28 d’abril 2013

Rajoy s'immola, França es descobreix i Itàlia torna

El daltabaix- El Partit Popular perdrà les properes eleccions generals, i no sabem qui les guanyarà. El 26 d’abril de 2013, vespres de Virolai, el Govern central va comunicar les noves previsions macroeconòmiques: atur per sobre del 25% de la població activa fins finals del 2015 (molta economia submergida, per tant), decreixement de l’economia d’un 1’3 pel 2013 (el pressupostos de 2013, fa pocs mesos aprovats, contemplaven una caiguda del 0’5) i deute públic del 99’8% el 2016 (dimensions italianes).


22 d’abril 2013

Tomàs Alcoverro

Tomàs Alcoverro- Fa quatre anys, quan vaig ser observador electoral internacional de les últimes eleccions al parlament del Líban (mosaic de minories religioses i partits amb simpaties regionals molt sensibles, equilibris fràgils), vaig conèixer aquest gran periodista que és Tomàs Alcoverro. Ara l’he tornat a buscar en motiu del retorn a Beirut i el resultat han estat tres dies agradables de descoberta de la ciutat dels contrastos, la tolerància passada, l’ànima comercial fenícia que va irradiar tot el Mediterrani, la convivència quasi inconscient de formes de vida occidentals amb barris sota l’estela de Hezbollah. Hem après molt amb el mestre Alcoverro a qui devem un gran homenatge per la seva brillant executòria de periodista culta i sobre el terreny. Alcoverro encara escriu les cròniques a mà, en un primer redactat, i el seu coneixement de la regió i els seus contactes són bastíssims. Convé llegir “La historia desde mi balcón” i prendre molt en compte les seves opinions sobre la guerra de Síria – lluny de l’idealisme internacionalista que tan de mal ens ha fet- i les seves vivències com a corresponsal en la guerra de l’Iraq d’ara fa just deu anys. Alcoverro també va viure en directe, és clar, la caiguda del règim de Mubarack però és que és magnífica la seva glossa de l’entrada viscuda de Jomeini a Teheran el 1979. A partir del juny hi haurà un vol directe Barcelona-Beirut amb Vueling. Val la pena visitar la perla del mitjà orient on ressonen tots els murmuris més subtils dels moviments de la zona. Damasc, Jordània, Palestina, Iran, Qatar....tot se sent des del balcó de l’amic Tomàs en el barri de Hamra de Beirut: vida, llum, Mediterrani....i un passat de tolerància que s’enfosqueix a vegades.

El dèficit- Dimarts 16 d’abril, retorn a la feina parlamentària. S’ha tancat un acord per la flexibilització de la reducció del dèficit de les comunitats autònomes. Aquesta ha estat una feina laboriosa que ha passat per convèncer el comissari europeu Olli Rehn des dels quarters de la Generalitat i amb l’ajuda dels amics liberals europeus. Ara la comunitat de Madrid ha filtrat a la premsa que la flexibilització del dèficit serà diferent segons las Comunitats Autònomes i segons el compliment dels objectius en anys anteriors. Madrid té un dèficit més moderat i aquesta filtració només té per objectiu rebentar que les coses ens vagin més bé als catalans i algunes altres comunitats llevantines (València, Balears, Múrcia) que sumem més del 50% del PIB espanyol. N’hi ha que per fotre a l’altre està disposat a enfonsar-se en l’encrespada tempesta.

19 d’abril- Els camions ja no circulen per la N-II des de Vidreres fins a la frontera francesa. Moltes felicitats a tots els que ho hem fet possible. Aquesta mesura té un cost de tres milions d’euros a l’any (esmena de CiU als pressupostos d’enguany). Benvinguda sigui la despesa perquè donarà més seguretat al corredor de la mort. Però hem de recordar que aquesta només és una mesura provisional a l’espera del desdoblament definitiu. El ministre Montoro (“cara de cabaretista de casino de tierra de secano”, segons malèvola descripció d’una ment política de llarg recorregut), l’home de la Verge del Puny, ha autoritzat explorar la construcció d’una autovia low cost pel mètode del peatge a l’ombra. Ara han licitat la redacció del projecte. S’hauran d’afanyar, i haurem de pressionar, per no acabar la legislatura d’aquí a dos anys i mig només amb els 9 quilòmetres a mig desdoblar entre Caldes de Malavella i Maçanet de la Selva.

Tres dies a Beirut

15 d’abril, torno de tres dies a Beirut on s’ha celebrat el comitè executiu de la Internacional Liberal de la qual en sóc vicepresident. Fa uns anys, hauria estat difícil de pensar en la penetració dels plantejaments de la Internacional Liberal en el món àrab o en l’àrea asiàtica. Ara, són les nostres prioritats per transcendir un moviment d’un origen bàsicament europeu. Democràcia, llibertat, drets humans i món àrab, un repte apassionant. En aquest comitè executiu he apadrinat l’entrada del tercer partit del Marroc el RNI, Rassemblement National des Indépendents, a la Internacional Liberal. La seva representant, l’amiga Mbarka Bouaida, dona de futur en la política marroquí, ens explica com el liberalisme interpretat segons una versió tolerant del Corà – propietat privada, lliure comerç, responsabilitat moral individual, ajuda mútua- és l’alternativa a l’islamisme en auge en alguns països àrabs. Aquesta agradable conversa la tenim a l’acollidor pis de Tomàs Alcoverro, el degà dels corresponsals en el món àrab, el brillant periodista de La Vanguardia que des de 1970 ens explica des de Beirut l’evolució del convuls Mitjà Orient i ara l’onada àrab de les incertes primaveres polítiques de la regió.

Jordi Comas


Divendres 19 d’abril a les vuit del vespre a l’Hotel Costa Brava de Platja d’Aro. Hem celebrat l’homenatge a l’amic Jordi Comas que van assassinar el 18 de novembre de l’any passat. Mentre conduïa sota la pluja cap a aquest balcó magnífic sobre la mar nostre, pensava com sortiria aquest homenatge tant íntim i sentit per moltes persones. Ha sortit rodó, crec que ha estat un homenatge “100% estil Jordi Comas”. Ens hem retrobat tants i tants amics que en Jordi ens havia ajuntat i ens havia impulsat a sumar forces! La Carme Hospital, un cop més, ens ha demostrat la seva fortalesa, el seu “sé que en Jordi voldria que continués forta i determinada”. El llibre La Tramuntana justa és una joia que farà història en el món de la Costa Brava. Les fotos de Paco Dalmau són extraordinàries. En Jordi Comas, que ens estava mirant, devia somriure. I l’amic Jordi Bosch va començar a pèl la seva intervenció recitant l’Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent. Es van remoure les meves entranyes i, per mi, em vaig adaptar Josep Pla: “Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat”. Aquell dia vaig veure que venia d’aquell densíssim paisatge humà, dels meus punts cardinals dels quals en Jordi Comas n’és un exponent molt destacat.

17 d’abril 2013

Els espies posen la grapa a Catalunya

El 29 de juny de 1995, Felipe González va acceptar la dimissió del seu vicepresident, Narcís Serra, i del seu ministre de Defensa, Julián García Vargas, per depurar responsabilitats polítiques davant les informacions periodístiques que demostraven que el CESID (antecessor del CNI, el centre d’intel•ligència i espionatge del Govern espanyol) portava més de deu anys espiant polítics, empresaris, periodistes i fins i tot el Rei d’Espanya. Dos setmanes abans havia dimitit el director del centre, Emilio Alonso Manglano. Un dimecres de Ple del mes de juny de 1995, el portaveu de CiU, grup que suportava l’anèmica majoria relativa del govern socialista, havia tronat a l’hemicicle: “Hasta aquí podíamos llegar”. I va caure Narcís Serra.

L’espionatge oficial és tant antic com l’Estat contemporani. Podem donar tres exemples de tres segles en una llista llarguíssima: en el segle XIX va escandalitzar l’afer Mazzini referent a l’espionatge postal a un parlamentari britànic; a finals del segle XX es va saber que Margaret Thatcher espiava als ministres dels que desconfiava i a començaments del segle XXI als Estats Units es va haver de desmantellar l’Oficina d’Influència Estratègica que ventilava als quatre vents informació falsa.

Ara hem sabut per diverses informacions periodístiques, en cap moment desmentides pel Govern espanyol, que el CNI va dotar amb 10 milions d’euros un programa secret anomenat Horizonte Después orientat a influir en les eleccions al Parlament de Catalunya del passat mes de novembre per debilitar les possibilitats electorals de CiU que es va presentar a les eleccions amb el dret a decidir com a principal punt absolutament innovador de la seva proposta política. Hem sabut que l’operació dels serveis secrets va consistir en l’elaboració d’informes falsos que van perjudicar greument l’honorabilitat del candidat a la presidència Artur Mas i del seu antecessor Jordi Pujol. Ara hem sabut que un coronel de la Guàrdia Civil adscrit al serveis secrets i amb destí a Barcelona va ser el gran “cuiner” de les muntanyes d’escombraries i falsedats. Informació que va comptar amb el concurs indispensable d’un diari de la capital del Regne d’Espanya que compte amb informació compromesa de la Casa Reial de la qual s’ha fet valdre per capejar la crisi del sector editorial amb misterioses contribucions econòmiques a canvi de silencis espessos. Ara sabem que el programa secret del CNI va llustrar econòmicament tertulians i altres creadors d’opinions per sembrar un clima de forta pressió psicològica col•lectiva a pocs dies de les eleccions catalanes.

El resultat democràtic de les eleccions del passat més de novembre ningú el qüestiona. Però quedarà per a la història del nostre país aquestes maniobres fosques i indignes dels serveis secrets de l’Estat espanyol. I a mesura que passi el temps en sabrem més coses i perdrem més la por davant noves envestides que ens esperen i que ja deuen estar preparant en algun replec de la zona fosca de l’Estat. El CNI depèn de la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría. Ella té responsabilitat en aquest assumpte, per acció o per omissió. Ara ho hem sabut. Ni en això són molt professionals.

08 d’abril 2013

Rendit admirador de NKM

L'any que ve hi ha eleccions municipals a París i si una cosa està clara és que la ciutat de la llum tindrà una alcaldessa. La primera a postular-se fou Rachida Dati (àngel caigut del sarkozinisme o no deixeu mai la política en mans dels éssers que hi han arribat per motius extra polítics i frívols). Dati ha quedat enfosquida per la seva íntima enemiga i companya de partit (UMP) Nathalie Kosciusko-Morizet (coneguda com NKM per facilitar les coses). L'altra candidata és l'actual vicealcaldessa Anne Hidalgo, socialista nascuda a Cadiz filla d'exiliats republicans i protegida del president François Hollande. Vull expressar la meva devota admiració per la candidata NKM, 39 anys (bona edat), exministre de medi ambient, allunyada de les lluites caïnites del seu partit, allunyada de l'aparell del partit (a diferència d'Hidalgo), dotada per trencar amb esquemes vells i oberta a les idees innovadores. Cal apuntar que la seva elegància política i d'estil van acompanyades d'una biografia que agrada als bo-bo parisencs (bohemis burgesos d'esquerra enamorats de l'estil NKM). La batalla de París pot donar una nova líder a la França postgaullista. En el fons, París sempre ens educarà.

Corea del Nord



Poca broma amb les amenaces del delirant líder nord-coreà Kim Jong-un. No per ser un estadista sinó per ser fill i nét de perfectes dèspotes embogits que han fet passar gana i han negat la llibertat als nord-coreans. El pressupost de defensa de Corea del Nord és de 2.600 milions de dòlars anuals, el de Corea del Sud de 28.000 milions de dòlars anuals. I el d'Estats Units no cal recordar que és el més alt de tot el món. Però el deliri pot explotar la propera setmana, quan es complirà un any de la mort del "líder etern", concretament el 15 d'abril. Mentrestant, les peces es poden moure. Cal recordar que des dels anys 50 del segle passat Corea del Nord (règim comunista) i Corea del Sud (democràcia liberal de gran progrés econòmic) viuen en un estat en el que ni han firmat la pau ni donen per acabada la guerra, només viuen en un armistici. Hi ha un Mur que ha de caure. Les dues Corees són un exemple que desmenteixen aquells que diuen que la democràcia només pot arrelar en algunes parts del planeta. Després de la guerra de Corea, els coreans del sud eren més pobres i miserables que els seus compatriotes del nord. Més de mig segle de democràcia, llibertat, estat de dret, lliure mercat i economia internacionalitzada han marcat la profunda diferència. El mateix val per Taiwan i Xina Continental. O per Macao i Xina Continental. En resum: la propera setmana Corea del Nord ens pot enviar a una guerra nuclear o el món democràtic els pot enviar a emmagatzemar el cartó-pedra del penúltim règim comunista.

L'eix del Mal. Quan Condoleezza Rice era una discreta assessora de seguretat en el primer mandat del president George W. Bush, va escriure un discurs pel president en el que va crear l’expressió Eix del Mal per referir-se a les aliances polítiques entre Corea del Nord, Iran i Síria. No sé si aquest Eix existeix en els termes teoritzats per la disciplinada Condoleezza Rice però el que sí sé és que aquesta setmana l’històric Tractat Internacional de Nacions Unides que per primer cop regula el comerç mundial d'armes ha estat votat en contra només pels tres estats de l'anomenat Eix del Mal, i que fa dues setmanes van vetar la seva aprovació. Deu anys després del discurs de l'Eix del Mal, Síria s’està dessagnant en una guerra civil de final incert (l'exercit lliure de l’oposició no deixa d'estar infiltrat per cèl·lules islamistes), Corea del Nord està entre els seus espetecs patètics i un final de règim que s’albira i Iran esta a punt de celebrar al juny unes eleccions parlamentàries en les que faran trampes els conservadors i els ultraconservadors. A vegades, les velles frases i els vells conceptes triomfen en un futur indeterminat.

Un pressupost

Per dir-ho ras i clar, després de les gestions fetes pel govern català directament a la Comissió europea per flexibilitzar la reducció del dèficit català i espanyol, si en aquest moment històric no té el pressupost aprovat, no som dignes d'afrontar una consulta sobre el futur nacional de Catalunya. Vol gallinaci o consciència de la transcendència d'un tomb històric en el nacionalisme català. D'aquest tomb ara fa tot just un any just. I quantes coses que han ocorregut a la velocitat de la llum! A qui fa por la velocitat? Als que la reclamaven amb ornaments i verb florit?

La vergonya de la N-II portada a les institucions europees

La caiguda del cavall. Com Sant Pau, que va néixer a la Capadòcia, la ministra de Foment, Ana Pastor també ha caigut del cavall i un any i cinc mesos després d'accedir al càrrec ha afirmat en declaracions a la cadena SER que Girona pateix un dèficit d'infraestructures. Conec i tracto a la ministra Pastor des que era subsecretària amb Mariano Rajoy de ministre de l'Interior (vam pactar, amb gran duresa, una llei de trànsit, així ens vam conèixer) i se li ha de reconèixer que administra bé els temps polítics. Com em va dir un alt dirigent del PP a l'inici d'aquesta legislatura: "les obres de Foment a Girona en aquests quatre anys es resumiran en l'acabament del desdoblament Caldes de Malavella-Sils i alguna cosa fins a Maçanet, uns 7 o 9 km d'autovia, això serà tot, desenganyat". I si no hi posem remei, aquestes maleïdes paraules seran profètiques. Unes paraules profilàctiques de la ministra, una ampliació de l'autopista que ja veurem com es paga el 2021 (final oficial de la concessió) i uns quilometres eterns de l'obra de la Seu per un grapadet de quilometres. Ara que la Unió Europea ha posat la lupa sobre com s'han gastat els fons europeus durant vint-i-cinc anys a Espanya avaluant el cost-benefici de les obres, és l'hora de portar el cas de la vergonya de la N-II al Parlament Europeu perquè la Comissió Europea investigui el cas i emeti un informe. Se'n recorden de quan un eurodiputat alemany va portar l’escàndol de la inseguretat jurídica de les cases d’Empuriabrava i Santa Margarita al Parlament Europeu? Ara és l'hora de portar l’escàndol de l'estat espanyol i la N-II davant les institucions europees, que són les que han pagat bona part de la festa i l’escalfament de l'economia especulativa amb diners que no vam saber pair (tot s'ha de dir) en els últims anys. Farem pregunta a la Comissió perquè obri una investigació del cas. Que vegin les vergonyes més enllà del Paseo de la Castellana, edificio Nuevos Ministerios.