Pot ser que el que estem vivint aquests dies en el camp de la crisi financera internacional ho recordem d'aquí a molts decenis. La primera crisi econòmica d'una economia globalitzada però no del tot regulada en els trànsits econòmics del lliure mercat. Sembla clar que la crisi arrenca el 2 d'agost de 2007 a les borses dels Estats Units però els productes tòxics estan endosats també a bancs europeus. Per això resulta un pèl petulant afirmar que el sistema de regulació bancària de l'Estat és el millor del món. Tenim un sistema bancari ben regulat però també tenim les nostres subprime: tantes i tantes hipoteques apalancades. Ja no és un debat ideòlogic sinó de pragmatisme. És indispensable que els governs intervinguin i assegurin els fons privats i avalin empreses i bancs. Tot per recuperar un intangible indispensable: la confiança. Arribarà, però encara tardarà uns mesos. Tot és culpa d'una crisi exportada? No. També hi pesa un model de creixement basat en el diner fàcil i la clàssica pilota financera. Més en la puixant economia de Madrid que en la tradició financera catalana. S'ha arriscat poc en el camp de l'economia innovadora i de la investigació, en termes generals. I només els més valents i els més audaços en sortiran ben parats. Alguns edificis a mig acabar a peu de carreteres ben transitades dels nostres berrals són el recordatori d'un empatx que ja ha passat, d'un aprimament inevitable. Estic content de viure de lloguer. La meva generació és la que complia tots els requisits per quedar "entrempada" per hipoteques que pugen i pugen. Ara la manera catalana de fer rutllar l'economia s'ha de tornar a receptar per curar el refredat econòmic de l'Estat. Torna la fórmula de l'economia del pencar i pencar, i no la de l'especular i especular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada