“Això havia d’acabar malament”- Fa tres anys que, entre altres feines, sóc portaveu del meu grup parlamentari a la Comissió de Defensa. Aquesta responsabilitat m’ha portat a tractar amb freqüència a la ministra Carme Chacón, a qui ja coneixia dels nostres anys de professors a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. Temps per tractar-la, per debatre, per pactar, per coincidir i per discrepar. Temps per conèixer-la. I durant tot aquest temps he conegut dos característiques que la fan difícil en el tracte quotidià: la inflexibilitat de qui vol guanyar les partides sempre 10 a 0 (això és impossible en política i en tantes coses bàsiques de la vida) i una presumpte superioritat moral de l’esquerra que ella vol encarnar les 24 hores del dia sense el més mínim marge per la distensió ni per l’empatia d’entendre que l’altre pot tenir també un punt de raó. Així ho hem viscut els altres però també els seus, els socialistes catalans, que fa anys que la noten lluny. Lluny....en la galàxia del somni de ser presidenta del Govern d’Espanya. Lluny...per fer mèrits en el socialisme espanyol fins al punt d’espetar-me a la cara en el debat més dur que he tingut mai en el parlament que “cada dia soy menos nacionalista, más alejada de sus posiciones”. Mèrits per fer possible un somni alimentat per el president Zapatero. Ara Zapatero l’ha fet caure (diferent de “deixar-la caure”). Una víctima? No, una ingènua presumpte! Una zapaterista deixada a la deriva pel seu mentor...dos jugadors que es fan trampes utilitzant el mateix llibre d’estil. “Això havia d’acabar malament” anava dient cada dia que passava, cada cop que l’escoltava, cada posada en escena que presenciava. I ha acabat malament.
“Els pares hereten dels fills”- Dimarts, un dels principals “entrenadors” de la candidatura telegènica de Chacón (que ja tenia la pàgina web de les primàries feta per obrir el divendres a la tarda) em deia al final del Ple, en aquella hora suau que corre l’airet de la primavera al pati del Congrés: “T’asseguro que hi haurà primàries. I anem a guanyar-les. Ja saps que allò més freqüent en política és que els fills heretin dels pares (Chacón per Zapatero) i no pas que els pares heretin dels fills (Rubalcaba per Zapatero)”. Doncs el pare heretarà del fill. No és una herència del tot atorgada amb lliure consentiment. S’han mogut molts fils aquesta setmana pel sotabosc del socialisme espanyol absolutament entrat en pànic i histèria. Aquesta setmana el parlament no ha funcionat correctament. Els socialistes no hi eren. No es convocaven ponències legislatives, s’anul•laven reunions, no compareixien representants de la majoria a reunions d’alt nivell...els socialistes esperaven que la ferida sagnant del diumenge (un esborranc històric) es convertís en ferida lluminosa. Esperaven una catarsi. I si pel camí havien de sacrificar ambicions per aferrar-se a certeses, estaven disposats a tot. Dimarts a la nit, mentre es produïa la conversa en la que Zapatero comunicava a Chacón que la feia caure, varem trobar, sortint de sopar del Come Prima per celebrar amb una humil i digníssima pasta italiana els resultats de diumenge, un grup de socialistes confraternitzant amb els nacionalistes bascos en el carrer del Prado. Allò ens va portar a una copa digestiva (un gintònic s’ha de dir que és un digestiu per assentar bé el menjar i, si s’escau, fer el rotet). El socialisme entonava a l’uníson: “ens estimem molt a Carme però ara no és el moment de jugar amb foc...ens l’estimem molt...(amigues personals, diuen totes)...però si es presenta el partit la castigarà”. No calia, ja sabia després de la conversa amb el que li havia alimentat les esperances que no seria així. El socialisme s’aferrava a un got d’aigua de tònica amb ginebre contra els mosquits en l’hora de la tensa espera. És inacceptable aquesta tendència a destrossar un digníssim got d’aigua de tònica amb destil•lat de ginebre que ara es produeix a cop de cogombres (que ja es veu que fins i tot maten a Alemanya), fruites dolces i pètals de roses. Una frivolitat que emmarcava molt bé aquelles hores d’angoixa socialista: pètals de roses i cogombres...en el Titànic que s’inclinava en el bar Miau de la cantonada de la Plaza de Santa Ana. En un moment dèbil de personalitat pròpia baixa vaig cedir a la insistència del propietari del bar que em va prometre el millor brevatge del món. Va resultar ser un gintònic amb pebre. La set "apretava". Pur verí. Inacceptable. Vaig passar mala nit, com Chacón. En aquelles hores, Rubalcaba ja havia mogut els barons territorials que s’havien sumat a la petició de Patxi López de fer un Congrés extraordinari (Zapatero agafat per ganyet). Les hores decisives. El plat estava servit. Seria plantejat amb tots els seus ornaments (pètals de rosa socialista) el dimecres al matí abans i després de la sessió de control. El pare heretava del fill. Escena de caiguda de taló del zapaterisme amb Felipe González en un angle de l’escenari il•luminat per una potent llum. Rubalcaba sortint del matoll. L’àngel caigut preparant el seu discurs amarg. Música de Tannhäuser.
I ara, què?- Rubalcaba, que va dir que “ell sempre respecte les formes” (última carícia a Chacón, després de tant de temps...), va recordar en el seu discurs d’acceptació de l’encàrrec que ell havia format part dels governs de Felipe González i de Zapatero. Cita explícita a l’ortodòxia felipista per fer baixar els nivells d’ansietat de la resultant de tants anys de frivolitat zapaterista. Rubalcaba es presentarà com a “reconductor” cap a la socialdemocràcia clàssica (que també està en crisi) del projecte vaporós que ha portat el socialisme a la derrota més humiliant des del retorn de la democràcia. Hi haurà més partit. Hi haurà, ara amb més probabilitat que abans d’ahir, un escenari sense majoria absoluta per a cap partit. CiU, ho noto, pot recollir un vot pràctic, útil, amb un encàrrec ben concret: arregleu tot això amb un nou règim de separació de bens patrimonials mentre compartim teulat però no pas habitació ni pis (ni gaire amor, ni afecte). Un vot útil: pacte fiscal i gestió dels aeroports. La legislatura ara té més possibilitats d’acabar al març (per la tossuderia de Zapatero i perquè Rubalcaba necessita preparar la seva candidatura). Però el Consell Europeu de juny serà clau per saber si el Directori europeu dóna sis mesos de crèdit o si torna a sobrevolar el fantasma del 12 de maig de 2010 (al precipici de la fallida econòmica general). Si fos així, es precipitaria el calendari electoral. En tot cas, els altres partits hem restat en segon terme. De manual: quan l’oponent s’embolica, no el distreguis. Música: Variacions Golberg per començar el seré camí cap al govern dels ajuntaments de Catalunya i cap a un escenari decisiu en l’aritmètica del Congrés dels Diputats. I prous emocions per aquesta setmana.
“Els pares hereten dels fills”- Dimarts, un dels principals “entrenadors” de la candidatura telegènica de Chacón (que ja tenia la pàgina web de les primàries feta per obrir el divendres a la tarda) em deia al final del Ple, en aquella hora suau que corre l’airet de la primavera al pati del Congrés: “T’asseguro que hi haurà primàries. I anem a guanyar-les. Ja saps que allò més freqüent en política és que els fills heretin dels pares (Chacón per Zapatero) i no pas que els pares heretin dels fills (Rubalcaba per Zapatero)”. Doncs el pare heretarà del fill. No és una herència del tot atorgada amb lliure consentiment. S’han mogut molts fils aquesta setmana pel sotabosc del socialisme espanyol absolutament entrat en pànic i histèria. Aquesta setmana el parlament no ha funcionat correctament. Els socialistes no hi eren. No es convocaven ponències legislatives, s’anul•laven reunions, no compareixien representants de la majoria a reunions d’alt nivell...els socialistes esperaven que la ferida sagnant del diumenge (un esborranc històric) es convertís en ferida lluminosa. Esperaven una catarsi. I si pel camí havien de sacrificar ambicions per aferrar-se a certeses, estaven disposats a tot. Dimarts a la nit, mentre es produïa la conversa en la que Zapatero comunicava a Chacón que la feia caure, varem trobar, sortint de sopar del Come Prima per celebrar amb una humil i digníssima pasta italiana els resultats de diumenge, un grup de socialistes confraternitzant amb els nacionalistes bascos en el carrer del Prado. Allò ens va portar a una copa digestiva (un gintònic s’ha de dir que és un digestiu per assentar bé el menjar i, si s’escau, fer el rotet). El socialisme entonava a l’uníson: “ens estimem molt a Carme però ara no és el moment de jugar amb foc...ens l’estimem molt...(amigues personals, diuen totes)...però si es presenta el partit la castigarà”. No calia, ja sabia després de la conversa amb el que li havia alimentat les esperances que no seria així. El socialisme s’aferrava a un got d’aigua de tònica amb ginebre contra els mosquits en l’hora de la tensa espera. És inacceptable aquesta tendència a destrossar un digníssim got d’aigua de tònica amb destil•lat de ginebre que ara es produeix a cop de cogombres (que ja es veu que fins i tot maten a Alemanya), fruites dolces i pètals de roses. Una frivolitat que emmarcava molt bé aquelles hores d’angoixa socialista: pètals de roses i cogombres...en el Titànic que s’inclinava en el bar Miau de la cantonada de la Plaza de Santa Ana. En un moment dèbil de personalitat pròpia baixa vaig cedir a la insistència del propietari del bar que em va prometre el millor brevatge del món. Va resultar ser un gintònic amb pebre. La set "apretava". Pur verí. Inacceptable. Vaig passar mala nit, com Chacón. En aquelles hores, Rubalcaba ja havia mogut els barons territorials que s’havien sumat a la petició de Patxi López de fer un Congrés extraordinari (Zapatero agafat per ganyet). Les hores decisives. El plat estava servit. Seria plantejat amb tots els seus ornaments (pètals de rosa socialista) el dimecres al matí abans i després de la sessió de control. El pare heretava del fill. Escena de caiguda de taló del zapaterisme amb Felipe González en un angle de l’escenari il•luminat per una potent llum. Rubalcaba sortint del matoll. L’àngel caigut preparant el seu discurs amarg. Música de Tannhäuser.
I ara, què?- Rubalcaba, que va dir que “ell sempre respecte les formes” (última carícia a Chacón, després de tant de temps...), va recordar en el seu discurs d’acceptació de l’encàrrec que ell havia format part dels governs de Felipe González i de Zapatero. Cita explícita a l’ortodòxia felipista per fer baixar els nivells d’ansietat de la resultant de tants anys de frivolitat zapaterista. Rubalcaba es presentarà com a “reconductor” cap a la socialdemocràcia clàssica (que també està en crisi) del projecte vaporós que ha portat el socialisme a la derrota més humiliant des del retorn de la democràcia. Hi haurà més partit. Hi haurà, ara amb més probabilitat que abans d’ahir, un escenari sense majoria absoluta per a cap partit. CiU, ho noto, pot recollir un vot pràctic, útil, amb un encàrrec ben concret: arregleu tot això amb un nou règim de separació de bens patrimonials mentre compartim teulat però no pas habitació ni pis (ni gaire amor, ni afecte). Un vot útil: pacte fiscal i gestió dels aeroports. La legislatura ara té més possibilitats d’acabar al març (per la tossuderia de Zapatero i perquè Rubalcaba necessita preparar la seva candidatura). Però el Consell Europeu de juny serà clau per saber si el Directori europeu dóna sis mesos de crèdit o si torna a sobrevolar el fantasma del 12 de maig de 2010 (al precipici de la fallida econòmica general). Si fos així, es precipitaria el calendari electoral. En tot cas, els altres partits hem restat en segon terme. De manual: quan l’oponent s’embolica, no el distreguis. Música: Variacions Golberg per començar el seré camí cap al govern dels ajuntaments de Catalunya i cap a un escenari decisiu en l’aritmètica del Congrés dels Diputats. I prous emocions per aquesta setmana.
1 comentari:
Tard o d'hora la Chacón tornarà a aparèixer en el panorama, sigui per encapçalar el PSOE o per encapçalar el PSC. Llavors tothom recordarà que fou qui recollí més vots pel PSC que mai. Però ningú recordarà un petit detall: Els vots els aconseguí amb la mentida. La seva campanya es fonamentà en "La Catalunya Optimista". La base del seu èxit era que no hi havia crisi, i que si la votàven a ella no n'hi hauria, en canvi, si votàven als altres, com que els altres "creien en la crisi" els altres la provocarien. Però ella l'evitaria.
Aquesta fou la posició que defensà. I si repasseu hemeroteques i visioteques hi trobareu unes quantes perles en aquesta direcció.
Ergo, o bé mentí descaradament al poble al que vol tornar a representar, o bé és molt incompetent per no detectar al 2008 la greu crisi a la que ens enfrontàvem i molt irresponsable al 2013 per pensar que tot i la seva incompetència provada per preveure el futur està qualificada per liderar res.
Publica un comentari a l'entrada