Notes del congrés del PP

Avui dissabte m’he llevat cultivant els petits plaers dels compendis recollits en l’elogi de la lentitud. Però com ja va deixar escrit Ovidi, no hi ha res més poderós que l’hàbit. I l’hàbit d’estar informat el cultivo perquè em fa tenir confiança en mi mateix i oferir confiança als altres. Aquests dies és rellevant seguir el Congrés del Partit Popular. Des de l’asèpsia de qui es mira els moviments des de l’extramur d’un altre partit i d’unes altres conviccions, aquest Congrés té tots els ingredients per disseccionar l’ànima de la dreta espanyola i les reaccions psicològiques d’aquells que deixen la primera línia de la política, moment difícil que a tots els que hi som ens arribarà i que només uns pocs saben fer amb elegància.

Quedi constància que el 13 d’abril vaig escriure en aquest bloc de notes que Maria Dolores de Cospedal era un nom ferm per ser secretaria general del PP perquè podia concitar el consens del dos grups enfrontats –profundament enfrontats!. No és que tingui dots d’adiví però sí alguns amics, coneguts i saludats en els altres partits. Condició indispensable per fer quelcom de bo en política i arribar a acords de profit. Resulta, doncs, que el dièsel Mariano Rajoy ha fet el més difícil en política: resistir i guanyar i, així, desempallegar-se de tantíssimes hipoteques de l’aznarisme. Era una decisió meditada d’aquest registrador de la propietat amb tendència a l’escepticisme i el veure passar el temps? No. Però quan la nit electoral va notar l’alè de la conspiració i la traïció es va començar a covar el cop de geni gallec, el “carallo” que li ha donat bons resultats en aquest moment. Aquella nit electoral en que la lideresa Esperanza Aguirre havia de sortir al balcó de Génova 13 de Madrid per ser aclamada nova presidenta in pectore per un públic prèviament avisat i mobilitzat. El 2 de maig dels conservadors de Madrid. Literalment li va ser prohibit l’accés al balcó en mig de tensió i cops de colze. I d’allí a les llàgrimes de l’esposa de Rajoy. Vull dir que a vegades les decisions neixen de cops de geni. I així l’espessa conspiració de la beta de poder conservador capitalí (la Cope, el Mundo, la taula rodona de la lideresa i la guàrdia de corps de quan Aznar era president i que pensaven que just ara havien de ser ministres – Aragonés, Elorriaga, Astarloa, Costa...-) han hagut de practicar la màxima de Sèneca per evitar el ridícul: “Els que renuncien són molt més nombrosos que els que fracassen”.