“No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”, va dir

Dilluns vaig sopar amb els companys de la direcció del Partit Andalucista que estaven a Madrid per presentar les esmenes a l’Estatut d’Andalusia. Vam parlar dels pobles d’Espanya i vam parlar un momentet d’Iznájar, on havien governat i ara hi tenen dos regidors dels quals sentirem a parlar. La situació és curiosa. Ja fa setmanes que va ser escrit aquí que el lloc de naixement mai ha de ser un demèrit però que uns estrategues el volen convertir en mèrit. Però la situació és estranya, deia, perquè els que un dia foren immigrants o els seus fills i nets no volen ser tractats com a tals ni menys seduïts electoralment com a tals. Son catalans casats o aparellats amb altres catalans... poc queda d’aquell partit de la immigració que va treure dos diputats en les eleccions de 1980. Però després hi ha, com deia, la indefinició del projecte de país. El tractar el que està en joc com una diputació o com un ajuntament gran. Per sobre d’una bona gestió hi ha una idea de país, idees de país que són diverses però que són. Enguany fa cent anys que Enric Prat de la Riba va publicar La Nacionalitat Catalana, per exemple. Però el catalanisme polític en les files del socialisme català sembla que ha quedat finiquitat. Montilla va afirmar dijous en el pregó que va fer al poble natal que va abandonar als setze anys per emigrar al Baix Llobregat: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Aquí es reconfirma que som de cultures polítiques diferents. Perquè més enllà del que vull per tota la humanitat – llibertat, equitat, oportunitats- jo desitjo per a Catalunya coses que penso que no vol ni té Andalusia. No estem entrant en el terreny de qui és millor o pitjor, en absolut. Sinó en el terreny de les diferències, que existeixen i que per a mi són rellevants però no pas per l’home dels silencis espessos. Per exemple, llengua i cultura catalanes ocupen un lloc molt principal entre els elements que m’agradarien vitalitzar. I una forma de fer les coses en la vida pública i privada i tot el que Ferreter Mora va escriure en Les formes de vida dels catalans. Però m’hi jugo quelcom que aquest llibre no és dels de la biblioteca de l’exministre i encara diputat al Congrés: “No desitjo per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. Queda dit. Recordem-ho: eleccions de les quals en sortirà el president d’una nació, segons estatutària definició votada per les Corts Generals. Per cert: hi haurà més baixes al PSC. Que potser empataran l’efecte Montilla i l’efecte Garrigosa?