Allò urgent dura
tres dies. Aquesta és la primera setmana que la vida política de Madrid ha
viscut amb la pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014 plantejada i
avalada per una majoria política del Parlament de Catalunya. La setmana ha
començat electritzada per aquest assumpte però es succeeixen tantes coses i a
un ritme tan vertiginós que la setmana ha acabat amb les ments del PP i el PSOE
un altre cop centrades en la batalla per les properes eleccions generals.
Escorcoll judicial de 14 hores a la seu central del Partit Popular (poca broma,
les televisions del món posen tan colpidores imatges). El PSOE de Rubalcaba
(l’home que resisteix i aguanta i encara acarona la idea de tornar a ser
candidat) ha aixecat l’orella, dotat com està per l’olfacte del poder. A Madrid
tot va molt ràpid i els assumptes “de vida o mort”, no duren més de tres dies.
Dilluns el president Mas era entrevistat a TV3 on va parlar de la política
catalana i el dret a decidir després de consensuar la pregunta de la consulta. Dimarts
els diaris de Madrid bullien. De bon matí, dimarts, em rep un ministre per
esmorzar a la seu del ministeri. Em rep tot etzibant-me: “Bueno, que, ¿vamos a poner a Mas en prisión?”. Al cap d’unes hores veig la portada del diari tòxic El Mundo i entenc
una mica el particular bon dia. Després entrem en els articles del projecte de
llei que ens havia convocat. Així va la política de Madrid: no rotund al dret a
decidir i anar fent com si res. I aquest no sense alternativa, ni oferta de
negociació, ni oferta de pacte....es va notant en les cancelleries i en el món
que ens observa. Són, francament, miops. Ho ha dit la Societat Barcelonesa
d’Amics del País que presideix Miquel Roca: “Que ningú s’equivoqui ni
ridiculitzi el sobiranisme. Ha arribat per quedar-se”. Dimecres a la sessió de
control al Govern, Rajoy i Rubalcaba escenifiquen el no comú al dret a
l’autodeterminació de Catalunya. Ho fan arrel d’una declaració més solemne i
pensada de Rubalcaba que no pas de Rajoy.
Un joc subtil. A
partir de dimecres al migdia, els assumptes de la política espanyola ja són la
reforma elèctrica i els indicis que en unes hores s’aprovarà un nou projecte de
llei de l’avortament. Dos anys per acabar-ho fent tan malament. Hom obre la
ràdio i escolta declaracions de traç gruixut que fan angúnia per la incapacitat
de recollir posició i matís en assumpte tan sensible. Comencen un mesos
d’esgrima molt fina en el camí cap a la consulta del 9 de novembre. Qui
s’equivoqui per desmesurat, ho pagarà clar. Temps de molta finezza. I les
cartes estan repartides de tal manera que té molts més números per equivocar-se
el Govern espanyol que el govern català. La senyora Sánchez-Camacho
ja suggereix la supressió de l’autonomia catalana des d’un escó del Parlament
de Catalunya. Ai, l’Alícia de Blanes que faria molt bé embarcant-se cap al
Parlament Europeu per sortir d’escena i invitar a l’oblit. De fet, a
Brussel·les també hi ha restaurants bons amb reservats per descabdellar-se i
hotels amb llits confortables. El 16 de gener es votarà una proposició de llei
al Parlament de Catalunya perquè l’Estat transfereixi a la Generalitat la
competència per convocar referèndums (difícil políticament? Sí. Difícil
legalment? Gens). Sembla ser que el PSC vol cometre l’enèsim error en aquest
procés i votar-hi en contra. Una trencadissa lamentable i evitable a l’espai
socialista s’escolta en els galops dels cavalls que venen de la fosca.
L’hora violeta. Hem acabat el curs parlamentari fins al gener. Algun iconoclasta diu que els
parlamentaris tenim vacances fins a mitjans de febrer, mentida podrida. Dilluns
de bon matí jo torno a estar al peu del canó. I el gener es presenta amb un
repte que si surt bé ja els explicaré. Però aquest retorn a Catalunya després
de tres mesos de brega molt dura en la política espanyola fan de molt benestar.
Una pau serena torna, un saber que aquí allò que va
esvalotar ànimes acostumades a l’antiga manera de fer ara comença a ser una
pulcre i democràtica nova manera de fer que haurem d’explicar al món. Penso tot
això mentre miro Barcelona en l’hora violeta, quan se’n va la llum neta de
desembre, quan despunten les primeres llums que van acollint la nit. La nit respira calma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada