31 de març 2007

Del boicot a l'autogol


La setmana del debat de l’autodeterminació? La setmana de l’autodestrucció. La pitjor cara d’una manera de fer política s’ha mostrat aquesta setmana, entre calçots, propostes interruptus i proclames d’independència que acaben en resolucions pel traspàs de rodalies de Renfe, que ja està contemplat en el nou Estatut. Evitar fer el ridícul ha de ser una constant de qualsevol polític. Uns en són els grans protagonistes i responsables però tenen la singular capacitat d’acabar esquitxant, en el desprestigi, al conjunt de la política. Quin mal servei a la causa de la construcció serena i ambiciosa d’una Catalunya lliure i pròspera. El pitjor és que amb tot això ha baixat el respecte dels catalans per les seves institucions i ha baixat notablement el respecte i la consideració que ens tenien des d’altres punts de l’Estat i d’arreu d’Europa. Ja no és l'acarniçament exterior, és l'autodestrucció interior. Del boicot a l'autgol que escrivia Francesc-Marc Álvaro.


“Veig que ara us ho preneu tot en broma”, em diu un polític castellà en el primer nivell de responsabilitat del govern de l'Estat. No! Exactament uns s’ho prenen tot en broma i per dos cops, en dos legislatures, el Partit Socialista els ha triat com a socis per l’ocupació del poder. Cal tenir-ho present. En el camp de l’observació de les coses dels partits, cada cop sembla més clar que Josep-Lluís Carod-Rovira no tornarà a ser candidat a president de la Generalitat. Ara Carod fa de fidel Josep Bargalló, per dir-ho d’alguna manera, i Joan Puigcercós llença la pedra i amaga la mà. Autodestrucció. Val la pena que la política catalana i espanyola balli al so d’aquesta manera de veure i fer política?

Més enllà del "monotema"


Destaco tres aspectes importants que hem discutit aquesta setmana al Congrés. Hem fet la votació final de la Llei d’Universitats, peça clau de qualsevol societat que es vulgui avançada, culta i emergent. Hem fet la primera lectura de la Llei d’Investigació biomèdica, que inclou la regulació i els límits a la possibilitats de la clonació terapèutica. He estat ponent d’aquesta llei i he tingut l’oportunitat d’endinsar-me en un debat eminentment ètic i molt interessant. Finalment, dimecres vam constituir la ponència per fer una nova llei de finançament dels partits polítics que ha d’evitar la corrupció i l’opacitat en les finances. Fa vint anys que no s’havia pogut tenir una majoria suficient per reformar i actualitzar la llei de finançament dels partits polítics. Els tres temes són importants. Però no han ocupat l’espai en els diaris que es mereixerien. Tot és el “monotema”, tot és la dura confrontació política al voltant de la lluita antiterrorista i el final dialogat de la violència. Tot ho ocupa el “monotema”. En tantes democràcies europees els debats socials i polítics sobre educació, bioètica o finançament dels partits polítics ocupa molt més espai que aquí. Crec que fem la feina que hem de fer, però queda ofegada pel soroll de la crispació. I tampoc se’ns demana passar comptes sobre aquestes matèries com en altres llocs d’Europa. Em queixo? Doncs una mica sí. Sembla que l’anomenada societat civil i els mitjans de comunicació també han quedat atrapats en “el camí fàcil del monotema”.

25 de març 2007

Ai si salta la guspira!

La setmana que arriba la primavera al calendari un fred intens i inesperat refreda persones i expectatives. La política espanyola està gelada, gelada pel fred polar de la incertesa, la improvisació, la radicalització, l’extremisme, la bronca i el desconcert. Tant li fa si el Parlament té en tramitació fins a 47 lleis, tant li fa si tenim un debat de tres hores sobre el servei dels trens de rodalies a Catalunya. Tant li fa... tot és el foc atiat per l’oposició (sobre fets i sobre invencions, que de les dues coses hi ha) i la cara d’esparverament i desconcert del govern. La setmana que ve és una eternitat i s’imposa el curt termini i el regateig. Els pneumàtics derrapen per les corbes d’una legislatura plena de revolts. Però, a on som i a on anem?

Queda un any de legislatura (o menys) i el govern funciona amb el pilot automàtic en matèria de política econòmica (quant que s’assemblen les polítiques de Solbes-I, Rato i Solbes-II). L’executiu ha desplegat el que ells en diuen l’eixamplament dels drets de ciutadania (alguns necessaris, altres gestuals i molts inèdits a l’Europa consensual en matèria de drets i llibertats) mentre que s’ha topat (que no buscat) amb unes reformes estatutàries que ja han quedat amortitzades com a element de confrontació política (ai! els catalans, de les portades a la invisibilitat d’un govern gris, ara tot torna a ser basc). Queda un any de legislatura (o menys) i el debat del terrorisme i les maneres d’afrontar el seu final ocupen tot l’espai dels debats parlamentaris i de la reverberació mediàtica. La corda s’ha tensat i la paraula crispació torna a descriure molt bé el moment polític. No és el primer cop, cal dir-ho. També hi va haver crispació abans de l’octubre del 1982 (l’època del “acoso y derribo”), també en els trenta mesos del trienni 1993-1996 i ara en una legislatura on l’oposició té la ràbia de tornar al govern aviat i on el govern navega sense un nord gaire imantat. Crispació. Per què? Perquè de mica en mica un partit i varis mitjans de comunicació han intentat portar el debat polític en el camp del debat ètic (el tercer grau d’un pres en vaga de fam). I poc o molt, votants del PP i altres, hi han entrat, en aquest camp. Només així es pot entendre que els carrers s’omplin de manifestants, que els taxistes desenvolupin llargs monòlegs entre la politització d’alt voltatge i l’odi a la política (tot a la vegada) i que els ponts de diàleg entre govern i oposició estiguin trencats com no passava des de fa onze o dotze anys, fins i tot en allò més elemental (reforma del sistema de finançament dels partits polítics i retocs en la llei electoral general, que d’això me n’ocupo).

Estratègia de l’oposició popular: infiltrar el fastigueig i un punt de dubte entre els votants socialistes perquè alguns es quedin a casa i ells puguin guanyar amb una participació baixa i una alta mobilització del seu electorat. Estratègia dels socialistes: estar convençuts que interpreten millor els nous temps i els nous sentiments de la ciutadania (pau, diàleg, drets de ciutadania...) i que el temps el jugarà a favor (cal dir que no tots els socialistes n’estan convençuts d’això, però, de moment, callen i es mosseguen la llengua). Impressió del tercer espai, dels nostres, dels que tenim l’òptica del que ells en diuen perifèria, dels que enyorem l’ampli centre impossible en la política espanyola, dels que ens cansa per igual la bronca d’uns i la lleugeresa dels altres: uns i altres estan tractant a cops de peu assumptes que necessiten altura de mires i consens, serenitat i un mínim comú denominador. Uns i altres han perdut el senderi i uns i altres ho pagaran en forma d’una alta abstenció i més vots en blanc que mai. Pregunta: com ens ho farem per què no es confongui la part amb el tot? Com ens ho farem per no quedar atrapats en aquest espiral d’insensatesa? Com ens ho farem per allunyar-nos del “amb mi o contra mi” que domina l’escenari? Ho podrem fer en la mesura que molts ciutadans també pensen que és necessari que hi hagi un tercer espai que moderi i torni la sensatesa i el sentit comú on avui hi ha soroll i atac sense reserves a l’adversari.

En la vida parlamentària les formes es continuen mantenint. En els discursos, en la cortesia parlamentària i fins i tot i en molts casos en les relacions humanes. Però la guspira pot saltar al carrer en qualsevol moment. Els cops de garrots d’alguns cèlebres quadres de Goya, segles i segles de l’Espanya atàvica, poden ser postals del segle XXI. Perquè hi ha més papistes que el Papa, perquè hi ha persones que carreguen el pap escoltant cada matí el radiofonista Federico (jo mai escolto la ràdio a primera hora del matí perquè vull arribar fresc i eficient a la feina), perquè hi ha lectors àvids de tonteries en lletra impresa en els diaris capitalins (millor llegir els diaris de la proximitat o la premsa estrangera però lluny del verí dels columnistes en peu de guerra).... per tot això, un dia d’aquests hi pot haver un joc d’ous. Dijous anava en taxi cap al Palau de Congressos vell (Paseo de la Castellana 99) a un homenatge ben singular (vaig quedar assegut entre Leopoldo Calvo-Sotelo i Sara Montiel, literalment) quan, de cop, vaig fer un bot en la contemplació passiva i una mica cansada del tràfec de les persones i la ciutat. Pel barri de Salamanca, prop de la Fiscalia General de l’Estat, una colla pujaven amb banderes preconstitucionals, banderes franquistes, vaja, i amb alguna bandera de la Falange. Quin calfred en el Madrid accelerat de l’opa i la contraopa, del bullici del negoci del ciment i del dinar ràpid! A pocs metres vaig veure la manifestació del Foro de Érmua (el braç més ràpid de l’entorn popular) davant la seu de la Fiscalia General de l’Estat després de la decisió del fiscal de retirar els càrrecs contra Arnaldo Otegi. La Fiscalia General de l’Estat té dependència orgànica del Govern. Els membres de l’Audiència Nacional han mostrat gelosia i disconformitat perquè no han pogut intervenir en la vinyeta. Otegi ha estat traslladat i alliberat en hores. La seva advocada riu per sota el nas en un restaurant proper al Congrés. Càlcul? Estratègia política a mig termini? Disseny d’un procés per a la formalització de candidatures de l’entorn de Batasuna en les properes eleccions municipals? I ara! Improvisació, pura improvisació! Personalismes i una insuportable lleugeresa. Això és el que hi ha. I la guspira que pot saltar al carrer. Als carrers de Madrid, d’entrada. No pas al carrer Major d’Olot, per exemple. Ai, la guspira! El Madrid electritzat on des de fa mesos els socialistes boicotegen a la televisió de la Comunitat Autònoma i on ara els populars han anunciat que trenquen relacions amb el grup Prisa, el diario independiente de la mañana i els canals de televisió del senyor Polanco, Jesús del Gran Poder. Aquests romans estan ben bojos!
A la mateixa hora que els nois de Salamanca tallaven la Castellana i jo em dirigia a l’homenatge del tot Madrid, a Barcelona es reunia la societat civil organitzada (per fi) per demanar una gestió radicalment diferent de l’aeroport del Prat. Ai que al Madrid electritzat se li escapa del camp de visió una Barcelona desafecta i que ha posat l’intermitent als cops de garrot goyescos. Una Catalunya on la societat civil s’organitza per incompareixença del govern de la Generalitat i de qui l’hauria de liderar (el president diesel). Una setmana difícil, aquesta, per l’aparell de la plaça de Sant Jaume, dedicat a cobrir el periodista que amenaça a un grup editorial amb un “Te juro que no pararé hasta joderte”. M’ho crec ben bé. I la prova que és així és que el periodista-cap de prems -censor (fins i tot el Col·legi de Periodistes s’ha despertat del son) ha demanat disculpes. Els capitans en els seus assumptes, els de Madrid tirant benzina, els bascos (alguns) sota els focus (Erkoreka ens ho explicarà molt bé dijous a Girona)...I els neguits i les esperances del país? El país ha aguantat moltes estrebades i pot aguantar aquesta. Però, per si de cas, un consell: pel dret i a fer feina. No es distreguin i no escoltin al radiofonista Federico. Jo em poso a parlar pel mòbil quan el taxista envesteix. I tapin-se que fa fred. Un dia d’aquests, sense avisar, arribarà la primavera al carrer... esplendorosa, sensual, irrepetible, única.

18 de març 2007

El diner públic i l'"autobombo"

A començaments de 2006 el govern espanyol va portar al Congrés dels Diputats un projecte de llei de publicitat institucional que ara ja és una llei en vigor i que afecta a totes les administracions ( des de l’Administració General de l’Estat fins a tots els ajuntaments). L’objectiu d’aquesta llei, de la qual en vaig ser ponent, és evitar utilitzar diners públics per a la promoció de campanyes de promeses polítiques o propaganda sobre obres inaugurades o anunciades. La llei és ben clara: sí a difondre informació útil per als ciutadans (campanyes informatives sanitàries, educatives, de seguretat vial...) i no a les campanyes d’”autobombo”. En base a aquesta llei, es van aturar algunes campanyes propagandístiques del govern de la Generalitat abans de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya.


Podem fer autocrítica, tots els partits, de la nostra actuació en el passat però ara ens hem d’atendre a la llei, que va ser votada per unanimitat. Quan veig el Can Joanetes que l’Ajuntament d’Olot ha publicat fa una setmana no puc pensar res més que és clarament contrari a aquesta llei impulsada pel govern socialista a nivell de l’Estat. S’equivoquen els que pensen que els ciutadans decideixen el seu vot en l’últim moment. Un excés de propaganda institucional pot tenir l’efecte contrari al buscat. I més quan tot són maquetes i promeses inconcretes. Olot, més que mai, necessita mesures socials i econòmiques, perquè tinguem una ciutat dinàmica, viva i de bon viure per tots, també pels joves.

17 de març 2007

Una conversa a l'Empordà


Divendres. Feia nou dies que no estava a casa. Tenia ganes de respirar la primavera que s’acosta. Visites per la demarcació. Dinar en un petit poble de l’Empordà. Som quatre i parlem de tot amb sinceritat i sense cap faixa del políticament correcte. Ens posem força d’acord en el partit de les coses “del sentit comú”. Catalunya necessita una rectificació i un lideratge que ara no té, coincidim a dir. El senyor Artur Soldevila està escrivint les seves memòries. Aquesta és una excel·lent notícia. Truquem al diputat Luís Mardones, amic de Soldevila, que és un home que sap i aprecia que les comarques gironines es poden i s’han de servir amb eficàcia també des de Madrid. Ara els ametllers ja estan florits. Dilluns, altra cop a Madrid però amb el record del paisatge, les olors, els colors i les converses d’aquí.

Clarificar pactes

El dia de Sant Jordi s’acaba el plaç per presentar llistes electorals a les eleccions municipals del 27 de maig. Alguns partits tenen problemes per fer llistes fins i tot on n’havien fet en el passat. El soroll de la crispació que embafa la política espanyola pot afectar la participació en la votació, sobretot en àrees de votació preferentment socialista. Ara més que mai hem de començar a interpel·lar els partits sobre els pactes postelectorals perquè un dels motius de l’abstenció creixent és que molts ciutadans se senten timats amb l’ús del seu vot en els pactes post electorals. Per exemple, el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Jordi Portabella, ja ha descartat un pacte amb CiU i aposta per la reedició del tripartit, després de 28 anys de govern socialista, absolutament esgotat i inercial. Convindria saber la posició del partit republicà en altres ciutats, que no necessàriament ha de ser el mateix que el del candidat Portabella. Convindria saber la posició a Girona, a Figueres, a Blanes, a Olot, a Sant Cugat, a Tarragona... per exemple.

Qui defensa l'Estatut?

El dia 2 de novembre, el dia dels Difunts, els serveis jurídics de l’Estat van registrar al Tribunal Constitucional un plec d’al·legacions als recursos d’inconstitucionalitat presentats contra el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya que és una presa de pèl fenomenal, una mofa on el propi Govern central ridiculitza allò que va pactar i votar a les Corts Generals. Ridiculitza el reconeixement de Catalunya com a nació, el dret i deure de conèixer el català, el sistema de finançament, el període de set anys d’inversió extraordinària de l’Estat al nivell del PIB català. Sembla un recurs presentat pels propis sectors contraris al nou Estatut però amb més enginy que els frontals escrits del Partit Popular o els retòrics laments del Defensor del Pueblo.


El president del Govern, quan encara no ho era, va començar dient que acceptaria l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, i ha acabat permetent aquest plec d’al·legacions. Davant d’això, el president de la Generalitat de Catalunya ha manifestat que està content amb aquest escrit perquè avala la constitucionalitat de l’Estatut que és el mateix que dir que estàs content perquè t’han robat i t’han deixat a pèl però almenys no tan matat. Qui defensarà l’autogovern de Catalunya? El president de la Generalitat ja es veu que no. El conseller de la vice-presidència, el neopragmàtic i submís senyor Carod-Rovira, ha dit que també estava molt content amb l’escrit-escarni de l’Estat. El senyor Joan Ridao, portaveu del partit del senyor Carod-Rovira al Parlament, ha dit que aquest escrit és letal per la defensa de l’Estatut vigent. Qui ens defensarà? El sistema de partits polítics a Catalunya és notablement diferent al de la resta de l’Estat. Però el tripartit opera com a submisa sucursal de les posicions del Govern central i el mandat i el vot dels electors han estat pervertits. Les conseqüències d'aquesta posició del socialisme - PSOE i PSC- ens tornen a un punt de desconfiança tant en el PP com en el PSOE en matèria d'autogovern.

04 de març 2007

L'acceleració de la informació


La nostra societat s’ha accelerat amb la incorporació de les noves tecnologies. Internet i mòbil, bàsicament. I les notícies es transmeten amb una gran rapidesa i el consum d’informació tendeix a la saturació. Ara les notícies ja no són d’un dia per l’altre sinó que amb les pàgines web estem millor o pitjor informats on-line. Tenen sentit, aleshores, els diaris de paper? Sí, perquè processen, interpreten i ordenen la informació. Fan fiable el devasall d’informació. Però un diari ja no pot mantenir un tema durant setmanes, com abans. En els noranta el diari El Mundo va aguantar durant mesos – quasi durant el trienni 1993-1996- afers com els GAL i casos de corrupció. Ara fa un mes el diari El Pais va intentar arrancar un tema de llarga durada amb el viatge de funcionaris espanyols a la presó de Guantánamo durant l’anterior govern. Però el tema va durar tres dies. Segurament perquè hi havia menys informació però també perquè avui surfegem en les notícies i abans hi havia més espai de digestió entre una notícia i una altra, entre un diari i el del dia següent. I, finalment haurem de reflexionar sobre com s’informa molta i molta gent. Anant en metro per Barcelona o Madrid a primera hora del matí, el que veig més és premsa gratuïta i pocs diaris de pagament. Mentrestant, molts dels que ens dediquem a la política preocupats per com ens han tractat en aquella informació d’aquell diari que val un euro. Avui la informació vessa. I això no és dolent, només ens convé saber-la destriar. Raniero Vanni, diplomàtic jubilat, excomissari europeu i arquitecte de la compra del grup Recoletos per capital italià es lamenta entre croqueta i pernil salat durant el sopar fred de dimecres: “Està bé comprar Expansión i Diario Médico i diaris esportius.... però em vaig equivocar menystenint els gratuïts. A Itàlia no n’hi ha tradició i em va fallar l’olfacte”. Tot i això, és un plaer gastar uns quants euros per comprar diaris els diumenges. Els diaris ben escrits són la literatura dels nostres dies.

Una segona oportunitat per a Iberia?

Encara en el capítol d’infrastructures, he llegit a la portada de La Vanguardia que el conseller de política territorial, Joaquim Nadal, demanava “una segona oportunitat” perquè Iberia reconsideri la seva decisió i s’instal·li a Barcelona. Una segona oportunitat? Que som masoquistes? Iberia ha deixat l’aeroport de Barcelona desplomat. Arribar ara a Barcelona fa pena. Lufthansa i Star Aliance fan una oferta potent per rellançar l’aeroport abandonat per Iberia – que concentra el seu potencial a Madrid- i algú encara ens ha de suggerir una segona oportunitat? Més igual volar des de Munich als EUA que des de Madrid. I tot sembla indicar que amb millor servei, sense Clikair i altres misèries.

Dades i compliment de compromisos


En tot aquest debat de les infrastructures el que convenen són dades clares i concloents, objectives. Per exemple: l’Autovia de la Plata (Astúries-Extremadura) s’està construint a un ritme de 60 Km nous per any. Les autovies de l’Estat a Girona s’estan construint a raó de 5 Km nous per any. Jo només voldria que durant tres anys l’Estat invertís el suficient per fer 60 Km d’autovia per any. En tres anys tindríem resolt el dèficit crònic. Ara la Cambra de Comerç de Girona, sota l’impuls del president Domènec Espadaler, crearà l’Observatori de l’Execució dels pressupostos en obra pública a la demarcació de Girona, tant en les obres de l’Estat com les de la Generalitat. És quelcom que ve fent des de fa anys la Cambra de Comerç de Barcelona i segur que la de Girona ho farà amb els mateixos mètodes i rigor. Convé que parlem sobre dades i exigim a partir del judici independent d’una societat civil exigent. Una societat civil gironina exigent que hauria d’imantar definitivament les seves prioritats i nords amb algun tipus de col·laboració entre tots els que volen remar en el mateix sentit (Cambra, patronals, cercles d’opinió, mitjans de comunicació...)


I el compromís?- Per exemple: març de 2007 era la segona data oficial i fins ara la definitiva per a la posada en funcionament de l’Autovia A-26 entre Argelaguer i Besalú. Durant mesos no s’ha mogut res en aquelles obres. El plaç de març de 2007 no es complirà, segur. Anant bé, l’obra estarà acabada a finals d’anys. No vull pensar malament però el cert és que estarà acabada a pocs mesos de les eleccions generals. En l’exercici de les meves responsabilitats, fa temps que ho vinc denunciant però em sembla que els gironins – els de la N-II, els de la N-260- som/són uns estoics que es conformen amb poc i reclamen amb tebiesa.

La societat civil i la política


Per dies i setmanes ha semblat que l’anomenada societat civil catalana en tenia el bot ple. Està convocat un acte de reivindicació d’infrastructures dignes que pivota la societat civil (cambres de comerç, patronals, sindicats...) i on els que ens dediquem a la política convindria que en retirèssim en un segon terme. També hi ha un seguiment notable d’aquest tema per part d’alguna premsa escrita. Tot això em sembla molt bé. Fins i tot algú, veu de la societat civil més destil·lada, ha vingut a dir: “ara veuran els polítics el que som capaços de fer, que serà més i més ràpid que els que agafen cada setmana el pont aeri”. Tan de bo que fos així! Dijous, però, el president del Govern espanyol va ser a l’Aeroport de Barcelona i va practicar quatre raspallades a la concurrència i no es va comprometre a facilitar que l’aeroport de Barcelona tingui vols transcontinentals. Tot i això, la societat civil del “ara veuran amb qui se les tenen” va sortir afalagada i un pèl autocomplaent i amb la guàrdia baixa. Aquell mateix dijous a la nit, a Girona, vam sentir el discurs del president de la Patronal catalana encara sota els efectes de l’hipnotisme del president de l’executiu espanyol. Tots junts farem més força però em sembla que estem més vacunats contra la raspallada el que breguem a Madrid que alguns dels que ens han llegit “el memorial de greuges” aquestes últimes setmanes. Perdoneu-me l’expansió personal.

02 de març 2007

Les llengues a l'Estatut d'Aragó


Aquesta setmana he dedicat energia i arguments perquè el nou estatut d’Aragó reconegui que hi ha , com a mínim 70.000 persones que parlen català a la Franja. Tancats en banda PP i PSOE. Quant que els costa reconèixer com són, com som en la nostra realitat. Però és que ara acabo de descobrir que la reforma de l’estatut de Castella-Lleó reconeix expressament l’existència i l’ús del gallec i el lleonès(!!) en aquella comunitat. Ja ho va dir Federico II, l’expresident del Congreso (no confondre amb el poeta ni amb el radiofonista): iuvis testum. Serà l'únic Estatut que farà referència a les llengues oficials sense dir quines són. I un tercer i minúscul partit sembla ser que hi ha fet molt perquè això sigui així.

L'estil Bermejo

Dimecres a la tarda, sessió de control al Govern, a la plaça de toros, que és aquell parlament els dimecres a la tarda, entra brau i amb ganes d’envestir el nou ministre de justícia Mariano Fernández Bermejo. Practica allò de la millor defensa és un bon atac. Reparteix de forma preventiva i els populars creuen que han trobat un filó d’aquí a final de legislatura. Lamentable, molt lamentable. El més curiós és que parlo amb diputats socialistes i populars i els dos bàndols estan contents. Tots dos bàndols creuen que amb aquest nou ministre tindran més motius per insultar. Just la política que no m’agrada.

Un problema sense llei


L’anomenada llei de l’alcohol, que fa tres setmanes que és objecte d’atenció en aquest diari de sessions, sembla que ha quedat definitivament tocada de mort almenys per aquesta legislatura. Jo que tant havia discutit i discrepat amb la ministra del ram amb lleis com la del tabac i la dels medicaments, he de dir que la pretensió d’aquesta llei era ben honorable: la protecció de la salut dels menors davant el consum excessiu d’alcohol, o el que és el mateix, la lluita contra les borratxeres de cap de setmana que cada cop baixen més el llistó de l’edat. Ha estat un desenllaç ben injust i amb mentalitat curtplacista, pensant en les eleccions del 27 de maig i pensant en els resultats de Castella- La Mancha, Navarra, i la Rioja. Ana Pastor pensava una cosa però ha dit just la contraria i Mariano Rajoy ha brindat amb vi al final dels últims mítings amb unes formes de populisme mesetari que sembla que han donat resultat. En part, tots ells s’ho han buscat per no haver signat un pacte d’estat en matèria de salut que és tan necessari com el pacte de les pensions que ja funciona. Dimecres vaig parlar amb la desconsolada ministra Salgado. Dolguda i combativa alhora, dolguda perquè li han fet el llit des de dintre casa i combativa amb un retorn frontal al tema perquè com em diu un company seu de gabinet és un enginyera aplicant el 2+2=4 a la política, amb cintura física de ballarina i cintura política de formigó. El debat de la llei ha plantejat el problema. Ara tenim un problema sense llei. I potser no és necessària. Com és necessari afrontar el problema.

Un bel golpo


La política italiana ens ha donat hores de glòria i gaudi aquesta setmana. Finezza, molta finezza, tota la que falta en la política espanyola i també, ara, a la política catalana. Un bel golpo combinat entre la incompetència de dos senadors, un troskista, l’altre titista, i la subtilesa dels senadors a vida, amb l’incombustible Andreotti, 88 anys, al capdavant. Indispensables els articles d'Enric Juliana d’aquesta setmana a La Vanguardia. En un feia una fina comparació entre els comportaments maximalistes dels senadors troskistes i titistes i els diputats Tardà i Puig. Reia sol a l’avió. La del costat devia pensar que no hi era tot. Ai, els de la lliga del fot-li fort a veure si reventa! Un govern Prodi-bis, que naixerà feble, a canvi de la retirada de la llei de parelles de fet. I el Vaticà en el fons del paisatge.

L'Alemanya que va sortir del comunisme


Dissabte al matí, a primera hora. Ahir em vaig llevar a casa i demà hi tornaré a ser. Ara estic a Leipzig, capital de Saxonia, Estat de l’Alemanya nova, de l’Alemanya de l’Est. El cor d’Europa. Aquestes terres van veure la batalla de les nacions de 1813 on Napoleó va començar el principi del fi de la seva hegemonia. Aquesta terra va veure com J.S. Bach era director del cor de l’església de St. Thomas, mentre composava les partitures d’una música que és arquitectura, un cert ordre de les coses i de les emocions. Aquesta terra va veure desenvolupar la seva carrera a Franz Schubert i aquí va estudiar un jove Goethe. El cor d’Europa i, tanmateix, un cor encara una mica masegat, una mica ferit pel comunisme. El nou paisatge de l’Alemanya unida, la primera potència econòmica de la UE, encara es confon amb edificis decrèpits i arquitectures horribles del no tan llunyà període comunista. Fa poc més de quinze anys que Europa va trencar les costures del Mur de Berlín. Henry-Levy ho va definir molt bé: “Aquesta part d’Europa surt del comunisme per tornar a la història”. A la capital de Saxonia ens reunim un parlamentari per Estat membre de la Unió Europea més els nous candidats a la integració, Turquia no hi és, Turquia cada dia està més lluny de la integració. Un aire de hiperrealisme recorre Europa en aquesta hora de tràfecs. A aquesta iniciativa privada d’una Fundació Americana s’hi sumen alguns parlamentaris de la jove Amèrica. Més de mil anys d’història enfront de uns tres-cents anys d’història, dues maneres diferents de veure el món i, tanmateix, compartint valors en el món que se'ns ha fet més petit.

Avui dissabte a les 3 de la tarda, com tots els divendres i dissabtes de l’any, hi haurà un concert de motets al cor de la capella, l’organista és reputat arreu del món. Hi ha qui utilitza el vol de Ryanair Girona-Leipzig per anar a escoltar els concerts de St. Thomas. Es una excel·lent idea. A St. Thomas hi ha la tomba de Bach, un lloc respectable, de culte, a tenir en compte en aquesta època on es fa passar bou per bèstia grossa.
En el cor i en els ulls dels membres nous o candidats de la EU s’hi pot veure l’empenta que ens manca als de la més antiga part de l’Europa unida. El president del Parlament de Macedònia desplega tota la seva energia perquè l’any que ve el seu país, l’únic de l’ex-Iugoslàvia que va arribar a la independència sense sang, pugui ingressar a l’OTAN i perquè l’any que ve pugui iniciar les negociacions de pre-ingrés a la UE. La il·lusió que nosaltres vam viure fa un quart de segle.