Tractat de Lisboa

Dijous al matí. Últim Ple ordinari del període de sessions. Votació del projecte de llei per la ratificació del Tractat de Lisboa. Intervinc en nom del grup parlamentari. Un discurs per preparar bé. Me’n sento satisfet. I una batalla que vaig iniciar en solitari fa tres setmanes. En la primera reunió de la Comissió d’Afers per a la Unió Europea a començaments de mes vaig fer notar al ministre Moratinos que havien enviat el projecte de Tractat de Lisboa tan tard al Congrés que el Senat no el podria votar fins al setembre. Quin missatge de dubtes i poc nervi europeista després del no d’Irlanda! En el Tractat constitucional Espanya va ser el primer Estat en dir sí i ara podria ser dels últims, al costat de Txequia. Hi torno a insistir davant del Secretari d’Estat per a la Unió Europea, Diego López Garrido. Els dos posen cares de no haver calculat el calibre de la indolent actuació del Govern. Proposo habilitar el mes de juliol perquè el tramiti i ratifiqui el Senat. Insistim dimecres davant el president Zapatero. Dijous a la tarda el Govern cedeix i hi haurà un Ple el 15 de juliol al Senat perquè sigui definitiva l’aprovació de les Corts Generals. Una batalla iniciada en solitari que ha donat els seus fruits.

Crisis i generacions

L’anterior gran crisi econòmica va arribar l’octubre de 1992 i es va fer notar amb força a partir de 1993. Després va venir una època de bonança econòmica que ha durat més de dotze anys. Molts joves que s’han emancipat i s’han acostumat a la vida de la primera o la segona feina, la vida en parella i potser el primer fill ho han fet durant una etapa de bonança sense haver viscut una època de vaques flaques. Això pot accentuar la irritació de la època que ens ve. El 1993 jo mateix era estudiant a la universitat i tenia una feina per la que cobrava 300 euros al mes. La meva generació no hem viscut una etapa de crisi econòmica ja emancipats.

Joan Bosch

El càncer s’ha endut en Joan Bosch als 45 anys. Company de partit però, sobretot, com tots els Bosch i Molinet, bona persona i d’una gran bonhomia. En Joan Bosch era rigorós en el seu treball com a advocat en el camp de l’urbanisme. I respectat i admirat per partidaris i adversaris en el dur camp de la batalla política. No trobo paraules ni motius pel consol. Però com em passa amb un llista petita però cada cop més llarga de persones, davant d’algunes situacions que em presentarà la vida i la vida política, em preguntaré: com hauria actuat aquí en Joan Bosch? I així perseverà en el record. Que descansi en pau.

Kosovo

Dilluns que ve la ministra Carme Chacón compareix a la Comissió de Defensa del Congrés. És la seva reincorporació a la vida laboral. Preparo les notes pel debat. L’Estat espanyol no reconeix la declaració d’independència de Kosovo però, en canvi, hi té destacats 1.200 soldats i funcionaris civils en la missió de la Unió Europea per assegurar la pau i la consolidació de les institucions del nou Estat. Es pot ser més incoherent? 44 Estats ja han reconegut Kosovo, 20 dels quals de la Unió Europea. Entre ells la França sempre aliada de Sèrbia. I Espanya pressiona a tots els Estats Iberoamericans perquè no reconeguin Kosovo. És el nou i particular pols amb els Estats Units. Això que aquesta segona legislatura serà la de la normalització de les relacions amb els nord-americans està per veure. N’han pres nota. I a la Moncloa han posat tots els ciris a l’altar de Barak Obama.

Antoni Bassas

No em sembla gens bé la sortida d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio. El desembre de 2007 el diputat socialista Joan Ferran va declarar que havia de “saltar la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació de la Generalitat”. I va afegir: “A la ràdio pública hi ha algun periodista que editorialitza massa i que parla com si ho fes des d’un púlpit”. Dit i sis mesos després fet. Un pla premeditat. Aquí governen els uns o els altres però l’asfixia i l’intervencionisme, l’entrisme, en la societat i els mitjans és quelcom que va més enllà del joc de l’atermància democràtica. El següent que tenen a la llista és Josep Cuní. Que consti que Bassas o Cuní són dos professionals que mai han daurat la píndola a Convergència. Són professionals que han actuat sense manies pensant que treballaven en el marc comunicacional d’un país, de Catalunya. ERC, calla.

George Steiner i la UdG

La setmana passada deia que el llibre d’aquest dies és Els llibres que no he escrit de George Steiner. En el capítol Períodes lectius parla de les Universitats en les que ha desenvolupat la seva rica vida acadèmica. Només parla d’una universitat de l’Estat espanyol: “He ensenyat a la universitat màgica de Girona” Pàgina 166 de l’edició en català a Arcàdia. Assisteixo a la 13a Edició dels Premis del Patronat de l’Escola Politècnica de la Universitat de Girona. La rectora Anna Maria Geli fa referència al llibre de Steiner i a la cita de la UdG. Escolto el seu discurs. Tenim una rectora de gran vàlua i amb una visió clara del seu treball.

La venjança d'Aguirre

La tragèdia madrilenya del Partit Popular. Tres dies després del Congrés del PP, Esperanza Aguirre cessa quatre consellers del seu govern. Dos d’ells, nous membres de la direcció del PP fitxats per Mariano Rajoy: Alfredo Prada i Manuel Lamela. Despit, pur despit. Conec la presidenta de la Comunitat de Madrid des de l’any 2000, quan era presidenta del Senat. Deu estar realment ferida i agrejada per procedir a aquest cessament fulminant, gens subtil, massa frontal, més propi d’un governant centreafricà que de la maquiavèl·lica dona de ferro de la Puerta del Sol. Temps líquids, lideratges líquids i liquats.

"Lengua común"

Ha saltat la guilla. El diari El Mundo, encara calent el combat en el Partit Popular, ha decidit marcar l’agenda política de la dreta espanyola amb un manifest sobre el castellà definit com a “lengua común” i, per tant, superior a la resta de llengües cooficials. Contrari al redactat de la Constitució, per començar. Però d’un redactat ple de paranys i sofismes. És l’hora de la resposta intel·ligent i molt meditada del nacionalisme català, basc i gallec. Res de donar carnassa per a la campanya desfermada, res de declaracions previsibles. Aquest és un dels grans filons de crispació de la legislatura que ara comencem.

El PSOE, més sol

Tanquem el període de sessions amb la confirmació del que vaig escriure a principis de legislatura: amb cinc diputats més que l’anterior legislatura el PSOE és més feble ara al Parlament. Indeterminació, dubtes i la vocació de la bona persona que és José Antonio Alonso no és la de ser portaveu. Ja li va dir al president del govern quan li va proposar: “No m’hi veig”. Tenia raó. La nau haurà de prendre rumb perquè naveguem per el mar obert d’una crisi econòmica que es veu en el supermercat, els restaurants, les botigues, les agències de viatges...

Notes del congrés del PP

Avui dissabte m’he llevat cultivant els petits plaers dels compendis recollits en l’elogi de la lentitud. Però com ja va deixar escrit Ovidi, no hi ha res més poderós que l’hàbit. I l’hàbit d’estar informat el cultivo perquè em fa tenir confiança en mi mateix i oferir confiança als altres. Aquests dies és rellevant seguir el Congrés del Partit Popular. Des de l’asèpsia de qui es mira els moviments des de l’extramur d’un altre partit i d’unes altres conviccions, aquest Congrés té tots els ingredients per disseccionar l’ànima de la dreta espanyola i les reaccions psicològiques d’aquells que deixen la primera línia de la política, moment difícil que a tots els que hi som ens arribarà i que només uns pocs saben fer amb elegància.

Quedi constància que el 13 d’abril vaig escriure en aquest bloc de notes que Maria Dolores de Cospedal era un nom ferm per ser secretaria general del PP perquè podia concitar el consens del dos grups enfrontats –profundament enfrontats!. No és que tingui dots d’adiví però sí alguns amics, coneguts i saludats en els altres partits. Condició indispensable per fer quelcom de bo en política i arribar a acords de profit. Resulta, doncs, que el dièsel Mariano Rajoy ha fet el més difícil en política: resistir i guanyar i, així, desempallegar-se de tantíssimes hipoteques de l’aznarisme. Era una decisió meditada d’aquest registrador de la propietat amb tendència a l’escepticisme i el veure passar el temps? No. Però quan la nit electoral va notar l’alè de la conspiració i la traïció es va començar a covar el cop de geni gallec, el “carallo” que li ha donat bons resultats en aquest moment. Aquella nit electoral en que la lideresa Esperanza Aguirre havia de sortir al balcó de Génova 13 de Madrid per ser aclamada nova presidenta in pectore per un públic prèviament avisat i mobilitzat. El 2 de maig dels conservadors de Madrid. Literalment li va ser prohibit l’accés al balcó en mig de tensió i cops de colze. I d’allí a les llàgrimes de l’esposa de Rajoy. Vull dir que a vegades les decisions neixen de cops de geni. I així l’espessa conspiració de la beta de poder conservador capitalí (la Cope, el Mundo, la taula rodona de la lideresa i la guàrdia de corps de quan Aznar era president i que pensaven que just ara havien de ser ministres – Aragonés, Elorriaga, Astarloa, Costa...-) han hagut de practicar la màxima de Sèneca per evitar el ridícul: “Els que renuncien són molt més nombrosos que els que fracassen”.