Un cop he acabat el llibre d'Enric VilaEl nostre heroi Josep Pla-l'he de presentar un dia de setembre a Olot i aleshores en parlaré- he començat l'assaig de Stefan Zweig sobre Montaigne. L'últim llibre que va escriure Zweig abans de suïcidar-se al Brasil. Zweig no podia suportar la idea del mal absolut de la Segona Guerra Mundial i un món que s'acabava, com el que va viure Sándor Marai, que també es va suïcidar a l'exili de Califòrnia, pocs mesos abans de la caiguda del mur de Berlín. Torno a Montaigne. Sosté que és un autor que és difícil entendre en la primera joventut. Viscut. Sosté: "De què serviria per a un jove l'intent de Montaigne d'advertir el lector del perill dels afanys i les ambicions, d'involucrar-se amb massa passió en el món exterior? I de què servia el seu assossegat anhel de modular un caràcter temperat i tolerant a una edat impetuosa?". I del seu devessall de cites de l'autor de Bordeus, n'apunto una: "Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus autèntics i més essencials valors: la joventut, quan desapareix; la salut, tan aviat com ens abandona; i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, només quan està a punt de ser-nos arrancada o quan ja ens ha estat presa". Ara ja començo a gaudir de Montaigne. A partir de la segona joventut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada