24 de febrer 2008

Quan era una criatura...

Aquests dies de campanya, em demanen més que mai aspectes relacionats amb la meva vida més enllà de les línies estrictes del treball polític. Deu ser la política d'ara, a la qual jo també m'he apuntat, amb part, a través del www.qik.com/jordixucla Si voleu podeu veurem de petit en aquest link:
http://www.diariocritico.com/2008/Febrero/juegos/60750/la-otra-cara-del-famoso.html

El veritable debat a dos


Alguns canals de televisió tenen anunciats un parell de debats entre els candidats del PSOE i del PP a les properes eleccions del 9 de març. Aquests partits han suspès l’activitat política a Catalunya, el PSC també, és clar, per seguir aquests debats, talment com si es tractés d’un partit de futbol, talment com si es tractessin d’una colla de hooligans entregats acríticament als dos bàndols d’aquesta Espanya sense matisos que tan fatiga.

CiU, lògicament, no ha suspès la seva activitat de campanya. I en els dos vespres dels dos propers dilluns continuaré fent campanya. Un vespre a Begur, el següent en el míting final a Girona.

Pels interessos de Catalunya el veritable debat a dos es troba en un altre pla: entre els partits sucursalistes i d’obediència espanyola –PSOE i PP- i els partits d’àmbit català i prioritat catalanista.

El debat a dos: PPPSOE o els partits de prioritat nacionalista. No cal ni dir que el PSC d’avui està més entregat que mai i es confon més que mai en el paisatge amb PSOE. Carme Chacón és més la presidenta del club de fans de Zapatero que no pas la cap de llista d’aquell Partit dels Socialistes de Catalunya que va ser i ja no és. Del PP a Catalunya, poc cal dir-ne.

Dintre del món del vot catalanista, nacionalista, la cosa està entre dos: CiU i ERC. Les eleccions de 2008 es plantegen en uns termes molt diferents a les de 2004 en la democràtica competència en aquest camp.

El 2004 ERC acabava d’apostar per la teoria dels “governs amics” com a solució pels reptes i dèficits de Catalunya: “si governen els socialistes a la Plaça de Sant Jaume i a la Moncloa, els governs amics resoldran els nostres mals crònics”. El resultat ja el sabem: un govern català subaltern i satèl.lit del govern espanyol de Zapatero, que ha promès molt i ha complert quasi res amb Catalunya.

Fa quatre anys ERC també es va presentar a les eleccions prometent una manera diferent de defensar els interessos de Catalunya en el parlament espanyol. El resultat també el sabem. Per exemple: el vot dels republicans a la investidura de Zapatero a canvi del retorn dels “papers de Salamanca”. Només n’han tornat una mínima part. Incompliment. El vot dels republicans a tres dels quatre Pressupostos Generals de l’Estat fent-se corresponsables, per tant, de l’escandalosa falta d’inversions de l’Estat a Catalunya.

Les coses són més clares avui. El debat a dos: PPPSOE o vot catalanista. I en el camp del vot nacionalista, ara més que mai, Convergència i Unió. Ens havien de donar lliçons. Tot té els seus temps i avui queda clar que, amb tot el que hem aprés i amb tot el que hem de millorar en el futur, CiU és la millor garantia del vot amb prioritat catalana.

20 de febrer 2008

Ha arribat el material de campanya

Falta poc més de 24 hores per començar la campanya electoral. Ja tinc el material a les mans. L'he comentat a través del Qik. El podeu veure a http://www.qik.com/video/23279

17 de febrer 2008

Amors postburgesos


Conversa amb catalana casada amb francès i residents als Camps Elisis: “Nicolas Sarkozy ha suposat un gran revulsiu per la política francesa i ha afrontat reformes polítiques urgents que eren indispensables per a França. Ha desmantellat el que de pitjor tenia la nostra administració. Ara bé, en la seva vida privada s’ha comportat com un veritable i capriciós nen del maig del 68, just l’època que diu desmuntar. El seu exhibicionisme impúdic d’un enamorament de tres mesos amb la cantant Carla Bruni que acaba amb casament no té res a veure amb la moral burgesa del nostre barri, dels que l’hem fet anar amunt”. L’amiga de Figueres resident a París així s’expressa.

El cost de la vida


La taxa interanual de l’IPC a les comarques gironines és d’un increment del 4’8%, la més alta de Catalunya. Tenint en compte que els sous, l’any passat, van pujar un 3% o un 3’5% per als més afortunats, la conclusió és clara: s’ha perdut poder adquisitiu. Hi ha menys diner a les butxaques. Dir això no és ser pessimista. És ser realista. Es pot reaccionar? Sí. La Seguretat Social té un superhàbit de 24.000 milions d’euros a l’acabar l’exercici de 2007. S’ha d’injectar liquiditat a les butxaques dels ciutadans per reactivar moderadament el consum. En un Consell de Ministres es pot baixar un 9% l’IVA de l’energia, el gas i els telèfon i es pot reduïr un 5% les retencions del sou per la cotització de la Seguretat Social. Així s’enlairaria l’economia familiar. Hi ha “calaix” per adoptar la mesura ja i, no cal dir-ho, és més respectuosa amb els ciutadans que la “paga” dels 400 euros pel mes de juny.

Superar l'emprenyament


Un airet especialment desangelat recorre la política catalana en els últims temps. Hi ha molta gent decebuda. Ja els avanço ara que la meva conclusió és que hem de superar aquest estat, reaccionar i ambicionar un futur millor. El paper d’un polític és proposar un futur i col·laborar a fer-lo possible. Però avui hi ha confusió, irritació, malestar... Amb motius. Sí, m’he trobat el “català emprenyat”, he parlat amb ell i he conegut els seus motius.
Hi ha la decepció i el desànim de totes aquelles persones que s’allunyen de la política perquè han vist que en el Parlament de Catalunya, per dos cops, no s’ha respectat la llista guanyadora i s’ha barrat el pas a Convergència i Unió. Es pregunten que “de què serveix votar si després els que guanyen no governen!”. És clar que els conec. I els hi diré que cal anar a votar. Ara més que mai. Però el que m’ha sorprès més, el que m’ha causat més curiositat i sorpresa, és que també hi ha molta decepció entre aquells que havien dipositat confiança en el canvi polític a Catalunya. Sempre trobaran alguns estómacs agraïts que diran que vivim “uns anys dolços i de gran lideratge”. Però la realitat és tossuda. El que hauria de succeir és que l’altre mig país ballés per un peu d’eufòria i alegria per un nou temps d’impuls polític i nacional en el que bullissin les idees noves i els governants guanyessin terreny en el camp de la confiança entre els ciutadans. Però no és així. Ho diuen les enquestes oficials però ho diu, sobretot, el sentit comú.

Tripartit: un disseny vell

El govern català viu de la inèrcia d’un disseny que va començar a barrinar, ara fa deu anys, el candidat presidencial Pasqual Maragall. Viuen d’allò, de l’Olivera de 1997-1998. I de l’Entesa al Senat, un tripartit que ja es va presentar el 2000. Viuen d’una aposta que ja té deu anys, que ja és vella i desgastada. ERC és més dependent que mai del PSC. Es presentarà per tercera vegada consecutiva amb el PSC_PSOE a les eleccions al Senat. Una relació de dotze anys, una relació que fa dels tres partits una sola força política. Així les coses, el passat se’n va i el futur no acaba de néixer.

El PP i Catalunya en l'última legislatura

Hi ha un poderós punt que dóna motius als emprenyats. Catalunya ha estat fortament atacada en els últims anys. I mal defensada. En el procés d’elaboració del nou Estatut, el Partit Popular es va comportar d’una manera indigne. Ara fan veure com si només els preocupés l’economia. Però yots recordem aquelles falques de ràdio a Andalusia pagades pel Partit Popular alimentant la catalanofòbia des de la demagògia més repugnant. I després va venir el recurs davant el Tribunal Constitucional contra l’Estatut. En aquesta legislatura que hem acabat, he estat ponent de les diferents reformes estatutàries. I em quedarà sempre gravat a la memòria i a la retina com, a porta tancada, en la ponència de la Comissió Constitucional, discutíem i votàvem altres estatuts amb el projecte d’Estatut de la Comunitat Autònoma en una mà i l’Estatut català a l’altra mà. Per a inspirar-s’hi. O per a copiar-lo directament. I per rebre el vot favorable del Partit Popular. D’això se’n diu cinisme. Però el mal ja està fet. I hem de prendre nota del que ha fet el Partit Popular amb la convivència de Catalunya durant aquesta legislatura. Com poden sostenir que a Catalunya el català està en hores baixes, perseguit i en perill d’extinció? Això ho he sentit a la tribuna del Congrés.

Eleccions: reaccionarem?

Si en les eleccions el poble de Catalunya no castiga aquest engany i aquesta hostilitat, tothom haurà entès que amb Catalunya es pot fer qualsevol cosa i que no passa res. Que se la pot maltractar, se la pot trepitjar, se la pot humiliar i se’n pot fer mofa, i no passa res. Així podria ser si tota la gent catalana que està desanimada pel tracte que ha rebut sucumbís a la temptació de pensar que no val la pena anar a votar. Una abstenció d’aquest tipus pot ser molt perillosa. Si la gent no va a votar com a protesta contra la hostilitat barroera del PP i la camuflada del PSOE, aquests dos partits encara pujaran. I els catalans hem après a cop d'apagada elèctrica, a cop d'esvoranc, a cop d'avaria ferroviària que tot allò que fa pujar PSOE i PP fa baixar Catalunya.

Kosovo

Vaig escriure en aquest dietari, fa uns mesos, que la declaració d’independència de Kosovo es produiria el 6 de febrer, segons un diplomàtic resident a Brusel.les. Ha estat onze deis després. És l’única solució pragmàtica, la que tutel.larà la Unió Europea. Cap entusiasme sobiranista perquè la independència de Kosovo és tributària d’una història molt desgraciada i d’una terra molt castigada al llarg dels segles. Si mirem al nostre voltant, mirem Flandes i Valònia, Escòcia i Gal.les...però no pas la tartera de difícil transitar que són els Balcans.

12 de febrer 2008

Més trens i fins a mitjanit.



a) Millora dels horaris:
R De 6:00 a 00:00
R Tren cada 30 minuts

b) Introducció de la indemnització Express igual que regionals
R Retard de 15 minuts: retorn de l’import del bitllet / nou bitllet

c) Millora de la qualitat dels trens:
R Escales d’entrada i sortida a nivell de l’estació
R Megafonia d’informació a tots els trens.
R Connexió a xarxa elèctrica per aparells electrònics o informàtics.
R Connexió wifi i telefonia mòbil.

B) Mitjà termini:
a. Creació d’un Servei de de rodalies integrat de les comarques gironines:
Girona a Blanes, de Girona fins a Portbou i de Girona a Maçanet de la Selva - Hostalric.
Freqüència: cada hora / cada ½ hora en hores punta.
b. Creació del servei de trens regionals d’alta velocitat d’alta freqüència que permeti unir Girona, Figueres, Barcelona, Tarragona, Tortosa i Lleida.

c. Augment del nombre de trens de la línia Mataró - Blanes
Integració tarifària de les comarques gironines.

11 de febrer 2008

Un diumenge de pre-campanya


Diumenge de precampanya per Sant Hilari Sacalm, Quart i Girona. Escoltar i parlar. Argumentar i fer reaccionar. A mesura que s’acosten les eleccions, alguns candidats es dediquen a dir moltes tonteries i llocs comuns. Sempre m’ha semblat més rica, en les propostes i els debats, la pre-campanya que la campanya. Però n’hi ha que s’agafen vacances en pre-campanya esperant que els hi caigui l’escó del cel. A mi això em fa frissar. No en sabria. Només sé fer les coses amb la campanya de proximitat. Em carrega les piles de les pròpies conviccions. Ara, els ametllers ja estan florits, però la vulgaritat electoral encara no ha arribat al seu punt àlgid. Avui he anat amb en Carles Pàramo, candidat al Senat, a Sant Hilari. Hem passejat pel mercat, hem xerrat amb gent a un parell de bars i a la plaça de l'església i ens hem reunit amb militants i simpatitzants. Bon clima, concienciació de la importància del moment. La lectura dels diaris em fa veure que queda molt lluny aquesta campanya quasi "artesanal" de la campanya mediàtica dels dos partits grans espanyols que, per a alguns, portarà a la bipolarització. Campanya de conviccions contra campanya de hooliganisme. Aquest és el repte.

Immigració: propostes

Una de les absurditats de l’actual legislació referida a la immigració és que permet el reagrupament familiar però no dóna permisos de treball per als familiars que venen a l’Estat espanyol invocant el reagrupament familiar. Això fa que tota una família depengui d’un sol sou. Hem de canviar la llei també en aquest punt. Potser hi ha d’haver menys reagrupament familiar o bé menys contingents d’immigrants però els que vinguin amb la família que puguin treballar tots. Canvi legislatiu urgent.
Reunió amb representants del sector turístic de la Costa Brava centre. Em plantegen els problemes per trobar personal qualificat per atendre en el sector hoteler o de la restauració. Els hi plantejo quelcom que no existeix, encara que sembli impossible: un contracte fixe discontinu per a immigrants. Vull dir un contracte de temporada per a immigrants que vindrien a treballar durant la temporada turística i que tornarien al seu país fins a la següent temporada amb la seguretat d’un lloc de treball raonablement garantit. Els hi sembla una bona proposta.
En aquesta campanya parlem d’immigració. A les comarques gironines representa un 18’4% de la població. Per sobre del percentatge català, un 13% i de l’espanyol. És clar que hem de parlar-ne. Per la pròpia dignitat de les persones immigrades que acollim. La immigració és una realitat en un món globalitzat. Però ha de ser ordenada i raonable, per la capacitat d’integració de la comunitat d’acollida i pels immigrants. Si Catalunya fos un Estat de la Unió Europea, seria l’Estat amb un percentatge més alt d’immigració. Potser que en parlem. I potser que fem una reflexió en profunditat, lluny de la por cega però lluny del “bonisme” insensat. Els immigrants no emigren per ganes sinó per gana però Europa ha de pensar quin és el grau d’obertura possible que pot oferir. I la seva contribució al desenvolupament de països pobres. No pot ser que no acceptem ni magrebins ni les tomates que es cultiven al Marroc. Hem de parlar-ne.

La reforma de l'educació

Reunió amb els representants dels quatre sindicats que convoquen la vaga de mestres de l’escola pública pel proper 14 de febrer. Conversa llarga i en profunditat. Plantegen aspectes com l’autonomia del centre, el model de direcció, la integració de nens i nenes immigrants, el reconeixement de la funció del mestre en la societat. Tinc la sensació que parlem molt més el mateix llenguatge que fa uns anys, que estem molt més a prop. Des del pragmatisme, des de la necessitat d’afrontar el reforçament del pilar bàsic d’una societat que s’ho valgui. En les últimes setmanes s’han abocat a l’opinió pública un allau de dades i informes destinats afrontar una reforma en uns termes encara inconcrets. Els nego rotundament cap tipus “d’acord sociovergent” en una suposada reforma. Què carai hem d’anar a negociar amb els que no han volgut fer un pacte d’Estat en matèria d’educació? És un debat necessari i que necessita diàleg i grans consensos.

La refroma de l'educació

Reunió amb els representants dels quatre sindicats que convoquen la vaga de mestres de l’escola pública pel proper 14 de febrer. Conversa llarga i en profunditat. Plantegen aspectes com l’autonomia del centre, el model de direcció, la integració de nens i nenes immigrants, el reconeixement de la funció del mestre en la societat. Tinc la sensació que parlem molt més el mateix llenguatge que fa uns anys, que estem molt més a prop. Des del pragmatisme, des de la necessitat d’afrontar el reforçament del pilar bàsic d’una societat que s’ho valgui. En les últimes setmanes s’han abocat a l’opinió pública un allau de dades i informes destinats afrontar una reforma en uns termes encara inconcrets. Els nego rotundament cap tipus “d’acord sociovergent” en una suposada reforma. Què carai hem d’anar a negociar amb els que no han volgut fer un pacte d’Estat en matèria d’educació? És un debat necessari i que necessita diàleg i grans consensos.

Mantes i euros

Conversa amb un home culte i ple de talent de Girona: “En les eleccions de la segona República, la CEDA regalava mantes per a comprar vots, ara els socialistes fan que regalen euros”.

10 de febrer 2008

Eleccions i lliçons italianes


Itàlia celebrarà eleccions legislatives el 13 i 14 d’abril. S’ha dissolt la Cambra de Diputats i el Senat en la segona legislatura més curta des de 1948. En altres casos, hi havia governs breus però no legislatures breus. Totes les enquestes apunten que un fenomen polític singular com l’ex-primer ministre Silvio Berlusconi pot tornar a guanyar. Un fenomen lluny de las tradicions polítiques europees que han fet el millor de l’Europa d’avui. Una expressió notablement populista. L’alternativa, Walter Veltroni, líder tendre del Partit Demòcrata, no està prou consolidada. Berlusconi és fruit directe de l’enfonsament del sistema de partits polítics italià en els anys 1992-1993. Els anys dels fiscals justiciers, com Antonio Di Pietro, avui posats a polítics que impedeixen l’entrada d’una empresa catalana, amb normes de cas únic, en els negocis italians. Vull dir que potser els justiciers dels noranta no eren tots ells una ONG. Vull dir que l’enfonsament del sistema de partits polítics va obrir les portes al populisme.

El Ranxo de Vidreres

Del Ranxo de Vidreres el que més m’agrada és el valor de la continuïtat, les peroles del cuinar a foc lent, l’olor de fum, la cendra, el brou i la carn de porc...i els cigrons.

Trens fins a mitjanit


Visita al Ripollès i a la Cerdanya. L’últim tren que surt de Barcelona en direcció a Ripoll, surt a les vuit del vespre. I arriba a les deu. I no continua cap a Puigcerdà. Trens fins a mitjanit, a Ripoll, a Girona, a Figueres. Trens de Rodalies. Trens com a Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya, França...i la Comunitat Autònoma de Madrid. Trens que arribin a l’hora i trens fins a mitjanit. Tot un programa polític

06 de febrer 2008

El PSC en liquidació

El president Maragall ha anunciat la seva intenció de votar en blanc en les properes eleccions generals.
Qui això ha manifestat, la setmana passada va intentar de totes totes presentar un partit propi a les eleccions. Qui avui propugna el vot en blanc fa un any i dos mesos participava en els mítings del PSC demanant el vot per al candidat Montilla. I en fa quatre d’anys que demanava el vot pel candidat Zapatero com a apòstol d’un Govern que entendria Catalunya. Era la teoria del govern amic: deixem enrera aquest governs reivindicatius nacionalistes per anar de bracet amb el socialismo espanyol. I és ben veritat que han deixat enrera els governs reivindicatius. I és ben cert que el Partit dels Socialistes de Catalunya està en liquidació. Avui emergeix el PSOE-C.
El paper del PSC en la guerra PP-PSOE és el de posar-hi el camp de batalla: Catalunya. I no els importa els danys ni els damnificats a canvi que Zapatero s'endugui la victòria.El vot en blanc no és la solució. El vot en blanc fa créixer l’espai i els escons del PSOE i el PP. Catalunya ha de reaccionar. Perquè si no reacciona ara els que s’han mofat de Catalunya prendran nota que amb nosaltres es pot fer de tot.
Zapatero ha anat de farol pensant que això era una partida de pòquer, però s'adonarà que a Catalunya juguem a la botifarra.

03 de febrer 2008

El Ter és ben viu en el pensament dels ciutadans


M'han aturat persones pel carrer, aquesta setmana, per parlar de la proposta del transvasament d'aigua del Roine a l'àrea metropolitana de Barcelona per, així, alliberar el 70% d'aigua del Ter que es transvasa a Barcelona. Aquest és el tema número 1 de les comarques gironines. Convé una reacció clara i ràpida. Una persona em posa l'objecció que l'aigua del Roine transcorre per un riu prop de centrals nuclears. Li recordo que 11 milions de francesos consumeixen aigua d'aquest riu i que el conseller de Medi ambient ha proposat transportar aigua del Roine en vaixell. Millor una obra pública que els vaixells. Millor els aquaductes que les galledes. Els pagesos dels arrosars de Pals em diuen que la terra no és suficientment xopa. "Al meu país la pluja no sap ploure...", va escriure Raimon. La solució és el transvasament de l'1% del cabal del Roine per tenir les conques catalanes en xarxa i alliberar la sobreexplotació del Ter. En la foto em podeu veure el dia que vaig fer la roda de premsa fent públic el compromís gironí de defensa del Ter, en el pantà del Pasteral, on l'aigua del riu és desviada a Barcelona.

No hi haurà paga dels 400 euros


Populisme, populisme del més barat. Amb tocs de peronisme sud-americà. El president-candidat del Govern espanyol, Rodríguez-Zapatero, ha promès un retorn de 400 euros pel mes de juny a totes les persones que hem fet la declaració de la renda. Pedro Solbes pateix, em consta. L'oracle moralista i economista Miguel Sebastián torna a influir i inspirar propostes, em consta. No hi ha res menys socialdemòcrata que el que ha proposat com a reclam electoral el president del Govern: 400 euros per a quasi tothom. Per a Emilio Botín, per al més ric de cada poble i per als dosmileurostes. Això és equitatiu? Aquesta mesura guarda cap tipus de criteri de progressivitat en la fiscalitat i en les ajudes? Cap. A més de populista, és de compliment impossible. Retinguin la dada: la mesura té un cost total de 5.400 milions d'euros, el doble del pressupost del Ministeri d'Habitatge. No hi haurà paga dels 400 euros. Segur. Una temeritat, una frivolitat, una proposta que no podria estar en cap programa econòmic socialdemòcrata o liberal

Una breu visita a Poblet

Acabo d'arribar del monestir de Poblet on hem fet, els quatre caps de llista de Catalunya, una ofrena a la tomba del rei Jaume I. Just el dia del 800 aniversari. És la una del migdia i la nostra corona de flors és la primera i l'única que s'espera, segons ens comenta el pare abad. Vull dir que el Govern de la Generalitat, el Govern de Catalunya, li ha passat per alt aquesta commemoració. El govern integrat per independentistes que s'han transmutat en subalterns del montillisme administrador gris i pulcre del poder pel poder. Una pena. Poblet és un lloc que em proporciona una gran serenitat. Venim d'aquí, i no cal amargar-se'n. Venim d'aquest silenci dens del claustre, de les vinyes, de les tombes dels Reis catalans. Venim d'aquí i aquesta visita m'impulsa a subratllar el sentit dels meus actes en el camp del catalanisme i de la política. La Rosa Massegosa de Sant Feliu de Guíxols em va regalar, fa anys, el Llibre dels Feits amb una dedicatòria inesborrable. La Rosa es va morir quan no tocava, joveníssima. Penso en ella mentre passejo per aquesta església. Tots els països tenen orgull de les seves arrels. Jo també. El país en el seu conjunt espero que també.