25 de novembre 2013

Rússia torna


Rússia es destapa. Molts de cops les coses no són el què semblen fins a l’últim minut de la partida. En pocs dies es veurà en tota la seva claror un joc secret, entre vestidors, que ha menat Rússia amb gran discreció i eficàcia. El dia 28 de novembre comença a Vilnius, Lituània, una cimera de caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea que té per objectiu aprovar una nova política de relació de la UE amb els socis de l'Est. Un cop congelada la política euromediterrània per la tardor de les primaveres àrabs, ara el camp d’expansió del comerç, la influència, l’ampliació....mirava cap a l'Est. Anys de treball per apropar Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Armènia i Azerbaijan al club una mica despistat europeu. Això significava portar la influència de la diplomàcia europea fins a les portes de Rússia. De fet, envoltar Rússia i incorporar a l'òrbita occidental exrepúbliques soviètiques. La diplomàcia de Moscou ha callat durant uns llargs mesos durant els quals s'ha aplicat la màxima del cardenal Mazarino: "simula i dissimula". A pocs dies de començar la cimera de Vilnius, totes les peces cauen: Ucraïna es fa enrere després d'anys de simular (només simular?) un apropament a l'oest. El prorús Yanukóvich ha simulat molt bé, o potser ha rebut pressions demoscòpiques de cara a les eleccions presidencials de 2015. A Geòrgia fa un any que va guanyar un primer ministre prorús Ivanishvili que ha refredat les vocacions del recentment retirat president Saakashvili. Armènia sempre ha estat un territori sota les ordres de la diplomàcia i l'exèrcit rus. I Azerbaijan, sempre sofisticat, mira, simula...i tant sap relacionar-se amb americans i israelians com mantenir el fil roig amb Moscou.

La cimera de Vilnius serà un fracàs i una lliçó amarga per una Unió Europea entornasolada en el seu laberint i, lamento dir-ho, la seva lucidesa minvant. Rússia torna, amb poder tou, però torna. Ja la van agafar amb el pas canviat amb l’ampliació de l'OTAN (Javier Solana en va ser l’artífex) però ara ha parant els peus a la diplomàcia de Brussel·les. Silenci i cop efectiu a l’últim moment. L'impuls de Moscou és tan decidit que fa dos dies el ministre d'Exteriors rus va oferir a Ankara una nova aliança en públic al primer ministre turc Erdogan. Turquia està tan cansada d’esperar a la cua (humiliada) de la UE que ara, forta, amb un creixement anual del 6% i amb un impuls neootomanista que es respira visitant cada racó del país...Turquia, el segon amb més efectius a l'OTAN després dels Estats Units, es permet coquetejar amb Moscou.

Si a tot això hi sumem l'eficaç i intel·ligent intermediació de la diplomàcia de Putin pel diàleg Iran-Estats Units i el paper clau de Moscou en la reconducció del conflicte a Síria mitjançant la destrucció de les armes químiques....hem de concloure que Rússia torna, refeta, després de l'hivern on ha curat la humiliació del col·lapse de la Unió Soviètica. Rússia, tan present a Catalunya i a la Costa Brava, torna. Rússia, aquesta democràcia imperfecta que ha donat una lliçó de finura a la despistada Brussel·les. Mentrestant, els americans cada dia més aïllacionistes i tancats en els seus assumptes domèstics. Tinguem-ho present, els mapes de la geopolítica es mouen silenciosament, sigil·losament, però amb gran carga de profunditat. Tornen, els russos tornen, sense ideologia, només amb audàcia, idees clares i poques manies.


18 de novembre 2013

Jordi Comas, ara fa un any


Avui fa un any que l’amic Jordi Comas i Matamala va morir en un homicidi. Violent i dolorós per tots els que el dia següent, ben d’hora, ens vam llevar, o vam ser llevats, amb l’esgarrifosa notícia. Moltes vegades sabem valorar encara més les persones quan no hi són i el seu buit és insubstituïble. Així ha transcorregut per mi aquest any: pensant sovint amb en Jordi i, sobretot, vivint situacions i moments en els que m’he preguntat: com hauria reaccionat, pensat o actuat en Jordi Comas en una situació com la que vivia.

Aquest any sense el tremp i el nervi d’en Jordi a la societat gironina i catalana s’ha trobat a faltar. Va saber situar-se, amb la saviesa dels anys i molta experiència, en una situació de mediador, d’impulsor d’iniciatives, de presentador de tantes persones que hem treballat junts. Era un home de “fer i de fer fer”, un dinamitzador. I un empresari d’èxit sostingut i que va saber viure el risc, afrontar-lo, guanyar i perdre i sempre tornar-se a aixecar.

El memorial d’en Jordi Comas ens fa recordar que la societat necessita, persones com ell: amb criteri format, viatjats per saber comparar i destil·lar el millor d’allò viscut, amb una bona agenda de coneixences, amb la seva memòria prodigiosa, amb coneixement d’història per saber no ensopegar en l’espontaneisme de les emocions, amb respecte per les persones i fons d’armari per saber que el sènior d’avui va ser un personatge memorable fa trenta anys (un combat contra la desmemòria de la societat plana d’avui), amb una clara idea de la formació en la qualitat dels nous professionals del sector turístic, amb sensibilitat social i amb un compromís callat, silenciós, però efectiu en la seva condició de cristià.

A vegades somric per dintre pensant en tanta gent que va ser ajudada per en Jordi Comas sense que els propis interessants encara avui ni ho sàpiguen. S’ha de tenir una determinada actitud de l’esperit per fer el bé. Aquesta actitud a vegades se’m fa present amb una gran calidesa en el record i em fa menys obstinat per les coses de la brega del camp de les misèries.


Quan arribava a Madrid, els dimarts al vespre, anàvem a sopar al restaurant italià Come Prima, un menjar digne. Ens hi tocava mitjanit quan sortíem i passejàvem una estona parlant de tot i recitant animadament l’Oració al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent que és una declaració del seny i la temprança dels homes i dones de bé de la nostra terra: “Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no espolsi el blat”. Després ens acomiadàvem fins a la propera perdent-nos en la foscor de la nit. Fa un any la foscor va ser immensa. Després va venir una llum potent: la de la memòria de tants amics d’una societat que li va retre homenatge i que el manté viu en el record cívic. 

17 de novembre 2013

La felicitat és de color malva

Iberia es treu el vel. El viatge a la modèstia de l’economia espanyola ha tingut aquesta setmana una manifestació de sinceritat important. Un dels diaris de la dreta madrilenya va publicar aquest divendres l’exclusiva de la primera entrevista al que serà el nou president d’Iberia; Luis Gallego. Un home amb cara de gestor gris i impersonal, aplicat i al·lèrgic a la fira de les vanitats. Ha manifestat: “Si no reestructurem Iberia, pot caure l’aeroport de Barajas”. I després ha explicat els sous de mes de 200.000 euros pels pilots i 650 hores anuals de vol quan les normes internacionals d’aviació civil els hi permeten volar fins a 900 hores a l’any. I els sous astronòmics dels tripulants de cabina (hostesses, sobrecàrrecs...). Iberia era una companyia pública, de bandera, privatitzada a mitges (Bankia era el primer accionista i El Corte Inglés –avui amb un deute de 5.000 milions d’euros- el segon). Iberia representava quasi com ningú el projecte dels grans mandarins dels ministeris del Paseo de la Castellana de Madrid: convertir la capital de l’Estat en el centre radial d’un neocentralisme per la via de les infraestructures (que modulen les economies dels territoris). Madrid, Districte Federal. Iberia va abandonar l’aeroport de Barcelona en una aposta clarament política: Madrid havia de ser l’únic “hub” de l’Estat, un dels principals del sud d’Europa i pont cap a Amèrica del Sud. I sorprenentment l’aeroport de Barcelona es va regenerar amb companyies de nova planta (sense el greix de la parapública Iberia) i amb vols captats per pura lògica d’economia de mercat, oferta i demanda sense l’Estat protector. Gallego afegeix: “sense més ajustos Iberia no aixecarà el cap, seria una companyia zombi”. L’aeroport de Madrid Barajas tindrà connexió de tren d’alta velocitat per intentar salvar unes instal·lacions que aquest any ja han quedat superades per Barcelona. A l’aeroport de Barcelona li va ser negat la connexió amb TAV quan es va dibuixar el recorregut. I l’aeroport de Girona, que té la línia de l’Alta Velocitat a tocar de la terminal, encara no té una estació per falta de voluntat política, tot i que la inversió seria moderada i el retorn altíssim. El color dominant a l’aeroport de Madrid és el vermell cridaner d’Iberia, el color dominant a l’aeroport de Barcelona és el malva discret i seré, tenaç i que aixeca el vol.

