08 d’agost 2009

Amiant a algunes carreteres gironines


Un informe de l’Ajuntament de Girona ha detectat aminat en l’asfalt de la carretera de Barcelona de la ciutat. A les poques hores hem sabut que també hi ha amiant en carreteres de Palamós i la Bisbal. I ara surten els casos d’altres ciutats catalanes, com Sant Cugat del Vallès. Poca broma que no és un cas menor. L’amiant és un producte prohibit per la Unió Europea des de l’any 1999 quan es va evidenciar científicament que l’exposició a l’amiant de les persones pot provocar diferents tipus de càncer de pulmó. Dimecres parlava amb un amic professor universitari i ara diputat que se li van morir tres amics del departament per un càncer de pulmó després d’una llarga exposició en els despatxos universitaris a l’amiant. L’Estat fa anys que hauria d’haver informat de les carreteres de la demarcació que tenen amiant però no ha estat fins ara quan s’havia d’escometre un reasfaltatge de la carretera de Barcelona que s’ha destapat que durant anys el ministeri de Foment ha amagat, inclús quan es va fer el traspàs de la carretera a la ciutat, que l’asfalt conté un producte altament nociu, cancerigen. No és una responsabilitat del nou ministre de Foment però sí del ministeri que ell dirigeix en el seu conjunt i d’uns fets amagats durant anys. El ministre ha d’informar sense dilacions de les carreteres afectades i és evident que el Ministeri de Foment s’ha de fer càrrec de les obres de retirada de l’amiant i fer-ho en condicions de màxima garantia per la salut dels ciutadans. Avui l’amiant asfaltat no és perillós però sí que ho serà la pols de les obres d’aixecament del ferm. S’hauran d’extremar les mesures de protecció de la salut dels ciutadans. L’any 1995 l’alcalde de Girona d’aleshores, Joaquim Nadal, va renunciar a les obres de millora de la N-II al seu pas per Girona a canvi dels accessos a la ciutat per la Devesa. En aquell moment la ciutat hauria d’haver estat informada i avui s’hauria de discutir si no hauria estat millor reformar en profunditat tot el traçat de la N-II pel tram urbà de Girona – que s’ha de fer ara amb menys pressupost- que no pas una rotonda amb pretensions de bona perspectiva monumentalística.

El TAV ens canviarà la vida


Conversa amb un alt càrrec d’Adif, gestor públic de les obres del Tren d’Alta Velocitat. El TAV ens canviarà la vida a les comarques gironines, encara que arribarà amb un retard rècord respecte a qualsevol altre projecte plantejat. Arribarà primer a València –finals del 2010- que no pas a Girona. I ja vertebra, avui, les comunicacions ràpides Madrid-Segovia-Valladolid; Madrid-Toledo; Madrid-Ciudad Real-Còrdova amb bifurcació a Sevilla i Màlaga i Madrid-Barcelona. Les obres al País Valencià van a molt bon ritme. La comunicació entre Castelló de la Plana i Tarragona és per una sola via en el tren convencional i el corredor mediterrani d’alta velocitat està a les beceroles. Tot i que els bitllets dels trens d’alta velocitat són cars, el gestor d’Adif em fa notar que són subvencionats, que el preu real per amortitzar l’obra encara hauria de ser més alt. Recullo informació precisa sobre l’arribada a les comarques gironines. Trams acabats, trams amb la catenària instal·lada, el tram internacional acabat i pagant cànon cada mes...trams en obres...què passa? Aquesta és la pregunta que em fan molts ciutadans. Tindrem un tren mixta de velocitat convencional i alta velocitat a començaments del 2011 però no és gens clar que tinguem les obres de tota l’alta velocitat acabades el 2012, em diu. M’agradaria que una institució de la societat civil o un acadèmic fes un estudi del cost de la ineficàcia en la planificació de la línea Barcelona-Perpinyà d’Alta Velocitat.

Patinada, regals...

L’anunci per part de la vicepresidenta primera durant el seu viatge que el Fiscal General recorrerà la decisió del Tribunal Superior de Justícia de València sobre el conegut com a “cas Camps” és una patinada que reconeixen fins i tot els seus més afins. Encara que la Fiscalia tingui dependència orgànica del Govern – això és constitucionalment així però això és bo?- la mínima decència recomanava que la Fiscalia pogués estudiar el fons de l’assumpte. Anant al fons del cas: el tipus penal és terriblement obert a interpretacions. Quan un regal es produeix en funció del càrrec i perseguint un objectiu concret? La resolució judicial pot ser perfectament la que ha estat. Cosa diferent és calibrar el cost del regal i la decisió de tornar-lo o no. Però els que han dissenyat aquesta estratègia de posar el focus en aquest cas, han errat. Que no s’equivoquin, la corrupció sagnant que s’ha de perseguir no es dona pas en els casos d’aquest tipus penal. Es dona ens operacions legalment vestides però basades en informació privilegiada. Més aviat aquesta estratègia ha donat més artilleria als que volen desacreditar la política en el seu conjunt. La caricatura és fàcil. La venjança del PP valencià de dilatar el nomenament de Leire Pajín com a senadora autonòmica, patètic.

Els viatges de MTFV

La vicepresidenta primera del Govern central, María Teresa Fernández de la Vega, ha fet la seva cinquena gira d’estiu per països d’Amèrica del Sud i centre Amèrica. Altres anys havia combinat Amèrica amb Àfrica. Em venen ganes de demanar la compareixença de la vicepresidenta a la Comissió d’Afers Exteriors perquè expliqui al parlament el sentit i la orientació dels seus viatges. S’ha reunit amb presidents i primers ministres, ha fet declaracions polítiques que comprometen a la presidència espanyola de la Unió Europea, ha contradit la posició prèvia del Govern sobre les bases americanes a Colòmbia. Tot això amb un ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que es va dedicar a desplegar una frenètica activitat el juliol – viatges a Guinea Equatorial, Gibraltar i Veneçuela- abans de quedar eclipsat per la fal·lera viatgera de la vicepresidenta primera que és ministra de la Presidència i no pas d’Afers Exteriors. Pensar que aquestes cinc gires d’estiu només són les vacances viatjades i pagades d’un membre de l’Executiu, seria de malpensat? Tal vegada seria un pensament molt ajustat a la realitat.

Zones blaves sense tiquet

Conversa amb R. Arriba una nova forma d’aparcar en les zones blaves. M’explica que cada dia a l’Estat espanyol es produeixen 11 milions de tiquets d’aparcament en zona blava. Tot això anirà canviant en molt poc temps. Aviat veurem una nova tecnologia d’origen israelià que permet pagar amb el mòbil. El conductor marca un número quan arriba a la zona blava i en marca un altre quan se’n va. A finals de mes el preu de l’estacionament és carregat al compte corrent. Els vigilants de les zones saben pel sistema informàtic si el cotxe està pagant o no. S’acaben les corregudes per anar a renovar el tiquet i s’estalvia paper. Tot això està a tocar. Ho veurem en algunes ciutats catalanes en mesos.

El sol a l’hora alta d’agost


1 d’agost. Primera hora de la tarda. Tothom dorm a casa. Menys jo, que escric amb unes quantes notes disperses al costat. Les cortines tirades, les finestres obertes, un poc de ventet que passa mentre a fora entrelluco un sol que cau vertical sobre els camps de l’Empordà. D’aquí a una estona anirem cap a Beuda, que hi ha festa major. Saludarem l’Anna Vayreda, alcaldessa de la segona meitat de la legislatura, joveníssima. Beuda: 131 habitants. Després enfilarem fins a Camprodon, on a dos quarts de deu comença l’acte central de l’aniversari del naixement d’Isaac Albéniz. Cada any pugem un dia o altre a un dels concerts del festival Albéniz i ens allunyem una mica de la temperatura de la costa. Un jersei per passar una vetllada a l’aire lliure.

Llibres sobre la taula. L’enganyada, de Thomas Mann, per primer cop traduïda al català per l’editorial El cercle de Viena, que compte amb un consell editorial amb un olfacte literari agudíssim. L’enganyada és la versió femenina de Mort a Venècia. L’amor i la passió d’una vídua burgesa de cinquanta anys cap al jove professor d’anglès del seu fill...passió i desengany. Viatge a les coses de la condició humana. Quan vaig passar per la llibreria Carlemany de Girona, que ara ja dansa sota la batuta de la Joana Teixidor, també em vaig fer amb exemplar en edició de butxaca de La Costa Brava de Josep Pla. No pas perquè no el tingui aquest llibre. El tinc en una edició dels anys setanta de Destino amb fotos bellíssimes en blanc i negre de la vida quotidiana. Un llibre dels que comprava el meu pare per la “sala de rebre” de casa a Olot, la sala on vaig descobrir els primers llibres d’una biblioteca d’una família catalanista. També el tinc en l’edició de l’obra completa. Però aquesta edició de butxaca és un encert i s’està venent molt perquè permet llegir Pla a la platja, al mar...en els mateixos llocs on és descrita amb tanta precisió i esforç d’adjectivació la Costa gironina. Fa poc vaig rellegir Contraban i altres narracions, número 33 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”. Era un llibre que havia llegit i subratllat i anotat l’any del curs d’orientació universitària. Ara les anotacions m’han semblat tendrament puerils però en un corrent de percepció de les coses que relliga amb la mirada d’avui, divuit anys després. I continuat amb llibres, l’alcalde Figueres, en Sant Vila, m’ha fet arribar Figueres en primera persona, un dels millors llibres de fotografia que he vist en els últims anys. Fotografies de Josep Algans acompanyades dels escrits amb substància de catorze figuerencs de naixement o adopció. L’enquadernació és excepcional i es poden veure els plecs, els relligats i els recosits del llom del llibre. Tot plegat fa la impressió d’una gran civilitat, de viure en un país d’esforç, cultura i ganes de superació.

Després hi ha els viaranys de la política, però el país respira deutor d’una llarga tradició de superació que hem de mirar de reprendre en aquesta època líquida on es pot fer passar bou per bèstia grossa (low cost, fast food i menús de supermercat a un euro. De quantes coses ens hem de resguardar en aquests temps de tribulacions. Cal llegir Los bárbaros de l’italià Alessandro Baricco).

El sol encara és a l’hora alta però un gall ha cantat a deshora. Deu ser l’alegria de les festes majors que es multipliquen aquest cap de setmana per l’Empordanet. Ahir vaig anar a visitar el senyor Josep Rigau, que ara viu al coll de la Morena al terme de Palafrugell pels vorals en els que el terme vessa cap a les ondulacions de les Gavarres. Des del Coll es veu a primer terme el Mas Pla. I les obres d’un centre comercial i de multicinemes que es farà a tocar del Mas Pla. Sembla ser que sense oposició dels veïns (interessats) ni del propi municipi. Jo no ho acabo de veure. El senyor Rigau i la seva esposa van tenir durant molts anys un carnisseria de carn de cavall al carrer de la Tarongeta de Palafrugell. Ell mateix havia tingut més de 150 cavalls en cria en aquella finca. Rigau havia tractat Pla al cafè i m’explica algunes opinions del Pla replegat al Mas després de la Guerra Civil que en part, només en part, avalen la teoria que Enric Vila escriu en el seu llibre El nostre heroi Josep Pla en el sentit d’un home de la terra desenganyat d’un país que no es va saber menar durant el segle XX. Per dir-ho com ho canta Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre...”.

Ahir Raimon va cantar als Festivals dels Jardins de Cap Roig. Un gran concert on Raimon no va escatimar cançons ni veu. Algú del públic va cridar: “Ets el millor!” i estic d’acord amb aquesta observació. Altres cantautors ens han modulat també molt la nostra educació sentimental però el que ha fet unes lletres més consistents i un esforç intel·lectual més gran, conseqüent i prudent ha estat Raimon. La seva cançó “Jo vinc d’un silenci profund i molt llarg...” segurament és la que millor sonaria en aquella “sala de rebre” del pis de la meva infància entre llibres, cartells del Congrés de Cultura Catalana i “d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal”. Jo vinc d’aquí, com tot el públic d’ahir a Cap Roig. Però avui estem en un nou temps. El país s’ha transformat i necessitem noves bandes sonores, noves èpiques, nous objectius. Segurament en el temps alentit de les vacances es pot pensar molt millor en tot això, entre gresca i converses sense rellotge amb els amics. De moment, ara, enfilarem el sinuós i agradable recorregut del mar a la muntanya, de l’Empordanet a la Vall de Camprodon. Amb temps, sense presses.