De fet, ja ha començat la campanya pel referèndum del 18 de juny sobre el nou Estatut de Catalunya. Divendres vaig anar a Canet de Mar a fer una xerrada sobre els arguments per votar sí al nou Estatut. Em va anar bé per començar a exercitar el que seran els actes de la campanya: taules rodones, mitjans de comunicació i actes polítics. El trajecte per la N-II i per l’autopista de la costa del Maresme em relaxa i fa retrobar amb el paisatge mediterrani del Maresme, els xiprers, les rieres, la serralades a prop del mar, alguna casa de noble construcció i també, cal dir-ho, algun grapat de cases mal ordenades. Tot aquest paisatge té un gust de poemes de Salvador Espriu. “Estimàvem fins i tot la pols dels camins...”, que deia un de Premià.
Per la ràdio he pogut sentir algunes de les coses que han dit els dirigents d’ERC per canviar el seu vot i anar cap al no. Recordo, aleshores, aquelles declaracions del president dels republicans el dia de Sant Jordi on donava per descartat votar sí i votar no i donava per circumscrita la posició entre el vot en blanc i el vot nul. Però això era fa una setmana. La política catalana del moment, la que protagonitzen els que tenen responsabilitats de govern, cada cop s’assembla més a una sèrie de dibuixos animats, on tot és possible i on els canvis més inversemblants poden ser realitat. I així estem, en una sèrie dolentota de dibuixos animats on tot s’hi val. Tornant sento una d’aquestes tertúlies polítiques de ràdio nocturna i intento copsar algun nou argument de pes. Com que tot és possible, l’argument que sento és que és bo que guanyi el no perquè així Catalunya es podrà aprofitar del conflicte basc per anar més enllà en el seu autogovern. Mantinguin viva la capacitat de sorpresa! Ara surten per aquí.
Durant les properes setmanes haurem d’explicar molt bé els resultats del no. Per ser més exacte, el no resultat del no. El resultat del no és quedar-nos amb l’Estatut de 1979 amb 56 articles i una bastida de poder polític que ens sembla i és esquifida ara que ja tenim a punt el nou Estatut. Perquè aquest és el resultat del no. També pot passar que arribin a dir en veu alta el que ja em van dir aquesta setmana: “Votem no perquè ja sabem que sortirà el sí”. Pels seus actes els jutjareu.
Que arribi la campanya del referèndum, que arribi la votació. Un referèndum és un gran moment de la democràcia en la qual una decisió, en última instància, es trasllada al conjunt dels ciutadans. Un país de persones responsables! Endavant, doncs, a discutir i a argumentar. Tinc ganes que arribi començaments de juny perquè el nostre país potser sortirà de la sèrie de dibuixos animats per tornar al món d’un bon relat amb el nord clar, un pèl d’èpic i un molt de pràctic.
Per aquells vols haurem de treure aquella entrevista en un mitjà escrit al conseller primer on afirmava: “Qualsevol Estatut serà millor que l’actual Estatut”. Home, tampoc és qüestió de “qualsevol” sinó d’un important salt endavant, que no culmina el text aprovat pel Parlament però que d’una sola passa sí que n’aconsegueix una part substancial, jo diria que tres quartes parts. El que resta serà el programa del nacionalisme català majoritari pel propers anys. I, a més, es podrà completar sense cap nova reforma sinó a partir dels fonaments posats ara. També haurem de recuperar aquella entrevista al secretari general d’ERC on afirmava que per ell l’expressió “comunitat nacional” era suficient per substituir el terme “nació”.
També serà bo recordar com el 19 de gener de 2006, en la recta final de la negociació, els representants republicans estaven disposats a firmar i acceptar menys, força menys i de força menys qualitat en la lletra petita, en la negociació, del que van acabar negociant el 21 de gener Artur Mas i el president Zapatero. De tot això n’haurem d’anar parlant.
Veurem com confluiran en el petit mar del no els rius argumentals del PP i d’ERC. Sento per la ràdio que Carod-Rovira demana al PP que canviï el seu vot negatiu ara que els republicans també demanaran el no perquè el no serà un no nacionalista. Ai las! Més dibuixos animats, Obelix contra les tropes romanes! En el petit mar del no s’hi trobaran els que els hi sembli oportú practicar un exercici de coherència testimonial. Fa 150 anys que el catalanisme polític ha practicat aquesta manera d’incrementar el nostre autogovern i la nostra llibertat. Que se'n discutia una altra durant aquests dos anys? Que jugàvem al tot o res durant aquest dos anys? No, mai, fins ara que, clarament, la direcció d’ERC ha hagut de canviar de posició en contra dels seus plantejaments. Joan Ridao votant que no a un Estatut del qual n’ha estat un dels redactors més entregats! Però en la mateixa sèrie de dibuixos animats, uns quants dirigents animats fent-la ben grossa. Alguns des de l’Alt Pirineu, altres des del Baix Llobregat. A tots els hi agrada molt que els hi diguis: “Que gamberrets que sou!” Hi posen un somriure com el de Ideafix, perquè continuem en el món tovet dels dibuixos animats.
Mentrestant, el govern pot governar? Alguns ho intenten i s’hi esforcen però, és clar, enmig d’un turmix, en la incomoditat d’un Simca 1000 ien els vaivens d’una muntanya russa, no es poden fer les coses gaire bé. Un exemple de país de fer riure ha estat la proposa d’allargar dues hores més l’horari de votació del dia del referèndum perquè després els serveis jurídics informin que això és impossible. Poques competències que té el conseller de relacions institucionals i participació ciutadana i resulta que quan arranca davant dels micròfons i les càmeres no ho fa amb un informe jurídic favorable sinó després d’un esmorzar de profit fent-la petar molt participativament amb la companya Mayol. Dibuixos animats matutins, d’aquests de primera hora, quan els nens fan temps al sofà per anar al cole. Una ocurrència més.
Per la ràdio he pogut sentir algunes de les coses que han dit els dirigents d’ERC per canviar el seu vot i anar cap al no. Recordo, aleshores, aquelles declaracions del president dels republicans el dia de Sant Jordi on donava per descartat votar sí i votar no i donava per circumscrita la posició entre el vot en blanc i el vot nul. Però això era fa una setmana. La política catalana del moment, la que protagonitzen els que tenen responsabilitats de govern, cada cop s’assembla més a una sèrie de dibuixos animats, on tot és possible i on els canvis més inversemblants poden ser realitat. I així estem, en una sèrie dolentota de dibuixos animats on tot s’hi val. Tornant sento una d’aquestes tertúlies polítiques de ràdio nocturna i intento copsar algun nou argument de pes. Com que tot és possible, l’argument que sento és que és bo que guanyi el no perquè així Catalunya es podrà aprofitar del conflicte basc per anar més enllà en el seu autogovern. Mantinguin viva la capacitat de sorpresa! Ara surten per aquí.
Durant les properes setmanes haurem d’explicar molt bé els resultats del no. Per ser més exacte, el no resultat del no. El resultat del no és quedar-nos amb l’Estatut de 1979 amb 56 articles i una bastida de poder polític que ens sembla i és esquifida ara que ja tenim a punt el nou Estatut. Perquè aquest és el resultat del no. També pot passar que arribin a dir en veu alta el que ja em van dir aquesta setmana: “Votem no perquè ja sabem que sortirà el sí”. Pels seus actes els jutjareu.
Que arribi la campanya del referèndum, que arribi la votació. Un referèndum és un gran moment de la democràcia en la qual una decisió, en última instància, es trasllada al conjunt dels ciutadans. Un país de persones responsables! Endavant, doncs, a discutir i a argumentar. Tinc ganes que arribi començaments de juny perquè el nostre país potser sortirà de la sèrie de dibuixos animats per tornar al món d’un bon relat amb el nord clar, un pèl d’èpic i un molt de pràctic.
Per aquells vols haurem de treure aquella entrevista en un mitjà escrit al conseller primer on afirmava: “Qualsevol Estatut serà millor que l’actual Estatut”. Home, tampoc és qüestió de “qualsevol” sinó d’un important salt endavant, que no culmina el text aprovat pel Parlament però que d’una sola passa sí que n’aconsegueix una part substancial, jo diria que tres quartes parts. El que resta serà el programa del nacionalisme català majoritari pel propers anys. I, a més, es podrà completar sense cap nova reforma sinó a partir dels fonaments posats ara. També haurem de recuperar aquella entrevista al secretari general d’ERC on afirmava que per ell l’expressió “comunitat nacional” era suficient per substituir el terme “nació”.
També serà bo recordar com el 19 de gener de 2006, en la recta final de la negociació, els representants republicans estaven disposats a firmar i acceptar menys, força menys i de força menys qualitat en la lletra petita, en la negociació, del que van acabar negociant el 21 de gener Artur Mas i el president Zapatero. De tot això n’haurem d’anar parlant.
Veurem com confluiran en el petit mar del no els rius argumentals del PP i d’ERC. Sento per la ràdio que Carod-Rovira demana al PP que canviï el seu vot negatiu ara que els republicans també demanaran el no perquè el no serà un no nacionalista. Ai las! Més dibuixos animats, Obelix contra les tropes romanes! En el petit mar del no s’hi trobaran els que els hi sembli oportú practicar un exercici de coherència testimonial. Fa 150 anys que el catalanisme polític ha practicat aquesta manera d’incrementar el nostre autogovern i la nostra llibertat. Que se'n discutia una altra durant aquests dos anys? Que jugàvem al tot o res durant aquest dos anys? No, mai, fins ara que, clarament, la direcció d’ERC ha hagut de canviar de posició en contra dels seus plantejaments. Joan Ridao votant que no a un Estatut del qual n’ha estat un dels redactors més entregats! Però en la mateixa sèrie de dibuixos animats, uns quants dirigents animats fent-la ben grossa. Alguns des de l’Alt Pirineu, altres des del Baix Llobregat. A tots els hi agrada molt que els hi diguis: “Que gamberrets que sou!” Hi posen un somriure com el de Ideafix, perquè continuem en el món tovet dels dibuixos animats.
Mentrestant, el govern pot governar? Alguns ho intenten i s’hi esforcen però, és clar, enmig d’un turmix, en la incomoditat d’un Simca 1000 ien els vaivens d’una muntanya russa, no es poden fer les coses gaire bé. Un exemple de país de fer riure ha estat la proposa d’allargar dues hores més l’horari de votació del dia del referèndum perquè després els serveis jurídics informin que això és impossible. Poques competències que té el conseller de relacions institucionals i participació ciutadana i resulta que quan arranca davant dels micròfons i les càmeres no ho fa amb un informe jurídic favorable sinó després d’un esmorzar de profit fent-la petar molt participativament amb la companya Mayol. Dibuixos animats matutins, d’aquests de primera hora, quan els nens fan temps al sofà per anar al cole. Una ocurrència més.
Però no cal ni dir que Catalunya no s’ha fet amb aquest relat on tot es llança i res es trenca, on tot és tovet i rebota. Tot això té un cost pel prestigi del nostre país i per la seva imatge exterior i, sobretot, per la confiança i el nord clar que sempre ha de tenir una comunitat. Per això faré campanya amb convicció a favor del sí del proper referèndum. Perquè ara la responsabilitat és del conjunt dels ciutadans. I si la política catalana supera el regateig curt, el tactisme i la bajanada, via fora, tornarem a començar a muscular un país on faci goig viure, treballar, compartir i tirar endavant. S’ha acabat l’hora del pati, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada