Pells de plàtan

El candidat socialista a la presidència de la Generalitat ha proposat un debat en castellà i en una cadena privada a nivell espanyol i en horari de màxima audiència per fer l’acceptat cara a cara Mas-Montilla. Hi ha pronunciaments que diuen molt, molt més que les moltes paraules que sentirem durant les properes tres setmanes. El seu argument és que “Catalunya és Espanya” i que el debat interessa a tots els espanyols. S’imaginen un debat a Tele 5 o Antena 3 a les nou del vespre entre els candidats d’Astúries o de la Rioja apassionadament seguit des de Catalunya? Aquesta proposta tenia una segona intencionalitat que era la de buscar un no d’Artur Mas en base a la llengua per atiar les brases d’un determinat electorat socialista, símptoma d’una certa desesperació. Crec que molt encertadament, l’Artur Mas ha proposat: “Que cadascú parli la llengua que vulgui, jo parlaré en català, aquestes són unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Pells de plàtan. Tots els moviments de l’equip de campanya socialista tenen un punt de càlcul maquiavèlic i funest, com si tot el món fos una assemblea d’agrupació caïnita i dirigista del socialisme del Baix Llobregat. El nostre món, afortunadament, està molt més ventilat i ple de persones que les veuen a venir. De fet, E.J em ve a dir el mateix: “El principal problema que tenen els socialistes ara és que han executat amb mentalitat d’aparell i no pas amb mentalitat de candidatura presidencial. I la imatge de Pasqual Maragall deixant-se retratar amb el llibre “Los apuñalamientos” de Leonardo Sciacia davant els morros de Montilla queda fortament gravada en el subconscient electoral d’una gent que no dubten que l’han ajudat a prendre la decisió de retirar-se. Quina por només de pensar en les estratègies embolcalladores d’aparell!. En aquell moment passa pel passadís de l’hemicicle un dirigent de l’Executiva del PSOE que ens diu: “Que quede claro que lo han matado mas ellos que nosotros. Digamos que han tenido un exceso de celo”. I aquí estem.