tres anys, és de religió musulmana, té una dona i tres fills a Dakar. Allí feia de professor de francès i cobrava l’equivalent a 60 euros als mes. Va decidir venir a “el primer món” per guanyar-se millor la vida i transferir diners als seus familiars. També al seu pare, de 92 anys, que va ser combatent francès de la Resistència. Un senegalès de l’exèrcit gaullista. I li pregunto, fent un cafè, com va arribar fins aquí. Hi va arribar amb una barcassa – cayuco en llengua d’una ètnia de la zona de Mauritània-. Des del Senegal. “Quant dies va durar el trajecte?”, li pregunto. “Entre cinc i sis dies”, van perdre la noció del temps. Ens entenem entre català, castellà i francès. “Van morir persones durant el trajecte?”. “Sí, i alguns eren amics”. “Què vareu fer?” “Tirar-los al mar”, em respon. “I quan et van cobrar per el viatge?”. “1.000 dòlars”, em contesta. 1.000 dòlars al Senegal és molt i molt de diner. La meva parella lingüística té ganes de parlar bé el català perquè veu que és la llengua d’aquesta terra, com ell té una llengua pròpia diferent al francès. També veu que és la llengua d’aquí tot i viure a Salt on s’escolten tantes llengües. Els nous catalans, els novíssims. Estan al nostre costat i el millor és parlar-hi i conèixer-los. I tot parlant, aprendre... català en el seu cas...i un millor francès, en el meu cas.

La Devesa de Girona i París


Fa molt de fred a París. D’allà he tornat amb un refredat vulgar i inevitable. Passejant pels Jardins de Luxemburg, al costat del Senat francès, penso en el que podria ser el Parc de la Devesa de Girona i en el que no és. El Parc de Luxemburg és un lloc confortable, ordenat, enjardinat, amb lloc per l’esbarjo, per les escultures, per les fonts, pels bancs per llegir i parar el sol de l’hivern, pels arbres frondosos, per una font bucòlica. Ballat i tancat durant la nit, pleníssim de vida durant el dia. Un parc urbà. El que podria ser la Devesa de Girona. És clar que al Parc de Luxemburg de París ningú ha pensat en construir-hi un pavelló poliesportiu. Per respecta a la ciutat i els seus habitants, per una harmonia i una atmosfera densa i vibrant que els parisencs cultiven a tothora.

Torrespapel, una regulació de plantilla qüestionable


M’he reunit amb el comitè d’empresa de Torrespapel de Sarrià de Ter. Divendres al vespre. Sense avisar als mitjans de comunicació. Tot i que un parell d’hores després em truquen d’un diari perquè els mateixos membres del comitè els han avisat. Apunts de la trobada: els arguments de l’empresa per la reducció de plantilla tenen algunes contradiccions importants, sembla que aprofiten el moment actual de crisi per redimensionar una fàbrica que avui dia no deixa de fer un munt d’hores extres. Just ara comença el mes de la negociació entre les parts. La negociació en dret laboral sempre és com una partida de set i mig en la que un no es pot passar sense quedar molt per sota. Segur que durant la negociació es podran recol.locar alguns dels treballadors que avui són candidats de l’ERO. Però a la retina dels ciutadans ja ha quedat la xifra de la intenció inicial de l’empresa publicada en els diaris. La unitat del comitè d’empresa és bàsica en aquest cas. Ells mateixos em diuen que no sempre l’han assolit en el passat. I finalment parlem de qui és competent per resoldre aquest assumpte si no hi ha acord entre les parts. En haver-se presentat un expedient de reducció de plantilla de l’empresa en dues fàbriques de dues Comunitats Autònomes diferents, a Sarrià de Ter i a Motril (Andalusia), l’òrgan competent és el Ministeri de Treball i Immigració. Tot i això, un conseller del govern va anar a dir al comitè d’empresa que miraria que es tramités l’ERO des de la Generalitat. Dues objeccions: no es poden crear falses expectatives a un col·lectiu sotmès a la pressió de les portes de l’atur i, en segon lloc, no es pot donar a entendre que si les coses s’arbitren des de Catalunya es podrà fer amb la màniga més ample. El respecte a les institucions comença per estar convençut que el govern català pot i ha d’actuar amb la mateixa diligència que un altre govern de primer nivell. Perquè també ha de ser un govern de primer nivell, en la seva qualitat, en la seva exigència.

Autogovern i qualitat

Conversa amb una enginyera: “Fa dos mesos que la Generalitat ha assumit les competències de revisió dels projectes de telecomunicacions. Sóc nacionalista i estic contenta que el govern català tingui més poder. Però quan ho enviàvem a Madrid, en tres dies rebíem resposta i modificacions si eren necessàries i ara els qui ho duen de la Generalitat no saben què fer i encara que els hi posis una barbaritat, podria colar”. Jo també sóc nacionalista però a més partidari d’un govern de qualitat i exigent. No pot ser que l’autogovern es pugui associar a mal govern. Perquè uns el poder el tenen aferrat des de fa segles i nosaltres només el podem guanyar per la via de la feina ben feta.

29 de novembre 2008

L’aigua baixa de color de petroli rus


L’aigua de la política estatal baixa de color de petroli. De petroli rus, per ser exactes. L’oferta de l’empresa privada russa Lukoil per comprar el 24% de les accions de Repsol a Sacyr, és una operació plena d’interrogants i zones opaques per a la gran majoria de la opinió pública. L’empresari d’èxit Del Rivero va comprar el paquet majoritari de Repsol-YPF sota l’aval de l’Institut públic de Crèdit Oficial –ICO- i el patrocini de l’Oficina Econòmica de la presidència del Govern. Ara Sacyr ha de vendre amb urgència la seva participació a Repsol perquè els seus comptes indiquen que té l’aigua al coll. I aquí apareixen els empresaris russos: primer Gazprom, empresa pública, i després Lukoil, empresa privada a la russa. A Rússia res s’escapa dels tentacles allargats del Kremlin. Vaig estar a Moscou fa tres setmanes, concretament reunit a la Duma, al parlament rus, i vaig poder polsar de primera mà la tendència del poder rus de lliscar cap a formes menys democràtiques i més clientelars. El sector energètic està privatitzat, tal com ha de ser en una economia de lliure competència, però a ningú se li escapa l’important paper estratègic que té un correcta subministra i una administració per part d’un accionariat no volàtil. És un debat d’interès públic, doncs. I aquí arriben els russos del fred. I el president Zapatero manté la seva aposta per Lukoil contra la opinió de la majoria de partits de l’arc parlamentari, pels motius abans exposats. Però també contra una gran majoria del seu partit. Miguel Boyer, home que es prodiga poc sota els focus, ha sortit a escena per escriure un article a el diari El País contra l’operació a favor de l’empresa russa. El que va ser el seu antagonista en el govern, Alfonso Guerra, diu que no es refia d’una empresa de matriu “soviètica” i el ministre d’Indústria i exgurú de Zapatero, Miguel Sebastián, home voluble, reformista i partidari de regalar bombetes, també s’hi oposa. Hi ha molt misteri a Madrid sobre la certesa de les trucades del Rei d’Espanya a favor dels russos. Rubalcava, home que maneja informació confidencial, també s’hi oposa a la seva manera el·líptica. A Catalunya alguns volen que el debat sigui més somort perquè La Caixa, segona accionista de Repsol, també vol resoldre aviat l’estabilitat de l’empresa. Però La Caixa no ho és tot en aquesta partida. Zapatero manté la defensa dels compradors que venen del fred i encara hi ha molt per escriure i viure en el combuls Paseo de la Castellana on el diner que jo es fa com abans i la pilota immobiliària ha quedat glaçada amb els primers freds.

Un doctor de 98 anys

Dimarts al matí estic al Senat per discutir de política europea amb el Secretari d’Estat per la UE, Diego López Garrido. Quan acabem la sessió, a les tres tocades, em diuen que hi ha un nombrós grup de metges gironins, tots ells jubilats, que estan dinant al Senat convidats per la senadora gironina Rosa Núria Aleixandre. M’acosta a saludar-los. Em trobo amb coneguts, com el que va ser el meu pediatre, Pompeio Pascual, o el doctor Campistol, també metge de la família. El més veterà és el doctor Josep Ruscalleda de Cassà de la Selva. Li demano que em recepti la manera d’arribar tan bé als seus 98 anys. Em diu: “Menjar poc i pair bé. I no enfadar-se”. Apuntat. No sé si sempre ho sé fer. Quin gran planter de metges que han curat mitja demarcació durant més de la meitat de la seva vida!

Crisi, "peonadas" i oposició

Dijous a la tarda hi ha debat sobre la situació econòmica amb el president del Govern i els portaveus de tots els grups. És allí on s’han anunciat les “peonades” per valor de 8 mil milions d’euros per als ajuntaments de tot l’Estat. Keynes passat pel turmix del populisme efectista del socialisme zapaterista. No és la millor tarda de Mariano Rajoy, que porta una setmana notant al clatell els esbufecs de l’expresident Aznar. El debat s’acaba tardíssim, just per agafar l’últim pont aeri. Torno sobre els meus passos cap a l’hemicicle perquè m’he deixat l’abric en el guarda-robes. Tres diputats destacadíssims de l’equip econòmic de Rajoy –un exministre entre ells- critiquen el discurs del seu líder, mig enlluernat pels anuncis de Zapatero, mig obsessionat per la possibilitat de topar amb un “cas Sacyr”. “Como se ha podido lanzar a esta piscina sin agua?” L’aigua és el miratge d’un oasis temàtic on fer oposició en temps de crisis econòmica, on, com en una jugada del set i mig, s’ha de criticar sense fer destrossa.

Els crims dels Grans Llacs i Ruanda (1994-2000)

Joaquim Vallmajó era un religiós nascut a Navata el 1940 que va desaparèixer i molt probablement va morir assassinat el 1994 durant la Guerra dels Grans Llacs i Ruanda. La guerra africana va ser la més sagnant des de la Segona Guerra Mundial, amb més de set milions de morts. I no es pot resumir només en un conflicte esquemàtic entre tustis i mutus. El que en sap de veritat d’això és el lletrat Jordi Palou, que és l’advocat de les famílies dels 9 espanyols assassinats en la guerra africana. Guerra i assassinats que es van prolongar des de 1994 fins al 2000, tot i que el Tribunal Penal Internacional per Ruanda només jutge els casos de 1994. De tot això me’n parla en Jordi Palou mentre preparem la defensa que he de fer dimecres a la tarda a la Comissió d’Afers Exteriors d’una proposta del Grup Català (CiU) perquè s’activin els mecanismes de INTERPOL perquè sigui extraditats a Madrid els 40 criminals de Guerra processats per l’Audiència i per un discretíssim jutge que sense fer el soroll mediàtic del jutge Garzón, ha aconseguit posar en escac mat al Govern Ruandès que té destacats en ambaixades i davant Nacions Unides alguns dels principals criminals de la Guerra dels Grans llacs. Acordem per majoria absoluta activar els mecanismes judicials que poden fer justícia al navatenc assassinat Joaquim Vallmajó.

17 de novembre 2008

Observatori dels Pressupostos

Aquest dimecres vam fer la votació finals dels Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés. Ara transiten cap al Senat on els espera un vet que es resoldrà en pocs dies. Un cop aprovat el PGE, demano que es constitueixi un observatori del grua d’execució de les partides. No pot ser que ens barallem tan per millorar els pressupostos i que després alguns alts funcionaris d’alguns ministeris es passin per l’arc del triomf el mandat parlamentari. Demano que els mitjans de comunicació o la Cambra de Comerç es constitueixin en Observatori de l’Execució dels PGE, com una auditoria externa. O bé que tots els 6 diputats i 4 senadors per Girona a les Corts Generals firmem periòdicament i de forma conjunta una petició d’informació al govern perquè es mulli informant el que es gasta i en què.

Visita a PIMEC Girona


Divendres els diputats Eudald Casadesús i Carles Puigdemont i jo mateix acompanyem Artur Mas en una reunió de treball a PIMEC Girona. Ens rep la seva presidenta, Mariona de Puig i al meu costat tinc la Cuca Mascort amb qui comentem, un cop més, tants de temes. Un intercanvi de punts de vista ben profitós. Les propostes de la petita i mitjana empresa, de PIMEC i de la FOEG, de Foment del Treball i dels sindicats, avui són en el primer punt de l’ordre del dia del que proposa el grup parlamentari català al Govern de l’Estat davant la crisi. Ens hem trobat amb un primer problema: durant mesos ha estat negada la crisi i l’arribada de la recessió. Un segon problema que em fa notar la reunió: la mentalitat de l’empresa catalana és molt diferent de la forma de fer diners que domina a Madrid. Precisament per això avui l’economia catalana, més basada en l’empresa familiar, se’n surt més bé que la d’altres punts de l’Estat. Per això l’empresa italiana sanejada del nord, també empresa familiar, se’n surt força bé. Els italians retenen gravada aquella frase de Zapatero: “El primer ministre Berlusconi està deprimit perquè estem a punt de superar l’economia italiana”. Ara passem un cap de setmana de miratges i moqueta tova per la visita de Zapatero a la Casa Blanca però després de la punta d’orgull patri per estar on no se sap ben bé què dir, tornarà al primer pla la realitat d’una situació econòmica de crisi mal portada. Un ministre d’Economia que va ajudar a guanyar les eleccions dient que no hi havia crisi – va guanyar el debat a Manuel Pizarro però els fets l’han desmentit- i que ara està cansat per menar la situació. Els quatre de CiU que ens reunim amb emprenedors, i que ho tornem a fer unes hores més tard a Olot, les hi deixem dit un missatge: no us rendiu, no us resigneu perquè ara, més que mai, la resposta neix de vosaltres, dels que aixequeu la persiana cada dia de les ganes de fer diners treballant. Ens en sortirem. Almenys l’economia productiva se’n sortirà.

Assasinat

Pel carrer de les Placetes de Pals, molts cops l’havia saludada, a ella i al seu fill i als avis que viuen en el mateix carrer. Recordo el fill que jugava amb les meves filles. Ha estat assassinada a Palafrugell. Corprès.

I la gestió dels aeroports?

He rebut una resposta parlamentària del govern que diu que només està disposat a traspassar l’aeroport de Sabadell. Ni el de Girona ni el deu Reus. I del de Barcelona...la ministra ja em va explicar totes les trampes per allargar la situació tal com està, a favor de AENA. I el govern de la Generalitat què fa? Res. I la societat civil reunida ara fa més d’un any en un solemne acte a IESE de Barcelona què hi diu? No els sento. Si el president Montilla ens vol adormir, el país hauria de reaccionar, com ha fet sempre. Ai aquest perillós son del no lideratge!!

15 de novembre 2008

17 de febrer de 2009


Aquest dia, els Estats espanyol i francès hauran de començar a pagar una gran quantitat de diners per l’explotació del tram internacional Figueres-Perpinyà del Tren de Gran Velocitat. La setmana passada a Biarritz, dilluns al vespre, vaig coincidir, casualitats de la vida, amb el veí de taula G.A. que forma part de l’empresa TPFerro concessionària de la construcció i explotació del tram internacional de l’Alta Velocitat. Ens vam intercanviar les targetes de presentació i quan va llegir que era diputat per Girona, els ulls li van començar a brillar amb la cobdícia dels euros que estan a put d’arribar al compte corrent. “Vostè sap que està a punt d’entrar en servei una línea d’alta velocitat per la qual no passaran trens? L’empresa en la que treballo l’hem construït”, em va dir obrint el sucós terreny de joc. Li vaig respondre: “Sí, és clar que ho conec i, a més, m’he llegit el contracte firmat entre els Estats espanyol i francès i la UTE d’empreses TPFerro que obliga al pagament a partir d’una data de començaments de 2009”. “Vaig participar en la redacció d’aquest contracte”, em contesta. “El felicito, és una joia de la precisió en els interessos econòmics a favor de l’empresa i plena de prevencions fonamentades contra els Estats”, li afegeixo. Resumint: a partir del 17 de febrer de 2009, hi passin o no hi passin trens, els dos Estats hauran de pagar a l’empresa constructora que té una concessió d’explotació per 50 anys. Si hi circulen trens, el preu del peatge pel comboi és ben clar. Si no hi passen trens: “s’haurà de preservar l’equilibri financer de l’empresa concessionària”. Això segon és el que passarà. Un gran escàndol. Un tren que comença enlloc i acaba enlloc. Almenys els francesos tenen un ample de via idèntic que els permet oferir en breu bitllets de viatges mixtes alta velocitat-mitja velocitat. Però a l’Estat espanyol, que les vies són de via estreta, res podrà entrar en funcionament fins que les obres no estiguin acabades entre Barcelona i Perpinyà. Un escàndol de grans dimensions. El govern espanyol ha de donar explicacions urgents. El seu president i la seva ministra de Foment. Poden allargar la concessió, és clar, a canvi de tapar el desastre. Però els ulls de G.A. s’inclinaven pel cobrament immediat de milers de euros mensuals a partir del 17 de febrer de 2009.

14 de novembre 2008

Europeïsme i François Fillon


Dilluns al matí al Palau de Luxemburg de París, seu del Senat francès, reunió de parlamentaris dels Estats membres de la Unió Europea amb el primer ministre francès, François Fillon. El primer ministre llegeix una comunicació d’un quart d’hora sobre el programa de la presidència francesa de la UE i després se sotmet durant una hora i quart a preguntes dels parlamentaris d’arreu de l’Europa comunitària. Preguntes que ell prèviament no coneix. Es desenvolupava bé, amb dades i idees generals. Estructura bé el discurs i comunica amb precisió. Penso que això és impossible en el govern actual, de Barcelona o Madrid, on tots els membres del gabinet venen a llegir unes notes d’unes preguntes prèviament conegudes. Es respira molta més densitat política en aquest vell Senat francès. Aquests dies estic llegint una biografia de Charles de Gaulle escrita pel corresponsal Don Cook, que va viure en primer pla la Segona Guerra Mundial i la fundació de la V èna República francesa. La França del segle XX la va modular l’obstinada voluntat de De Gaulle. Els grans països es van fent millors amb les grans voluntats de grans líders. Avui a Europa li manca aquesta obstinada voluntat d’alguns dels seus líders. Tot i això, Europa farà un salt endavant en la seva integració en els propers mesos i anys per pura necessitat de ser un actor rellevant en aquest nou ordre que s’intueix. El passat no se n’acaba d’anar i el futur no acaba de presentar-se...

Notes de Biarritz

Dilluns a la tarda salto de París a Biarritz on es reuneix, anualment, un nodrit grup de polítics sudamericans i europeus, bàsicament francesos. Fa tres anys que hi vaig. Aquest any també ha vingut Artur Mas que ha parlat de política d’immigració. Entre els sudamericans hi ha una gran irritació no fonamentada per la Directiva europea de retorn que regula uns màxims en política d’immigració a tota la UE. Tot i la seva irritació, agafo aire i els hi dic que en 9 dels 27 Estats membres la directiva millora els drets dels immigrats i que en els altres Estats ja es respectarà la llei vigent més garantista. El problema, un cop més, és ajudar educadament a sudamèrica a aixecar el cap econòmicament evitan les temptacions populistes que recorren mig subcontinent. I com fer que les remeses que els hi arribin s’inverteixin en estructurar un teixit productiu i no pas al pur consum de l’anar tirant. Mentre estem reunits em truca el president Pujol per fer-me una consulta ben concreta. La meitat dels expresidents d’Estat de la taula el coneixen i mantenen unes breus però animades converses amb ell a través del meu mòbil que es van passant. Entre ells l’expresident de Bolívia Carlos Mesa que té arrels catalanes i parents a Girona. Mesa està construint un nou partit socialdemòcrata a Bolívia per intentar guanyar en les urnes el populisme souflé de Evo Morales. Biarritz és d’una gran bellesa però fa constatar que França és París i la vida tranquila dels departaments. París i la resta. Biarritz té un component basc que es veu a simple vista.

Pressupostos i esmenes

Dimarts al matí intervinc a Biarritz i a primera hora de la tarda faig el salt en avió fins a Madrid. Hi ha debat de pressupostos en la Comissió. En dos dies, CiU aconsegueix introduir esmenes per valor de fins a 40 milions d’euros, més els pactats la setmana anterior en ponència. Tot plegat suma 70 milions d’euros. El PSC només ha incorporat 19 milions d’euros. Diners destinats al que és prioritari avui: projectes d’I+D+i i inversions territorials que millorin els pressupostos en els ministeris de Foment, Medi Ambient i també Cultura. Els bascos han pactat el traspàs de les competències en Innovació per ajudar a fer una economia més avançada en tems que els totxos es tornen fang. Els del Grup Parlamentari català també hem apostat per la innovació que tan ha caracteritzat l’economia catalana. Últimament alguns empresaris catalans havien tingut la temptació d’abandonar l’economia del pencar i enlluernar-se per l’economia del “aquí te pillo aquí te mato” que es practicava pels despatxos financers del Paseo de la Castellana de Madrid.

Nit electoral americana

Dimarts a la nit. Recepció de l’ambaixada dels Estats Units a la Casa d’Amèrica, antic Palau de Linares, davant la Cibeles. L’amfitrió, l’ambaixador Eduardo Aguirre, és un republicà declarat que ens rep amb cara de dir “la nit no em serà gaire agradable però benvinguts i endavant”. Tenen l’amabilitat de fer-me passar a la zona més reservada de seguiment dels resultats. Allí la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, m’adopta sobtadament de parella i no em deixa de rotllana en rotllana. Intento posar en la conversa alguns temes pendents d’obres de l’Estat a Catalunya ( tants!!) però ella surt per la tangent explicant acudits. La ministra té gràcia andalusa explicant acudits, fins i tot n’explica alguns de marcat to masclista. Arriba el president Montilla i, bàsicament, calla. A un quart de dues dono per acabada la vida social i el canapès i me’n vaig per seguir els resultats davant el televisor. Dormo poques hores i el dia següent comento els resultats en dos cadenes de televisió. Obama en l’hora decisiva. Transmet confiança i esperança i, a més, sembla que sap envoltar-se dels millors i aprendre. Zapatero el 2004 també desprenia esperança però van ser necessaris pocs anys per veure la seva inconsistència. P.S. Dimecres la Generalitat va entregar el premi Blanquerna d’enguany a Esther Koplowith. Els motius estan ben justificats en la seva vessant social i filantròpica però penso en els marramiaus que haurien fet els actuals integrants del tripartit ( que ja duen cinc anys de govern de to baix) si aquesta hagués estat una decisió d’un govern de CiU.

Israel-Europa

Setmana francesa. Dijous i divendres reunió dels European Friends of Israel, els amics europeus d’Israel, un altre cop a París. Patrocinat pel Parlament europeu i el Govern del partit Kadima, aquesta és una gran operació per traslladar a Europa l’opció d’una ràpida creació de l’Estat palestí com a alternativa a un Estat d’Israel binacional, on els palestins creixen ràpidament en la seva demografia. Tot canviaria amb una victòria del Likud. En els primers mesos de 2009 hi haurà la primera cimera UE-Israel i preparem molt bé, amb precisió jueva, el camp de treball perquè doni fruits ràpids i mútuament beneficiosos. En el sopar, la cantant jueva Noa interpreta algunes peces i l’himne d’Israel: “Tenim l’esperança de veure una nació lliure en la nostra terra...”. El sionisme va ser un gran moviment de reconstrucció nacional. Després de 6 milions de jueus exterminats en l’Holocaust, amb 800.000 jueus desplaçats. La pau està més a prop en el Mitjà Orient.

01 de novembre 2008

Els pressupostos i les esmenes de CiU


Reprodueixo la crònica de Laura Fanals en el Diari de Girona d'avui sobre les esmenes presentades per CiU als Pressupostos Generals de l'Estat amb especial referència a les esmenes territorials per a Girona:


"Convergència i Unió ha presentat esmenes per valor de gairebé 152 milions d'euros per les comarques gironines als Pressupostos Generals de l'Estat, i assegura que donarà suport a totes les propostes del PSC per incrementar les dotacions per Girona, de manera que espera que els socialistes facin el mateix. I és que, per ara, CiU pensa que són uns "mals pressupostos", als quals s'ha de "donar la volta".El diputat gironí Jordi Xuclà va explicar ahir que ja s'han incorporat algunes esmenes de la federació, com els 5 milions d'euros per a la variant de Ribes de Freser, 500.000 euros pel passeig marítim de Colera, 1 milió d'euros per a la platja de s'Abanell (totes aquestes compartides amb el PSC) i 500.000 euros per a la Pletera de l'Estartit. A més, també hi ha l'esmena de consens entre CiU, PSC i ERC sobre el Centenari de la Costa Brava.Tot i això, Xuclà va lamentar que, del total de pressupostos de l'Estat, una part no s'acabi utilitzant: segons va indicar, el grau d'execució a les comarques gironines no ha arribat enguany al 75%. De moment, però, els diputats gironins de CiU estan concentrats en obtenir més recursos per a la demarcació. Segons va indicar ahir Xuclà, en matèria de Foment mantenen la seva proposta electoral de tenir tots els trams que falten per desdoblar de la N-II i l'A-26 acabats o en obres durant el 2009, i per tant veuen "insuficients" les partides que s'hi han destinat. A més, consideren "absolutament prioritària" la variant d'Olot, ja que amb l'entrada en funcionament del túnel de Bracons tenen por que es converteixi en un "coll d'ampolla". En total, CiU ha presentat 26 esmenes de Foment i 26 més de Medi Ambient.En matèria de cultura, la diputada Montserrat Surroca va explicar que s'han presentat 26 esmenes més, en considerar que les inversions previstes són "del tot insuficients". En aquest sentit, considera que el Festival Temporada Alta mereixeria "un suport més gran, perquè és té moltes possibilitats i és un projecte de país", i per això han demanat 300.000 euros més. Pel que fa al futur Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, Surroca va assenyalar que el Govern "s'ha fet en diverses ocasions la fotografia i ha presentat grans projectes", però ara esperen que durant el 2009 hi dediquin una partida d'un milió d'euros. Un altre concepte pel qual CiU desitjaria més diners són els premis Prudenci Bertrana, ja que malgrat que fa poques setmanes el PSC va presentar una proposició no de llei per a donar-los més suport, "això no s'ha traduït en cap suport econonòmic". Per això, demanen que s'hi destini una partida de 100.000 euros. Xuclà va assegurar que veuen "bona predisposició" per part dels socialistes per a incorporar esmenes. De fet, va considerar que estem "enfront de la principal modificació pressupostària de la democràcia", i per això va voler fer una crida a tots els grups polítics (des d'ERC fins al PP) a "sumar-se a aquestes esmenes, pactar-les i transaccionar-les". Fins ara, però, Xuclà va assenyalar que el PSOE ha pactat esmenes per valors de 19 milions d'euros a tot Catalunya, mentre que CiU ja n'ha incorporat 7 per a les comarques gironines durant la fase de ponència."

Eleccions als EUA


Divendres a la nit. Pel Canal 3/24 de la Televisió de Catalunya hi ha un interessant debat sobre les eleccions americanes del 4 de novembre entre tres excorresponsals de la cadena als Estats Units: Martí Anglada, Salvador Sala i Ramon Rovira. Un debat de gran qualitat, ple d’informació i d’experiència. De tres periodistes de la casa que demostren que la casa ja té experiència. Llàstima que estigui amagat en l’emissió d’un canal tan poc vist. El millor que es pot veure en aquest moment a la televisió. Dimecres Miquel Roca deia a Madrid: guanyarà Obama però per menys del que diuen les enquestes. Obama no té una oportunitat de passar a la història pel color de la seva pell sinó per les reformes que ha d’afrontar en el camp financer i econòmic. Per primer cop en molts anys, és més important saber el nom del futur secretari del Tresor dels EUA que del Secretari d’Estat. Estic fitxat per participar en dos debats televisius el dimecres 5 tot valorant els resultats del 4 de novembre als Estats Units. Una nit llarga en la que, un any més, dormiré poc.

La guerra i l'atzar

Llarga conversa amb l’ambaixador de Geòrgia a Espanya. Parlem de la guerra amb Rússia d’aquest estiu. Un dels punts forts de la batalla informativa va ser dilucidar qui va obrir les ofensives militars, si Rússia o Geòrgia, aquesta segona potser aconsellada pels Estats Units. Aprofitant, a més, els focus apuntaven a la inauguració dels jocs olímpics de Pequin. Per arrodonir la teoria dels fils invisibles. L’ambaixador Zurab Pololikashvili m’explica que tot és molt més senzill i fruit d’un matoll de conflicte local que es va incendiar fins a convertir-se en guerra. El primer dia de les hostilitats els ministre de Defensa es trobava de vacances a Espanya i mig govern estava fora del país. El president estava de camí a l’aeroport per volar cap a Xina. Els atacs locals d’un grup d’habitants d’Osètia del Sud va ser repel·lit per l’exèrcit georgià. Els russos van entrar en acció...i la guerra no prevista va convertir-se en la guerra de l’any. Ara Ucraïna i Geòrgia volen entrar a la OTAN. La cimera anual se celebrarà els proper 18 de novembre a València. A l’expectativa de les possibilitats d’ampliació de la nova aliança militar que ja no té enemic de la guerra freda sinó que es vol constituir en zona de pau i estabilitat.

Policia de Catalunya

S’ha completat el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori de Catalunya. És només la tercera o la quarta notícia de l’informatiu. Però és un fet històric. La policia de Catalunya ja està desplegada per tot el país. Construcció de l’autogovern, que ha de ser sinònim d’eficàcia i modernitat. Una notícia que em fa sentir content. Hi noto el sentit de demanar poder polític per a Catalunya. No sé si avui això es nota prou o es fa notar prou en el nostre país.

La sortida de la UEO

El president del Congrés dels Diputats, José Bono, que dirigeix amb astúcia i poc soroll el parlament, ha decidit retallar notablement el nombre d’Estats amb els quals el parlament tenia relació parlamentària. Racional i bona decisió en època de crisi. Però Bono també ha decidit donar per finiquitada la delegació parlamentària davant de la Unió Europea Occidental, instrument de seguretat europeu que s’ha de dissoldre el dia que entri en vigor el Tractat de Lisboa (el 2010, en el millor dels casos) que ja comunitaritza la política de seguretat. Gran relliscada. L’Estat té ambaixador davant de la UEO, el gironí Lluís Maria de Puig va ser president de l’assemblea parlamentària de la UEO i, com a tal, avui president d’honor, l’Estat contribueix amb diners a mantenir una organització de la qual es retira per la porta del darrera i amb una mesura de pur consum populista...primera relliscada notable del president del Congrés. En sentirem a parlar.

Estranys companys

La política fa estranys companys de trajecte. Especialment en la dreta espanyola dalt voltatge conspiratiu. El que s’està cuinant a foc lent les últimes setmanes en els reservats dels restaurants del Madrid de la dreta espanyola és impressionant: Esperanza Aguirre està dolguda amb Mariano Rajoy per com la va tractar abans i després del Congrés del PP del mes de juliol, l’entorn d’Esperanza Aguirre veu que s’ha de recol.locar en el tauler perquè la “lideresa” camina cap a la seixantena – mala edat per començar a liderar en la política espanyola- i Alberto Ruíz-Gallardón manté intactes les seves ambicions. Aguirre estaria disposada a recolzar Gallardon com a recanvi de Rajoy a canvi d’una bona quota de poder i de complir el seu somni de ser candidata a l’alcaldia de Madrid. La rancúnia, aquest motor dels humors ferits!. Tota aquesta conspiració només s’activaria si el PP de Rajoy té mals resultats en les eleccions basques, gallegues i europees.

12 d’octubre 2008

Sobre trens i abonaments

Arran de la iniciativa d'ampliar el servei de trens Figueres-Girona-Barcelona fins a mitjanit i amb majors freqüències, alguns lectors m'han fet notar que Renfe s'ha carregat els abonaments trimestrals i els ha convertit en mensuals amb l'obligació de comprar deu viatges. Una pujada encoberta de preus. Un estudiant tipus a Barcelona utilitza vuit viatges al mes. I n'ha de malbaratar dos. La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, té un compromís votat per unanimitat del Congrés dels Diputats. També pels diputats socialistes, quina cosa s'agraeix.

La N-II aturada

L'empresa adjudicatària de les obres de desdoblament de la N-II entre Sils i Caldes de Malavella, Copcisa, s'ha plantat i ha deixat les obres. Afirma que s'ha produït un increment d'un 20% respecte al preu d'adjudicació. Fa uns mesos l'empresa adjudicatària de la construcció del tercer carril de l'AP-7 també va renunciar a l'obra. Què està passant? Quines mesures pensa adoptar el govern? Els minitrams de la N-II paralitzats. Quasi un sarcasme per als soferts ciutadans de les comarques gironines.

L'economia, sobretot

Pot ser que el que estem vivint aquests dies en el camp de la crisi financera internacional ho recordem d'aquí a molts decenis. La primera crisi econòmica d'una economia globalitzada però no del tot regulada en els trànsits econòmics del lliure mercat. Sembla clar que la crisi arrenca el 2 d'agost de 2007 a les borses dels Estats Units però els productes tòxics estan endosats també a bancs europeus. Per això resulta un pèl petulant afirmar que el sistema de regulació bancària de l'Estat és el millor del món. Tenim un sistema bancari ben regulat però també tenim les nostres subprime: tantes i tantes hipoteques apalancades. Ja no és un debat ideòlogic sinó de pragmatisme. És indispensable que els governs intervinguin i assegurin els fons privats i avalin empreses i bancs. Tot per recuperar un intangible indispensable: la confiança. Arribarà, però encara tardarà uns mesos. Tot és culpa d'una crisi exportada? No. També hi pesa un model de creixement basat en el diner fàcil i la clàssica pilota financera. Més en la puixant economia de Madrid que en la tradició financera catalana. S'ha arriscat poc en el camp de l'economia innovadora i de la investigació, en termes generals. I només els més valents i els més audaços en sortiran ben parats. Alguns edificis a mig acabar a peu de carreteres ben transitades dels nostres berrals són el recordatori d'un empatx que ja ha passat, d'un aprimament inevitable. Estic content de viure de lloguer. La meva generació és la que complia tots els requisits per quedar "entrempada" per hipoteques que pugen i pugen. Ara la manera catalana de fer rutllar l'economia s'ha de tornar a receptar per curar el refredat econòmic de l'Estat. Torna la fórmula de l'economia del pencar i pencar, i no la de l'especular i especular.

Dues carreteres pendents d'obres.

Ja portem cinc anys de tripartit. Tot un tast. Veurem en poques setmanes o dies com acaba la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. I la reacció dels diferents partits. No cal avançar esdeveniments. Només recordo dos compromisos lligats amb carreteres de les comarques gironines. Abans d'acabar el 2008 havien d'haver començat les obres de desdoblament de la carretera entre Besalú i Banyoles. Res de res. Segon compromís: l'estiu del 2003 els aspirants a dirigir la politica territorial repartien propaganda a peu de carretera a Bordils prometent la variant de Bordis i Celrà. La resposta ja la saben.

Una terrible alegalitat

Una altra vegada parlem de la prostitució des d'un abordatge parcial i quasi agònic. L'alcaldessa de Vila-sacra ha decidit ruixar amb Zotal una rotonda on s'instal·lava una prostituta. Decisió errònia. Això és matar l'agent i no la causa. Entenc els alcaldes indignats per la passivitat. La situació a l'Estat espanyol és la més hipòcrita de totes: una indefinició culposa i verinosa. Ni regulació ni prohibició. Fer veure que no existeix mentre hi ha màfies organitzades de tràfic d'éssers humans i no existeix un marc normatiu que asseguri unes mínimes normes de salut, higiene i lluita contra el proxenetisme. La periodista gironina Sion Biurrun signa un molt bon 30 minuts que TV3 emetrà el 19 d'octubre i que explica cruament tota aquesta realitat. Una realitat que ha d'afrontar una legislació estatal. Ni una ordenança municipal ni una llei autonòmica. Però dintre dels partits hi ha uns debats essencialistes que bloquegen qualsevol solució parcial a millor. Potser aquesta pressió creixent dels alcaldes farà saltar tant de debat dil·latant.

La candidatura de Barcelona

Escric aquestes notes des del centre de Convencions del Mar Mort a Jordània on se celebra la reunió anual de parlamentaris del Procés de Barcelona-Unió pel Mediterrani. Una de les meves feines aquí és treballar perquè Barcelona sigui la seu de la secretaria general de la Unió euromediterrània. A finals d'agost el ministre Moratinos va tornar d'una reunió informal de ministres d'exteriors de la Unió Europea a Avinyó amb la candidatura de Barcelona quasi assegurada. Així m'ho va explicar. La decisió s'hauria de prendre en tres setmanes. Què ha passat des d'aleshores? El president Zapatero s'ha dedicat a dir que el primer ministre italià està deprimit perquè l'economia espanyola supera la italiana i que en tres anys l'economia espanyola superarà la francesa. Resultat: avui França presenta la candidatura de Marsella contra Barcelona i els nostres amics italians recolzen la candidatura de Tunísia. Fent amics pel món. D'altres coses, potser sí, però de relacions internacionals, el president del govern en va fluix.

05 d’octubre 2008

Girona i els Pressupostos Generals de l’Estat


Dimarts el vicepresident segon i ministre d’Economia i Hisenda, Pedro Solbes, va entregar el projecte de llei dels Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés dels Diputats per a la seva discussió, votació i, en el seu cas, tramitació. Aquesta setmana, doncs, ha estat dedicada, en part, a analitzar el projecte de Pressupostos i el seu impacte a la demarcació de Girona, els interessos de la qual ens pertoca defensar a Madrid als diputats i senadors. Aquestes són algunes de las dades objectives que ens presenten aquests pressupostos decebedors i que s’han de modificar a l’alça, amb una major inversió.

Pugen o baixen els PGE? L’executiu anuncia un increment del 28% dels Pressupostos a les comarques gironines. No cal ser gens astut per detectar que les partides que creixen són les dedicades a la construcció del Tren d’Alta Velocitat. Per fi arriben les obres a Girona. Les esperem des de 1986. El Govern del PP ens va prometre la posada en funcionament del tren fins a la frontera francesa pel 2004. El PSOE fins fa dos anys ens anunciava l’arribada a la frontera francesa pel 2008. I ara pel 2012. Tan de bo. També és cert que la gran partida de l’Alta Velocitat per 2008 en els pressupostos d’enguany era de 262 milions d’euros. I que no s’han gastat. És clar que l’Alta Velocitat és una gran inversió que arriba amb molt de retard. Però el que sostinc és que aquesta no és una partida que es pugui territorialitzar a les comarques gironines sense fer trampa. Vull dir que el TAV no es fa per anar d’Hostalric a la Jonquera sinó que és una comunicació transeuropea. Per anar de Sevilla a Bucarest, d’aquí a uns anys, o de Girona a Brusel·les, d’aquí a ben pocs anys. La partida del TAV emmascara, però, la caiguda molt notable de la inversió en les partides que sí que són territorialitzables. Tots els Ministeris inversors redueixen les seves partides a Girona: Foment, Medi Ambient, Habitatge, Cultura i les partides de Medi Natural destinades a Vies Verdes. Anem per pams.

Foment- La inversió en carreteres a les comarques de Girona disminueix en 26’4 milions d’euros en els Pressupostos del 2009. Dit d’una manera més contundent: la inversió prevista pel 2009 cau un 43’75% respecte a la pressupostada pel 2008. Girona és la demarcació en la que inverteix menys el Ministeri de Foment de les quatre províncies catalanes. En dues, Barcelona i Tarragona, la inversió puja respecte a l’any passat i en dues, Girona i Lleida, baixa. Tot i això, Lleida, amb la meitat de la població que Girona, té més inversió que Girona. En els pressupostos de l’Estat pel 2008, es destinaven 60 milions d’euros a les carreteres de l’Estat a Girona. Aquest anys es preveu destinar 33’9 milions.

N-II- Qui rep més directament aquesta retallada és la N-II i la A-26, l’Eix Pirinenc. Llegeixo que els propis socialistes gironins reconeixen que els diners destinats a la N-II són insuficients. Continuem essent la demarcació de l’Estat amb menys quilòmetres d’autovia, exceptuant Ceuta i Melilla. I de la N-II, carretera amb més de 25.000 vehicles diaris de promig en tot el recorregut gironí, només hi ha desdoblats 8’6 quilòmetres. A aquest ritme, no arribarem al 2012 amb tota la N-II desdoblada, que és l’objectiu més que raonable que vam plantejar durant la campanya electoral de les eleccions de març d’enguany. Es consignen partides per començar les obres en dos nous trams: Tordera-Maçanet de la Selva (8’5 quilòmetres) amb només 7 milions d’euros. Estem parlant de menys d’una cinquena part del que costa aquest tram. Cap al nord de Girona, sobre partida pel desdoblament de Medinyà a Orriols (3’4 quilòmetres) amb una esquifida partida de 200 mil euros. Per què no arrancar les obres amb ambició i fins a les portes de Figueres?

A-26- La inversió en la A-26, l’Eix Pirinenc, és molt més fàcil de resumir: congelada. Parada en sec. Pel tram Besalú-Figueres (25 quilòmetres) es destinen 10 mil euros. L’any passat 600 mil, que no es van gastar. I l’altra gran peça congelada de l’Eix Pirinenc és la variant d’Olot. Importantíssima. No pas per cap reivindicació local olotina. En els primers mesos del proper any, diuen, entrarà en funcionament el túnel de Bracons i, per tant, la nova carretera Vic-Olot que fa cinc anys que el tripartit va marejant entre querelles i modificacions. A la pràctica, l’obertura de Bracons altera el mapa de carreteres principals del país. L’Eix Transversal tindrà un nou ramal molt utilitzat: Vic-Olot-Figueres-frontera francesa. Segurament més transitat pels vehicles de llarg recorregut que el ramal Vic-Girona. L’any passat es van consignar 3 milions d’euros per la variant d’Olot arran d’una esmena del Grup Parlamentari Català. No se l’han gastat. I per enguany només hi ha consignats 50 mil euros per la redacció del projecte de la variant d’Olot. Una manca de planificació de la qual abans d’un any en veurem les conseqüències.

Medi Ambient- Per l’any 2008, els Pressupostos de l’Estat destinaven 9’2 milions d’euros en Costes per a les comarques de Girona. Pel 2009, es pressuposten 3’3 milions d’euros, una caiguda de dos terços. Tot es redueix a tres partides genèriques per a regeneració de la costa, sense cap especificació. Cap projecte dels passeigs marítims pendents. I, sobretot, cap inversió destinada a la platja de Sabanell de Blanes, la més castigada – amb el passeig destruït- a l’hivern anterior. És clar que aquest error s’ha de corregir. Per vies verdes, l’Estat destinava 835’8 mil euros pel 2008. Pel 2009: 0 euros. El pont sobre el riu Ter a Girona tampoc el veurem el 2009, només en maquetes en tres dimensions

I el que no es compleix!- Pressupostos del 2009 a part, per primer cop el projecte reconeix que el que es pressuposta no sempre es gasta. Allò que vinc denunciant des de fa anys per primer cop queda reflectit en els Pressupostos. El Govern de l’Estat s’ha inventat un nou ens públic: la Societat Estatal d’Infraestructures de Transport Terrestre (SEITT). A aquesta Societat l’ha dotat amb 782’7 milions d’euros per a Catalunya. D’on surten aquest grapat de milions? Doncs són exactament els diners que s’hauria d’haver gastat l’Estat en inversió el 2008 a Catalunya i que no s’ha gastat. Es multiplica per 7 respecte a l’any 2007. Un Estat molt poc complidor amb allò que pressuposta. Aquests PGE s’han d’esmenar intensament per incrementar la inversió. El PSC-PSOE de Girona es diu disposat a negociar esmenes amb CiU. Bona impressió. Nosaltres els votarem totes les que presentin per millorar les Pressupostos. Esperem que ells facin el mateix amb les nostres esmenes. I que sigui possible trobar un punt d’acord en les mancances i els increments necessaris.

27 de setembre 2008

Trens fins a mitjanit Barcelona-Girona-Figueres


He fet un petit estudi comparatiu sobre els horaris de trens entre Barcelona i les altres capitals catalanes i entre Madrid i les capitals de província del seu voltant. Conclusió: Girona és la capital de demarcació amb menys freqüència de trens i on l’últim tren des de la ciutat gran – Madrid o Barcelona- surt més aviat.

Dijous vaig presentar una resolució política – una proposició no de llei en diem en l’argot parlamentari- a la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats per millorar el servei de trens a les comarques gironines. Tots els partits van reconèixer que el servei de trens és insuficient i, afegeixo, ineficient. El mandat al Govern de l’Estat va ser aprovat per unanimitat de tots els partits polítics. I vam mandatar al Ministeri de Foment el següent: servei de trens Figueres-Girona-Barcelona i a la inversa de les sis del matí a les dotze de la nit. Freqüència de trens cada 30 minuts en hores punta, creació d’un servei de Rodalies amb integració tarifària a les comarques gironines, equiparació de les compensacions per retards entre els Catalunya Express i mitja distància amb els Rodalies de Barcelona.

Tot això és perfectament possible. Un programa de treball raonable i que he comprovat que comparteixen molts ciutadans i entitats de la societat civil que ha celebrat l’acord del Congrés dels Diputats.

¡Quants cops més agafaríem el tren per desplaçar-nos a Barcelona o els ciutadans de Barcelona cap a les comarques gironines si tinguéssim millors serveis, més trens i un horari més ampli! No pot ser que l’últim tren Barcelona-Girona (no arriba a Figueres) surti a les 21.25 h. Totes les altres capitals estudiades tenen trens fins més tard. No pot ser que a mig matí o a la tarda hi hagi dues hores sense cap tren.
Què cal fer ara? Pressionar tots junts perquè allò acordat per unanimitat en el parlament competent pel control polític de Renfe es posi a la pràctica. Aquesta ja ha deixat de ser una proposta de la formació política que la va presentar i dels partits, tots, que la vam votar. Aquesta, ara, ha de ser una proposta ciutadana. I la destinatària d’aquesta proposta té nom i cognom: Magdalena Álvarez. Vull agrair el bon to i els bons oficis del grup socialista que va fer virar el no tancat inicial del ministeri a la proposta de CiU. Però ara hem de passar de l’acord polític – rellevant- a l’execució pràctica. Tots hem de sumar esforços perquè, sense voler prejutjar res, alguna cosa coneixem de la ministra competent. Som-hi tots! Em podeu fer arribar les vostres propostes i suggeriments a l’adreça de correu electrònic
jordi.xucla@diputado.congreso.es

El Parc Tecnològic de la UdG

Divendres a les 7 de la tarda. Inauguració de l’ampliació del Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. La nova dimensió de la Universitat posada en pràctica amb al màxima articulació possible: la transferència de coneixement i experiència entre universitat i sectors productius. És clar que va tenir sentit crear el 1992 les universitats territorials – un dels grans encerts dels governs Pujol- i és clar que dóna motius per la renovada confiança en les potencialitats de la UdG la consolidació del Parc Tecnològic. L’entranyable minifundisme empresarial gironí – que crec conèixer una mica bé- s’està enriquint amb noves empreses amb valor afegit i una aposta clara per la I+D+i. Una molt bona notícia.

Manca de places als Instituts de Girona

Iniciativa per Catalunya-Verds, formació política que forma part del govern de la Generalitat, ha denunciat de forma ben explícita i a través d’una roda de premsa que els Instituts de Secundària de les comarques gironines no tenen prous places per a l’alumnat que arriba de primària. Una situació preocupant que posaria de manifest una manca notable de planificació. La pregunta és molt senzilla: per què un partit del govern critica al seu propi govern i concretament al departament d’Educació?

La renovació del TC

La setmana passada vaig escriure aquí que en un restaurant vaig haver d’escoltar tota la nit un membre sortit del Poder Judicial repartint opinions polítiques amb veu molt alta mentre sopava amb el director de La Razón. Ara aquest jurista és candidat del Partit Popular per al Tribunal Constitucional. El meu pronòstic és que la renovació del Tribunal Constitucional va per llarg, que hi haurà problemes per a la renovació parcial. I com afecta això a la sentència dels recursos contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? Tot i que la presidenta i alguns magistrats preferirien que fos el nou Tribunal Constitucional el que dictés sentència, em sembla que serà l’actual, el sortint. Amb plom a l’ala, magistrats recusats i baralles massa poc jurídiques i massa polítiques. Em sembla que no tindrem sentència fins a començaments de l’any que ve. I mentrestant, el Govern català podria anar desenvolupant totes les previsions de l’Estatut perquè feina feta no té destorb. Recordem com vam arrencar la televisió de Catalunya o els primers Mossos d’Esquadra, però sembla que el govern tripartit i sedat no està per això.

13 de setembre 2008

L'economia en mans d'un cavall cansat


Aquesta setmana hi ha hagut, sobretot, debat en el Congrés dels Diputats sobre la crisi econòmica. M’havien dit, fonts ben informades, que el president del Govern s’havia passat l’estiu estudiant economia, “empollant” les classes pendents d’economia que no va resoldre amb un parell de tardes. Però el resultat del debat monogràfic de dimecres al matí va ser negatiu pel president Zapatero. Ho van destacar mitjans de comunicació amb maneres d’interpretar la política ben diferents. Va fer ben pocs amics de cares a l’imminent debat de pressupostos i, sobretot, no va transmetre quelcom molt important en situacions com aquestes: confiança. Ningú ha dit que un líder polític no pot tenir un bon suport popular en moments de crisi econòmica. Felipe González va guanyar les seves últimes eleccions el 1993 amb una crisi econòmica molt important que va esclatar la tardor de 1992, just després dels Jocs Olímpics. Ha estat un gran error negar durant tants mesos la realitat. Un error i quasi una filigrana. La crisi econòmica mundial explota el 2 d’agost de 2007 amb l’enfonsament de les borses nord-americanes arrel de les hipoteques-escombraria. Però en la campanya electoral el partit socialista va prometre que aquesta seria la legislatura de la “plena ocupació”. El pragmàtic ministre Corbacho ho veu i ho nota d’una altra manera. Molt més interessant que el debat de dimecres va ser el debat més tècnic de dijous en un cara a cara parlamentari entre el vicepresident Pedro Solbes i l’exministre Cristóbal Montoro, dièsel en el to però que parla amb propietat – més que Manuel Pizarro, la promesa blanca del PP en la última campanya. Allí va ser on Solbes es va sincerar i va dir allò que “la crisi econòmica no vindrà malament si serveix per netejar l’economia”. El dia després va haver de demanar disculpes per aquest excés de sinceritat. Solbes és un home rigorós i de llarga trajectòria. potser massa larga. En un moment de crisi econòmica – que no tota ella es pot imputar a causes externes a l’economia espanyola com ens volen fer creure- el paper del ministre d’Economia resulta clau. Ja s’ha evaporat tot el cop d’efecte del nomenament d’una ministra de Defensa o d’una ministra d’Igualtat sense currículum professional o del bon encert de la paritat en els primers nivells de l’administració. Poca pirotècnia per als moments actuals. El ministre d’Economia és clau i Pedro Solbes ja arriba cansat a aquest repte. És un cavall cansat que no pot abandonar en el moment actual. Solbes és un alt servidor públic de forma ininterrompuda des de 1982. Quina cosa vol dir que, com a mínim, en els últims 26 anys no s’ha dedicat a dirigir un negoci, gran o petit, amb riscos i esperit emprenedor.

Malària


Dimarts a París. Pel matí m’estreno en les meves noves responsabilitats com a membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Ho faig en la Comissió de Justícia i Drets Humans. Primera impressió: aquesta és una gran selva de temes en un mar de 49 Estats. He de triar el meu camp d’actuació i especialitzar-m’hi. Aquest organisme el presideix el senador gironí Lluís Maria de Puig. Responsabilitat molt destacada. Culminació d’una trajectòria política. Aprofitant que estic a París, per la tarda assisteixo a una reunió a l’Assemblea Nacional d’una xarxa mundial de parlamentaris que lluitem per incrementar els fons públics per aconseguir la vacuna de la malària. Què hem fet? Coordinar la nostra actuació perquè governs de països rics inverteixin en la recerca de la vacuna contra la malària, primera o segona causa de mortalitat infantil en els països subdesenvolupats. A un que en sap molt, li faig la pregunta clau que per responsabilitat tothom es nega a dir en veu alta: Quan tindrem la vacuna contra la malària? El 2010 o el 2011. A tocar. Sembla que hi ha un laboratori que té el fàrmac molt avançat. Noble causa, de les que em fan sentir més bé en la meva feina parlamentària.

Cor fort

Dimarts a París. Dinar ràpid amb la doctora Carmen S. màxima responsable d’emergències de la Creu Roja a Espanya. Té el cor fort i el cap clar per estar en primera línea dels grans desastres. Ella va estar allí organitzant l’emergència posterior a l’atemptat de l’11 de març de 2004 a Madrid (“les bombes esqueixen els cossos, arranquen la carn”) i va estar allí a Barajas aquest agost després de l’accident de l’avió de Spanair (“els cossos van quedar ràpidament calcinats. El patiment van ser els segons cap a la mort i no pas la pròpia mort”). Parlem de la societat actual que no suporta la fatalitat i de la mort...Mengem bé en un discret bistrot dels que hom troba a França a grapats.

Air France en el negoci dels trens

El 2010 es liberalitzarà el servei ferroviari a Europa. Bona notícia a favor dels clients. Ja veurem com anirà a l’Estat espanyol, territori de liberalitzacions sempre pobres, oligopòliques. A l’Estat gal, Air France ha anunciat que entrarà en el món del servei de trens. Aparent paradoxa. Contra el que et va fa competència, al tren d’alta velocitat, apuntat al negoci de la competència.

Prostitució

El govern italià ha decidit acabar amb la prostitució de carrer i carreteres d’una manera rotunda i fulminant. La iniciativa la impulsa la coneguda ministra Mara Carfagna. El mateix va fer el govern francès en època de Sarkozy com a ministre de l’Interior. Em sembla molt bé. Fa temps que ho proposo. No cal descabdellar els variats arguments. Alguns diuen que és una mesura hipòcrita i parcial. Parcial sí però la única en la que es pot trobar un fàcil consens en aquest camp on el moviment feminista es mostra dividit tan com l’interior d’alguns partits polítics. Per què no ho fem possible també en la legislació de l’Estat espanyol? Qui hi estigui d’acord que m’hi ajudi.

Massa monotemàtica

La política catalana és massa monotemàtica. Ara tot és el finançament – que és molt important. Fa un temps tot eren els aeroports –encara no transferits- i abans els trens que arribaven amb retard –encara no transferits- i abans la llei de dependència – sense recursos. Per què no mantenim vius i dinàmics més temes a l’hora? Hi ha i hi pot haver un fil roig entre tots ells, un projecte, un discurs...això és la política!

06 de setembre 2008

Apunts d'uns dies a Lima


Divendres a la nit. He acabat la setmana de classes en el Màster que he impartit a la Universitat Peruana de Ciències Aplicades. 20 hores explicant el sistema regulatori europeu i comparant-lo amb el peruà: energia, telecomunicacions, empreses públiques, sector sanitari i protecció de dades. El públic: alts funcionaris de l’administració peruana. Una gran experiència. No tot és del color que ho mirem des de l’òptica del marc normatiu europeu. Ha estat una setmana per copsar com respira un país que pot anar bé si té estabilitat política en els propers anys i no queda contaminat pels moviments populistes que tenen el seu epicentre i la seva font de finançament a Veneçuela. Xile, Perú, Colòmbia en el Pacífic i Brasil, que és mig subcontinent, són els estats que progressen. M’ho explica amb dades el director general del BBVA-Continental al Perú, amb qui tinc la sort de compartir una sessió llarga per aprendre. La clau de l’estabilitat està en les eleccions presidencials de 2011. La reelecció presidencial immediata està prohibida i el president Alán García no es podrà presentar. Serà la última oportunitat del populista Olanta Humala. I el candidat alternatiu? Tot són especulacions. També he passat tot un dia en el Congrés de la República explicant a parlamentaris experiències de modernització del Parlament i del Reglament de funcionament. Allí vaig conèixer Keyko Fujimori, la filla de l’expresident, que amb 33 anys és la segona política més ben valorada per ser presidenta. Definitivament he descobert més fujimoristes en el Perú dels que hom pot presumir llegint l’apartat internacional de la premsa. Els judicis a Alberto Fujimori, que duren mesos, són retransmesos per televisió i aquesta setmana s’ha fet públic que té un quiste en el pàncrees. Caminant pels passadissos del Parlament em vaig trobar amb Fujimori, sí. Vaig quedar sobresaltat. Era el seu germà, Santiago Fijimori, diputat. Són idèntics. Les bases del país són dèbils. Sí. I comencen a dir els peruans que en part és perquè foren mal colonitzats. Una colonització dedicada a la pura explotació de recursos i no pas a la estructuració d’una societat com un bon duplicat de la metròpoli. Part de tot això hi ha en l’evolució de Amèrica del Sud. Definitivament els britànics van deixar societats més estructurades i van colonitzar amb noves elits emprenadores: Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda... Apunts dispersos d’uns dies ben intensos al Perú.

Foses comunes

Un cop aprovada l’anomenada llei de memòria històrica, el que ha fet el jutge Baltasar Garzón, requerir informació dels desapareguts del bàndols republicà i franquista, és una conseqüència lògica del que permet la llei. Tot s’ha de dir que els que varem participar en el debat de la llei esperàvem que això ho fes el Tribunal Suprem. Però ja se sap que de jutges estrella en la primera setmana després de vacances...fa uns quants anys que n’hi ha! Només un apunt: si alguna contribució varem fer a la llei és la de dir que si s’afronta aquest tema s’ha de fer per conèixer totes les víctimes, de qualsevol bàndol. Tinc la impressió que això provocarà una revisió de com la historiografia ha explicat la gestió dels primers mesos de la guerra per part de la Generalitat republicana. I em sap greu perquè la institució en quedarà mal parada i perquè la meva família n’era una fervent defensora . I em sembla bé si han passat prous anys per dir les coses pel seu nom.

Igualitarisme estúpid i no equitatiu

Una conselleria d’Iniciativa ha decidit rebaixar els peatges dels vehicles que vagin ocupats per varis viatgers. Igualitarisme estúpid i no equitatiu! El pobre viatjant que fa quilòmetres i més quilòmetres per vendre els seus productes ara serà penalitzat. I els que tenim uns horaris de treball oberts i no previsibles a setmana vista– cada cop més- haurem de ser penalitzats. Tinc un amic molt emprenyat amb aquesta ocurrència de Joan Saura que ha anat a comprar tres nines inflables en un sex-shop perquè l’acompanyin en els trajectes i, així,es pugui beneficiar d’aquesta mesura que és la sublimació del papanatisme.

Immigració i treball

Té tota la raó el ministre Celestino Corbacho: la contractació d’estrangers tendirà a zero en el 2009 si acabem l’any – com diuen els serveis d’estudis dels millors bancs- amb un 14% d’atur. Té raó però potser hauria hagut de matisar que alguns sectors productius continuaran contractant treballadors immigrants –pensem en l’agricultura. Però el políticament correcta ha fet que la vicepresidenta Fernández de la Vega fes un toc d’atenció al franc ministre. Curiosament el govern ha coincidit amb els que volen contractar a estrangers per un preu més baix mentre els fons de la seguretat social arriben al límit pagant subsidis de desocupació.

El futur d'Izquierda Unida

Aquesta tardor té la seva assemblea general Izquierda Unida. Hi arriben sense bufera ni un lideratge emergent nou i clar després de la previsible (?) retirada de Gaspar Llamazares.. El seu electorat se’l va cruspir el zapaterisme, que tot i això no va tenir majoria absoluta (ull al buit del vot de centre!). El partit a l’esquerra dels socialistes podria optar per una radicalització a l’estil de l’esquerra altermundista de Oscar Lafontaine a Alemanya. Però no ho fa. A Itàlia els comunistes s’han quedat amb zero diputats. I l’històric Fausto Bertinotti continua essent el seu líder a falta d’un nou candidat disposat administrar les ruïnes. ¿Pot ser que es vagin esllanguint democràticament els partits postcomunistes arreu d’Europa? Sembla que és així. I Iniciativa per Catalunya? Bé, aquest és un fenomen diferent. Últimes eleccions generals: 4% de vots en la “obrera” ciutat de l’Hospitalet de Llobregat i 6% dels vots en la “mesocràtica” ciutat de Vic. Segurament Iniciativa és un caprici estètic que amb pensament tou –verd i un roig rosat- només es pot donar en les societats benestants i un pèl mancades de poder molt substantiu. També s’ha de dir que no és el mateix la “Iniciativa-Verds” immaculada de poder executiu que aquesta d’avui que gestiona els 80km per hora a les autovies, la sequera d’idees davant la sequera d’aigua i la policia – en la qual no ha cregut gaire mai.

Autovia Olot-Figueres

Tinc informació ben fiable del Ministeri de Foment que em diu que en aquesta legislatura no es mourà res, si no fem que canviïn les coses, en la construcció de l’autovia A-26 en el tram Besalú-Figueres. És un greu error. A començaments de l’any que ve s’obrirà al trànsit el túnel de Bracons i l’Eix Transversal tindrà un nou i potent ramal que serà el conformat per la línea Vic-Olot-Figueres. El túnel s’obrirà amb un gran coll d’ampolla: la inexistència d’una variant a la ciutat d’Olot. I amb un error: no voler continuar l’autovia, que s’ha de fer en dues fases. No n’hi ha prou amb les lentíssimes entregues de la N-II desdoblada. ¿No diu el president del govern que en època de crisis s’ha d’incrementar l’obra pública per activar l’economia? Alguna cosa deu haver llegit fins i tot de Keynes. Doncs això també s’ha de notar en la demarcació amb menys quilòmetres d’autovia de tot l’Estat.

30 d’agost 2008

Postal del Perú


Escric des de Cusco i dilluns començo una setmana de classes a Lima, a la Universitat Peruana de Ciències Aplicades (UPC), una universitat amb convenis amb IADE i amb la UPC catalana entre molts d’altres. M’han demanat que els vingui a explicar aspectes relacionats amb la meva activitat al marge de la política: el dret administratiu. I concretament els sectors regulats: energia, telecomunicacions, sector farmacèutic, la protecció de dades, les empreses públiques…és l’esforç d’un país políticament estable que s’esforça per tenir més semblants amb els Estats seriosos de l’entorn – Xile, Colòmbia- que no pas els Estats populistes inspirats per Veneçuela i seguits per Bolívia i d’aquella manera per Equador. Ni guies, ni reportatges de canals temàtics ni documentació del servei de documentació més bo. Tot això ajuda, però el millor per conèixer un país a fons és la immersió, els seus llocs, la seva gent, els seus polítics, els seus periodistes…la conversa arrencada de forma imprevista amb el taxista o el propietari d’una pizzeria. I un cop d’ull a la televisió local. Les Inversions espanyoles a Perú són importants, el BBVA és el primer banc de capital estranger amb el nom de Banco Continental. Aquesta setmana tindré la sort de poder parlar amb el seu director general. I Repsol. La globalització ha impactat en molts de replecs del món però això no ha servit per canviar tant les formes de vida de les persones. Vull dir que és una postal nova veure una pagesa peruana a la Plaza de Armas de Cusco parlant per mòbil però ella continua parlant del mateix i continua baixant del barri de Sant Blas, el d’un major tipisme de la ciutat, amb els seus productes de l’hort per vendre.

Indigenisme a América del Sud. Per anar seguint.


És molt important anar seguint l’evolució dels moviments indigenistes a Amèrica del sud. N’hi ha tant per parlar! El problema ve de molt lluny. De la pròpia manera de colonitzar dels castellans, tant diferent de la dels anglesos. A la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés aquest és un tema que surt de forma recurrent i el portaveu del PP sempre associa indigenisme amb moviments revolucionaris subversius de l’Estat de Dret. Són dos coses que s’han de separar. Cert que molts de cops l’indigenisme –que és la majoria silenciosa de tants països- troba una acollida política en partits que volen transgredir el propi Estat liberal i democràtic –vegis el cas de Bolívia. Però l’indigenisme és un retorn a les arrels. En el tren de Cusco a Machu Picchu ens trobem una família peruana amb la que podem parlar llargament – el trajecte dura quatre hores. L’avi només parla quechua i viu en un poblet de la muntanya cosquenya, el fill va emigrar a Lima –8 milions apilonats d’habitants- per progressar – i ho va fer- amb un negoci de càtering. La néta viu a New Jersey i és una emigrant que ha progressat als Estats Units. La independència del Perú, i de tots els estats sud-americans, ara arribarà als 200 anys. Han volgut construir un Estat nou amb la llengua castellana i deixant en tercera fila la llengua indígena. Però això torna, de forma cultural i política. Conversa amb l’ambaixador sobre aquest tema: va tenir el seu caldo de cultiu en la mal enfocada celebració de 1992 del descobriment d’Amèrica i pot tenir un nou catalitzador en la commemoració dels bicentenaris que el Govern espanyol vol impulsar i que no troba receptivitat en els governs sud-americans. Quelcom es mou. Identitat i globalització. Qui ho havia de dir!

No acord abans d'un mal acord

La compareixença parlamentària del vicepresident Pedro Solbes no presagia gaire res de bo en quant a la culminació d’un acord de finançament que respecti l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tampoc les paraules de la vicepresidenta Fernández de la Vega –que està en tot i ho vol dirigir tot-. Convé recordar que en l’acord de finançament de finals dels anys noranta el desacord d’Andalusia i Extremadura va portar aquestes dues comunitats a no acceptar l’acord i quedar-se amb l’antic durant una colla d’anys fins que van resoldre les diferències. Aquesta solució no seria dolenta si les coses no van bé. La màxima és primer un no acord que un mal acord que ens deixa lligats de mans i peus en la primera interpretació del nou Estatut. Millor deixar la ferida oberta que mal cosida. El millor, és clar, és que el govern complís amb l’aplicació de la llei que els diputats socialistes van votar. Però això sembla difícil.

Cap a on va el govern? Cada mes cap a final de mes.

No deixa de tenir un cert cinisme que el Partit Popular vulgui la compareixença parlamentària del president del govern perquè doni explicacions obre l’incompliment d’una llei que va aprovar: L’Estatut. És cert que les lleis són per ser aplicades. Però no deixa de ser un gran acte de cinisme que ho demani qui ha presentat varis recursos per dinamitar el nou text en seu de la justícia constitucional. També veig que una regidora de Palafrugell vota a favor que onegi la estelada l’onze de setembre a l’Ajuntament. Aquest PPC està una mica desarticulat i mancat de lideratges, a tots els nivells. En les properes eleccions catalanes, més que mai, tornarà la bipolarització entre CiU i PSC-PSOE i l’aminorament de forces dels altres tres partits: ERC, PP i ICV-EIUA. Aquest estiu s’ha vist qui tenia les idees clares i qui feia pals de cec. Des de la líder del PP sumant-se al “front català” d’aplicació de l’Estatut fins al líder d’ICV pactant l’incompliment de l’Estatut. ERC? N’hi ha varies d’ERC avui dia i em sembla que no saben per on tirar. Quan s’acostava el seu congrés de juliol ens van fer arribar que un mal acord de finançament suposaria la seva sortida del govern. Avui el seu líder ja ho ha descartat. Cap a on va el govern? Cada mes cap a final de mes.

24 d’agost 2008

La mar respira calma


Divendres es va posar a ploure mentre estàvem davant de cala Jònculs, a mig camí, per mar, entre Roses i Cadaqués. Era una pluja intensa i d’estiu. Benèfica i benvinguda pels que ens varem mullar. En aquest cas, el millor és mullar-se del tot tirant-se a l’aigua, que sol estar més calenta. Quan vaig tornar a casa vaig buscar el llibre de Josep Pla titulat “Contraban i altres narracions” i que és el número 33 de la gran col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Aquell groc dels cent llibres del MOLC va omplir tantes cases i ens va donar tantes bones estones de lectura i de retrobament amb els nostres escriptors! En el llibre “Contraban...” hi ha el conte “Pa i Raïm” que Pla va escriure de jove i que transcorre entre Cadaqués i les cales del Cap de Creus. Un relat de contraban i de suspens. Pla era un home poc donat a la imaginació i, per tant, una història viscuda. L’he recordat i l’he rellegit. És una narració rodona i molt apropiada per aquests dies de mar. Pa i Raïm és el nom d’un dels protagonistes del relat. Però avui Pa i Raïm també és el nom d’un restaurant que uns hereus de l’escriptor regenten, en una antiga i noble casa familiar, en el cor de Palafrugell, al carrer Torres i Jonama. S’hi menja bé. Es tracta d’encertar-la a l’hora de menjar fora de casa. I això és especialment difícil en la voràgine d’agost on és més fàcil fer passar gat per llebre. També tinc un record inesborrable d’una pasta molt ben cuinada menjada a chez Tomàs a Llafranc,,. Per la resta, cada dia que passa del mes d’agost prefereixo més el menjar fet a casa. Perquè en aquest racó de l’Empordanet encara és possible l’intercanvi no lucratiu ni monetari entre veïns: els tomàquets d’en Joan, acabats de collir de l’hort, els mongets de la Maria, que ja ens els ha donat desgranats. I en Pere Servià em va portar a pescar amb canya al mig del mar, a l’altura de la costa de Begur. Eren les set del matí i havia dormit poc. La placidesa era absoluta i la mar respirava calma, recordant un vers de Raimon. No sé si tindria paciència per pescar amb canya en una altra època de l’any però com que estava poc despert aquella forma de vida i de recol·lecció em va semblar molt apropiada pel pic dels dies solts de les vacances. Després d’esmorzar em vaig quedar adormit a la barca, amb el vaivé, i em vaig despertar davant de la Gola del Ter. Les Illes Medes a la dreta retallades en un cel net, esmolat, d’una puresa mineral. Comença el compte enrere d’aquests dies de descans. I de la mateixa manera que en els primers dies de vacances el neguit em fa mantenir una activitat una mica compulsiva, ara estaré un parell de dies malhumorat tornant a entomar un joc a moltes bandes entre el que és important i ple de significat i el que és la bromera i la pols de la vida en societat. És com si una canya comences a molestar l’animal instintiu i feliç que viu a ple en la barraca idíl·lica i imaginària de l’Hermós a la platja de Fornells.

La fatalitat

No tinc gaire res a dir ni a escriure sobre l’accident d’un avió a l’aeroport de Madrid. Volar continua essent la forma més segura de fer viatges llargs. La funció de control i supervisió de les autoritats públiques se sotmet a escrutini en casos com aquest. Però el que em crida més l’atenció és aquesta tendència meridional a negar la possibilitat de la fatalitat, de la mort prematura arribada de forma aleatòria.

Una xerrada a Prada de Conflent


Em demanen si puc anar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent a exposar la visió de Convergència sobre el moment polític actual. Som-hi. Dimarts a la tarda, agradable viatge de l’Empordà a les Alberes i després el Canigó vorejat des de la cara nord. Exposició inicial i col·loqui. Tres hores. L’aula, com és previsible, està ocupada per persones de pensament i sentiment nacionalista. Un gran desconcert entre alguns apocats i amables oïdors i contertulians. Plantejo la meva teoria del desconcert: ERC va apostar a totes per convertir el PSC-PSOE en un partit, com a mínim, de prioritat nacional i el resultat ha estat inapel·lable perquè ERC s’ha convertit en la gepa que han fet servir els socialistes per instal·lar-se en el poder quasi arreu i desplegar la seva agenda que es resumeix en dos punts: mantenir-se al poder – com a finalitat en sí mateixa- i esfilagarsar el moviment nacionalista, la “crosta nacionalista” que en diuen ells sense manies. Ras i curt. I davant d’això? Un bon home em diu que les coses es mouen i que els 25 diputats del PSC.PSOE encara poden votar en contra dels Pressupostos Generals de l’Estat. Penso que jugar-m’hi un dinar seria massa abusiu i li dono el meu correu electrònic perquè en parlem en quinze dies o en dos mesos. A la nit llegeixo una assertiva entrevista a Josep Maria Cullell a El Periódico. Em sembla que es comença a acabar l’època de la caparra postgovernamental i de les dues eleccions guanyades però sense arribar al Govern. La lucidesa l’hem guanyat per comparació, per consolidació del relleu, per acceptació de la nova funció d’oposició i perquè les expectatives de la operació impulsada per Pasqual Maragall fa deu anys – l’Olivera catalana és del 1998 i el 2000 el tripartit ja es va presentar a les eleccions al Senat- han desembocat en el mar del montillisme que és una forma molt sostinguda i sistemàtica de pura administració del poder sense nervi ni projecte propulsiu. La resta és acompanyament, començant per aquest geni de la política anomenat Joan Saura que es fon prenent cafè amb una senyora. Vull dir prenent cafè en un hotel de Vilanova i la Geltrú amb una senyora que és la vicepresidenta del Govern central per pactar l’incompliment passiu de l’Estatut. El País titula a la portada: “Zapatero consigue romper la unidad del frente de los partidos catalanes”. Com devien xalar! Uns fent la portada, els altres trencant la unitat dels partits. I els tercers prenent cafè a Vilanova i la Geltrú!

Trens

He llegit a la premsa que el govern de la Generalitat ha encarregat un projecte per la connexió del Tren d’Alta Velocitat amb l’aeroport i amb l’anomenat Eix transversal ferroviari. De l’eix ferroviari transversal, quasi res a dir perquè quasi res hi ha. De la connexió aeroport-TAV, welcome home! Quants discursos en contra dels diputats del PSC a la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats quan he plantejat aquesta necessitat. Ara es tracta que això ho comparteixi el Ministeri de Foment. Al setembre els hi farem votar! També en aquest diari hem vist la primera foto del túnel del Pertús del tram internacional Figueres-Perpinyà que estarà en disposició de servei el febrer de 2009. I en l’obligació de pagar, per part del Ministeri de Foment a partir de febrer de 2009. Però la via s’acaba a Llers. Després, res...o les bruixes...o Maleni exhibint la seva incompetència.

18 d’agost 2008

De l'Empordanet a la Eivissa de Lluís Maimí


I Lluís Maimí ha inaugurat la seva exposició de fotografies d’Eivissa i Formentera fetes el 1975, en el tardohippisme. Les poden veure a Palafrugell, a Can Mario. La seva mussa, la Dolors Masó, fa que tot rutlli bé en una sala plena de sorra i on Oriol Maspons descabdella una Eivissa d’abans exquisidament innocent i flower power comparada amb el que es tragina ara. Fa onze anys que recalem uns dies en la Eivissa tranquil·la que encara es pot trobar. A l’exposició hi anem amb Sergio Barbanti i la seva companya Letízia que acaben d’arribar a l’Empordanet després d’uns dies a Cadaqués. Barbanti és el Cònsul General d’Itàlia a l’Estat espanyol. I s’han enamorat, a primera vista, de la Costa Brava. Practiquem una mica l’italià i parlem d’una de les meves debilitats més confessables: la política italiana. La Letízia italiana, periodista de la Rai, és estreta col·laboradora de Francesco Rutelli en les seves èpoques d’alcalde de Roma, ministre de Bens culturals – a Itàlia no existeix el ministeri de cultura, bona idea!- i candidat a primer ministre. La Letízia italiana, periodista de la Rai, no té previst casar-se amb cap príncep. Hem navegat fent cabotatge en el mar que surt d’Aiguablava i en el mar de les idees soltes. Una forma mediterrània de viure l’agost que va passant.