Vides dures d’avui- Durant les vacances d’aquest estiu passat em vaig llegir el llibre Mil sols esplèndits de Khalel Hosseini. Una novel·la d’un gran èxit mundial que explica tres dècades de la història d’Afganistan – de la caiguda de la monarquia a la lluita contra el règim talibá- a través de la vida de dues dones plenes de coratge que superen mil entrebancs d’una vida travessada per la guerra civil i tribal que ha esmicolat un país que en algunes zones encara viu amb formes de vida pròpies de l’edat mitjana. Com es veu el món des de dins d’un burka? La Mariam i la Laila, les dues protagonistes de la novel·la, ens expliquen que hi ha una manera de violència molt més terrible que la vestimenta: la llei que permet tractar les dones com a objectes i on el maltracta està en l’ordre del dia. He pensat en aquest llibre aquesta setmana, per partida doble. Dimecres al Congrés es va viure un debat monogràfic sobre la presència de tropes de 47 Estats en la missió de Nacions Unides i la Otan a Afganistan. Em vaig capbussar en tants i tants de documents que ens volen fer entendre perquè retrocedeixen les forces internacionals d’estabilització i imposició de la pau i perquè revifa la insurgència dels talibans. Però vaig tornar a pensar en aquest llibre, molt més, dijous al vespre durant l’entrega dels Premis Prudenci Bertrana d’aquest any. L’obra guanyadora du per títol El secret del meu turbant i està escrita a quatre mans per Nàdia Ghulam i Agnès Rotger. La primera és la protagonista de la història novel·lada d’una noia valenta que als deu anys va decidir anar a escola i que durant deu anys es va fer passar per un noi per poder anar a escola...perquè les noies no poden anar a escola en l’Afganistan dels talibans. Podrem llegir la novel·la guanyadora dels Bertrana a partir del 25 de novembre.
Realistes i idealistes- Sobre Afganistan, aquesta setmana, en el Congrés hem discutit, en el fons, sobre idealisme o realisme en la política internacional. La intervenció de la missió d’Isaf a l’Afganistan comença el 2002 en bona mesura com una resposta reactiva als atemptats de l’11 de setembre de 2001 sobre territori nord-americà. Però el país ja estava trinxat de molt abans: del comunisme, de la invassió soviètica, la guerra, els talibans...fins a l’arribada dels nord-americans que es troben amb una realitat més tossuda i complexa de la que es podien imaginar els idealistes nord-americans. M’explico. Després del col·lapse del comunisme i de la irrupció del terrorisme internacional de base islàmica radica – que ja es va manifestar a finals dels noranta amb els atemptats contra ambaixades americanes a Àfrica-, alguns pensadors de les democràcies liberals van pensar que una ràpida globalització de la democràcia i l’Estat de dret proporcionaria una molt major estabilitat al món i acabaria amb la guerra que viurem en els nostres dies, una guerra de violència d’origen difús, global, internacional, sense poder ser imputada de bandera a bandera...aquestes guerres que comencen però que mai acaben del tot...que no tenen dia de la victòria. Tots hi vam creure una mica en aquest idealisme. Per això vam impulsar i supervisar eleccions formalment democràtiques en països amb nul·la cultura democràtica – vaig poder participar en alguns d’aquests processos- i per això vam pensar que la democràcia podia entrar amb una certa facilitat en el món islàmic. Hi ha diversos mons islàmics, certament. Però aquí ha quedat l’obra suspesa d’Irak...i Afganistan celebra eleccions aquest cap de setmana.
L’idealisme dels drets humans- El diputat Gaspar Llamazares m’ha dit durant el debat que hi ha una estranya i inconfessable coincidència entre l’idealisme comunista i l’idealisme dels republicans més neoconservadors nord-americans. Certament, els dos volien canviar el món...per fer-lo millor a la seva manera. Avui triomfa Obama que és un realista menys partidari d’intentar ingerir-se en règims no democràtics. Algun dia amb més perspectiva i senderi podrem fer un judici polític però també moral de les virtuts i els defectes de l’idealisme i del realisme. En alguns aspectes, en la defensa dels drets humans, jo continuo essent partidari de l’idealisme i de l’obligació de protegir –el que abans en deien el dret d’ingerència-...perquè les vides narrades en Mil sols esplendits i la vida de Nàdia ens inviten a plantar cara a valors que ens repelen perquè són contraris als valors que ens han proporcionat una convivència civilitzada i pausible, els valors d’occident. Entre l’idealisme i el realisme...ens continuarem discutint.
