L’arribada d’un gran nombre d’immigrants irregulars a les costes de les Illes Canàries en el que va d’any, més de 18.000 persones, és, sens dubte, l’assumpte més important que transfigura la realitat de l’Estat i sobre la qual hem de prestar més atenció i més reflexió des de diferents camps, també i molt principalment des del camp polític.
En primer lloc cal dir que aquest és un assumpte que no es pot tractar amb frivolitat ni, molt menys, com a arma de diferenciació i confrontació política. Un parell de grups parlamentaris ho han perseguit aquest estiu presentant una iniciativa sobre el dret de vot del tot extemporània i que, els hi puc ben assegurar, queda molt lluny dels reptes i problemàtiques principals que avui planteja el fenomen de la immigració.
És fàcil posar-se d’acord en les causes i les motivacions que porten a tants milers de persones a intentar arribar de manera irregular a Occident. La causa no és cap altra que la fam i la falta d’oportunitats combinada amb l’esperança d’una vida millor en el ric Occident que no sempre s’ajusta a la realitat. D’immigracions n’hi ha hagut sempre però en l’era de la Globalització, que accelera els processos, la immigració s’ha fet més present. En bona mesura per les imatges de televisió sobre les formes de vida del món desenvolupat que arriben arreu i, en bona mesura, per les facilitats en la comunicació i, molt especialment, pen la comunicació a través del telèfon mòbil. Dels que des d’aquí truquen allí i els indiquen viaranys per arribar. Sobre les causes hi ha poca discussió.
Convé que ens preguntem, però, si hi cabem tots i tots alhora. Vull dir si des d’un punt de vista de creixement ràpid demogràfic, de transformació dels serveis socials més bàsics, de la sanitat, de l’educació, de la convivència entre estils de vida i tradicions religioses diferents... la qüestió és saber si tots els que volen venir, que són molts, poden venir fins al pròsper Occident. La pregunta és crua, com la realitat. La resposta és que no, aquí i arreu del món occidental. Prova d’això és que el Govern socialista de l’Estat porta més de 55.000 retorns d’immigrants que han arribat de forma irregular a Espanya en el que portem d’any. Queda lluny, doncs, aquell temps en que algunes formacions polítiques van fer causa política de l’eslògan “Papers per a tots”, queda lluny el dia que Pasqual Maragall, com a cap de l’oposició, es va personar a l’Església del Pi de Barcelona per expressar simpatia amb aquell moviment de “papers per a tots”.
Dit això, aquest és un assumpte que s’ha d’afrontar amb profunditat perquè pot suposar una transfiguració important de la realitat social de Catalunya i del conjunt d’Espanya. El catalanisme polític pot afirmar que va resoldre bé l’arribada de la immigració espanyola dels cinquanta i els seixanta. Jordi Pujol feia notar fa dos setmanes al Ripollès que últimament la seva ja clàssica definició d’integració li era reiteradament amputada en la seva part final: “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i en vol ser”. I en vol ser. Les coses han canviat molt des d’aleshores. En part perquè no és tan clar que un grup important de la immigració que ara ens arribi es vulgui quedar aquí o vulgui fundar-hi una llar.
Dimarts passat vaig decidir fer un nou pas per conèixer de primera mà la situació de la immigració a les comarques gironines. Vaig trucar a l’alcalde de Torroella de Fluvià i a les quatre de la tarda parlàvem al seu despatx de l’Ajuntament. Aquests últims dies havia estat notícia la presència d’un nombre significatiu d’immigrats irregulars, tots ells provinents de Mali, i que viuen de forma il·legal en una propietat privada del municipi. Evidentment que no és una situació fàcil i evidentment que s’ha de prestar atenció per evitar conflictes i preservar la convivència. Però el problema no es troba a Torroella de Fluvià o a Sant Pere Pescador o en qualsevol replec del país amb immigració irregular, il·legal. El problema, i seriós, es troba en les fronteres exteriors, ara principalment a Canàries. Però també als aeroports i a la frontera amb França, que és frontera interior però per on arriben autobusos de fora de la frontera Schenguen.
Existeix un segon problema, aquest molt més proper, a la cantonada: les màfies organitzades que trafiquen amb el trasllat d’immigrats fins a Europa i aquells que fan negoci amb els immigrants un cop viuen aquí de forma irregular. El problema és que avui a Salt es lloguen matalassos a 100 euros el mes, que no es cap quantitat desorbitada, però que sí que ho és la situació si pensem que hi poden viure en un pis vint o trenta persones. El problema també són les màfies locals. Molta d’aquesta gent ara es quedarà per la recollida de la fruita. S’oferiran d’explotació a explotació i algú els hi oferirà treball com sabem que també poden trobar algun treball en el sector industrial.
La immigració d’ara és un debat de fons. Ja sabem que el creixement d’Espanya, superior a la mitja de la Unió Europea, es deu quasi en exclusiva a la contribució de la immigració. Sabent, a més, que un nombre important d’ells no cotitza a la seguretat social. Però un país ha de poder decidir quin és el contingent anual d’immigració que incorpora d’acord amb les seves necessitats laborals i amb una prèvia selecció en origen. Així passa arreu, a Canadà, a Alemanya... on, a més, se’ls hi requereix acreditar un coneixement suficient del país i l’expressió d’una voluntat d’integració en les formes de vida i els valors cívics de la comunitat receptora.
Tot això no passa aquí, amb una política migratòria espasmòdica i improvisada. Des de començaments d’anys, el govern reconeix que ha trasllat a Catalunya 758 immigrants irregulars des de Canàries. No és el nombre, que no és molt important, sinó el secretisme amb el que s’ha produït aquests trasllats. Un dia tenim notícia d’un grup d’ells a Cassà de la Selva, un altre dia en un poble de l’Empordà. On és la immigració ordenada i legal? Arribem a l’absurd que en la segona quinzena d’agost un diari de Barcelona aconsegueix saber de l’arribada d’un grup d’immigrants traslladats pel Govern de l’Estat. Aconsegueix unes fotos i les publica a la portada. El dia següent el portaveu del Govern català simplement es queixa que no han estat informats. El problema de la immigració es redueix a informar al que airadament se sent desinformat? Quina absurditat! El problema de la immigració és que l’Estat controli els contingents anuals, les arribades i que sigui un procés legal, sense bosses d’explotació ni de marginació. Sens dubte, el problema més greu del govern central. I en data d’avui, han quedat desbordats. La nostra proposta és la de fer un gran reflexió que culmini amb un pacte d’Estat sobre la matèria. Molt millor això que anar de regularització extraordinària a regularització extraordinària.
En primer lloc cal dir que aquest és un assumpte que no es pot tractar amb frivolitat ni, molt menys, com a arma de diferenciació i confrontació política. Un parell de grups parlamentaris ho han perseguit aquest estiu presentant una iniciativa sobre el dret de vot del tot extemporània i que, els hi puc ben assegurar, queda molt lluny dels reptes i problemàtiques principals que avui planteja el fenomen de la immigració.
És fàcil posar-se d’acord en les causes i les motivacions que porten a tants milers de persones a intentar arribar de manera irregular a Occident. La causa no és cap altra que la fam i la falta d’oportunitats combinada amb l’esperança d’una vida millor en el ric Occident que no sempre s’ajusta a la realitat. D’immigracions n’hi ha hagut sempre però en l’era de la Globalització, que accelera els processos, la immigració s’ha fet més present. En bona mesura per les imatges de televisió sobre les formes de vida del món desenvolupat que arriben arreu i, en bona mesura, per les facilitats en la comunicació i, molt especialment, pen la comunicació a través del telèfon mòbil. Dels que des d’aquí truquen allí i els indiquen viaranys per arribar. Sobre les causes hi ha poca discussió.
Convé que ens preguntem, però, si hi cabem tots i tots alhora. Vull dir si des d’un punt de vista de creixement ràpid demogràfic, de transformació dels serveis socials més bàsics, de la sanitat, de l’educació, de la convivència entre estils de vida i tradicions religioses diferents... la qüestió és saber si tots els que volen venir, que són molts, poden venir fins al pròsper Occident. La pregunta és crua, com la realitat. La resposta és que no, aquí i arreu del món occidental. Prova d’això és que el Govern socialista de l’Estat porta més de 55.000 retorns d’immigrants que han arribat de forma irregular a Espanya en el que portem d’any. Queda lluny, doncs, aquell temps en que algunes formacions polítiques van fer causa política de l’eslògan “Papers per a tots”, queda lluny el dia que Pasqual Maragall, com a cap de l’oposició, es va personar a l’Església del Pi de Barcelona per expressar simpatia amb aquell moviment de “papers per a tots”.
Dit això, aquest és un assumpte que s’ha d’afrontar amb profunditat perquè pot suposar una transfiguració important de la realitat social de Catalunya i del conjunt d’Espanya. El catalanisme polític pot afirmar que va resoldre bé l’arribada de la immigració espanyola dels cinquanta i els seixanta. Jordi Pujol feia notar fa dos setmanes al Ripollès que últimament la seva ja clàssica definició d’integració li era reiteradament amputada en la seva part final: “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i en vol ser”. I en vol ser. Les coses han canviat molt des d’aleshores. En part perquè no és tan clar que un grup important de la immigració que ara ens arribi es vulgui quedar aquí o vulgui fundar-hi una llar.
Dimarts passat vaig decidir fer un nou pas per conèixer de primera mà la situació de la immigració a les comarques gironines. Vaig trucar a l’alcalde de Torroella de Fluvià i a les quatre de la tarda parlàvem al seu despatx de l’Ajuntament. Aquests últims dies havia estat notícia la presència d’un nombre significatiu d’immigrats irregulars, tots ells provinents de Mali, i que viuen de forma il·legal en una propietat privada del municipi. Evidentment que no és una situació fàcil i evidentment que s’ha de prestar atenció per evitar conflictes i preservar la convivència. Però el problema no es troba a Torroella de Fluvià o a Sant Pere Pescador o en qualsevol replec del país amb immigració irregular, il·legal. El problema, i seriós, es troba en les fronteres exteriors, ara principalment a Canàries. Però també als aeroports i a la frontera amb França, que és frontera interior però per on arriben autobusos de fora de la frontera Schenguen.
Existeix un segon problema, aquest molt més proper, a la cantonada: les màfies organitzades que trafiquen amb el trasllat d’immigrats fins a Europa i aquells que fan negoci amb els immigrants un cop viuen aquí de forma irregular. El problema és que avui a Salt es lloguen matalassos a 100 euros el mes, que no es cap quantitat desorbitada, però que sí que ho és la situació si pensem que hi poden viure en un pis vint o trenta persones. El problema també són les màfies locals. Molta d’aquesta gent ara es quedarà per la recollida de la fruita. S’oferiran d’explotació a explotació i algú els hi oferirà treball com sabem que també poden trobar algun treball en el sector industrial.
La immigració d’ara és un debat de fons. Ja sabem que el creixement d’Espanya, superior a la mitja de la Unió Europea, es deu quasi en exclusiva a la contribució de la immigració. Sabent, a més, que un nombre important d’ells no cotitza a la seguretat social. Però un país ha de poder decidir quin és el contingent anual d’immigració que incorpora d’acord amb les seves necessitats laborals i amb una prèvia selecció en origen. Així passa arreu, a Canadà, a Alemanya... on, a més, se’ls hi requereix acreditar un coneixement suficient del país i l’expressió d’una voluntat d’integració en les formes de vida i els valors cívics de la comunitat receptora.
Tot això no passa aquí, amb una política migratòria espasmòdica i improvisada. Des de començaments d’anys, el govern reconeix que ha trasllat a Catalunya 758 immigrants irregulars des de Canàries. No és el nombre, que no és molt important, sinó el secretisme amb el que s’ha produït aquests trasllats. Un dia tenim notícia d’un grup d’ells a Cassà de la Selva, un altre dia en un poble de l’Empordà. On és la immigració ordenada i legal? Arribem a l’absurd que en la segona quinzena d’agost un diari de Barcelona aconsegueix saber de l’arribada d’un grup d’immigrants traslladats pel Govern de l’Estat. Aconsegueix unes fotos i les publica a la portada. El dia següent el portaveu del Govern català simplement es queixa que no han estat informats. El problema de la immigració es redueix a informar al que airadament se sent desinformat? Quina absurditat! El problema de la immigració és que l’Estat controli els contingents anuals, les arribades i que sigui un procés legal, sense bosses d’explotació ni de marginació. Sens dubte, el problema més greu del govern central. I en data d’avui, han quedat desbordats. La nostra proposta és la de fer un gran reflexió que culmini amb un pacte d’Estat sobre la matèria. Molt millor això que anar de regularització extraordinària a regularització extraordinària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada