Un món que s’acaba

El bipartidisme s’esquerda- Segons l’última enquesta del CIS i d’acord amb estudis demoscòpics previs, el bipartidisme dominant en la política espanyola dels últims 30 anys s’esquerda. Això ja ho coneixem a Catalunya: en els anys vuitanta, CiU i PSC sumaven més de 100 diputats del Parlament. Ara en sumen 70. Però aquesta és una gran novetat en la política espanyola: PP i PSOE junts no arriben al 50% de la intenció de vot. Les eleccions europees d’aquí a un any, del 25 de maig de 2014, seran un banc de proves del nou sistema de partits que va emergint. En el cas del PP, tenen dos anys i mig per davant per anar governant de la mateixa manera –malament, en conjunt- o per trobar un revulsiu a través d’un canvi de govern ja que no va prou de debò el soroll pel canvi del primer ministre (la revolta del grup parlamentari pot existir en la democràcia britànica, així va caure Margaret Thatcher, però és de difícil imaginar en la cultura política hispànica, que no en la italiana, per exemple).

A la cerca de nou líder- En el cas del PSOE, la cerca d’un nou líder es va imposant com una obligació més urgent del que era inicialment previst. Si Rubalcaba tenia previst començar el procés d’elecció d’un candidat a la presidència del Govern central després de les europees d’aquí a un any, l’estancament recomanarà jugar el tot pel tot de l’elecció d’un nou líder (a contracor de la vella guàrdia que domina el PSOE des dels 80 del segle passat) abans de les europees. Una elecció indispensable i arriscada. El candidat de Zapatero és Eduardo Madina (que sembla que ha acabat la seva enraonada meditació sobre la política i el principi de Peter) i el problema és que Rubalcaba no creu que tingui millor candidat que ell mateix. Carme Chacón s’ha perdut en un meandre de melancolia des d’aquell dia que es va abstenir per quedar malament amb tots i evaporar-se com a producte de pantalla de plasma.

Els altres- És lògic que en aquesta crisi econòmica -que s’allarga en el temps dels rellotges fosos en la gàbia d’or de la disciplina germànica- creixin els partits allunyats de la moderació i el centre. Pugen els partits de tradició postcomunista, especialment en el Gran Madrid que ha passat del capitalisme popular de casino (tot ràpid, tot fàcil) a la mala llet i la impotència d’unes classes mitges enriquides amb peus de fang (massa totxana, massa administració de passadissos llarguíssims i uixers ociosos). Sobretot el bipartidisme s’esquerda a Madrid, curiosament, on neix un nou mapa de partits amb puixança del partit regionalista de Madrid: UPyD. Però de cares a les eleccions europees d’aquí a un any, podem trobar una amanida encara amb més ingredients. Vidal-Quadras, que se sent fora del Partit Popular, està assajant armar un partit de la dreta “sin complejos” que farà delir els tertulians del Gato al Agua, de Cadena 13, de la Cope, del radiofonista Giménez-Losantos i d’altres estralls psicològics del final de la riquesa del Gran Madrid. Mentrestant Baltasar Garzón –“el partido soy yo”- està calibrant si fer el seu pas a la política en les eleccions europees o guardar-se per les generals. Segur que les seves llargues, plàcides i peronistes estades rosades en la Casa ídem l’ajudaran a madurar el seu salt a la política. Un salt ple de rancor, és clar. Rancor cap al PSOE que no el va fer ministre – el tàndem Belloch-Garzón van ser els grans precipitadors del final del felipisme en 30 mesos d’infart-, rancor cap al PP, de qui va conèixer els seus papers més íntims (els de Bàrcenas i altres) que trencaven amb una imatge de partit allunyat de la corrupció i sota quin govern al final va ser inhabilitat per un fet absolutament escandalós i inacceptable: posar micròfons a les sales de trobada a la presó per celebrar reunions entre detinguts i advocats defensors ( l’Estat de dret i el dret a una defensa deguda van saltar pels aires). I rancor cap a les coses de la Catalunya no còmode amb l’Estat de les autonomies (no ara sinó ja fa 21 anys amb les detencions preventives d’independentistes abans dels Jocs Olímpics). I també tenim una monja zen i un anticapitalista agiprop tan inconsistent en els seus arguments de perdigonada com capaç d’impressionar cors irritats per la llarga crisi que ens degrada tant per errors propis (errors en el bon govern i les decisions ràpides que s’han de prendre ) com per dictats germànics que no es poden suportar més amb silenci i que han de tenir un contrapès amb una resposta dels governs de París i Roma. Està per veure si el govern de Madrid es dignarà a comparèixer en aquest nou eix del sud.

Clara Ponsetí- He parlat amb la professora Clara Ponsetí, professora d’economia del CSIC amb una estada de dos anys a la Universitat de Georgetown de Washington a la Càtedra Príncep d’Astúries. La professora Ponsetí no ha vist renovat el seu contracte pel segon any després de manifestar, amb gran rigor argumental, la seva simpatia per la causa sobiranista catalana. Sembla evident el paper actiu de l’Ambaixador d’Espanya als Estats Units perquè la professora Ponsetí hagi d’abandonar abans d’hora el seu destí. Un alt funcionari públic –fill d’ambaixador de Franco- ha fet caure una ciutadana del seu lloc en el món acadèmic –on la llibertat de càtedra és un dels principis essencials- per motius ideològics o per discrepàncies polítiques. Compte que la partida és forta. Dimecres que ve preguntaré al ministre Margallo durant la sessió de control al Govern de l’Estat pel cas Clara Ponsetí. Ells ho negaran, les dades de que disposo són eloqüents.