El discret encant del malva. Diu el diccionari: “Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva”. Aquesta és una societat bàsicament malva, emprenedora i mediterràniament individualista, liberal sense saber-ho -el blau és el color dels liberals- té unes gotes de color entre el lila i el lavanda, una de les tantes variacions del violat, que dona com a resultat el malva. La felicitat és de color malva, a la catalana. Ho veiem aquests dies: la reacció davant la proposta d’aturar el país una setmana perquè s’aturi l’economia espanyola ha estat replicada a cada tertúlia de cafè, a cada watsap al vol: ens agrada treballar, només ens en sortirem treballant sense parar, ens agrada ser creatius, imaginar i explorar terrenys desconeguts. La cultura del treball i la creativitat s’ha reivindicat aquesta setmana en que s’ha manifestat una de les millors vetes del país. A vegades ens afirmem quan ens neguen. Una noia de Vic camina per la plaça major a primera hora del matí amb boira espessa de tardor i pensa: com podem anar endavant aturant el país?. La Catalunya vella es reivindica laboriosa, presumptament austera i discreta, magmàtica per dintre en idees, pensaments i capteniments. Moltes flors salvatges que es defineixen com a tímides es vesteixen en realitat íntimament de malva.

Motius per votar el 25 de maig. El proper 25 de maig se celebraran eleccions al Parlament Europeu. Per primer cop els partits polítics europeus presentaran candidats a la presidència de la Comissió Europea. I serà elegit el líder amb més escons al parlament d’Estrasburg. El meu amic Pat Cox, expresident del Parlament europeu, liberal irlandès i ara mediador amb Ucraïna per la seva incorporació al partenariat oriental de la UE (en sentirem a parlar d’aquí a una setmana) diu en públic i a tothom qui el vol escoltar: si no hi ha una reacció cívica per tractar seriosament les eleccions europees, el proper parlament pot tenir un de cada tres diputats provinents de partits euroescèptics i xenòfobs. A les enquestes, de forma reiterada, el Front Nacional de Marine Le Pen se situa en el primer lloc en la intenció de vot a França. Però la jugada de Le Pen va més enllà. Per formar grup propi al Parlament europeu és necessita un mínim de 25 diputats elegits en set països diferents de la Unió Europea. La dificultat, més que els 25, és integrar 7 països diferents. Però Le Pen ja ha iniciat contactes amb l’extremadreta holandesa, austríaca i sueca. Sí, a Suècia també hi ha un partit d’extrema dreta. I un camp de confinament de més de 5000 gitanos, roms ens hem d’acostumar a dir, que aviat serà motiu d’escàndol pel far de la civilitat escandinava. No és cert que el dia després de votar el parlament europeu no canviï res a les nostres vides. Comencem a calcular el cost de la no-Europa per pensar-hi seriosament.


Àstrid-21. Aquest any he pogut tornar acompanyar les famílies que amb tanta empenta organitzen, des de fa 17 anys, el sopar de la Fundació Àstrid-21 de Girona. Un sopar solidari per recollir fons. Pares i mares que es dediquen en cos i ànima a la integració social i educativa de nois i noies amb síndrome de Down. Abans de començar el sopar hem gaudit d’una representació de vint minuts de “Romeu i Julieta” amb nois amb síndrome de Down, una estona per pensar. Ara fa trenta anys de la llei d’integració social del minusvàlid, la Lismi, que va impulsar el professor Ramon Trias Fargas que va ser pare d’un nen amb síndrome de Down. Afortunadament moltes coses han canviat a millor en aquests trenta anys de vigència de la llei. El color d’Astrid-21 també és el color malva. Moltes flors salvatges que es defineixen com a blaves són en realitat malva.   

11 de novembre 2013

Allò que no surt als titulars, desafortunadament

1.700 milions. He viscut en viu i en directe el tracte vexatori de l’Estat amb la Generalitat per transferir-li els diners necessaris per arribar justets a final d’any. He viscut com el Govern de l’Estat comunicava al de la Generalitat que no podria disposar dels 1.700 milions del Fons Autonòmic de Liquiditat (“un toque necesario a los nacionalistes catalanes”). Tres setmanes després he presenciat com el ministre Montoro deia al diputat Sánchez-Llibre que la Generalitat podria disposar dels diners que li eren negats. Comunicació primer en privat, als escons de l’hemicicle, i després en una resposta parlamentària a la sessió de control del Congrés dels Diputats. Trucades a Barcelona per anunciar la “notícia”, trucades del president de la Generalitat i del conseller d’Economia per saber quan es faria efectiu l’ingrés per poder pagar a proveïdors (farmacèutics, en primer lloc). I un cop la mel a la boca, una setmana i mitja més de vexació pública. El temps necessari perquè els farmacèutics facin una parada de tot un matí, els canons del malestar apuntant a la Generalitat per pur càlcul de l’equip de Moncloa. El temps necessari per muntar-se una foto (que els va sortir com un tir per la culata) a la delegació del Govern de l’Estat a Barcelona amb la inefable delegada Llanos de Luna: ¨Nosotros pagamos las facturas de la Generalitat”, amb els nostres diners en un pur regateig d’aixeta tancada i autonomia financera suspesa. Finalment, el divendres 8 de novembre el ministre Montoro anuncia en un acte del Partit Popular a Còrdova que els diners seran transferits el 16 de novembre. Un mes de calvari polític i d’asfíxia econòmica premeditada per part del Govern de l’Estat. Això ho he vist amb els meus ulls i ho he viscut en primera persona. És clar que els pressupostos de la Generalitat pel 2014 son esquàlids, mínims, de supervivència. Estem sotmesos a uns criteris de reducció del dèficit que l’Estat no s’aplica a si mateix. Estem bevent el calze amarg de l’asfixia econòmica premeditada que ja va anunciar el professor Ramon Trias Fargas els anys 80. Això haurà de tenir una sortida aviat. Convé, mentrestant, que les coses se sàpiguen. No sé la sort de CiU en temps de crisis que sempre erosionen a qui governa, però pronostico una caiguda notabilíssima del Partit Popular a Catalunya. La seva intel·ligència política i el seu radar estan atrofiats.

Un periodisme amb memòria, si us plau. Ara, a vegades, es practica un periodisme sense memòria, pla, presentista, sense fons d’armari, sense record dels antecedents. Aquesta setmana se’ns han anunciat les adjudicacions de les redaccions de projectes de “duplicació de calçada” de la N-II en el tram nord de Vilademuls fins a la Jonquera. Sembla una gran notícia, oi? Però el periodisme també és recordatori i interpretació. I anunciar una redacció de projecte d’una “duplicació de calçada” vol dir també llançar definitivament a les escombraries els projectes ja redactats – amb els seus costos econòmics, que s’han de valorar- per fer una veritable autovia entre Girona i la Jonquera i entre Maçanet de la Selva i Tordera. En resum: els més de 8.000 km d’autovia de l’Estat a tota la geografia hispànica a Girona quedaran reduïts al tram Fornells-Sils. La resta, duplicació de calçada, que vol dir dues vies amb més revolts i prestacions “low cost”. Està això bé o malament? Ho podem valorar i jutjar en un territori amb una autopista en paral·lel que acaba la seva concessió (sobre el paper) l’any 2021. Però no ens podem menjar acríticament totes les notes de premsa del ministeri de Foment sense posar-les en context. També se’ns anuncia la construcció del pont que connectarà Caldes de Malavella amb les obres de desdoblament (aquí sí) de la N-II. Potser seria bo completar la informació recordant que aquestes obres haurien d’haver estat acabades el 2009 i que respecte el contracte de construcció actual (que preveu un període de construcció de 15 mesos que acaba el gener de 2014) les obres porten un retard de entre sis i nou mesos. Exigim responsabilitats a qui calgui, però primer tinguem memòria per poder-la exercitar.

Renovació imminent. Entre el proper dilluns i dimarts es farà públic l’acord parlamentari per la renovació dels 20 vocals del Consell General del Poder Judicial. Atenció a una possible nova presència gironina en aquest nou Consell que tindrà algunes novetats. Una d’elles és que dels 20 membres, només 6 tindran dedicació exclusiva. Els altres membres continuaran exercint les seves funcions actuals de magistrats o juristes. Un invent de l’equip de Moncloa (els sorayos) per vendre “reducció de greix” a les institucions. Però a vegades aquestes mesures de to populista (recordem els cops de destral de José Bono al parlament) acaben tenint efectes contravinguts. Ja veurem com podrà ser l’exercici de l’advocacia o de la magistratura per part de persones que decidiran nomenaments tan importants com presidents d’Audiència o magistrats dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes, i que continuaran emetent informes jurídics de gran transcendència política. Els telèfons professionals no pararan de sonar. Personalment, sóc partidari de càrrecs públics ben remunerats i amb un quadre molt alt d’incompatibilitats. 


Una altra forma d’exportació. Si vostès agafen qualsevol vol de Lufthansa es trobaran que els hi serveixen una xocolata catalana de marca Simón Coll i fabricada a Sant Sadurní d’Anoia. Si vostès volen amb un vol d’Air France de llarg recorregut els hi serviran el menjar amb uns vols i uns plats que van acompanyats d’un prospecte que explica que el dissenyador català (sic) Eugeni Quitllet ha dissenyat uns recipients més ecològics que redueixen un 30% les emissions de CO2. Si vostès visiten les galeries més selectes del millor barri de Tokio, trobaran una botiga de la marca Castañer, amb seu a Banyoles. El nostre futur és l’exportació de qualitat, que vol dir trencar-se primer el cap aquí per oferir quelcom únic.