Dilluns 24 de gener. Presentació a Madrid del llibre de Iñaki Anasagasti “Extraños en Madrid: Una república confederal para una España plural”. Amb molt de gust assisteixo a aquesta presentació que resulta molt animada, amb la participació del propi autor, és clar, de Duran-Lleida i del president del Congrés, José Bono. Amb l’autor hem compartit hores de comissió de la Unió Europea i algun viatge. Anasagasti és un polític en estat pur, amb el que es pot coincidir o no, però amb molt bona executòria política. En les nostres converses, sosté: escriure de política no és fer un compendi acadèmic sinó traslladar idees pròpies que agiten el punt de vista de l’altre. S’ha de ser punyent”. I així és ell.
De la presentació, entre nacionalistes, a priori resulta especialment incòmode el paper de José Bono. Però el president del Congrés, per convenciment, suposo, i perquè sap davant quin auditori està, sosté idees com les següents: “Nosaltres, els de Castella-la Manxa, mai vam reclamar l’autonomia sinó que ens la vam trobar”. Així com “puc entendre en part els nacionalistes perquè l’origen de l’Estat autonòmic està en una solució política per a catalans i bascos i no en el cafè per a tothom” o bé: “l’Estat autonòmic es va fer sota les pors d’un exèrcit encara molt vigilant, però ara això ja no és així”.
Les converses in d’aquestes setmanes a Madrid sempre basculen sobre els “mals de les autonomies”. Potser sí que és la hora que Castella i el sistema Andalusia-Extremadura simplifiquin i unifiquin prestacions i, potser, territoris. Sempre que respectin el que està en l’origen d’aquesta aposta: la vocació d’autogovern prèvia a la Constitució de bascos, catalans i gallecs. Això pot acabar així: en una simplificació interna de Castella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada