Eleccions als EUA

Divendres a la nit. Pel Canal 3/24 de la Televisió de Catalunya hi ha un interessant debat sobre les eleccions americanes del 4 de novembre entre tres excorresponsals de la cadena als Estats Units: Martí Anglada, Salvador Sala i Ramon Rovira. Un debat de gran qualitat, ple d’informació i d’experiència. De tres periodistes de la casa que demostren que la casa ja té experiència. Llàstima que estigui amagat en l’emissió d’un canal tan poc vist. El millor que es pot veure en aquest moment a la televisió. Dimecres Miquel Roca deia a Madrid: guanyarà Obama però per menys del que diuen les enquestes. Obama no té una oportunitat de passar a la història pel color de la seva pell sinó per les reformes que ha d’afrontar en el camp financer i econòmic. Per primer cop en molts anys, és més important saber el nom del futur secretari del Tresor dels EUA que del Secretari d’Estat. Estic fitxat per participar en dos debats televisius el dimecres 5 tot valorant els resultats del 4 de novembre als Estats Units. Una nit llarga en la que, un any més, dormiré poc.

La guerra i l'atzar

Llarga conversa amb l’ambaixador de Geòrgia a Espanya. Parlem de la guerra amb Rússia d’aquest estiu. Un dels punts forts de la batalla informativa va ser dilucidar qui va obrir les ofensives militars, si Rússia o Geòrgia, aquesta segona potser aconsellada pels Estats Units. Aprofitant, a més, els focus apuntaven a la inauguració dels jocs olímpics de Pequin. Per arrodonir la teoria dels fils invisibles. L’ambaixador Zurab Pololikashvili m’explica que tot és molt més senzill i fruit d’un matoll de conflicte local que es va incendiar fins a convertir-se en guerra. El primer dia de les hostilitats els ministre de Defensa es trobava de vacances a Espanya i mig govern estava fora del país. El president estava de camí a l’aeroport per volar cap a Xina. Els atacs locals d’un grup d’habitants d’Osètia del Sud va ser repel·lit per l’exèrcit georgià. Els russos van entrar en acció...i la guerra no prevista va convertir-se en la guerra de l’any. Ara Ucraïna i Geòrgia volen entrar a la OTAN. La cimera anual se celebrarà els proper 18 de novembre a València. A l’expectativa de les possibilitats d’ampliació de la nova aliança militar que ja no té enemic de la guerra freda sinó que es vol constituir en zona de pau i estabilitat.

Policia de Catalunya

S’ha completat el desplegament dels Mossos d’Esquadra per tot el territori de Catalunya. És només la tercera o la quarta notícia de l’informatiu. Però és un fet històric. La policia de Catalunya ja està desplegada per tot el país. Construcció de l’autogovern, que ha de ser sinònim d’eficàcia i modernitat. Una notícia que em fa sentir content. Hi noto el sentit de demanar poder polític per a Catalunya. No sé si avui això es nota prou o es fa notar prou en el nostre país.

La sortida de la UEO

El president del Congrés dels Diputats, José Bono, que dirigeix amb astúcia i poc soroll el parlament, ha decidit retallar notablement el nombre d’Estats amb els quals el parlament tenia relació parlamentària. Racional i bona decisió en època de crisi. Però Bono també ha decidit donar per finiquitada la delegació parlamentària davant de la Unió Europea Occidental, instrument de seguretat europeu que s’ha de dissoldre el dia que entri en vigor el Tractat de Lisboa (el 2010, en el millor dels casos) que ja comunitaritza la política de seguretat. Gran relliscada. L’Estat té ambaixador davant de la UEO, el gironí Lluís Maria de Puig va ser president de l’assemblea parlamentària de la UEO i, com a tal, avui president d’honor, l’Estat contribueix amb diners a mantenir una organització de la qual es retira per la porta del darrera i amb una mesura de pur consum populista...primera relliscada notable del president del Congrés. En sentirem a parlar.

Estranys companys

La política fa estranys companys de trajecte. Especialment en la dreta espanyola dalt voltatge conspiratiu. El que s’està cuinant a foc lent les últimes setmanes en els reservats dels restaurants del Madrid de la dreta espanyola és impressionant: Esperanza Aguirre està dolguda amb Mariano Rajoy per com la va tractar abans i després del Congrés del PP del mes de juliol, l’entorn d’Esperanza Aguirre veu que s’ha de recol.locar en el tauler perquè la “lideresa” camina cap a la seixantena – mala edat per començar a liderar en la política espanyola- i Alberto Ruíz-Gallardón manté intactes les seves ambicions. Aguirre estaria disposada a recolzar Gallardon com a recanvi de Rajoy a canvi d’una bona quota de poder i de complir el seu somni de ser candidata a l’alcaldia de Madrid. La rancúnia, aquest motor dels humors ferits!. Tota aquesta conspiració només s’activaria si el PP de Rajoy té mals resultats en les eleccions basques, gallegues i europees.

Sobre trens i abonaments

Arran de la iniciativa d'ampliar el servei de trens Figueres-Girona-Barcelona fins a mitjanit i amb majors freqüències, alguns lectors m'han fet notar que Renfe s'ha carregat els abonaments trimestrals i els ha convertit en mensuals amb l'obligació de comprar deu viatges. Una pujada encoberta de preus. Un estudiant tipus a Barcelona utilitza vuit viatges al mes. I n'ha de malbaratar dos. La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, té un compromís votat per unanimitat del Congrés dels Diputats. També pels diputats socialistes, quina cosa s'agraeix.

La N-II aturada

L'empresa adjudicatària de les obres de desdoblament de la N-II entre Sils i Caldes de Malavella, Copcisa, s'ha plantat i ha deixat les obres. Afirma que s'ha produït un increment d'un 20% respecte al preu d'adjudicació. Fa uns mesos l'empresa adjudicatària de la construcció del tercer carril de l'AP-7 també va renunciar a l'obra. Què està passant? Quines mesures pensa adoptar el govern? Els minitrams de la N-II paralitzats. Quasi un sarcasme per als soferts ciutadans de les comarques gironines.

L'economia, sobretot

Pot ser que el que estem vivint aquests dies en el camp de la crisi financera internacional ho recordem d'aquí a molts decenis. La primera crisi econòmica d'una economia globalitzada però no del tot regulada en els trànsits econòmics del lliure mercat. Sembla clar que la crisi arrenca el 2 d'agost de 2007 a les borses dels Estats Units però els productes tòxics estan endosats també a bancs europeus. Per això resulta un pèl petulant afirmar que el sistema de regulació bancària de l'Estat és el millor del món. Tenim un sistema bancari ben regulat però també tenim les nostres subprime: tantes i tantes hipoteques apalancades. Ja no és un debat ideòlogic sinó de pragmatisme. És indispensable que els governs intervinguin i assegurin els fons privats i avalin empreses i bancs. Tot per recuperar un intangible indispensable: la confiança. Arribarà, però encara tardarà uns mesos. Tot és culpa d'una crisi exportada? No. També hi pesa un model de creixement basat en el diner fàcil i la clàssica pilota financera. Més en la puixant economia de Madrid que en la tradició financera catalana. S'ha arriscat poc en el camp de l'economia innovadora i de la investigació, en termes generals. I només els més valents i els més audaços en sortiran ben parats. Alguns edificis a mig acabar a peu de carreteres ben transitades dels nostres berrals són el recordatori d'un empatx que ja ha passat, d'un aprimament inevitable. Estic content de viure de lloguer. La meva generació és la que complia tots els requisits per quedar "entrempada" per hipoteques que pugen i pugen. Ara la manera catalana de fer rutllar l'economia s'ha de tornar a receptar per curar el refredat econòmic de l'Estat. Torna la fórmula de l'economia del pencar i pencar, i no la de l'especular i especular.

Dues carreteres pendents d'obres.

Ja portem cinc anys de tripartit. Tot un tast. Veurem en poques setmanes o dies com acaba la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. I la reacció dels diferents partits. No cal avançar esdeveniments. Només recordo dos compromisos lligats amb carreteres de les comarques gironines. Abans d'acabar el 2008 havien d'haver començat les obres de desdoblament de la carretera entre Besalú i Banyoles. Res de res. Segon compromís: l'estiu del 2003 els aspirants a dirigir la politica territorial repartien propaganda a peu de carretera a Bordils prometent la variant de Bordis i Celrà. La resposta ja la saben.

Una terrible alegalitat

Una altra vegada parlem de la prostitució des d'un abordatge parcial i quasi agònic. L'alcaldessa de Vila-sacra ha decidit ruixar amb Zotal una rotonda on s'instal·lava una prostituta. Decisió errònia. Això és matar l'agent i no la causa. Entenc els alcaldes indignats per la passivitat. La situació a l'Estat espanyol és la més hipòcrita de totes: una indefinició culposa i verinosa. Ni regulació ni prohibició. Fer veure que no existeix mentre hi ha màfies organitzades de tràfic d'éssers humans i no existeix un marc normatiu que asseguri unes mínimes normes de salut, higiene i lluita contra el proxenetisme. La periodista gironina Sion Biurrun signa un molt bon 30 minuts que TV3 emetrà el 19 d'octubre i que explica cruament tota aquesta realitat. Una realitat que ha d'afrontar una legislació estatal. Ni una ordenança municipal ni una llei autonòmica. Però dintre dels partits hi ha uns debats essencialistes que bloquegen qualsevol solució parcial a millor. Potser aquesta pressió creixent dels alcaldes farà saltar tant de debat dil·latant.