17 d’abril 2013

Els espies posen la grapa a Catalunya

El 29 de juny de 1995, Felipe González va acceptar la dimissió del seu vicepresident, Narcís Serra, i del seu ministre de Defensa, Julián García Vargas, per depurar responsabilitats polítiques davant les informacions periodístiques que demostraven que el CESID (antecessor del CNI, el centre d’intel•ligència i espionatge del Govern espanyol) portava més de deu anys espiant polítics, empresaris, periodistes i fins i tot el Rei d’Espanya. Dos setmanes abans havia dimitit el director del centre, Emilio Alonso Manglano. Un dimecres de Ple del mes de juny de 1995, el portaveu de CiU, grup que suportava l’anèmica majoria relativa del govern socialista, havia tronat a l’hemicicle: “Hasta aquí podíamos llegar”. I va caure Narcís Serra.

L’espionatge oficial és tant antic com l’Estat contemporani. Podem donar tres exemples de tres segles en una llista llarguíssima: en el segle XIX va escandalitzar l’afer Mazzini referent a l’espionatge postal a un parlamentari britànic; a finals del segle XX es va saber que Margaret Thatcher espiava als ministres dels que desconfiava i a començaments del segle XXI als Estats Units es va haver de desmantellar l’Oficina d’Influència Estratègica que ventilava als quatre vents informació falsa.

Ara hem sabut per diverses informacions periodístiques, en cap moment desmentides pel Govern espanyol, que el CNI va dotar amb 10 milions d’euros un programa secret anomenat Horizonte Después orientat a influir en les eleccions al Parlament de Catalunya del passat mes de novembre per debilitar les possibilitats electorals de CiU que es va presentar a les eleccions amb el dret a decidir com a principal punt absolutament innovador de la seva proposta política. Hem sabut que l’operació dels serveis secrets va consistir en l’elaboració d’informes falsos que van perjudicar greument l’honorabilitat del candidat a la presidència Artur Mas i del seu antecessor Jordi Pujol. Ara hem sabut que un coronel de la Guàrdia Civil adscrit al serveis secrets i amb destí a Barcelona va ser el gran “cuiner” de les muntanyes d’escombraries i falsedats. Informació que va comptar amb el concurs indispensable d’un diari de la capital del Regne d’Espanya que compte amb informació compromesa de la Casa Reial de la qual s’ha fet valdre per capejar la crisi del sector editorial amb misterioses contribucions econòmiques a canvi de silencis espessos. Ara sabem que el programa secret del CNI va llustrar econòmicament tertulians i altres creadors d’opinions per sembrar un clima de forta pressió psicològica col•lectiva a pocs dies de les eleccions catalanes.

El resultat democràtic de les eleccions del passat més de novembre ningú el qüestiona. Però quedarà per a la història del nostre país aquestes maniobres fosques i indignes dels serveis secrets de l’Estat espanyol. I a mesura que passi el temps en sabrem més coses i perdrem més la por davant noves envestides que ens esperen i que ja deuen estar preparant en algun replec de la zona fosca de l’Estat. El CNI depèn de la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría. Ella té responsabilitat en aquest assumpte, per acció o per omissió. Ara ho hem sabut. Ni en això són molt professionals.