Anem al gra. Per uns dies el soroll mediàtic s’ha centrat en l’elecció del president del Congrés dels Diputats. Els parlamentaris de CiU no l’hem votat i tenim memòria de totes les estracanades que ha manifestat José Bono, que em fa pensar, constantment, en aquella frase del George Bernard Shaw. “Del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Però aquest home, siguem clars, només donarà la paraula, farà alguns gestos estrafets de caràcter institucional i decidirà la “panera” de Nadal per als parlamentaris i els funcionaris del parlament espanyol.
El moll de l’os, lluny d’una certa epidermis mediàtica, és un altre. 1- Com afrontarà el Govern la situació de desacceleració econòmica que ja tenim aquí? 2- Com desplegarà el govern l’Estatut refrendat pel poble de Catalunya i que està en vigor des del 9 d’agost de 2006? 3- Com complirà el govern amb els compromisos en inversió en obra pública amb Catalunya, tot i que ja fa dos anys que no els compleix? 4- Com afrontarà el Govern i el parlament espanyol el finançament d’una llei de dependència sense recursos econòmics i invasora de les competències autonòmiques. 5- Té previst el govern afrontar una nova legislatura amb una política exterior menys “excèntrica” i amb més pes a Europa, en les relacions transatlàntiques i en la política euromediterrània? 6- Com dignificarà el govern les pensions i augmentarà el salari mínim interprofessional en l’actual conjuntura econòmica i amb un superhàbit de la Seguretat Social? 7- Afrontarà el Govern una veritable política de suport a la família, l’impuls d’un Pacte d’Estat en matèria d’educació i un debat en profunditat sobre la sostenibilitat del finançament de la sanitat? 8- Parlarem de política de l’aigua amb senderi i projectes pensats a llarg termini i plantejant el transvasament del Roine? I així podria continuar.
Segurament tot això és menys excitant que el llistí telefònic de comissaria del president Bono, el rosari laic que passa el conseller Baltasar perquè plogui i les batuses impúdiques precongressuals del partit autodenominat dels “pits i collons”. Però la política – plantejar un futur i fer-lo possible- és més el primer que el segon. És més la proposta que l’hora del pati.
Ho dic perquè la setmana que ve viurem el debat d’investidura de la novena legislatura del parlament espanyol i és urgent que la política, arreu, torni a ser una noble activitat que plantegi solucions i no pas que creïi problemes. I el pas d’ICV i ERC pel Govern – ja van 4 anys i mig- els deu haver servit per aprendre això. Que lluny queda la pancarta i la virginitat governamental d’aquells que avui ens regeixen els destins públics amb evidents contradiccions i notables dosis d’improvitsació. No sé si la Mare de Déu de Montserrat hi ajuda, però per si de cas, plantegem-nos una remuntada en la governació del país després d’aquests anys d’esbarjo, entre la petul.lància, abans i el silenci buit ara.
El moll de l’os, lluny d’una certa epidermis mediàtica, és un altre. 1- Com afrontarà el Govern la situació de desacceleració econòmica que ja tenim aquí? 2- Com desplegarà el govern l’Estatut refrendat pel poble de Catalunya i que està en vigor des del 9 d’agost de 2006? 3- Com complirà el govern amb els compromisos en inversió en obra pública amb Catalunya, tot i que ja fa dos anys que no els compleix? 4- Com afrontarà el Govern i el parlament espanyol el finançament d’una llei de dependència sense recursos econòmics i invasora de les competències autonòmiques. 5- Té previst el govern afrontar una nova legislatura amb una política exterior menys “excèntrica” i amb més pes a Europa, en les relacions transatlàntiques i en la política euromediterrània? 6- Com dignificarà el govern les pensions i augmentarà el salari mínim interprofessional en l’actual conjuntura econòmica i amb un superhàbit de la Seguretat Social? 7- Afrontarà el Govern una veritable política de suport a la família, l’impuls d’un Pacte d’Estat en matèria d’educació i un debat en profunditat sobre la sostenibilitat del finançament de la sanitat? 8- Parlarem de política de l’aigua amb senderi i projectes pensats a llarg termini i plantejant el transvasament del Roine? I així podria continuar.
Segurament tot això és menys excitant que el llistí telefònic de comissaria del president Bono, el rosari laic que passa el conseller Baltasar perquè plogui i les batuses impúdiques precongressuals del partit autodenominat dels “pits i collons”. Però la política – plantejar un futur i fer-lo possible- és més el primer que el segon. És més la proposta que l’hora del pati.
Ho dic perquè la setmana que ve viurem el debat d’investidura de la novena legislatura del parlament espanyol i és urgent que la política, arreu, torni a ser una noble activitat que plantegi solucions i no pas que creïi problemes. I el pas d’ICV i ERC pel Govern – ja van 4 anys i mig- els deu haver servit per aprendre això. Que lluny queda la pancarta i la virginitat governamental d’aquells que avui ens regeixen els destins públics amb evidents contradiccions i notables dosis d’improvitsació. No sé si la Mare de Déu de Montserrat hi ajuda, però per si de cas, plantegem-nos una remuntada en la governació del país després d’aquests anys d’esbarjo, entre la petul.lància, abans i el silenci buit ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada