30 de novembre 2014

El Pont sobre el riu Ter


Un desastre. L'obra amb més any de retard que té l'Estat a Girona és el pont sobre el riu Ter que ha de comunicar Pont Major amb l'hospital Trueta. Fa dos anys que s'hauria d'haver acabat. No és l'única obra que s’arrossega per les cantonades de la indolència de l'Estat amb Girona. El petit tram de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils s'hauria d'haver acabat el gener de 2014, desprès de 15 mesos d’obres. Arribarem a l'any de retard. I ja veurem. Ara s'ha sabut que el pont sobre el riu Ter, que està en els pressupostos de l'Estat amb partida oberta i no gastada des de l'any 2007, té un greu problema de construcció en l'asfaltatge que obligarà a retirar l'asfaltatge ja construït i tornar-hi. Quin desastre. La resiliència dels gironins és espectacular, titànica. Ja hem perdut tota confiança d'una mínima racionalitat en la programació de l'obra pública. El Parc Central recuperat a uns ritmes desesperants, un pont que és benvingut però que no era l'obra més urgent, una N-II patèticament abandonada, un Eix Pirineu sense ni un euro per invertir el proper any. No sé pas, tal vegada l'Estat ha decidit fer una Declaració Unilateral de Retirada de l'Estat de Catalunya. No faig broma, conec diferents exposicions i iniciatives polítiques i culturals que l'Estat ha descartat fer a Catalunya. Ells mateixos exclouen, ells mateixos empenyen les plaques tectòniques que es van separant. 




Papa de Roma. El passat dimarts dia 24, Jordi Xuclà, president del grup liberal (ALDE) del Consell d'Europa, va saludar i mantenir una breu conversa amb el Papa Francesc durant la visita del Sant Pare a Estrasburg en que també es va dirigir a la sessió plenària del Consell d'Europa. Xuclà es va presentar al Sant Pare com un català de Girona, nord de Barcelona. El Papa Francesc va dir-li que coneixia on era Girona i varen mantenir una breu conversa en català. També es va mostrar interessat pel procés català i li va preguntar a Xuclà si el govern català sabria trobar una solució amb el govern espanyol en l'actual contenciós per la consulta. Xuclà li  vaig explicar que s’ha intentat tot i que “estigues atent a les properes hores i dies”. Per últim, Xuclà va invitar-lo a visitar “una terra plena d’esglésies romàniques que són un exemple de l’Església senzilla i depurada que ell vol recrear”.

23 de novembre 2014

Perquè baixa el preu del petroli i cauen fronteres

El preu del petroli. Fa pocs més d'un any era impossible identificar el principal grup jidadista que està operant a Siria i la part nord de l'Irak. L'Estat Islàmic és el nom d'una organització terrorista que està posant en escac mat la viabilitat d l'Estat iraquià i en perill les fronteres del Mitjà Orient. No són un Estat ni encarnen els valors de l'Islam, són una organització terrorista fanàtica que s'ha convertit, en ella mateixa, en un gran pol de negocis irregulars sobretot a partir del control de pous de petroli i la venta d'aquest petroli a preus per sota del mercat. Perquè aquesta venta sigui possible és necessària la col·laboració d'Estats tercers que fan la vista grossa i deixen que els seus nacionals també es lucrin. A risc de ser políticament incorrecta convé apuntar Turquia i Jordània com les dues grans portes de sortida del cru a preu fora de mercat. És cert que la intervenció militar aèria liderada pels Estats Units ha limitat notablement aquest tràfic il·legal. Si en el mes d'agost d'enguany es van arribar a vendre en el mercat negre 70 mil barrils de petroli al dia ara "només" se'n venen 20 mil. Clarament aquesta pèrdua de control de part del territori Iraquià i Siri ha repercutit en el preu del petroli. El preu del petroli, la seva alça, va ser un instrument desencadenant de la crisi econòmica dels anys setanta del segle passat i ara la reducció del preu del petroli pot ser una eina de lluita en les relacions internacionals que alguns països estan disposats a suportar per un període llarg de temps. És el cas d’Aràbia Saudi que està dissenyant la seva implicació en profunditat en la Coalició Internacional militar contra l'Estat Islàmic com un primer pas per un combat frontal de laminació dels xiis. Aràbia Saudi i Estats Units caminaran junts fins a un cert punt però desprès els seus camins se separaran. Estats Units avui pensa que sostenir l'actual govern siri és el mal menor mentre que alguns països del Golf Pèrsic es plantegen aquesta lluita com una gran possibilitat d'enervament de la vellíssima guerra entre xiis i sunís. Iran pot jugar clarament a desestabilitzar Irak i el Kurdistan (la nació sense Estat més gran del món amb més de 30 milions de nacionals) està operant en un estat de quasi independència en els seus territoris iraquians. Els kurds de síria encara es plantegen una solució d'autonomia mentre que els kurds de Turquia han vist frenades les seves expectatives d'una autonomia perquè les autoritats d'Ankara temem un efecte contagi d'un Kurdistan iraquià independent que seria ben vist pels Estats Units i que esta rebent armament de països europeus perquè s'han revelat com l’exèrcit més eficaç per parar l'Estats Islàmic. Veurem moviments de fronteres en el Mitjà Orient en els propers anys.

Minories religioses.
El respecte per a les minories religioses s’està complicat en aquelles parts del món on s'imposa una lectura rigorosista de l'Islam polític. L'Estat Islàmic pot ser derrotat però les causes primeres del seu naixement han de ser estudiades amb molt de deteniment.  I en aquest fenomen tant singular bé mereix una reflexió apart els casos dels joves occidentals, la majoria membres de famílies d'origen musulmà però de varies generacions vivint. Europa i que s'han enrolat en l'Estat Islàmic. Apunto dos motius que ens han de fer pensar: l’exclusió social en els països occidentals i els efectes no volguts d'una societat hiperconectada a través de les noves tecnologies. I tot plegat no seria possible sense un buit de valors forts europeus als quals hem renunciat en els últims anys. Quan escric valors forts no vull dir valors basats en la intransigència o el dogmatisme sinó valors basats en una coherència entre allò que fem i allò que es sosté en el camp de la moral pública. La incoherència porta al debilitament de la percepció de credibilitat dels nostres actes i compromisos. I no parlo només dels problemes en l'esfera de l’administració publica sinó que penso en la creixent divergència entre moral i costums socials dominants. Penso que l’Església del Papa Francesc fa un esforç per sintonitzar els dos nivells però aquesta és una tasca no pas fàcil que requereix molt de coratge. L'hem de tenir perquè nosaltres podem practicar la nostra llibertat religiosa en un ambient de tolerància i respecte. En altres parts del món formar part d'una minoria religiosa és el camí segur a la mort. De tot això vaig tenir oportunitat de parlar en l'ultima sessió plenària del Consell d'Europa i estic convençut que serà un assumpte, el de la llibertat religiosa I de culta, que ens ocuparà en el futur.

16 de novembre 2014

Tots els colors del verd


Encara el 9N. Des del primer dia que es va anunciar els mecanismes del procés participatiu del 9 de novembre es va anunciar que en els 15 dies posteriors es podria votar en les delegacions del Govern català en cada regió. Encara queda una setmana de votació i el ritme ha estat sostingut. Als 2'3 milions de ciutadans que ja van votar fa una setmana s'hi ha d'afegir el vot a l'estranger i el vot dels quinze dies posteriors. Per pura projecció del ritme de vot d'aquesta primera setmana, el resultat final pot ser de més de dos milions i mig de participants. Madrid ho veu de color negre. Nosaltres ho veiem en tots els colors de l'esperança, tots els colors del verd, que canta Raimon.

Quina reacció. Rictus de preocupació i paràlisi aquesta setmana que deixem enrere a Madrid. He escoltat de tot, i de bon grosses, sobre com hauria d'haver actuat el Gobierno abans i durant el 9N. Un molt destacat membre del govern central em diu que tenien identificat des de feia setmanes el magatzem de Lleida on es guardaven les urnes de cartró i que van considerar incautar-les en el centre per a disminuïts psíquics on es van fabricar. Pensaven que seria menys agressiva la imatge. M'emporto les mans al cap. Dilluns la irritació va conduir al "aquí sabran qui mana" en forma d’instrucció "d’empaperament" del president, la vicepresidenta i varis consellers. Dimarts i dimecres els telèfons no van parar de sonar. Alguns catalans patrocinadors de la tercera via els hi van dir que aquesta mesura era el bitllet directa a una majoria absoluta sobiranista en un Parlament dissolt. Acabem la setmana amb els fiscals dividits i la sensació que alguns s'han quedat amb un pam de nas perquè no els hi havien explicat bé què estava succeint a Catalunya. I mira que fins i tot es va fer un llibre que es va enviar arreu del món.

Tornar a votar. Abans de Nadal sabrem la reacció i el resultat de les converses que mantindran els partits desprès de la conferencia-programa que anunciarà Artur Mas en una conferència el 25 de novembre. Ara per ara s'insinuen algunes idees: convindrà una votació en unes eleccions al Parlament de Catalunya per comptar-nos tots, per fer una topografia de les forces politiques catalanes en el seu conjunt. Convindrà parlar en profunditat del "que". Perquè convocar unes eleccions catalanes anticipades si no hi ha acord programàtic sobre el contingut d'un programa compartit. I en aquest "que" també hi ha molt del com actuar en un futur parlament (seguint els passos del Consell Assessor per la Transició Nacional i no pas sortint al balcó a quedar estèrilment descansats). S'imposa un temps per governar el "mentrestant", per acabar de renovar el mapa polític a través de les urnes en les eleccions municipals del 24 de maig. Convé digerir i repetir al món el resultat democràtic del 9N. Convé un gran diàleg entre ciutadans catalans. Convé la deliberació democràtica en profunditat que no ha pogut existir fins ara per incompareixença dels arguments d'una part. Convé el convenciment per la via de la constatació empírica dels fets de la debilitat de la tercera via. Convé una maduració que arribi al punt just (Doneu-nos la Tramuntana justa que eixugui l'herba i no espolsi el blat, Carles Fages de Climent). Aquesta societat està en marxa.

La projecció internacional. Un exministre polonès socialista de molt llarga trajectòria em pregunta ben convençut: ja heu votat i ara res es mou? Se'n fa creus del contrast entre les cues de votació i l'immobilisme del govern central. Però en aquesta revolta de vellut, és molt rellevant que un diari d'ordre i portaveu de la societat BoBo francesa com és Le Figaro proporcioni una tribuna d’opinió al president de la Generalitat el passat dissabte. Això és evitar l’aïllament i convertir-se en actor del moment europeu. Com els escocesos. Amb tot el respecte, el que no va aconseguir la via Ibarretxe.

Atac informàtic massiu. Un dia s’explicarà l'atac informàtic massiu que va patir el sistema informàtic de la Generalitat els dies 8 i 9 de novembre i que va posar en risc serveis essencials pels ciutadans com la sanitat i les emergències. En aquest món tecnològic tot s'acaba sabent. També l'origen de l'atac. Els que el van perpetrar pretenien el que va succeir fa anys a Estònia quan els russos van fer caure el sistema. Des d'aquell dia Estònia és el país de l'OTAN més especialitzat en ciberatacs. Catalunya, sembla ser, ja s'havia preparat. 

Tot canvia. El 7 de maig de 2015 hi ha eleccions parlamentaries a Gran Bretanya. Tot fa indicar que el parlament passarà dels 3 partits tradicionals a 6. I cap amb majoria absoluta. Cada cop més els mapes electorals es fragmenten a Europa.



09 de novembre 2014

Els 9 de novembre


El caràcter. Un 9 de novembre de fa 44 anys va morir el general Charles de Gaulle, el president de la República Francesa que va iniciar una aventura arriscada que podia acabar molt bé o molt malament. Va començar només amb una emissora de radio i uns discursos a la Resistència fets des de Londres. Va resistir, no sempre va tenir una relació pacífica amb els seus aliats americans i britànics, i especialment amb Sir Winston Churchill, va saber fer una gira per alliberar la França colonial abans d’atacar amb les forces aliades les costes de Normandia. Va entrar a París i va deixar que durant unes setmanes els seus compatriotes fidels al règim de Vichy entenguessin que una certa idea de França anava prenent forma. Van ser setmanes amb episodis foscos entre germans. De Gaulle era un home de molt de caràcter i deia que en els moments difícils de la història és quan es demostra el caràcter de cadascú. Tenir caràcter és tenir una certa idea forta de les coses, allunyar-se del sarcasme, del cinisme.... tenir una idea transcendent de les coses. Hi ha una certa Catalunya alegra i tova, líquida i mediterrània, molt semblant a les escenes de la Grande Bellezza a la terrassa del descregut Jep Gambardella... que ha quedat parada perquè un home de caràcter ha entrar en escena i ha canviat el guió d’aquesta Catalunya que havia enterrat malament els seus morts del desgraciat segle XX. En els meus anys he conegut uns pocs homes de fort caràcter, tots ells m’han deixat petja. En els meus anys he conegut i treballat amb uns quants Jep Gambardella que davant el moment actual no tenen més remei que retirar-se a observar amb un punt de melancolia i aclaparament com passa la vida des d’una terrassa amb vistes al Coliseu.

Inesperat. Confessió del president Mariano Rajoy a un català que va acudir a la Moncloa amb el neguit d’escoltar una solució al punt que ens ha portat la cintura política d’elefant de l’exèrcit d’advocats de l’Estat posats a polítics i alts Mandarins: “No sé qué hacer ni cuando hacerlo”. Al PP actual, els espanyols més espanyolistes, un dia li hauran de fer un fort retret per inacció i falta d’iniciativa, per improvisació i escepticisme corrosiu.

El 9 de novembre de 1989. Avui fa 25 anys jo en tenia 16 d’anys. Era un dia entra setmana. Havia tornat de l’Institut. Vivíem al carrer Terrassa número 3 d’Olot. En aquell pis agradable de família que havia guanyat cada gram de confortabilitat a base de treballar molt, teníem una fantàstica “sala de rebre” sempre buida acuradament endreçada (Catalunya Vella del què diran) i teníem un menjador amb sofà i televisió on fèiem vida. Recordo que aquell 9 de novembre a la nit feia fred i en aquell pis, que no tenia calefacció centralitzada, quan feia fred acostàvem un radiador davant del sofà i hi posàvem els peus a sobre mentre miràvem la televisió, en aquell temps de només tres canals de televisió. Aquella nit vam veure com queia el Mur de Berlín, de cop, per la llei de la física i la resistència dels materials, dels materials de la història i dels materials dels murs de contenció dels règims totalitaris. Va succeir. Aquella època d’adolescent no sabia que els anys em portarien a conèixer persones que aquella nit de fa 25 anys eren als carrers, les places i les oficines governamentals del Berlín occidental i del Berlín oriental. En aquests 25 anys han succeït moltes coses en l’escena internacional que tothom deia que no havien de succeir mai. Plaques tectòniques que s’han mogut, alguns cops pacíficament, alguns cops amb riuades de sang. No sabia, fa 25 anys, que coneixeria ciutadans hongaresos que aquell estiu del 1989 van escapar a occident per la frontera amb Àustria i que avui tenen un escó en el parlament de Budapest. Aquella nit, amb 16 anys i una curiositat política que despuntava (que només es pot covar pel que has vist, escoltat i has vist que han callat “en el lloc on et varen fer possible”, Raimon), vaig anar a dormir amb un cert sentit de transcendència, aquell sentiment que galvanitza el millor i ens fa sortir la força i la punta d’honor que es desperta davant la humiliació. Escric aquestes ratlles a molt poques hores que obrin els punts de consulta del procés participatiu (quines coses que s’han d’escriure perquè els tribunals no facin servir proves d’impugnació). Sé que l’únic moment crític pendent serà l’obertura a les 9 del matí. Després, si tot va bé, haurà guanyat la democràcia, la llibertat, hauran cedit els materials cansats dels murs dels que volen negar un gran corrent de fons. Ara, 25 anys després, he pogut explicar, quan he estat preguntat, els motius del que passa a Catalunya. Ho he pogut fer en anglès tot i que a casa ningú en parlava i jo m’hi vaig posar seriosament als trenta anys. Aquesta nit, estic segur que milers i milers de joves de 16 anys de tot el món, a través dels seus telèfons intel·ligents, a través de la societat hiperconectada (i fatigada de tanta hiperconexió), observaran el que passa a Catalunya. Mai se sap quan arriba l’Hora Gran. Els homes i les dones amb caràcter, de sobte, ens fan sortir del pendent de la resignació i el sarcasme dels Jep Gambardella que hi ha pel nostre voltant. Que avui guanyi la causa de la democràcia i la llibertat. 

03 de novembre 2014

El 9N i el mal d’ous

El 9N i el ridícul del Gobierno. Conversa plena de metàfores amb un alt càrrec polític del Govern central i un servidor hores després que el Govern de l’Estat presentés una nova impugnació davant el Tribunal Constitucional del procés participatiu del 9 de Novembre. Encara amb alguns dubtes i moltes decisions per prendre a una setmana vista, em pregunta si crec que s’han equivocat amb la nova impugnació. Li dic que clarament sí, que fan el ridícul davant de la comunitat internacional i que impulsaran més ciutadans a votar per defensar un simple concepte elemental de democràcia. Continua amb el registre de la ridiculització i em diu: “així que hem de deixar que la gent vagi davant de les urnes a fer un gran exercici d’onanisme i després es quedi descansat i fumi una cigarreta”. I seguint-li la metàfora li dic que ell sap perfectament el dolor testicular que provoca la no culminació d’un anhel llargament perseguit. I la mala llet que segueix. Crec que aquesta conversa en registre mascle alfa li ha arribat al cor i potser al cervell.


D’aquí a una setmana. Gran improvisació en els quarters generals de la Moncloa davant el 9N. Després de la impugnació i la suspensió automàtica del Tribunal Constitucional el proper dimarts (perquè és una potestat política del Govern central utilitzada políticament) del nou 9 de Novembre, encara barrinen la reacció. Pensen en veu alta i diuen: “no podem enviar els militars”. Els hi costa molt dir-ho en veu alta però han arribat a aquesta conclusió. Aleshores intenten atacar els servidors públics que han fet el pas però són tants milers que veuen que l’efecte seria devastador. Després pensen enviar alguna autoritat governativa per tancar les meses de participació ciutadana. Valoren quants milers de funcionaris han de mobilitzar. Pensen que enviar un Guardia Civil o un Policia Nacional tindria un efecte contraproduent. Després pensen en enviar als Mossos d’Esquadra però veuen com en un nivell molt alt l’acte governatiu pot acabar amb una abraçada i un cafè o una beguda compartida. Falta política, sobren aplicats advocats de l’Estat recitant de memòria la declinant Constitució espanyola pels jardins de la Moncloa en aquest final d’estiu prorrogat. No ho dic només jo. Els telegrames de les ambaixades dels països més civilitzats surten aquestes setmanes cap a les capitals amb un missatge ben senzill: el govern espanyol no ha fet política en l’assumpte polític més de fons que li ha tocat administrar. En aquest cas, deixar passar el temps, fumar un havà i pensar que tot millorarà ha estat un greu error de diagnòstic. El gabinet d’anàlisi de Catalunya a la Moncloa sembla ben bé una escena delirant d’una obra d’Albert Boadella. Sí, el mal d’ous va ser al final l’argument més convincent. 

02 de novembre 2014

“Los tres grandes”

Demà dilluns s'ha de fer públic, tot i que hi ha temptacions de posposar l'anunci per "motius tècnics", és a dir, pànic, l’enquesta d’intenció de vot del CIS per unes eleccions generals que suposarà la certificació del final del bipartidisme que ha regnat en la política espanyola els últims 35 anys. Amb unes intencions de vot molt empatades quedaran PP, PSOE i la nova formació corrent de pensament anomenat Podemos. Després, un creixement d’altres manifestacions del malestar (allò que a Catalunya ja ha mutat i que a la cambra espanyola encara està incubant-se). Les fonts de Moncloa, molt properes al president del govern espanyol, parlen del bloc de “los tres grandes”. Hi va haver mesos i mesos de complaença de la dreta espanyola pensant que l’alimentació del vot protesta a Podemos només feia que afeblir i fragmentar a l’esquerra. Ara veuen que les aigües de l’onada també els hi arriben al seu nas. Així, la Sexta del patró José María Lara, va ser la gran esponsoritzadora d’un líder nou i de qui la majoria no coneix (perquè quedaria frapat) el seu pensament polític. Ara la miopia curtplacista de la dreta espanyola ha donat pas a unes alarmes al comandament del poder. Pot molt ben ser que PP i PSOE junts no sumin el 50% dels vots en l’enquesta de demà (com ja va succeir amb el resultat de les eleccions europees del maig passat). I serà molt difícil que es faci públic que en intenció directe de vot Podemos està per davant dels dos partits tradicionals. Un panorama polític a la grega va instal·lant-se com el malson d’un PP que sembla que vulgui viure perillosament els últims 12 mesos de la legislatura.


L’esmena a la totalitat. Tres crisis profundes en la política espanyola actual: crisis de confiança en la política pels cassos de corrupció, crisis territorial profunda, molt profunda, amb Catalunya i crisi econòmica que apunta a un cicle llarg de creixement dèbil. En la Catalunya concentrada en la recta final d’una data totèmica – el 9 de Novembre de 2014- pactada des del 12-12 de 2013, potser ha passat una mica desapercebut la gran esfondrada dels bastiments del poder madrileny que ha suposat la detenció de 51 acusats d’una trama criminal de corrupció política. Les eleccions de maig de 2015 certificaran la pèrdua del poder del PP a Madrid (on encara no tenen candidat a l’alcaldia) i al País Valencià. Ara el moment polític bascula entre els partits immòbils (per tenir el cor gelat) i els que havent estat acusats de tot han sabut interpretar bé la gran mutació que s’acosta. Explico als meus interlocutors internacionals que des de 1812 totes les constitucions espanyoles no han estat substituïdes per reforma sinó per col·lapse del sistema, per la incapacitat de les elits polítiques madrilenyes de veure i flairar que s’acostava un moment nou. Ara estem també en aquesta pulsió entre la sang glaçada de PP i PSOE i alguns altres actors i el que de nou ve per quedar-se. Ara s’entén més bé l’operació de successió a la Corona espanyola de juny d’aquest any. Perquè en pocs mesos hauria estat més conflictiva i en la propera legislatura netament compromesa.