Fa vint anys que es va celebrar a Madrid la conferència internacional que va fer seure per primer cop en una taula els més alts representants d'Israel i Palestina.
Encara ens queda a la retina aquella solemne posada en escena per l'escalinata del palau reial amb el president Bush pare, el líder crepuscular Gorbatxov, Arafat i el primer ministre Shamir. Tots ells convocats pel president espanyol Felipe González. Foren els millors anys de la política exterior espanyola. Vint anys després, els principals protagonistes d'aquella primera cimera israeliana-palestina han tornat a Madrid. Sense els quatre líders, morts o retirats, però amb tots els equips negociadors.
Felipe Gonzálezha estat l'encantador mediador d'aquest intent discret per reprendre un procés que té un horitzó pessimista. Al voltant d'una taula, el divendres ens toquen les altes hores de la nit escoltant com a vegades la història s'escriu pels petits i endimoniats detalls. González ens explica que el color de les tovalles de les taules no podien contenir cap color de cap de les banderes de les dues parts (difícil tasca!), de les amenaces d'atacs terroristes amb avions (ja aleshores!), de les 12 hores de termini que el secretari d'Estat James Baker va donar perquè Madrid organitzés o declinés acollir una cimera que s'havia de celebrar deu dies després.
El menjar ha sigut dolent, com quasi sempre en una seu del Ministeri d'Exterior, la conversa, infinitament enriquidora. Què fa un nen d'Olot aquí, al bell mig d'aquesta concentració de saviesa i amplitud de mires? Què fa aquí un nen d'Olot que fa vint anys mirava tots aquest protagonistes de la història per la tele mentre estudiava primer de Dret? Crec en la meritocràcia i somric lleugerament per dins.
Encara ens queda a la retina aquella solemne posada en escena per l'escalinata del palau reial amb el president Bush pare, el líder crepuscular Gorbatxov, Arafat i el primer ministre Shamir. Tots ells convocats pel president espanyol Felipe González. Foren els millors anys de la política exterior espanyola. Vint anys després, els principals protagonistes d'aquella primera cimera israeliana-palestina han tornat a Madrid. Sense els quatre líders, morts o retirats, però amb tots els equips negociadors.
Felipe Gonzálezha estat l'encantador mediador d'aquest intent discret per reprendre un procés que té un horitzó pessimista. Al voltant d'una taula, el divendres ens toquen les altes hores de la nit escoltant com a vegades la història s'escriu pels petits i endimoniats detalls. González ens explica que el color de les tovalles de les taules no podien contenir cap color de cap de les banderes de les dues parts (difícil tasca!), de les amenaces d'atacs terroristes amb avions (ja aleshores!), de les 12 hores de termini que el secretari d'Estat James Baker va donar perquè Madrid organitzés o declinés acollir una cimera que s'havia de celebrar deu dies després.
El menjar ha sigut dolent, com quasi sempre en una seu del Ministeri d'Exterior, la conversa, infinitament enriquidora. Què fa un nen d'Olot aquí, al bell mig d'aquesta concentració de saviesa i amplitud de mires? Què fa aquí un nen d'Olot que fa vint anys mirava tots aquest protagonistes de la història per la tele mentre estudiava primer de Dret? Crec en la meritocràcia i somric lleugerament per dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada