26 d’agost 2013

Un curs que despunta, el factor humà que perviu


Ambient distret. He tornat a Madrid per un dia, després de 22 dies de no moure’m de les comarques gironines. Quasi res respira sota el sol i les oficines buides que recorden aquesta absurditat de les vacances seguides de tot un mes. Quasi res respira però un magistrat del Tribunal Constitucional explica a tothom que el vol escoltar a les terrasses del barri de Salamanca que la declaració del Parlament, recordant que Catalunya és subjecte de dret i sobirania, serà declarada nul·la, triturada, per un ple del Tribunal a partir de l’octubre. Han apurat els cinc mesos per no inflamar l’ambient abans de l’11 de setembre però, igualment, Madrid envia senyals d’un desconcert i una manera de fer clàssica per replicar la demanda majoritària de voler votar després de 35 anys d’un sistema territorial oxidat. D’aquí a un any estarem a cap de carrer, sabrem la rèplica i haurem d’haver pensat la dúplica.

Les millors dades possibles. L’increment de l’exportació, el quasi equilibri en la balança fiscal, l’èxit de la temporada turística són les millors notícies possibles per apuntar a una lenta recuperació econòmica que els més realistes diuen que pot estar en solfa l’any 2017. L’economia catalana ha espavilat ràpidament incrementat l’exportació i, ben mirat, el turisme també és ingressos d’economies terceres amb ciutadans que es desplacen fins aquí. Siguem molt conscients que aquest optimisme ha estat una alenada d’oxigen que la propera tardor ens pot refredar, però l’estiu ha estat magnífic des d’un punt de vista de la recuperació econòmica.

Un home informat. He intercanviat algunes idees amb un madrileny informat que fa quaranta anys que passa les vacances a la Costa Brava. Aquí va amb pantaló curt i passa desapercebut, allí és un home de pes i influència. M’ha dit que s’havia llegit les 17 pàgines de l’acord d’investidura i governabilitat entre CiU i ERC, que els  acords es compleixen un a un, que està molt preocupat i que els seus semblants de Madrid no s’han llegit la lletra de l’acord. És el primer insider de Madrid, en nou mesos, que sap diagnosticar el que passa a Catalunya.   

El factor humà. Podria escriure favorablement sobre Joaquim Nadal i la decisió que ha pres de defensar el seu ideari socialista –que no és el meu- per reivindicar un partit que havia estat ric en potència intel·lectual i allunyat de les disciplines de tropa amorfa. Però no ho faré perquè les meves paraules encara podrien ser incorporades a l’expedien de la causa general que sembla que –miops- alguns li han obert. Podria parlar favorablement de l’instint polític de Joaquim Nadal que ha entès que el seu partit, nascut en la lluita per la democràcia i la llibertat, ha de sintonitzar amb un principi democràtic i transversal com és el dret a decidir –i que tothom voti el que pensa-  que tindrà una rèplica política que brollarà dels instints d’esclafament de la nostra identitat nacional dels fills i cosins nostàlgics del passat. Una rèplica potent que veurem a glopades amargues a partir de la tardor que s’acosta. No veure-ho és no analitzar bé el moment polític. Però no ho faré perquè el que és un compromís cívic i transversal alguns curts de mires ho han llegit com una aliança d’un polític que ja ho ha fet quasi tot –quasi, waiting next autumn-  en clau de deslleialtat partidària en temps de mutació del sistema de partits. No ho faré per no ser prova de càrrega. Però en l’observació curiosa de les coses dels poders dels aparells dels partits i el fred de peus que provoquen les iniciatives amb criteri propi, hi ha hagut quelcom que m’ha cridat l’atenció. Fa un temps la tocada de crostó s’hauria bastit d’una primera reacció amb argumentació ideològica o, si s’hagués aplicat la intel·ligència, d’un silenci espès i lànguid. Però no, la transparència de la simplicitat ens ha fet veure que tot es devia a una foto. I així s’ha verbalitzat. Qui ho ha verbalitzat? L’ariet primer i principal és un primer secretari que no hauria guanyat el congrés contra els joves renovadors si no hagués tingut el suport decisiu del qui avui acusa. L’ofesa principal de l’escena política municipal gironina va ser promoguda a la condició de candidata amb el suport decisiu del qui avui li retreu que no va “sortir a la foto”. El factor humà, que els marxistes mai van prendre en consideració -tan obcecats en l’economia-  ajuda a explicar moltes decisions de la petita i gran història. Per això jo sóc de pensament austríac, perquè el factor humà és important.


Torroella de Montgrí. Recta final del Festival de Música de Torroella de Montgrí. Les persones, en una gran majoria, som animals de costums i hem passat el nostre petit procés d’adaptació per deixar l’Església de Sant Genís i acollir amb totes les seves comoditats l’auditori de l’Espai Ter, que té una acústica suprema, excel·lent. Ja hem fet el pas, ja veiem que les comarques gironines tenen un segon auditori de música d’alta qualitat. Josep Lloret, president del Festival, i tot l’equip ja estan preparant una programació per la propera primavera. L’alta ocupació dels festivals de música de la Costa Brava diuen molt a favor del que prioritzem quan gastem més i els diners d’un viatge en avió els destinem al lleure i la cultura prop de casa. Aquesta ha estat l’opció de molts que han pogut fer vacances però aquest any més properes. Els festivals d’estiu baixen el teló, només un té l’equipament per perviure tot l’any, el Festival de Torroella.

18 d’agost 2013

Quan els russos van arribar a la Costa Brava



Transformacions en el turisme. D’aquí a uns anys escriurem les memòries del que aquests anys estem vivint en directe: l’arribada d’una important colònia de russos i de ciutadans d’altres repúbliques exsoviètiques que han escollit la Costa Brava com el seu lloc de vacances o, en alguns casos, fins i tot com la seva primera residència. Haurien pogut anar a instal·lar-se a la costa Adriàtica, o al sud de França....o al nord d‘Itàlia....però han escollit la Costa Brava. Convé parlar amb ells per escatir el perquè de la seva elecció. Ho vaig fer l’any passat i ho he tornat a fer aquest estiu. Han vingut per quedar-s’hi, millor conèixer els nostres nous veïns des d’un bon principi. Hi ha una franja de població russa amb un alt poder adquisitiu, altres de turisme de temporada que busquen hotel modest. Hi ha oferta pels dos tipus. Són famílies a les que agrada un luxe bastant explícit i cridaner, absolutament coherent amb les seves formes de vida i la decoració de les seves cases dels seus llocs d’origen. Volen alguns serveis de manera ràpida i estan disposats a pagar en efectiu per un servei a l’instant. A vegades el recepcionista o el director de l’hotel queda una mica parat davant demandes singulars amb gran urgència. Una russa que fa més d’una dècada que viu a Girona i que parla un català perfecte em va explicar aquesta setmana que buscava una casa a primera línia de mar amb accés directe a una platja i perfecta cobertura de wi-fi i 3G. El preu disposat a pagar pel lloguer era altíssim. No va trobar una casa d’aquestes característiques i al final el rus va decidir anar a estiuejar a Xipre, un altre destí preferit. Acostumats a Xipre es queixen dels impostos alts que es paguen aquí. Un ciutadà d’una república exsoviètica li explica a la meva amiga russa establerta a Girona i casada amb un gironí que els tres cotxes que té tot l’any a la seva casa de la Costa Brava, els tres estan matriculats a Alemanya perquè el preu de l’impost d’importació és molt més baix a Alemanya (país que fa dècades que sap fer negocis amb els russos) que no pas en el quadre d’impostos hispànics.

Quina combinació de vol? L’estiu passat vaig tenir coneixement que l’ambaixador d’una rellevant república exsoviètica passava uns dies d’estiu a Sant Feliu de Guíxols. De fet, ell m’ho va comunicar per SMS mentre elogiava la visita a l’espai Thyssen. Fa anys que el tracto a Madrid per les meves responsabilitats com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió d’Afers exteriors. Els vam trobar passejant pel camí de ronda de S’agaró. Anaven acompanyats d’un altre matrimoni, tots amb fills. Vàrem mantenir una breu i protocol·lària conversa a peu dret. Se’m va acudir preguntar als amics quina combinació d’avions havien agafat per arribar a Barcelona: si per Kiev o per Moscou....em van respondre que no, que tenien l’avió privat aparcat a l’aeroport de Girona. Em va quedar una cara una mica d’estúpid, suposo. Aquests tipus de turisme també està a la Costa Brava i diuen que troben a faltar hotels de cinc estrelles per invitar als seus amics. Un canvi en profunditat.

Interès per Dalí. Molts d’ells també tenen un viu interès per l’obra de Salvador Dalí. L’últim cop que vaig estar al museu de Figueres acompanyat una diplomàtica nord-americana, era el mes de maig d’aquest any, vaig notar per primer cop en la parla, la fal·lera per les fotos, els moviments més aviat decidits....que el museu estava ple de russos. El president del Parlament d’una república exsoviètica ha viatjat amb la família a Barcelona aquests dies amb dos objectius: veure el primer partit de Lligar del F.C. Barcelona (un Barcelona-Llevant) aquest diumenge i visitar el Museu Dalí.

El llibre que s’haurà d’escriure. Ja fa anys en Frederic Sunyer, l’amic farmacèutic de Palafrugell, em va facilitar la primera trobada amb el periodista Carles Sentís a la seva casa de Calella de Palafrugell. Des d’aleshores i durant força anys era una agradable tradició de l’estiu repetir la visita i estar una llarga estona xerrant o més exactament escoltant i preguntant a un home tan dens en experiència i coneixements. Recordo que sempre li agradava descriure, amb paraules precises i en veu baixa, els inicis dels turisme a la Costa Brava. Josep Pla, Carles Sentís.....segur que avui pensarien en escriure un llibre o uns papers anomenats, aproximadament, “Quan els russos van arribar a la Costa Brava”.

El Museu del Suro. El dilluns 12 d’agost vaig visitar els responsables de Retecork a la seva seu de Llofriu i després van ser molt amables acompanyant-me a satisfer un desig pendent: visitar el nou Museu del Suro de Palafrugell. Retecork és la federació d’associacions de municipis surers del sud d’Europa. No es pot pas deslocalitzar la producció surera, que sempre es fa prop d’on hi ha suro: Portugal, Extremadura, Catalunya, la costa mediterrània francesa, Sardenya i el nord d’Itàlia. El mapa és precís. En Lluís Medir, farmacèutic de Palafrugell, president de Retecork els últims anys i polític de llarg recorregut i en Guillem Genover, actual vicepresident de la xarxa europea, van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a visitar el nou museu. Si no ho han fet els hi recomano vivament una visita. El projecte museogràfic està pendent d’una actualització que arribarà en breu i el vídeo de mitja hora, molt ben elaborat, ajuda a entendre la importància de l’empresa surera a Palafrugell, el brogit de Can Mario fins l’any 1993, ara fa vint anys. Una magnífica introducció a aquest món és el llibre “La contribució catalana al desenvolupament de la industria surera portuguesa” del professor Jordi Nadal i Oller i el doctor Pere Sala.


Mirant el Canadà? M’han dit que la diputada Carme Chacón, que va estar a 22 vots de ser secretària general del PSOE (que vol dir 11 vots per girar el resultat) ha posat la mirada a una universitat de Canadà on vol anar a impartir classes de dret i federalisme per posar una mica de distància a l’agitada batalla pel lideratge del PSOE. La pregunta a la que no tinc resposta és si farà compatible les seves estades a Canadà amb l’escó de diputada per Barcelona.   

11 d’agost 2013

El 2021, l’apocalipsi segons Pere Navarro i la sordesa de Mariano Rajoy


L’any 2021. D’aquí a vuit anys s’acaba el període de concessió i explotació de l’autopista AP-7. Tenint en compte que és una autopista construïda els anys seixanta del segle passat, estem realment a la recta final de la concessió, segons la data del contracte i segons la data reiteradament confirmada en respostes oficials del Govern de l’Estat. Recentment la concessionària de l’autopista ha realitzat diferents obres de millora i ampliació. Dimarts que ve la ministra de Foment inaugurarà l’accés a Fornells de la Selva. Haurem d’estar molt a l’aguait si l’any 2021 s’acaba el peatge d’explotació i queda només un peatge molt més baix de conservació i manteniment. L’antiga autopista entre Bilbao i Sant Sebastià fou la primera de l’Estat que va acabar el període de concessió i ara per transitar per ella es paga una quantitat molt més modesta pel manteniment. D’aquí a vuit anys veurem si hi ha molta lletra petita o no que permet allargar la concessió. De moment, celebrem l’obertura de l’enllaç de Fornells de la Selva tot partint de la tant invocada “presumpció de bona voluntat”.

Una autovia fora de termini. El desdoblament de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils (menys de 5 quilòmetres) no estarà acabat el gener de 2014 que és la data que figura en el contracte de construcció. L’empresa constructora ja ha presentat al Ministeri de Foment fins a dos “reprogramacions” que suposen un allargament en la construcció d’entre 4 i 6 mesos, avui per avui. El govern del PP va heretar una obra empantanegada de l’anterior govern socialista i no ha sabut executar cinc quilòmetres en el període acordat en un contracte. De la resta de la N-II desdoblada, cap notícia.

Els nervis de Pere Navarro. No vull defugir els trasbalsos propis: és cert que el transcendent moment polític que estem vivint a Catalunya està posant potes enlaire el tradicional sistema de partits dels últims vint-i-cinc anys. Començant pel pes de CiU allunyat de les majories absolutes d’altres temps. Però si un líder polític sembla que fa cops de cua en la seva estratègia, aquest és Pere Navarro que ha passat de defensar el dret a decidir a anunciar les set plagues bíbliques que cauran sobre Catalunya si exercim el dret democràtic a decidir el nostre futur després de 35 anys d’un sistema polític rovellat. Navarro deu conèixer l’enquesta que circula pels despatxos de Barcelona i que situa en una forquilla d’entre 16 i 13 diputats els següents partits per l’ordre que els escric: PP, Ciutadans, Iniciativa per Catalunya-Verds, PSC. La direcció dels socialistes catalans ha decidit competir en el terreny del PP i Ciutadans. Que s’oblidin els socialistes catalanistes de tenir en el PSC un partit respectuós amb el dret a decidir. Aquesta és una mala notícia perquè sense els socialistes és difícil eixamplar i explicar el sentit de la consulta en algunes parts importants i molt poblades del país. Afortunadament, són significatius els noms socialistes que recolzen el dret a decidir. Hauríem de mirar que fossin més i més. Les primàries del PSC a Barcelona per elegir el seu candidat a alcalde seran un termòmetre important. Per dir-ho d’alguna manera, el paper del PSC el 2013 i 2014 té el mateix sentit històric que el paper que va jugar el PSUC els anys 1975 a 1983. No és segur que el comportament sigui el mateix.


Què passa a Catalunya? Tradicionalment el titular del poder a l’Estat, en època franquista i en època democràtica, sempre havia tingut a prop un català que li ajudava a entendre els humors i les aspiracions dels catalans. Ens hem de remuntar a López-Rodó i els tecnòcrates de l’època (bons professionals del règim dictatorial que van salvar aspectes importants com el que va aconseguir Josep Maria de Porcioles preservant el Dret Civil català). Convé parlar també de Carles Sentís, un home que no va ser mai ministre però que va convèncer a Adolfo Suárez del retorn del president Josep Tarradellas i el restabliment de la Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució (gest d’una transcendència molt alta pel que suposava de continuïtat de la legitimitat prèvia a la Constitució). Narcís Serra va jugar el seu paper en els Governs de Felipe González, no sempre remant precisament en el sentit dels anhels d’autogovern però explicant com fer relacionar González i Pujol (a qui va intentar  enfonsar políticament). Un paper semblant va tenir Josep Piqué el 1996 quan va entrar com a ministre  independent que els dilluns al matí despatxava amb Pujol abans d’agafar el pont aeri cap a Madrid. Zapatero ja no es va recolzar mai ni en Montilla ni en Chacón en l’època de ministres (que volien que Maragall retirés la reforma de l’Estatut un cop el PSOE va arribar a la Moncloa el 2004). Quan Montilla va ser president va enviar alguns missatges sobre la “desafecció dels catalans cap a la política espanyola” que eren un avís seriós i meditat. Però Zapatero va tirar endavant amb els seus instints i conversant amb catalans (no sabem si amb gran maquiavel·lisme o amb una inconsciència terrible. Un cop Miquel Roca va sortir de la Moncloa xocat després d’un dinar amb Zapatero). La qüestió és que el president Mariano Rajoy és el primer president del Govern espanyol que no para l’orella al batec de la societat catalana. En el seu cercle de col·laboradors no té cap català dotat de finezza per desentrellar el moment actual del mal humor dels catalans. El dia que fem l’inventari dels motius que han provocat el lliscament de les plaques tectòniques, no es pot negligir aquest fet. Perquè, és clar, ningú es creu que la senadora Alícia Sánchez-Camacho sigui una veu respectada i ponderada en els cercles de poder de Madrid.