L’interès per Catalunya en el món (gamberrades i nul•litats a part)

L’interès dels americans- Del nou Estatut de Catalunya se’n parla molt també fora del nostre país. La Fundació que aplega els parlamentaris del nivell estatal dels Senats i Cambres de representants dels Estats Units - per dir-ho d’alguna manera, els parlamentaris autonòmics d’allí- han tingut l’encert d’organitzar el seu seminari anual a Europa sobre minories i coexistència pacífica. A la pràctica han estudiat els casos de Catalunya, Escòcia i la regió autònoma del Tirol del Sud, el Tirol que es troba dintre de l’Estat italià. I han tingut l’encert, també, de convocar-nos en una ciutat tant fantàstica com Bozen, Bolzano en la italianitzant denominació de la minoria italiana d’aquella terra, en un dels replecs més fantàstics dels Alps, amb un paisatge, un clima i una vegetació a mig camí entre l’alpina i la mediterrània.

Mentre aquí eclosionava la fantàstica gamberrada del vot nul com a opció d’un dels partits del govern català, al parlament autonòmic de Tirol del Sud, els legisladors nord-americans van dedicar un matí a conèixer la realitat de Catalunya, la seva història, el seu passat, el seu autogovern actual i les innovacions que suposen el nou Estatut. L’anàlisi sobre la definició de la nació i l’equiparació amb nacionalitat, al ulls i les oïdes d’uns nord-americans, va durar estona. I feia impressió sentir la traducció a l’alemany, l’anglès i l’italià de fragments del nou Estatut. I de la comparació amb Escòcia i el Tirol del Sud en surt una conclusió clara, meridiana: Catalunya serà la nació sense Estat d’Europa, la regió, si es vol dir en termes tècnics europeus, amb més poder polític. I amb el seu cas més conegut arreu! Sí, avui per avui més que Euskadi, tot i el seu beneficiós sistema de finançament però amb menys competències que el nou Estatut i sense la seva definició com a nació. Amb més poder polític i, alhora, queda clar amb un trajecte encara per recórrer. El cas català és conegut. Del president Pujol no en vaig pas haver de parlar jo sinó que s’hi va referir la ministra d’Agricultura de Lituània, un grapat de parlamentaris eslovens i italians, homes i dones de fundacions alemanyes i un professor escocès. Sí, som presents en el món i la nostra evolució és seguida amb atenció. Sort que encara no els hi ha arribat la nova manera de fer dels dos últims anys i mig. Si la imatge s’ha degradat tant en el conjunt de l’Estat espanyol, encara no és així a nivell internacional. I que sapiguem corregir la direcció a temps!

El Tirol- A la meva llista de llocs meravellosos d’Europa hi afegeixo amb entusiasme el Tirol, al costat de la Provença i la Toscana. Un viatge ideal al Tirol ha de començar per Àustria, per Innsbruck, continuar pel pas de Bremer, i arribar al Tirol del Sud que des de 1919 i com a conseqüència dels acords de la primera Guerra Mundial, és territori formalment italià. Tot i això, estem parlant d’unes terres de mentalitat germànica amb un punt de look italià. La combinació, com podeu suposar, és fantàstica.

Casanova a Bolzano- Pel viatge a Bolzano m’he posat a la maleta la novel·la de Sándor Márai L’amant de Bolzano. Continuo fidel a l’escriptor hongarès. Sense ser una de les seves millors novel·les, el penúltim capítol, La representació, és una afinadíssima i acurada aproximació a la condició humana, a l’amor, a la solitud, a la companyia i a les passions. És el diàleg entre un ja madur personatge Giacomo Casanova i una amant de joventut Francesca, casada siusplauperforça amb el duc de Parma tot i que encara té al cap el seductor que li feia por estimar, segons la tesi de la novel·la. Per la tornada he llegit la meitat de Les preguntes pendents de Josep Pla, de Xavier Febrés. El llibre comença quasi desmenjat, quasi d’encàrrec, i es va animant. Ja té raó en Febrés que és ben excepcional que vint-i-cinc anys després de la seva mort l’escriptor de Llofriu encara no tingui la seva biografia definitiva, completa, rodona, ben informada, ben feta. En bona part l’escriptor hi va contribuir perquè amb els seus “papers” ens va fer creure que s’autobiografiava, quan en molts casos no és així. Més aviat es va dedicar a ser un home avançat als seus temps i formular tot un relat d’ell mateix i del seu país i el seu temps. La formulació de relats “plausibles” és el tema central de la política d’èxit d’avui. Ara m’hi referiré.
El relat- Les formes de fer política d’avui dia es basen en relats de la realitat que són més o menys acceptats i fins i tot aplaudits pels electors en forma de simpatia i vots. El lidertage polític es basa, més que mai, en al formulació d’una explicació “raonada, emocional i viable” dels temps que ens han tocat viure, tan complexos i difícils de definir segons vells esquemes basats en la idea del “progrés” que havien triomfat fa ben poc temps. Un relat, una explicació de perquè passen les coses que passen i, alhora, un horitzó pel qual valgui la pena il·lusionar-se, votar, treballar amb un sentit comunitari. El relat més fort que hem viscut en els últims anys ha estat, sens dubte, el relat pujolià. El relat del tripartit està condemnat a l’esparpent. I em sembla clar que hi ha un relat ambiciós pel dia que el tripartit acabi esgotat, no només pel final de la legislatura, que així serà, sinó pel final de la resilència – capacitat de resistència i esforç per tirar endavant- de la majoria del poble català i dels seus sectors més informats i dinàmics. Vindrà un nou relat. Com vindrà un nou relat als Estats Units. Just després de les eleccions de la tardor, començarà la cursa de les presidencials i serà sobre un nou relat, perquè la doctrina Bush ja està quedant en el retrovisor de la història. Com necessita un nou relat Europa, per allunyar-se de la malenconia del record dels temps de Kolh, que ha estat per aquí la setmana passada, i Miterrand. Un nou relat que ha de tenir en compte que avui, afortunadament, Europa fa frontera amb Rússia i que l’Europa segrestada pel comunisme avui ha tornat al cor del continent. El relat, doncs, serà diferent. Com les presidencials franceses de l’any que ve les guanyarà qui sàpiga formular el millor relat. A Espanya Aznar va fer un relat realment dur, hard, durant el seu mandat però que se n’ha anat per l’aigüera dels nous temps. Mentrestant, el president Zapatero comença a ser diàfan en el seu relat, que és aparentment flonjo i tou, bonista i lent però que, en el seu gènere, comença a calar en els seus propis electors. La dreta espanyola, mentrestant, s’ha quedat radicalment sense relat, sense èpica i sense nord. És estrany que un registrador de la propietat murri i que creu amb poques coses no ho hagi vist a venir.