“Encara em tocaries allò que no sona, Zapatero”, diu el català emprenyat

“Encara em tocaries allò que no sona”, diuen els pagesos murris de la Garrotxa quan se senten “acollonats”. Els dilluns al matí al Firal d’Olot quan es troben per fer tractes porten el sarró ple de prevencions i alguna desconfiança. És la visió de les coses dels que saben jugar a la “botifarra” garrotxina i saben “arrastrar”. M’agradaria que algun dia es trobessin, cara a cara, per fer-la petar, un pagès de la Garrotxa i el president del govern espanyol. José Luís Rodríguez-Zapatero. Zapatero no sap jugar a la “botifarra”, segurament, però sí que mou les mans ràpides en una plataforma provisional amb tres gots i una bola amagada... El president del Govern espanyol ha vingut a Catalunya amb l’alta confiança que té en la seva sort i la seva baraka, el seu verb tou (com els rellotges fosos de Salvador Dalí) i creuant els dits perquè l’oposició del PP continuï per aquest camí enfangat en el que s’ha posat. Però que uns estiguin fora d’osques no és cap garantia que els altres ho facin bé. I el govern de Zapatero no ho ha estat fent bé en aquesta Catalunya col·lapsada en les infrastructures (i potser avariada en quelcom més).

L’aportació de vot socialista a les eleccions a Corts Generals és clau per a una victòria del PSOE. Així va ser el 2004 (juntament amb Andalusia) i així ho deuen preveure per a les eleccions que venen. Però els ploms del “buen talante” i del bonisme poden caure si les coses continuen per aquí. El català és un animal (racional) donat a la malenconia i als bons sentiments. Això explica el flirteig inicial entre el bonisme del president del govern i sectors amplis de la societat catalana. Però com a animal sentimental, el català també és un ésser amb un estat propici a l’emprenyament quan se sent estafat o marejat. En aquest punt estem. El català emprenyat...de bons sentiments...en un primer moment. I així és en un seguidor i patidor del Barça o en un pagès negociant dels dilluns al Firal d’Olot. Em sembla que a aquestes alçades de la situació, el pagès li espetaria al president de les bones paraules: “Encara em tocaries allò que no sona”, expressant un sentiment de sentir-se “acollonat”.

Mirem com estan les coses. Dijous el president del Govern visita Barcelona, sense posar els peus a cap barri de la capital (el passeig pel Carmel, amb una estètica i una èpica un pèl peronista ja forma part d’altres temps). Visita un centre d’alt nivell en investigació biomèdica mentre part dels hospitals de la ciutat estan alimentats per generadors amb motor diesel. I diuen que serà així fins al febrer...

El president del govern espanyol se sotmet a una roda de premsa amb el xip d’estar a la sala de premsa de la Moncloa (on periodistes i polítics es pregunten amablement i mordaçment, alhora, sobre “les coses” de la política del “Madrid oficial”). Però no! Es troba amb un una desaprensiva colla de periodistes disposats a preguntar-li sobre prosa. Un d’ells pregunta a raig: “¿Están los catalanes hastiados y cabreados?”. El president, que no està ni en una sessió de control al Congrés ni en el món de les “coses de Madrid”, respon: “Me siento orgulloso del momento que vive Cataluña”. Aquí és el moment en el que el pagès del Firal d’Olot entre a la vinyeta i diu en veu baixa: “Encara em tocaries allò que no sona!” Síndrome de la Moncloa!

“Me siento orgulloso del momento que vive Cataluña”. Doncs resulta que ben lluny d’ideologies i fidelitats de vot... s’extén entre una gran majoria de catalans el sentiment i la convicció que el país no viu un gran moment. No estic parlant de l’Estatut i altres “delicatessen”. I ara! Estic parlant dels trens que no arriben a l’hora, dels aeroports petits i mal gestionats des d’on no ens deixen fer vols intercontinentals (No ens deixen...sí, el monstre d’Aena, concretament), del tren d’Alta Velocitat que arribarà a Barcelona 15 anys (i mig) després que a Sevilla i 21 anys després del primer projecte per connectar Barcelona amb França per Alta velocitat (projecte d’Albert Vilalta de 1986 que encara és un projecte i no una realitat).

Parlem de les comarques gironines i el català emprenyat. Estic parlant de la demarcació, la província, amb menys quilòmetres d’autovia de l’Estat. Estic parlant de les obres lentíssimes de la N-II, que encara són obres iniciades per l’anterior govern. Estic parlant que en quatre anys el govern del “bon rotllo” només ha tingut ganes i empenta per licitar un petit tram de N-II a Caldes de Malavella. Estic parlant del projecte del túnel de Toses que va caure dels pressupostos socialistes d’un any per l’altre i mai més se n’ha sentit a parlar (això sí, molt avantprojecte amb maqueta passat a la premsa!). Estic parlant que s’acaben les obres de l’A-26 (projecte pactat a peu de carretera entre Rodrigo Rato i Joaquim Molins el 1996) a Besalú i no han començat les que li han de donar continuïtat fins a Figueres. Estic parlant del català emprenyat que no sap de competències entre administracions però que no entén que el tram Besalú-Banyoles no estigui desdoblat i que el conseller de l’obra pública fes el tram nou de la variant de Besalú sense desdoblar. Ens diran que les inversió s’ha multiplicat per 100 o 200...per les obres de l’Alta Velocitat, que no són territorialitzables i que, com s’ha dit aquí, porten la llufa del tram discontinu que estarà acabat el 2009 (Figueres-Perpinyà) i l’Estat pagant la concessió! Parlem del tercer carril de l’autopista que no es veu ni en forat ni en finestra...

“Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, fou l’eslògan socialista per les eleccions de 2004. No ha estat així. No parlo de l’Estatut. Parlo de trens: l’últim tren de Barcelona a Girona surt a les 21.25h, l’últim tren de Madrid a Aranjuez surt a les 23.55h. D’això parlo quan afirmo que l’estat d’ànim del país és d’irritació per un tracte injust després d’anys de lleial i generosa contribució de Catalunya i les seves institucions al progrés general de l’Estat. Miquel Roca cridava la societat catalana a reaccionar ràpid i amb contundència, en el seu article setmanal d’aquesta setmana. Els socialistes poden ben guanyar les properes eleccions generals del proper març però resulta que quants més vots obtenen de Catalunya més s’obliden d’ella. I estem en un moment que molts ciutadans del nostre país comencen a sentir vergonya amb els repetits episodis dels col·lapses (llum, carreteres...). Hi ha quelcom pitjor que parlin malament de tu (“Vosotros los catalanes que...”): és que no en parlin (per irrellevants) o que en comencin a parlar amb mofa i conyeta. El català, animal (racional) amb amor propi reaccionarà quan arribi la conyeta des d’altres parts de l’Estat pel col·lapse que vivim. I la conyeta ja ha començat. I el somriure presidencial a vegades sembla conyeta.